EL BBVA ES QUEDA AMB CATALUNYA CAIXA (I PART)

En català Banc Bilbao-Biscaia-Argentària (BBVA)ha comprat Catalunya Banc al presentar la millor oferta. Les altres dues entitats que volien fer-se amb el banc nacionalitzat eren Caixabanc , el Santander i la Société Générale. Pel camí s’han perdut 11.600 milions d’euros que han sortit dels fons públics (es a dir, dels ciutadans espanyols) i s’han volatilitzat en un tres i no res.

Dir que una banc basc ha adquirit un de català, seria una manera molt simplista d’explicar-ho, ja que avui en dia, la majoria d’entitats financeres han perdut gran part de la seva vinculació amb el territori.

Fent una mica d’història, encara recordo quan per una part existia el Banc de Bilbao, per l’altra el Banc de Biscaia (Vizcaya) i per l’Altra Argentaria, que era la corporació que va agrupar les diferents entitats financeres estatals: Caixa Postal, Banc Exterior d’Espanya, Banc de Crèdit Agrícola, Banc Hipotecari d’Espanya, Banc de Crèdit Local i Banc d’Alacant. Dintre de la mateixa operació de fusió van entrar d’altres entitats, com per exemple Banca Catalana.

Després de la bombolla immobiliària i amb la profunda crisi financera que va sacsejar Espanya, alguns caixes d’estalvis es van haver d’agrupar i convertir-se en banc. Així va néixer el grup Unnim (Caixa de Sabadell, Caixa de Terrassa i Caixa Manlleu), que també va ser nacionalitzat abans de ser adquirit pel BBVA.

Mentre, Catalunya Banc (durant un temps Catalunya Caixa) va sortir de la fusió de Caixa Catalunya (abans de Barcelona), Caixa Tarragona i Caixa Manresa. Les dues primeres vinculades amb les Diputacions Provincials respectives.

Quan existien les caixes d’estalvis, la xarxa d’oficines era immensa, sobre tot durant els anys de la bombolla immobiliària. Per aquell temps, a Amposta hi van aterrar una sèrie d’entitats noves que van durar fins l’inici de la crisi. A saber: Caixa Sabadell (no confondre amb Banc Sabadell), Caixa Terrassa, Caixa Manlleu i Banc Pastor. Possiblement alguna més, però no me’n recordo.

Fins i tot Caixa Tarragona va obrir noves sucursals, com la que hi va haver davant l’antiga parada de busos i la Caixa amb l’oficina del carrer Amèrica. Allà on hi podia haver negoci, allà que es desplaçaven les entitats financeres. Al final, tal i com s’ha comprovat, només era façana.

ELECCIONS GENERALS A LA VISTA?

Dijous tarda va córrer el rumor de que Rajoy podria avançar les eleccions legislatives per a la tardor d’aquest any.

Els contertulians de 8tv ho descartaven taxativament. No veuen a Rajoy predisposat a fer un avançament electoral.

Rajoy dóna el perfil de l’home gallec.: tranquil, mesurat, indecís, conformista... Uns traços que, sumats, donen com a resultat una persona insegura de si mateixa a qui no li agraden els grans sobresalts que, sense cap mena de dubte, unes eleccions generals comportarien.

Està clar que abans o després Rajoy s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions, si és que repeteix com a candidat. De no fer-ho, seria el primer que, tot i tenir majoria absoluta es retiraria després de la primera legislatura. Jo també sóc del que penso que no es faran, encara que sembla que motius n’hi ha.

Amb l’arribada del nou rei es van vaticinar una sèrie de canvis que no s’han produït, al menys, de moment. Es va dir que hi hauria una amnistia que trauria de les presons a tots els delinqüents de guant blanc (molts d’ells polítics, tècnics municipals i promotors urbanístics que es van enriquir durant els anys de la bombolla econòmica) Però la predicció més extravagant (no sé si és l’adjectiu més adequat) va ser que el nou cap de l’Estat destituiria el govern de Rajoy (o el faria renunciar) i en manaria formar un de tecnòcrata, es a dir més tècnics que polítics. Tampoc sembla que s’arribarà a produir.

Rajoy vol que els marcadors macroeconòmics vagin millorant fins la campanya de les generals de la tardor de 2015 (un dels contertulians de 8tv fins i tot apuntava que es podrien fer el gener de 2016, esgotant al màxim el termini que té) Durant aquesta legislatura hi haurà 3 moments claus de recuperació econòmica. Un ja l’hem passat: les eleccions Europees del passat mes de maig. El govern del PP va representar (com si d’una posada en escena es tractés) que la recuperació econòmica d’Espanya era evident i imparable.

El segon gran moment el viurem en vigiles de les municipals de la propera primavera. Una vegada més l’equip econòmic del govern del PP tornarà a parlar d’objectius assolits, de millora de l’estat del benestar i coses semblants, quan difícilment les famílies notaran cap canvi.

I el tercer momentaço serà, evidentment la campanya electoral de les generals. Aquí Rajoy i els seus trauran més pit que mai i parlaran de l’evident recuperació econòmica disfressada de tota una sèrie de xifres macroeconòmiques, obviant. D’altres estudis, fets sobre qüestions molt més domèstiques per organismes i entitats que no tenen res que veure ni amb el govern del PP ni tan sols amb la política, com UNICEF, Càritas, Creu Roja, Síndic de Greuges, etc. parlen de pobresa, desnutrició, de diferències socials entre rics i pobres...

Són dos visions d’una mateixa cosa, per tant, hi una gran discordança entre les dades oficials del govern i de certs organismes oficials i els altres estudis. Si per una part Espanya va molt bé i per l’altra ens demostren que cada dia que passa hi ha gent més pobra, és que no es tenen en compte els mateixos paràmetres per a fer els càlculs. La qual cosa em fa pensar que el polítics fan una interpretació interessada (mol interessada!) dels indicadors econòmics que mouen.

Amb aquest panorama, Rajoy i els seus, es presentaran com els salvadors de la pàtria i tornaran a culpar a Zapatero de l’estat com van trobar Espanya quan ells van començar a governar.

D’aquells indicadors (com l’atur) que no es seran tan favorables, hi passaran de puntetes per a que ningú qüestioni la seva política.

MIRAR DE REMUNTAR EL VOL

El propietari de la Sala Metro, va tenir la brillant idea de canviar d’ubicació la discoteca que té a la zona lúdica de Tosses a la encara zona comercial del costat del cementiri, al mateix lloc on va estar el centre comercial Carrefour. De totes maneres, no està clar que, finalment, s’acabi traslladant. No perquè l’ajuntament ampostí no accedeixi al canvi, sinó perquè, segons sembla, ara, el propietari de la Metro ha decidit tancar-la definitivament.

Tot indica que l’equip de govern veu en bons ulls la reconversió de la fallida zona comercial en la nova zona d’oci de referència. Alguns comerços que han anat tancat en aquests 3 anys i mig que fa des de que es va inaugurar, ja s’hi ha instal·lat bars i restaurants; alguns d’ells esperant atreure al sector de públic més jove, la qual cosa indicaria que, efectivament, s’està esperant un nou impuls per aquella zona.

Mentre això passa, les darreres botigues estan tancant. Cada cop són menys les que queden obertes i, segurament, al final, tancaran totes. Què queda de les promeses que es feien quan s’havien de vendre o llogar els locals? Què queda de les il·lusions dipositades d’un bon nombre de petits empresaris locals i fins i tot d’algun foraster?

Tots no van ser com el meu amic Enrique (conegut a Ulldecona com el Gato) A Enrique li van oferir un local però, abans de res, va voler saber en quan de temps podria amortitzar la inversió. Li van dir que no es podia saber i, per tant, Enrique va negar-se rotundament a fer qualsevol canvi d’ubicació. Però fins i tot a ell, que sempre tenia gent a la botiga de davant del Mercat d’Amposta, la crisi el va dur a tancar.  

Però la gent no para d’obrir nous comerços. Quasi amb la mateixa rapidesa com se’n tanquen. En alguns locals es posa el mateix negoci que ja hi havia, per mirar de que la inversió sigui molt més petita. En canvi, d’altres es reinventen cada vegada mirant de trobar alguna cosa que funcioni. Però normalment està tot inventat. És difícil trobar una cosa nova que doni resposta a la demanda d’un sector determinat de públic.

Els negocis més comuns són els bars i les botigues de roba. La majoria dels qui obren un bar es creuen que amb saber servir cerveses ja en tenen prou. Davant la competència, majoritàriament d’aquells establiments més consolidats, s’hauria de buscar un plus que els diferenciés de la resta. Tot i això, l’èxit no el tenen assegurat.

Pel centre d’Amposta, on tradicionalment s’ha ubicat l’àrea comercial més important, es veuen molts de locals tancats. No vull portar mala astrugància, però el lògic és que encara se’n tanquin més. I és que digui el que digui el govern o el que afirmen les dades estadístiques que ens mostren, sempre interpretades segons la seva conveniència, l’economia del país està lluny de remuntar el vol.

La normalitat no retornarà fins que ens podem permetre de tant en tant un extra sense haver de mirar el preu dues vegades abans de decidir-se.          

LA COOPERATIVA D’ULLDECONA: EL QUE NO EXPLICA LA PREMSA

Fa uns dies es va saber que la secció de crèdit de la Cooperativa Agrícola d’Ulldecona havia retingut els comptes dels seus impositors davant la negativa de la junta de socis a avalar un préstec per a fer front els dutes que tenia l’entitat.

A l’assemblea (que sembla que va ser multitudinària), es va identificar la categoria del socis amb paperets de colors. Segons el color, es tenien més o menys vots i això era així perquè es classificava els socis en categories segons els jornals de terra que tenien. Anava de 0 a 6 socis. Els de 0 eren socis col·laboradors i els de 6 els propietaris més grans.

A la votació va guanyar el sí, però no amb la majoria suficient per a tirar endavant la proposta de la junta de govern.

Segons la junta no es tenen deutes amb proveïdors, però sí amb els socis. La junta no va poder garantir que el poper no s’haguessin de demanar més sacrificis econòmics, ja que formen part d’una cooperativa de segon grau (ACOMONT) i l’estat econòmic d’aquesta tampoc és l’ideal.

El problema de la Cooperativa d’Ulldecona sembla que arranca amb la remodelació del molí que té molta més capacitat de moldre de la que realment necessita. Ara igual us dic un disbarat, ja que ho estic dient de memòria, però crec recordar que la capacitat és d’un milió de quilos al dia i aquesta quantitat no es mol ni en tota la campanya.

Per tant, estaríem un cop més, davant d’una temeritat comesa pels responsables de la cooperativa al no saber calibrar la innecessària magnitud de la inversió.

Sembla ser que el problema que ha esclatat a Ulldecona, lligat amb els que també té ACOMONT, podria fer tancar en un període relativament curt algun dels molins que hi formen part.

Però ja sabeu el que passa quan alguna cosa va malament: sempre pot anat pitjor!

Primer es van acomiadar a les treballadores de l’agobotiga i més tard a l’auxiliar administrativa de l’oficina. Sempre al·legant raons econòmiques.

Però aviat el gerent se’n va adonar que no podia treballar sol, ja que s’havia d’absentar sovint per a poder anar als banc o a d’altres llocs. Per això va demanar al president la contractació d’una persona a mitja jornada.

Després de fer una convocatòria, els aspirants van presentar el corresponent currículum i van fer una entrevista als aspirants.

El president va informar al gerent que s’havia accedit a la seva petició, però en lloc de treballar a ½ jornada, ho faria a jornada completa. Aquesta va ser la primera sorpresa, però no l’única. La persona que es contractava era l’esposa del propi president.

Ara s’està mirant si s’ha comés alguna irregularitat, ja que la nova treballadora tindrà la mateixa categoria professional i el mateix horari que l’anterior a qui es va acomiadar per motius econòmics.

DIA 5 DE JUNY. QUART DIA SENSE REI

Temps nous, formes velles. Sorprèn que en ple segle XXI encara s’ordeni retirar l’edició una revista satírica com el Jueves. La revista que surt els dimecres (tal com es diu a la portada des de fa dècades), es va editar puntualment però, segons sembla, el grup editorial els hi va fer canviar la portada on hi sortia el Rei portant una corona bruta amb unes tenalles amb la intenció de passar-la a l’encara Príncep d’Astúries. Finalment la revista va sortir dijous amb una portada on sortia Pablo Iglesias II.

Davant d’aquest acte de censura, 8 col·laboradors habituals del Jueves (alguns de històrics)ja han anunciat que pleguen. No només la figura del rei és inviolable, sinó que, fins i tot, no es pot satiritzar.

Anem a pams, em sembla que el primer que hauria de donar exemple és el propi Rei i en reiterades ocasions el seu comportament no ha estat a la altura del càrrec. Després de l’accident que va patir caçant elefants, un Rei no pot sortir i dir: M’he equivocat, no tornarà a passar. En aquell moment hauria d’haver estat més valent i abdicar. Segurament s’hauria entès millor.

Es diu que el procés català ha tingut molt a veure amb l’abdicació i que es va esperar que passessin les Eleccions Europees per a fer-ho. A sobre, l’any que ve és un any electoral amb unes municipals i autonòmiques en algunes comunitats a la primavera i unes generals molt probablement a la tardor. El tomb electoral tan en unes com les altres pot ser important i els dos partits grans que fins han donat suport a la Corona, potser pateixen una pèrdua important de vots, la qual cosa podria fer canviar molt la situació política espanyola i tal vegada complicar la governabilitat d’algunes institucions.

Els reis de la pilota. Es futbolistes d’elit no son reis però s’hi assemblen. Sobre tot amb els seus sous. La polèmica ha esclatat al donar-se a conèixer la prima extra que rebran en l’hipotètic cas de que guanyin el mundial de Brasil: 720.000 euros per barba, es a dir més de 120 milions de pessetes de les d’abans. La meitat per arribar a la final, 180.000 per assolir les semifinals, etc. Per guanyar el mundial de Sud-àfrica, cada jugador va cobrar 600.000 euros que van tributar allà mateix per que les hi sortia millor que fer-ho a Espanya.

Izquierda Plural ha tornat a posar el crit al cel per aquest fet. En un país on cada dia hi ha més pobres i on s’han de prendre mesures per a que molts de xiquets en edat escolar puguin tenir un àpat en condicions durant les vacances d’estiu, els futbolistes d’elit (i d’altres professionals) guanyen quantitats desorbitades i com diu un conegut meu, difícil d’escriure-les.  

El grup pretén posar un topall per aquests tipus de retribucions. Les dues vegades anteriors que ho va intentar, els grups majoritaris li van tombar la proposta.

Mentre, la Reial Federació Espanyola de Futbol (veieu com són reis!) es justifica dient que no són diners públics. Em dóna igual. Em sembla una immoralitat i, a sobre, miren de tributar fora d’Espanya per estalviar-se diners, ja que la llei els hi permet. Al menys, si tributessin aquí, dels seus impostos es podrien millorar moltes coses. Els jugadors haurien de ser els primers de ser conscients d’aquesta situació i fer algun gest important per a netejar la seva imatge.

Però mentre hi hagi babaus que paguin per a veure’ls jugar, m’ensumo que la situació no canviarà gens.

FER QUADRAR ELS NÚMEROS

Recordo que ja fa uns anys, durant el govern del gran José María Aznar, es van canviar els criteris per establir l’IPC. Canviant determinats productes que es tenien en compte a l’hora de fer el càlcul, per uns altres que tenien menys variacions, resultava que l’IPC tenia menys variació i, per tant, a l’hora d’establir el Salari Mínim Interprofessional o l’increment dels salaris durant les negociacions dels convenis col·lectius, la incidència era menor i les apujades de pensions i salaris, més petites.

Darrerament he llegit que el volen tornar a modificar amb l’excusa de que hi ha massa productes dels que es tenen en compte per al càlcul que gaudeixen d’IVA reduït. D’aquesta manera, en el cas de que s’apugen els tipus d’IVA tal com suggereixen algunes autoritats monetàries, la repercussió seria nul·la. Estareu d’acord amb mi que són molt llestos els nostres polítics i els seus assessors...      

Però al Periódico de dilluns vaig llegir una cosa que em va fer posar els pèls de punta i em va fer pensar en el rocambolescs que són els nostres polítics i els seus assessors...

Com què no hi ha forma de que el PIB es recuperi (ja sabeu que el PIB és el Producte Interior Brut del país, es a dir, el volum de riquesa que es genera a l’any), ara hi volen incloure activitats con la prostitució i el tràfic de drogues.

No puc imaginar-me com quantificaran els imports que es generen amb aquestes activitats, però segur que s’inventaran alguna cosa. Potser les pròpies xifres.  

LES XIFRES ESTAN PER A INTERPRETAR-SE

De vegades, les dades estadístiques, difícilment ens diran res, al menys que les puguem comparar. I tot i això, també es possible que les interpretacions siguin dispars depenent de la predisposició de la persona que les mira.

Per exemple. Si ens diuen que l’atur a Catalunya creix més que a la majoria de les comunitats autònomes espanyoles, a quina conclusió arribarem? N’hi haurà que es conformarà amb aquesta dada. En canvi, des del meu punt de vista, ens faltarà informació: Quin és el percentatge d’atur de totes i cadascuna de les CC.AA.; si el ritme de destrucció de llocs de treball s’ha accentuat darrerament; quines han estat les causes que el motiven; si és una situació estacional o bé ja ve de lluny, etc.

Ara m’agradaria que llegiu la següent carta al director publicada el Periódico del passat dimarts 22 d’abril: 

 

Catalunya, un llast

Dimarts, 22 d'abril del 2014 Antonio Sanz (Lleida)

En resposta a la carta 'Espanya, un llast', de Miquel González, li recordo que les últimes dades de desocupació publicades per Eurostat per a Catalunya són desastroses, ja que s'ha convertit en una de les regions europees on més creix. Entre les gairebé 300 regions d'Europa, Catalunya ja està entre les 20 primeres en desocupació amb una taxa que duplica àmpliament la mitjana europea. Supera Sicília, Calàbria i Romania. I, darrere d'Astúries, és la regió amb més atur del nord d'Espanya. No són bones notícies. Com veu, amb els seus mateixos arguments es pot concloure que Catalunya és un llast per a Europa.

 

Sempre que s’ampren estadístiques, no és el mateix créixer un 20% sobre 5, que el mateix percentatge sobre 50. Mentre en el primer cas l’increment ha estar només d’un, en el segon cas estaríem parlant de 10. Es a dir, quan més menuda sigui la taxa d’atur, encara que el percentatge sigui superior, en números absoluts podem estar parlant d’una xifra molt més baixa.

Per tant, la carta anterior no em diu absolutament res i, possiblement, si anés a veure l’índex d’Eurostat, tal vegada em quedaria igual com estic.

Si algú sense coneixements sobre el nostre país llegís la carta Catalunya, un llast, possiblement arribaria la conclusió de s’està parlant d’un territori poc desenvolupat econòmicament parlant, quan la realitat és una de els zones més desenvolupades d’Espanya.  

De totes formes, l’encaix de Catalunya amb Espanya va més enllà d’unes xifres ambigües d’atur. La primera condició que ha de reunir un poble per a ser independent és voler-ho ser. I aquest punt només sé sabrà si, finalment, i de forma democràtica, el poble de Catalunya es pronuncia a les urnes mitjançant un referèndum, ja sigui el 9 de novembre o en una data més llunyana.  

REMUNTAR EL VOL EN TEMPS DE CRISI

No és la primera vegada que parlo dels mercats. Des del meu punt de vista trobo insòlit que vagis al mercat i no trobis un determinat producte, relacionat, clarament amb el que allí s’hi ven.

Mireu, parlo concretament de la salsa per fer amanida xató. Uns dies abans també la vaig buscar sense èxit a la botiga de fruita i verdura que hi ha baix de casa. Dissabte la meva dona la va buscar pel mercat d’Amposta sense èxit. Cóm és possible?

Jo diria que al mercat es poden trobar tots els ingredients per a fer una bona xató: escarola, olives (aragoneses, negres...), tonyina o bonítol, abadejo i anxoves.  Però manca la salsa, evidentment.  I tu, amic lector, em pots respondre: però hi pots trobar els ingredients per a fer-la! Efectivament: nyores, ametlles, avellanes, all, julivert, una molla de pa amb vinagre, sal i oli. Però jo et pregunto: I la recepta? Te poden facilitar la recepta per a elaborar-la? I parlant de facilitar... Torno al començament, no seria molt més fàcil tenir pots de salsa preparats i llestos per a servir. Em valen totes dues opcions, però és evident que alguna cosa sé li hauria de facilitar al client, cosa que no es fa. Si es vol remuntar el vol, hi ha que oferir tota mena de productes alimentaris, fins i tot aquells més exòtics i sofisticats i cal fomentar-ne el consum fent-ne promoció i facilitant als clients receptes de cuina per tal d’elaborar-los. I també productes elaborats (cuinats i precuinats) per a facilitar la vida d’aquells que van sempre amb pressa i que no tenen temps de posar-se a la cuina. Es poden fer moltes coses, però sovint hi manca voluntat per a portar-les a terme.

Imagino que exemples com aquest em podríem trobar més. Sempre dic que els que no poden pretendre els mercats és fer la competència als súpers, però tampoc poden deixar d’oferir articles de gran consum. I el consum s’ha d’incentivar. Potser no tothom conegui la xató i potser dels qui la coneixen, a la vegada desconeixen tots els ingredients o al menys els que són necessaris per a elaborar una bona salsa. El mateix passa amb els calçots. La salsa dels calçots i la xató, son força semblants i coincidents en la majoria dels productes. La diferència és que la dels calçots porta tomata i alls escalivats.  

Què vagi de gust...

NÚMEROS CANTEN (I FETS TAMBÉ)

Números canten és una frase feta que, evidentment, no vol dir que estan entonant una cançó, sinó que posen al descobert una evidència.  

Això és així sempre que els números es facin en rigor per professionals experts i, a poder ser independents. Polítics, abstenir-se!

Si posem les matemàtiques o l’economia en mans dels polítics, malament anem!

Dos proves evidents i clarificadores.

La Junta d’Andalusia ha publicat el seu estudi sobre les balances fiscals espanyoles. Conclusió: Extremadura és l’autonomia més perjudicada i Catalunya la millor tractada.

Els estudis seran més complerts i fiables quantes més dades s’hagin tingut en compte a l’hora de realitzar-lo. Ara bé, si comencem a prendre dades d’aquí i d’allí o apartar les que no ens interessen, evidentment el resultat de l’estudi és inexacte per usar una paraula suau. En el cas que ens ocupa, a part de ser erroni voluntàriament, és demagògic, ja que no diuen la veritat per a buscar el propi benefici o, en aquest cas, enganyar els ciutadans d’Extremadura i a tots aquells que són obertament catalanofòbics.  

Per a poder demostrar que Catalunya ha estat la comunitat autònoma millor tractada s’han sumat les inversions fetes per l’estat a Catalunya, més les transferències corrents (subvencions), però també els préstecs que s’hauran de tornar amb els interessos corresponents.

Per a que m’entengueu us posaré un exemple. Imagineu que teniu una nòmina de 30.000 euros anuals, que us compreu un cotxe que us costa 25.000 euros i a l’hora de fer la renda, els vostres ingressos són de 55.000 euros. I, a sobre, no us podeu descomptar ni els interessos que pagueu al banc.

El segon cas ens ve il·lustrat pel Honorable Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Andreu Mas-Colell. Per a justificar (encara més) la necessitat d’instal·lar Barcelona World a Tarragona va donar la següent explicació. Durant el mes de febrer va baixar el nombre d’aturats a Catalunya. Van baixar a Barcelona, Girona i Lleida, però no a Tarragona que va seguir perdent ocupació. La instal·lació del complex de casinos crearà ocupació a Tarragona que és el que li fa falta. Quanta bondat! Com a ebrenc m’agradaria que tinguessin la mateixa consideració cap el nostre territori. Però la història i les hemeroteques ens demostren que no ha estat així. Bona prova la tenim en el parc temàtic de Port Aventura. Abans d’acordar l’emplaçament definitiu es va parlar de posar-se al terme municipal de l’Ametlla de Mar. Segur que quan aneu cap a Tarragona (ja sigui en autopista o nacional) us heu fixat la gran extensió que hi ha de terra erma abans d’arribar al coll de Balaguer. Fa dècades s’hi va construir el primer circuit permanent de Catalunya: el de Calafat. Però quan es va decidir construir un gran circuit com és el de Montmeló, tampoc es va optar per fer-se a les Terres de l’Ebre.

Ha quedat clar?

ELS SOPARS DE DURO DE MARIANO

Avui comença al Congrés dels Diputats el debat sobre l’estat de la nació. Mariano ens voldrà convèncer que l’economia espanyola ha millorat considerablement i ens documentarà amb un bon grapat de xifres i macroxifres econòmiques difícil d’entendre fins i tot per als diputats i diputades presents a l’hemicicle. Imagineu-vos per a la gent corrent!

Si ho hagués de resumit amb una frase feta, diria que Mariano ens intentarà vendre sopars de duro. Imagino que ja coneixeu el seu significat, però per si de cas, he buscat a Internet algunes definicions: 

 

1.        Fets de poca volada presentats com a magnífics; com a fanfarronades, o bé

2.        Explicar una història o una argumentació llargues, no mancades de fantasia o d’enginy.

 

Penso que qualsevol de les dues accepcions pot ser perfectament vàlida. La primera perquè Mariano posarà més pa que formatge (una frase feta més) quan ens explicarà el bé que va Espanya darrerament. Recordeu Aznar? (per a mal el recordo massa) L’anterior president del govern del PP signava una frase que el va fer cèlebre:  ¡España va bién!

La segona accepció també és vàlida, perquè si el que pretens és no di res, que l’interlocutor no t’entengui i que sembli que domines molt el tema, com més llarg ho fas i més fantasia i enginy hi poses, millor.

Ja sabeu que si s’intenta traduir les frases fetes, perden el seu significat. Per tant, i per a que m’entenguin tots, us diré quina usaria un castellà: Vendernos la burra.

En aquest cas he fet el mateix i hi he trobat les següents explicacions:

 

1.        Quan algú et vol convèncer amb enganys, però te’n adones de les seves intencions.

2.        Convèncer o intentar convèncer a algú d’alguna cosa, especialment d’alguna cosa que no és realment tan convincent o bona con ens volen fer veure. 
 

Imagino que ha quedat el suficientment clar com per a que no calguin donar-se més explicacions. Potser una darrera: Tot el discurs de Mariano anirà adornat amb aplaudiments per part dels diputats i diputades de les files populars com si el que digués D. Tancredo Rajoy fos un dogma de fe. I possiblement també d’algun improperi dirigit cap a les files de l’oposició quan, des d’allí es mostri el normal escepticisme d’aquests casos.

Dit això igual sóc jo el que estic equivocat. 5 milions llargs d’aturats no poden estar equivocats. Si tan dolenta fos la situació econòmica i social del país, cada dia hi hauria concentracions i manifestacions pels principals carrers i places del país, tal com ha passat recentment a Ucraïna o a d’altres països que, per estar dintre de la UE potser els sentim com a més propers: Grècia i Portugal.

Però aquí ni les grans centrals sindicals s’atreveixen a convocar actes perquè saben que estan destinats al fracàs. Sabeu qui són els que van a les manifestacions? Els ciutadans més sensibilitzats i que, normalment treballen. O sigui, una minoria de la minoria.

I la resta? Al bar o pescant per a matar l’estona. O això o treballant en negre.  

UNS POCS PAGUEM PER A QUE EL PAÍS FUNCIONI

Amb quasi un 25% del PIB d’economia submergida, tot sembla indicar que en aquest país només uns pocs som els que aportem via impostos els diners necessaris per a que el país funcioni.

Els primers interessats en que això continuï igual és el govern al no posar els mitjans suficients a les mans de l’Agència Tributària per a que es puguin destapar les bosses de frau existents.

Els segons interessats són els que cobrant una petita prestació, treballen a l’economia submergida per a treure un sou complementari (que, sovint sol ser el principal)

Quan en un país estan tots contents de com funciona el sistema, no hi conflictes. El govern té entretinguts els ciutadans explicant-los les grans xifres de la macroeconomia i assegurant-los de que el país ha sortit de la rescissió i el creixement econòmic torna a reflectir dades positives. Només unes dècimes, però positives que és el que compta. Els aturats perquè gra`cies als ajuts que reben (no només la prestació pel subsidi, sinó també ajuts de menjador, llibres i fins i tot beques universitàries), encara els hi queden diners per a poder fer algun extra.

Els que hem tingut i tenim fills universitaris i no em rebut cap ajut i, per tant, sabem el cost econòmic que comporta tenir fills estudiant fora de casa, ens mirem atònits de com hi ha famílies que amb pocs recursos econòmics (de tenir-ne ja no els hi donarien beca) poden mantenir els seus fills estudiant per aquells móns de déu...

Però no només paguem l’educació de molts, sinó també la sanitat, la justícia, el transport i tota la resta de camps que són deficitaris i on l’Estat ha d’eixugar les multimilionàries pèrdues que comporta.

Ara mateix, amb 56 anys, en fa 37 que cotitzo. Primer a la Seguretat Social i ara a MUFACE (la mútua de funcionaris se l’Estat) Quanta gent hi ha que han cotitzat els 15 anys mínims per a tenir dret a la pensió?

De vegades les diferències no són tant de classe, ja que, aparentment, entre els uns i els altres, l’única diferència existent es troba en el resultat de la declaració de la renda.  

ETA, INDEPENDÈNCIA, ECONOMIA...

CAS FAISÀ II? Als homes forts del PP no els va agradar gens ni mica la foto dels expresos d’ETA de dissabte passat. Per suposat molt menys que a mi. El nucli dur del partit (Mayor Oreja i companyia) van d’haver de pressionar (i de quina manera) al Ministre de l’Interior (que de tou no té res) i li van d’haver de demanar un gest per a calmar els ànims de les associacions de víctimes més properes al PP i d’altres militants i simpatitzants ancorats cap a la dreta.

Segons les informacions periodístiques, sembla ser que, des del ministeri hi va haver una filtració que va posar en avís a les persones de l’entorn de la banda terrorista que anaven a detenir. Normalment això suposa o fugides o bé destrucció de proves. Recordeu el cas Faisà, dit així perquè va tenir lloc al bar Faisà d’Irun? Llavors, qui va avisar els terroristes van ser membres dels cossos i forces de la seguretat de l’Estat i, ràpidament, des del PP van demanar el cap del Ministre de l’Interior socialista. No hauria de dimitir ara Fernández Díaz?

LA MARCA ESPANYA. L’altre dia un amic que està destinat a l’ambaixada espanyola de l’Índia em parlava de la marca Espanya i de les obres importants que estan fent empreses espanyoles per diversos països del món. El cas de Sacyr al canal de Panamà ja el coneixeu perquè la premsa m’ha parlat extensament durant els darrers dies. Però avui he llegit al diari un cas d’allò més esperpèntica. El titular del Periódico diu així: Azvi col·loca del revés els braços d’un pont llevadís a Xile. Crec que no cal ni comentar-la perquè amb el titular està tot dit, però, insisteixo, si això és la marca Espanya, millor anar buscant una altra marca per a canviar...

L’ANY ZOMBI. Així va qualificar l’economista Santiago Niño Becerra l’any 2014 (econòmicament parlant) a la Cadena SER quan l’entrevistava Carles Francino. Deia el professor que els únics que diuen que l’any 2014 serà el de la recuperació econòmica són els polítics que estan al govern i, com és lògic ho fan d’una manera interessada. Va recordar que al maig d’aquest any hi haurà eleccions al Parlament Europeu i cap partit dels que governen s’hi vol presentar amb unes dades econòmiques dolentes.

Per acabar-ho d’adobar, aquest semestre ostenta la presidència de torn Grècia, el país amb més problemes econòmics de la UE. Evidentment en voldrà treure partit, però la situació no és la ideal.

PALS A LES RODES. La fractura entre Convergència i Unió cada vegada és més gran. Fa temps vaig dir que podria passar de CiU a CiE (ja m’enteneu) De totes formes, a les eleccions europees, encara que es presenten junts, després cada partit forma part d’un grup diferent dintre del parlament. Ara des de CDC es miren en recel aquesta situació i pensen que UDC pot incidir amb els seus correligionaris europeus per a que no donin suport a la hipotètica independència de Catalunya. Ja veurem que passa.

MÉS PALS A LES RODES. Si parlem de la consulta, tampoc els hi posaran gens fàcil els del PP (per suposat), però també els del PSC, com per exemple Josep Fèlix Ballesteros, l’alcalde de Tarragona.

L’Alicia Sánchez-Camacho ja va dir que els ajuntaments amb alcalde popular no els hi facilitarien les dades censals i Ballesteros ahir va dir el mateix. Imagino que l’Institut Nacional d’Estadística (l’INE), depenent del Ministeri d’Economia només deu de cedir les dades electorals quan hi ha eleccions i en el cas de que ho demani el propi municipi (ja sabeu, per allò de la protecció de dades)

Si l’INE no facilita la informació, els ajuntament que acabin cedint les dades, tindran que utilitzar el cens electoral de les darreres autonòmiques, o sigui, el 9-N tindran un desfàs de quasi 2 anys. Ah! I una pregunta més. Finalment votaran els joves de 16 i 17 anys? Si acaben votant, d’on trauran la informació?  

TREMOLEM TREBALLADORS: EL PP VOL FER UNA NOVA REFORMA LABORAL!

Sempre passa igual. Quan els diferents organismes internacionals que manen sobre la nostra economia diuen que s’han de prendre mesures, el nostre estimat govern, diu que no. Al cap d’unes poques setmanes (o potser abans i tot) el nostre estimat govern ho anuncia com si fos una idea original i millor encara, la panacea de tots els mals.

El darrer d’aquest invents (no sé sap si el nostre estimat govern va copiar la idea dels organismes que manen sobre la nostra economia o van ser aquests organismes els que van llegir la ment del nostre govern) és fer (tatxin, tatxin...) una nova reforma laboral!!!  Fantàstic, no em digueu que la pensada no ha estat bona!

Des del restabliment de la democràcia n’hi ha hagut no sé quantes (el cert és que perdre el compte en aquests casis no és per culpa del Alzheimer, sinó dels ministres de treball que sembla que no volen ser menys que el seu antecessor i promouen una nova reforma laboral per a poder passar a la història) La reforma laboral del ministre tal contemplava aquella determinada mesura... No, la que contemplava això era la del ministre qual... I és que al final et fas un embolic.

Bé, se suposa (i només sé suposa, com el valor a la mili) que una reforma laboral ha de tenir com a objectiu crear ocupació. Evidentment per assolir aquesta fita, cada govern, depenent de la seva ideologia, triarà un camí o un altre. Una doctrina neoliberal donarà molta més facilitats a les empreses; una política conservadora tendirà al acomiadament lliure; mentre que una política progressista crearà més ocupació pública. Però a l’hora de la veritat, tan a Espanya com a Catalunya, és igual quines polítiques laborals s’apliquin. El resultat sols ser sempre el mateix: destrucció d’ocupació estable per a crear-ne de temporal i precària. Però sobre tot, destrucció de llocs de treball...

Quan Rajoy (aquell que s’havia de menjar el món) va arribar al govern, es va trobar amb un 5 milions d’aturats (en xifres rodones) i, evidentment, va pensar que feia falta una reforma laboral, ja que la que havia fet Zapatero només feia uns mesos, es mostrava ineficaç. I zas, nova reforma laboral. Ara ja no tenim 5 milions d’aturats, ara en tenim 6 milions! Solució? Com ja he dit, la solució passa per una nova reforma laboral.

Diem els catalans que cada bugada perdem un llençol. És una frase feta que en castellà no tindria sentit. Amb les reformes laborals passa si fa o no fa el mateix: a cada una, els treballadors, perden drets... I de vegades, alguns, fins i tot dignitat. 

Durant la bombolla immobiliària, Espanya no va assolir la plena ocupació, però hi va estar molt a prop. Però la majoria dels qui van trobar feina en aquella època eren treballadors amb poca o nul·la qualificació professional que, una vegada desinflada la bombolla, difícilment van trobar feina a d’altres sectors on si que era necessària.

En lloc d’una nova reforma laboral, el que s’hauria de promoure des dels governs, és que, en acabar els estudis, els nostres joves tinguessin el grau de preparació necessari per a ocupar aquells llocs de treball que més es poguessin adequar als seus perfils acadèmics. Per això és necessari fer plans de col·laboració entre les empreses i els instituts de formació professional. Segurament els resultats no seran immediats, però a llarg termini, la competitivitat de l’empresa espanyola aniria en augment i assoliria els  nivells dels països capdavanters de l’OCDE. Això i molta més inversió en investigació i en noves tecnologies.

Crec que no fa falta ser un expert per arribar a aquestes conclusions tan elementals. És de pura lògica. Però sembla ser que aquesta assignatura, la de lògica, no forma part de l’aprenentatge dels nostres polítics. Bé, per arribar a ser polític destacat, moltes vegades només cal una única cosa:  fidelitat al partit. Lamentable! 

EL ANUNCIS DEL BANC SABADELL

No m’agraden els anuncis del Banc de Sabadell... Què us he de dir... Hi ha anuncis que em semblem fantàstics, imaginatius, creatius, espectaculars... Però evidentment no estic parlant dels de Banc Sabadell.

El dels refranys em sembla força estúpid, que voleu que us digui. I barroer... El que diu la Pilarin Bayés em sona força malament. Però quan s’arriba al Quim Monzó és per a que el gremi d’hotelers li presenti una demanda: El refrany ‘si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, es pot verificar sempre que vas a un hotel. No crec que Monzó vagi a hotels de mala mort. El cert és que quan hi vaig jo, els llits estan impecables. No recordo cap cas que no hagi estat així.

Però tot això és pecata minuta. El que realment em treu de polleguera és el que estan passant darrerament per a fomentar les pensions privades (evidentment del banc) Per a mi, l’anuncia és esperpèntic i, sobre tot, manipulador. El recordeu?

Surt un orador com si fes una conferència i parla que quan es puguin aconseguir òrgans humans a partir de cèl·lules mare i siguin aptes per a transplantaments, la vida es podrà allargar entre 20 i 30 anys més i, per tant, ens farà falta un pla de pensions... Com si els humans fóssim màquines que se’ns pogués anar canviant les parts del nostre cos que es fessin malbé: cor, pulmons, fetge, etc.

I encara que fos així, ens ho cobriria la Seguretat Social? Tal com van les coses segur que la sanitat pública no cobrirà aquests tipus de transplantament i, per tant, se’ls haurà de finançar un mateix. I qui s’ho podrà permetre? Els rics com sempre.

Conclusió 1.- De ser cert que els humans, gràcies als transplantaments d’òrgans a partir de cèl·lules mare del nostre propi organisme viurem més, només els rics ho a aconseguiran, mentre que l’esperança de vida dels pobres serà la mateixa que ara o, tal com van les coses, fins i tot inferior.  

Conclusió 2.- Si ni tu ni jo hem de viure més, per a que nassos necessitem un pla de pensions que ens garanteixi viure bé a partir dels 90 o 100 anys.

Au, ves...    

NO A LA TAXA A LA BANCA!!

Heu de fer campanya: NO A LA TAXA A LA BANCA!! 

 

Ho sento pels funcionaris de la Generalitat de Catalunya a qui el conseller Mas-Colell el ha promès retornar-los la paga extraordinària que els hi ha tret el dos darrers anys... Perdoneu-me! Però manda huevos... Sembla ser que la paga extra, sinó és gràcies a aquesta taxa que gravarà els dipòsits bancaris, no hi haurà forma de recuperar-la. Demagògia pura i dura...

I perquè m’hi oposo? Senzillament perquè la taxa Cristóbal Motoro ha dit que podran establir els CC.AA. a partir de 2014, sortirà de la butxaca dels clients... De qui, sinó? Sembla ser que encara queden pendents de tancar alguns punts i, en principi, la banca no repercutiria aquest impost al seus clients. No m’ho crec!  

Seriosament, creieu que la banca deixarà de guanyar uns quants milions d’euros, així, de bones a primeres... Rotundament, no!

Encara que són conceptes diferents, la banca comercial, aquella que al carrer té un caixer automàtic i a dintre del local diversos empleats amb corbata, és molt similar a la banca del casino, aquella que representa el croupier de la ruleta. Heu vist mai que la banca del casino perdi? L’altra banca tampoc! I quan, per culpa de la ingerència d’alguns governs, s’han descapitalitzat, no hi ha problema: L’Estat s’encarregarà d’injectar-los el capital que els faci falta per a que les entitats, amb aquests diners, puguin comprar a la vegada deute de l’Estat i fer negoci. Com he dit la banca mai perd.

Per tan, ajudeu-me a fer campanya: NO A LA NOVA TAXA QUE GRAVARÀ ELS DIPÒSITS BANCARIS!!

PAGAMENT A PROVEÏDORS

Segurament heu escoltat sovint (i durant els darrers dies més) el concepte pagament a proveïdors. Sembla ser que l’Estat havia retingut una quantitat superior a 1.000 milions d’euros al govern de Catalunya y, finalment, després de parlar Mas-Colell amb Montoro, aquesta quantitat finalment es desbloquejarà i la Generalitat en podrà fer ús. Això sí, no sé sap per a quant... Entre d’altres coses, aquests diners, sembla que serviran per a pagar als farmacèutics, però també arribaran als ajuntaments per a que puguin pagar les factures que tenen pendents.

Què us sembla si us dic que la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta també estem afectats per un impagament?

No us diré qui, però si que diré que a principis d’agost (per tant, ja fa més de 90 dies) varem actuar per un ajuntament del nostre territori dintre dels actes del dia del turista. I des de llavors... Això sí, l’alcalde d’aquest ajuntament, va ser l’únic que es va disculpar per carta no poder assistir al nostra bateig com a colla, ja que, com vaig fer amb els alcaldes de tots el municipis que tenim integrants, els vaig convidar personalment.

Normalment, quan actues a algun poble (tret de les diades castelleres), vas contractar per l’ajuntament. I, a l’hora de cobrar, no tens cap tipus de preferència respecte a la resta de proveïdors i, com a un més et tracten. D’un altre ajuntament (en aquest cas varem actuar al juliol) també van trigar diversos mesos en pagar-nos.

Un cas totalment oposat va ser el de la Sénia (aquí si que ho puc dir) Ens va contractar l’ajuntament, però va ser una empresa privada la que ens va pagar. També diré el nom d’aquesta empresa: lasenia.net (així els hi farem publicitat)

L’època que estem vivint és dolenta per a tots. Evidentment és més important poder cobrar les empreses per a que puguin també pagar als seus treballadors que no les entitats culturals, lúdiques, esportives, etc. Però que aquestes puguin cobrar, també és molt important.

La nostra colla castellera va començar a funcionar a finals de l’any passat (encara no té 11 mesos) i, fins la dat no hem rebut cap subvenció ni de la Generalitat ni de l’ajuntament d’Amposta, ni de cap altre organisme. Els actes del bateig del dia 5 d’octubre van costar més de 7.000 euros i gràcies que per mig de Verkami se’n van aconseguir prop de 4.000 nets. La resta va ser gràcies a les col·laboracions de diferents establiments comercials, quotes de socis, venda d’articles relacionats amb la colla, etc.

Espero que, finalment, tot es pugui acaba arreglant, ja que, sinó hi ha diners, no hi cultura; i si no hi ha cultura... què tindran els ciutadans?

QUÈ LI QUEDA AL PAÍS VALENCIÀ?

Davant del imminent tancament de Nou (abans Canal 9), cal fer-se una: Què queda del País Valencià? La sensació és que després de quasi  30 anys de govern del PP ha quedat tot trinxat.

La proximitat del nostre territori de les comarques més septentrionals de Castelló i la relació històrica que sempre han mantingut les comarques del Maestrat i el els Ports amb el Montsià i Baix Ebre ens permet dir als més convençuts que som part d’un mateix territori. Per això quan s’agredeix la cultura i la llengua valenciana, tenim el convenciment que se’ns està agredint també a nosaltres i ens fa sentir malament.

Els primers anys de la meva vida laboral els vaig treballar al País Valencià; primer a Castelló i posteriorment  a Vinaròs (1976-1984) El record que jo tinc d’aquells anys difereix molt de la realitat actual. No fa gaire vaig publicar un article a Vinaròs News titulat Vinaròs: qui t’ha vist!, en quedar-me perplex de veure la capital del Baix Maestrat plena de blaveres i estanqueres (així anomenava el meu amic Antoni Fabregat a la bandera espanyola)

I és que per on passa el PP, a part de contaminar-ho tot amb la seva ideologia excloent, deixa un reguitzell de corrupció decorada amb fastuoses obres i esdeveniments. València va ser el paradigma del que estic dient. Durant anys, el PP va malbaratar diners públics simplement per engrandir l’ego personal dels seus líders. Això sí, amb la connivència de les entitats financeres valencianes: la Caja de Ahorros del Mediterráneo (la CAM), el Banc de València i CajaBanc. La reconversió del sector financer va comportar la desaparició de els tres, ja perquè han estat nacionalitzades o bé comprades per una altra entitat. Sense la complicitat del sector bancari, el govern valencià mai hauria pogut dur a terme projectes de l’envergadura de Terra Mítica, la ciutat de les Arts i les Ciències, l’Oceanogràfic, les instal·lacions de la Copa Amèrica o l’aeroport de Castelló.

Terra Mítica, situada al costat de Benidorm (d’on va ser alcalde Eduardo Zaplana gràcies a una moció de censura guanyada amb el suport d’un regidor trànsfuga del PSPV-PSOE) es va construir en uns terrenys on hi havia hagut un bosc que es va cremar i que la Generalitat va facilitar la requalificació canviant-ne la normativa. Després de la seva ruïnosa gestió, va passar a mons privades a preu de saldo.  

L’aeroport de Castelló, situat al terme de Cabanes, tot just on acaba l’A-7 que hauria de creuar el nostre territori facilitant-ne les comunicacions, encara no ha viscut la imatge de l’aterratge de cap avió. Però Camps i, sobre tot Carlos Fabra, el gran cacic de la província del Nord, es van posar les medalles demostrant a la ciutadania el miracle valencià que, en aquest cas, res tenia que veure amb Sant Vicent Ferrer.

La llengua va ser el veritable cavall de batalla de la política del PP valencià; es va arraconar tot allò que es pogués identificar amb Catalunya i el català, sovint sense tenir en consideració l’opinió contraria d’ experts com els professors de les universitats valencianes.  

Canal 9 va ser l’instrument necessari per a divulgar la ideologia neoconservadora i la megalomania dels líders del PP valencià. La televisió valenciana exaltava les bondats de les polítiques que s’estaven portant a terme i silenciava tot allò que, segons els populars pogués ser nociu per a les ments dels valencians, a part de silenciar les crítiques i opinions de l’oposició pel mateix motiu esmentat.

Per a una bona part dels valencians, la sensació d’estar vivint al país de les meravelles, com Alícia, ja els hi anava bé. Sabien que vivien en un món irreal, però, a la vegada, pensaven que es podia continuar vivint eternament d’aquesta manera. Només així s’entén que el PP guanyés sempre per majoria absoluta. Ja sé que la majoria dels ciutadans no els votaven, però sí que ho feien la majoria dels que acudien a les urnes i, per tant, els que preferien quedar-se a casa, amb el seu silenci, també eren còmplices del que estava passant a la seva comunitat.

Diuen que el darrer que ha de perdre la persona és la dignitat. Desgraciadament, penso, molts de ciutadans del País Valencià, durant l’etapa de diferents governs del PP l’han perduda. A veure, al menys, si en el futur la poden recuperar.  

PD. He aconseguit fer un article sense esmentar per a res la trama Gürtel que, a València, va adquirir la seva màxima expressió ni de Mónica Oltra, el flagell dels peperos dels darrers anys.

UN BOSC FRONDÓS

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Així l’IBEX borsari, la prima de risc, els tipus d’interès que s’ha de pagar pel deute, etc. estan tornant a nivells considerats com acceptables. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB; què no és per a tirar coets, però almenys vol dir que el país es troba en una situació econòmica estable.

Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades. La qual cosa esperona l’equip econòmic de Rajoy a seguir amb la política d’austeritat que practiquen des de l’arribada al poder aviat farà dos anys.  

Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós... Si més no, això es desprèn de tots els inputs que ens estan arribant darrerament.

Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?

Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.

I si ens fixem en els pressupostos generals de l’Estat, la situació tampoc és que sigui molt millor. Les retallades, com passa a Catalunya, també continuaran i els treballadors públics seguirem un any més congelats. I ja en seran tres!  

Digueu-me llavors què ha millorat? Al començament us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador (assalariat i petit autònom) tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar. I, això, els que tenim sort, perquè els 6 milions d’aturats i les seves famílies, en molts de casos, continuaran sobrevivint amb prestació que els hi arriba de l’Estat... I no sempre passa.  

ELS SALARIS A ESPANYA

Al Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro li agrada ser protagonista i donar titular a diari. Si dimarts posava com exemple per a sortir de la crisi les cooperatives olivareres de Sevilla (vaig escriure un article sobre el tema que segurament publicaré a Vinaròs News), ahir afirmava en seu parlamentària que els jornals a Espanya s’estan apujant de forma moderada. Davant la protesta generalitzada de l’oposició, més tard, ja als passadissos del Congrés va haver d’admetre que, en els darrers anys, els salaris s’han abaixat.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, en els darrers anys, s’han abaixat el 7,1%. Per a justificar-ho, Montoro va dir que parlava dels sous emmarcats dintre dels convenis col·lectius... Aquest matí per la ràdio n’he escoltat una molt bona sobre ell. No puc dir qui va ser l’autor de la frase, ja sabeu que, de vegades, costa prestar atenció a dues coses a la vegada. La frase en qüestió va ser: Montoro, ho és ignorant o va de mala fe... Com què ignorant no ho és, va de mala fe. L’actitud de Montoro és la pròpia de qualsevol governant que no vol dir en públic el que sap en privat i el que la societat percep. Recordeu-vos-en de Zapatero que va negar per activa i per passiva que a Espanya hi hagués crisi i també afirmava que la banca espanyola estava entre la més sanejada i fiable d’Europa... I així en va anar.

Tian Riba, al programa Divendres de TV3 tornava a fer ús de la metàfora dels pollastres (ja sabeu: mentre la mitjana setmanal és d’un pollastre per persona, mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap) Després va explicar que qui s’ha apujat el sou en els darrers anys han estat els directius de les grans empreses, de la banca... I encara afegiria més: i els futbolistes i la majoria d’esportistes d’elit, etc., etc. Direu que els hi tinc fòbia, segur que és així, però és la realitat, què voleu que us digui?  

El Periódico de Catalunya titula: Els nostres sous si que baixen, ministre. I a les pàgines 2, 3 i 4 publica un gran estudi sobre el tema. Em crida l’atenció la rapidesa de reflexes que tenen els diaris a l’hora d’elaborar un a crònica. Abans de l’era de la informàtica, els rotatius feia dies que tenien preparada la notícia (quan aquesta era previsible: defunció, casament...) Ara, amb els mitjans tècnics, en poques hores tenen el treball acabat.

També m’ha sobtant un titular d’una mesura molt més reduïda, però força eloqüent: Dues Europes que s’allunyen l’una de l’altra.

No sé si recordeu a qui va ser vicepresident d’Adolfo Suárez, Fernando Abril-Martorell que en un discurs al congrés parlava del Nord i el Sud, aparentment sense to ni so. Però la realitat és la que és i mentre hi ha una Europa del Nord rica, hi ha una Europa del Sud empobrida. L’exemple el podríem aplicar també a Espanya (a Itàlia, a França...) i fins i tot a Catalunya.

Mentre l’Europa del centre (Alemanya, Àustria, Suïssa...) i del N (Noruega, Finlàndia, Dinamarca, Suècia...) cada vegada seran més rics gràcies a que les seves indústries produiran noves tecnologies, la del S, cada cop serà més pobra i produirà la resta de productes gràcies als baixos costos deguts, sobre tot, a la ma d’obra barata. Ja no caldrà fabricar-los a Àsia.

I amb els ciutadans d’aquí està passant el mateix. Mentre els salaris (i tot tipus de complements) s’apugen per als poderosos, s’abaixen per als més humils i així, cada vegada, la diferència de sous serà més gran i, mentre els rics seran més rics, els pobres seran més pobres.

No vull acabar sense comentar un altre titular del Periódico dintre del mateix estudi del que parlava abans: Hisenda obtindrà 615 milions més al no adequar l’IRPF  a l’IPC . La qual cosa vol dir que no cal apujar els tipus de l’IRPF per a que augmenti la pressió fiscal.

I ara fixeu-vos en el cas contrari. Tema pensions. Aquest matí explicaven a la SER que la pròpia cadena a fet un estudi i, a Catalunya, l’any 2014, els pensionistes cobraran 250 milions menys com a conseqüència d’aplicar la nova normativa i no regularitzar les pensions amb l’IPC com s’estava fent fins ara. 
 

Encara votaràs al PP?