De la Fatarella als Fets de Maig

ANDREU CLARET

Periodista

Vuitanta anys després, cal restablir tota la veritat perquè aquells esdeveniments puguin tenir un nom

Els Fets. Encara en diem els Fets. Els Fets de la Fatarella i els Fets de Maig. Com si vuitanta anys després no haguéssim pogut trobar una paraula més adient. Uns ho van viure com una revolta de descamisats i altres com una contrarevolució. Però van quedar per sempre com Els Fets. Els de la Fatarella, on van ser assassinats 34 pagesos que es negaven a la col·lectivització de les seves terres, i els de Maig, a Barcelona, on els enfrontaments entre forces d’ordre de la Generalitat i milicians de la FAI i la CNT van deixar més de cinc-cents cadàvers escampats pels carrers. ¿Com és possible que encara utilitzem una expressió d’una buidor tan absoluta per descriure dos esdeveniments de tanta transcendència? ¡Els Fets! Com si no en volguéssim parlar. Com si no poguéssim recordar-los. Com si no fóssim capaços de pair-los, per més que hagin passat vuitanta anys.

La Fatarella. Terra Alta. 25 de gener de 1937. El municipi té 2499 habitants. Tret d’un parell de famílies més benestants, la majoria són pagesos pobres. Hi ha uns quants jornalers, encara més pobres. Alguns d’aquests fan cas als eslògans que arriben de Barcelona i exigeixen col·lectivitzar-ho tot. Misèria contra pobresa, escriurà, 70 anys més tard, Josep Termes. Allò de la terra és per a qui la treballa té poc predicament perquè ja era així, per a la majoria d’aquells pagesos, des de temps immemorials. Però pugen centenars de faistes abrandats vinguts de la comarca i de més enllà, dins dels cotxes de la mort, convençuts que la revolució no coneix límits. Amb les armes de caçar conills, els pagesos es defensen. Però els altres duen fusells de guerra i els vencen. Uns són assassinats prop de l’església, o del que en queda, perquè els sants han anat a parar tots a la foguera, i altres davant la tàpia del cementiri, prop de l’ermita de la Misericòrdia. En total, 34. La Generalitat, absent. Uns mesos després, Companys hi envia un delegat per restablir la pau entre els veïns. Es diu Andreu Claret Casadessús. Era el meu pare. Ho intenta, però aviat arriben les tropes de Franco, i tot s’acaba. Amb més morts i més patiment.

Barcelona. plaça de Catalunya. 3 de maig de 1937. Uns 200 guàrdies d’assalt ocupen l’edifici de Telefònica que està sota el control de la CNT. ¿Què és primer, la guerra o la revolució? El governs de Catalunya i València pensen que primer s’ha de guanyar la guerra i que tot s’ha de supeditar a aquest objectiu. Compten amb el suport del PSUC, Esquerra Republicana, la UGT i Estat Català. Els anarquistes i els del POUM sostenen que només la revolució pot mobilitzar el poble contra Franco. Són posicions irreconciliables. Amb les llambordes tots aixequen barricades. És la guerra dins la guerra. La guanya el Govern, però el preu és alt. En morts, en repressió i en pèrdua d’autonomia. Els agents de Stalin en surten reforçats i duen fins a les nits de Barcelona les persecucions de Moscou contra els trotskistes. Als carrers hi ha «una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat», escriurà Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. El 16 de juny, Andreu Nin és arrestat i uns dies més tard mor a Alcalà de Henares a mans d’agents de la NKVD, després de ser torturat. És un crim abjecte, que només serveix els interessos de Moscou, sobre el qual s’ha escrit molt i reflexionat poc.

Aquests fets porten a pensar que no és Franco qui va guanyar la guerra sinó la República qui la va perdre. I ara que es vol –amb raó– recuperar la memòria històrica, el que va passar llavors també hauria de ser objecte de recuperació. Vull dir d’estudi i anàlisi acurada, per restablir la veritat. Tota la veritat. De tal manera que aquells esdeveniments puguin tenir un nom i que les famílies de les víctimes se sentin reconfortades. Sobretot a la Fatarella, on el trauma d’aquella nit de gener del 37 encara es pot resseguir casa per casa, carrer per carrer, perxe per perxe.

Alguns hem intentant col·laborar-hi. En Termes amb el seu llibre, esplèndid. La Rosa Ardèvol des de la revista 'La Cabana'. En Josep Gironès i jo mateix, amb novel·les ambientades en els dies de la matança. Però manca un reconeixement públic. Companys no va saber o no va poder evitar-ho. Del 1977 ençà, els presidents de la Generalitat hi han passat de puntetes. El president Puigdemont té la oportunitat de fer justícia. Assistint a la inauguració del primer monument a les víctimes promogut des de baix, el proper dia 28. La gent de la Fatarella s’ho mereix per haver patit tant. Durant la República i sota el franquisme.