LA CRISI, EL SECTOR FINANCER I ELS CIUTADANS

Cada dia que passa sembla que la situació econòmica va de mal en pitjor (de Guatemala a Guatepeor): la borsa, a la baixa i a nivells de 2003 (No governava el PP en aquella època? Trobo que sí), la prima de risc, a l’alça, la taxa d’atur, en rècords històrics...
No hi ha ni un sol indicador econòmic que inciti a l’optimisme i, aquesta situació afecta directament la conducta de la majoria dels ciutadans. Dels brots verds que apareixien durant l’època de Zapatero, o se’ls han menjat les cabres o no els va haver mai. Personalment em decanto per la segona opció.
La conducta dels nostres polítics, sobre tot d’aquells que tenen responsabilitat de govern no ajuda gens a donar confiança als maleïts mercats. La incertesa de la situació és massa gran per a calmar la voràgine dels especuladors que són l’origen dels orígens de tota la inestabilitat financera.
Quan surt un membre del govern (a excepció de Rajoy, que, tal com deia l’altre dia, fa de tau) a desmentir alguna cosa, ho deu de dir amb tanta inseguretat, que al dia següent baixa la borsa i puja la prima de risc.
I és què, normalment, tot allò que va criticar el PP quan estava a l’oposició, tot allò que van dir que no farien durant els primers dies de govern,, finalment és el que han fet.

Si el PP es va guanyar la confiança dels ciutadans (tal i com van demostrar les urnes), a base de criticar el govern socialista i res més (quan calia donar suport parlamentari al PSOE no ho van fer, tret de l’aprovació d’aquella reforma constitucional que establia un límit de despesa), ara mateix, i cada dia que passa, l’estan perdent.

L’any passat, una vegada Zapatero va convocar els eleccions generals, hi havia molts (s’ha demostrat que il·lusos) que es pensaven que a partir de l’endemà mateix del 20-N la situació es giraria com un mitjó i es recuperaria la normalitat en pocs mesos. Els meus seguidors segurament que se’n recordaran que quan l’Institut d’Estudis d’Opinió de la Generalitat em va fer l’enquesta, a la pregunta de si l’any 2012 estaríem millor o pitjor, vaig respondre que “pitjor”. Aquesta situació ja me la veia venir...
Ara mateix només calen els rumors sobre intervencions i “corralitos” financers per a crear encara molta més incertesa.
En un dia (dimecres) es diu que a Grècia, es van retirar 1.000 milions d’euros dels bancs. D’Espanya no s’han donat xifres, però sembla ser que, els qui poden, se’ls emporten a paradisos fiscals. Ara caldria saber si amb el beneplàcit del govern de Rajoy o no. Em sembla que no deu de ser tan fàcil...

Una darrera reflexió. Ara els bancs demanen un certificat de l'Agència Tributària d'estar al corrent d'obligacions amb l'erari púbic per a concedir-te un préstec. Perquè no els hi demanem nosaltres un certificat de solvència?    

LA FRASE DEL DIA 17-05-2012

"A Espanya no hi haurà 'corralito'".

Qui l'ha ha pronunciada? Cristobal Montoro, Ministre d'Hisenda del govern de Rajoy.

Però el més sorprenent és que quan l'ha ha pronunciada, de fons s'ha escotat a la cleca aplaudint. Ignoro on es trobava Montoro i els seus "palmeros".
A veure Montoro. Seria normal que a Espanya no hi hagués "corralito" i per tant, els aplaudiments sobraven. Ara bé, dit això, qui s'ho creu? Si quan els del PP diuen una cosa acaben per fer-ne un altra.
Mon fill em ve avisant des de fa temps i jo no el creia.

SOBRE INDIS I ROSTRES PÀL·LIDS

Diariocritico.com

Segons Rubalcaba,  Rajoy és el “darrer mohicà de l’austeritat”. I segons jo mateix, a Mas sé li ha quedat el “rostre pàl·lid” quan des d’Europa l’han tornat a deixar amb “el cul a l’aire” en veure que la nova “moda” a la que s’apunten els mandataris o els que aspiren a ser-ho que no són les retallades sinó el creixement econòmic.
Als dos mandataris (amb pretensions de ser estadistes) els nous aires europeus, els han agafat amb el peu canviat. Entenc que a Rajoy més que a Mas, ja que Catalunya depèn massa dels pressupostos generals de l’Estat a l’hora d’obtenir els diners necessaris per a fer funcionar el país.
Però l’actitud de Rajoy clama el cel (per aquells que creguin amb el paradís) Com es possible que, tot i adonar-se’n de que, només amb austeritat no es surt de la crisi, segueixi capficat en que és “l’única solució” possible.
Hi ha un espai al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER, que dirigeix i presenta Carles Francino que es diu “Tot per la ràdio”. Aquest matí recordaven que a Aznar li deien “Centreman” (per la seva mania de representar el centre polític espanyol); a Zapatero “Sososman” (jo tampoc el veia tan “soso” com se’l volia representar); i, finalment, deien que Rajoy també té sobrenom: “DONDEDIJEDIGODIGODIEGOMAN”. Una mica més complicat però del tot comprensible.

Els analistes polítics i econòmics es pregunten quan trigarà Rajoy en aplicar noves mesures sobre les que ha dit per activa i per passiva que no “no ho faria”. Ho recordem? Va dir que no apujaria els impostos i va apujar l’IRPF; va dir que no retallaria en serveis bàsics i retalla en sanitat, ensenyament, serveis socials, cultura...; va dir que no instauraria el copagament sanitari i apujarà la part del preu dels medicaments que ara paguen els ciutadans en actiu entre un 10 i un 20 més sobre el 40 % del total que ara es paga i, els jubilats i pensionistes, que fins ara no pagaven res, a partir d’ara pagaran un 10 %. Les properes, a part de l’IVA ja anunciat, es pregunten si serà abaixar les pensions i sous als funcionaris.  

Sobre l’IVA, el govern de Rajoy, va dir durant molts mesos que no l’apujarien. Fa uns dies que ho havien de fer a partir de l’1 de gener de 2013 i ara mateix, tot sembla indicarque pot apujar-se de forma immediata. M’aventuro a dir que molt probablement a partir de l’1 de juliol entraran en vigor els nous tipus de l’IVA.
Reiteren els responsables econòmics del govern espanyol que les apujades són temporals, d’uns dos anys aproximadament de duració... Però després de tot el que hem vist, qui s’ho creu?
Rubalcaba apunta una solució: la creació d’un impost per a les grans fortunes, tal i com han fet alguns països europeus com per exemple França. En canvi aquí, als qui tenen grans fortunes els concedim una amnistia fiscal. O perquè no es crea un tipus incrementat d'IVA (igual com existia quan es va crear l'impost) que gravi els articles considerats de luxe? (Cotxes, iots, joies, mansions, etc.) 
País de pandereta...  

CREIXEMENT!!

Ja es comencen a escoltar les primeres veus critiques al si de la Unió Europea sobre com sortir de la crisi. El que molts economistes defensaven des de feia temps, ara s’ho han fet seu alguns polítics.
La postura intransigent de l’Angela Merkel comença a tenir els primers detractors. No sé si va ser el primer, però si un dels primers,  l’aspirant a la presidència de França François Hollande, molt probablement per a marcar diferències amb el seu rival, l’actual president Sarkozy, ja va dir que només amb la contenció de la despesa pública a bases i base  de retallades, no sé surt de la crisi, què, per fer-ho, també fa falta creixement econòmic.
D’altres veus crítiques són el president del Consell d’Europa Van Rompuy o el primer ministre italià Mario Monti (el tecnòcrata que va rellevar a Silvio Berlusconi)  
En canvi, el gran estadista espanyol Mariano Rajoy, sembla que encara no se’n ha adonat. Segurament està molt més influenciat pels empresaris defraudadors a qui ha amnistiat fiscalment amb el pagament del 10 % del total defraudat durant els darrers anys (dels anteriors no cal que passin comptes amb el fisc) que no pels economistes que tenen una visió diferent de la crisi.

Ara bé, créixer tampoc és que sigui tant fàcil. Per a reactivar l’economia s’han de posar en marxa molts motors a la vegada i tots han de funcionar a la perfecció. El primer de tots, sense dubtar-ho, ha de ser la pròpia Unió Europea. O millor dit, una acció conjunta de tots els seus països, estiguin o no a l’Euro (amb clara referència al Regne Unit que, per cert, com Espanya també ha entrat en rescissió) I per a que aquest motor funciona, cal posar-li un oli nou i no el que ara s’importa des dels Estats Units en forma d’agències de qualificació o el que ens porta Xina, país a qui poc importa com ha de ser la base del seu creixement i menys encara els drets dels seus ciutadans. Què cal prendre mesures protectores? Què es prenguin! Que cal crear taxes per gravar importacions i transaccions? Què es creïn! Què s’ha d’incentivar el consum a base de subvencions a sectors estratègics? Què s’incentivi. Què s’han d’eliminar inversions inútils –com per exemple noves infraestructures per a l’AVE ? Què s’eliminen!

Evidentment també cal fomentar la contractació per a parar de soca-rel la xacra que significa l’atur per aquest país. I per fer-ho s’ha de reformar la Reforma Laboral (sí, sí, reformar-la), possibilitant la contractació i no només la sortida dels treballadors (sembla ser que aquesta opinió és prou generalitzada entre sindicalistes i experts) Cal obrir l’aixeta del crèdit per a petits i mitjans empresaris i, també, per a les famílies.
I, si cal, nacionalitzar una bona part del sector bancari fins aconseguir sanejar-lo per a que jugui el paper determinant què, s’entén, hauria d’assumir en tot aquest procés.
Difícil, però no impossible.

PRESSUPOSTOS I MESURES PER A FOMENTAR EL CREIXEMENT ECONÒMIC

Ahir, el PP, amb el corró que li dóna la majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes a la totalitat que li ha presentat l’oposició a la primera llei de pressupostos de l’època de Rajoy. Jo també ho faria...
Així es farà palès la manca de “comunió” entre qui, legítimament, van guanyar les eleccions del 20-N i la resta de partits que van sortir-ne perdedors. Però sobre tot, segons sembla, entre els populars i els convergents, en altres temps alguna cosa més que “amants fidels”.
Aquest matí he tingut l’ocasió d’escoltar alguna de les frases que va soltar Montoro. Quan Duran i Lleida li va recriminar la poca inversió prevista per a Catalunya (saltant-se a la torera una llei orgànica com és l’Estatut que va ser aprovada pel propi Congrés amb les “oportunes” modificacions), el Ministre d’Hisenda li va dir que: “Les inversions previstes per a Catalunya estan pensades per a que sigui el motor de la recuperació econòmica” (una cosa així) Ni a mi sé m’acut una frase més brillant i lapidària. Quin motius haurien de tenir els populars per a, de sobte, invertir més a Catalunya que a qualsevol altra autonomia espanyola? Evidentment cap.
Però el gran problema dels populars és que, con diu la dita “ni beuen, ni deixen beure” i només s’excusen amb el dèficit que, suposadament, va deixar l’anterior govern socialista i el de les autonomies.
Rajoy i els seus, després de comprovar que ineficàcia de les seves mesures (he dit incompetència?), recomanades per la tota poderosa Angela Merkel (us en recordeu quan deia que ell no el “manarien” des d’Europa?), hauria de pensar en emprendre altes determinacions. Acceptarien els populars un govern de concentració nacional que pogués donar confiança als mercats financers (borses, primes de risc...)?

Els pressupostos per al 2012, a part de contemplar mesures restrictives per a contenir del dèficit fiscal, hauria de contemplar mesures per a reactivar l’economia productiva i incentivar el consum (no em cansaré de repetir-ho encara que no sigui economista) Sense creixement no hi haurà sortida de la crisi. Ara bé, si el que pretenen és limitar-nos l’estat del benestar, llavors sí, llavors van pel camí correcte.  

Ahir m’explicava un graduat social, expert en temes de contractació de treballadors, que la llei de reforma laboral contempla la sortida dels treballadors, però no preveu mesures per a incentivar la contractació que, segueix sent, massa rígida.
Com a sindicalista i de pensament d’esquerres, no puc compartir al 100 % aquesta opinió. Sempre creuré i defensaré que les contractacions haurien de ser indefinides per a garantir una certa estabilitat econòmica dels treballadors.
Ara bé, i dit això, sóc conscient de que moltes treballadores i treballadors, agafarien qualsevol feina per tal d’alleugerar la seva angoixa i poder arribar a final de mes, al menys respecte a cobrir les seves necessitats vitals. Llavors i només llavors, es podria anteposar l’estabilitat a la necessitat.
Però el camí dels pressupostos, em temo, no va per aquí...  

ARRIBA LA “PLURALITAT” INFORMATIVA

La majoria absoluta del PP acaba d’aprovar un decret pel qual, per a modificar la composició del consell d’administració de RTVE, només serà necessària, precisament la majoria parlamentària i no les 2/3 parts com era fins ara. A sobre s‘han suprimit les dues places de consellers que fins ara ocupaven els sindicats més representatius.  

Suposadament, amb aquests criteris, la televisió pública espanyola, passarà la línia del rigor i la veracitat informatives i es mourà en el terreny de la manipulació i el sectarisme informatius. Es a dir, a partir d’ara, la “pluralitat” de mitjans afins al govern, serà, pràcticament, total.

No sé si heu comprés la ironia...

A un costat, estaran TVE, Canal 9, Tele Madrid, Intereconomia... I els diaris de la caverna mediàtica, inclosos el Marca i el As i a l’altre la Sexta, el País (sembla ser que cada cop menys monàrquic), el Periódico, el Punt Avui i poca cosa més... M’enteneu per on va “la pluralitat”? Què és més “plural” 10 o 3?

Els que seguim una mica aquest món tan complicat de la informació, coneixem força bé les estratègies que usen les televisions controlades pel PP. Canal 9, la valenciana, es caracteritzava per desmentir les notícies sense haver-ne informat. Recordeu com es va donar la notícia de la dimissió de Camps? Us torno a posar el vídeo enregistrat per “Pot de Plom” (segur que riureu) 

I possiblement us en recordareu de la manipulació informativa dels anys del moviment contra el PHN. Només venien a enregistrar imatges del riu durant les èpoques de crescudes de l’Ebre per aparentar que era un riu súper cabalós, una mena d’Amazones espanyol.

I sobre Tele Madrid, què dir? D’on surten la majoria dels rumors informatius que afecten directament al Barça? Més d’una vegada s’han hagut de retractar per les informacions difoses sense haver-les contrastat prèviament.

De Intereconomia millor no parlar-ne, oi? Un canal que no es respecta a qui no té el mateix punt de vista que el de la cadena i que, sovint s’arriba a l’insult i a la desqualificació personal, quin crèdit ens pot donar.

Serà així TVE a partir d’ara? Crec que durant l’època d’Aznar amb Urdaci com a cap d’informatius ja en tinguérem una bona mostra.

Amb aquesta estratègia el PP aconseguirà silenciar una bona part de les veus que estan en contra de Mariano Rajoy i el seu incompetent govern. Si no se’n parla, potser alguns se’n oblidaran o simplement pensaran que “no passa res” o que la situació “s’ha invertit”.

La manipulació informativa és pròpia dels governs dictatorials i tindria que estar absolutament abolida en un règim democràtic que garantís els drets i els deures dels ciutadans. Però dels hereus del franquisme, d’aquells que mai han condemnat la dictadura militar que va dirigir Espanya durant més de 40 anys, no s’ha d’esperar res més.

És el que tenim o, millor, el que patirem. I si no esteu contents, no els hagueu votat!!

Acabaré amb un altre “remember”: “Resistiré” de l’equip del Gran Wayoming i el Intermedio de la Sexta. 

LA UNIVERSITAT, UN PRIVILEGI A L’ABAST DE POCS

Facultat de Nàutica de la UPC.

 

Després del sotrac que va significar l’anuncia de que el govern central pretenia apujar les taxes universitàries un 66 %, vaig quedar una mica alleugerat al assabentar-me ahir que el nostre govern (gràcies nostre govern) que a Catalunya només s’incrementarien un 25 % (segons publicava el diari Ara en la seva edició digital) i es podran crear més beques.  

Però a fi de comptes més és ben bé igual. L’increment, sigui el 25 o sigui el 66 és substancial i molt allunyat de l’IPC, però sobre tot, de la pujada que han sofert les nostres nòmines (he dit pujada? Perdoneu, volia dir baixada!! –i encara sort que ho puc dir-)

Perquè també hi ha que tenir en compte que s’ha apujat el transport públic indispensable per aquells que viuen allunyats del lloc on cursen les seves carreres universitàries, com és el cas de mon fill (Amposta i Barcelona)

De continuar per aquest camí, novament tindrem la sensació de retrocedir (com en tantes altres coses) als anys predemocràtics on només podien estudiar carreres universitàries els “fills del rics” (encara que haguessin de repetir i repetir), els que vivien a les grans ciutats (encara recordo quan la Universitat de Barcelona va “aterrar” a Tarragona, abans de denominar-se Rovira i Virgili) i els que podien gaudir de beques que els ajudaven a apaivagar les despeses de transport, residència i estudis.

Malauradament mon fill, fins ara, no ha pogut mai demanar cap beca. El motiu és que entre sa mare i jo mateix, els dos funcionaris de l’administració de l’Estat, superem els límits per a poder-ho fer. Però no us cregueu que guanyem una fortuna, ja que ella té la categoria C1 i jo la C2 o sigui la meva dona és administrativa i jo auxiliar, per a que ens entenguem) Però com tots dos treballem fora del nostre lloc de residència (Tarragona i Tortosa) hem de descomptar les despeses derivades del desplaçament: transport públic i privat, carburant, reparació dels vehicles, substitució per nous quan els que tenim ja no aguanten més, etc., etc.

Paradoxalment, gent com la meva dona i jo som els que col·laborem amb els nostres impostos a que molts fills d’empresaris puguin gaudir d’ajuts universitaris. D’això se’n diu PRINCIPI DE SOLIDARITAT.

Evidentment si es creen noves beques, a part dels paràmetres que es tenen en compte en la actualitat, se’n haurien de crear de nous per a tenir en compte d’altres condicionants. Si no és així, molt em temo que per molt bones notes que pugui treure mon fill (que les trau), un altre cop es quedarà sense cap tipus de possibilitat d’accedir-hi.

Abans existia la solució de que l’universitari trobés una petita ocupació per alleugerar als pares del sacrifici econòmic que estaven realitzant. Però ara, quina feina pots trobar? Els universitaris estan molt condicionats pels horaris de les classes que, de vegades, poden variar d’un quadrimestre a l’altre. En canvi hi ha molta gent (massa) que no tenen cap problema a l’hora d’adaptar-se a qualsevol horari de treball, sigui de dia o de nit... Això sí, sempre que el trobin.  

Si voleu llegir més:

El Punt Avui.  

El Periódico de Catalunya. 

Público.es. 

El Plural.com.

PUJAR I BAIXAR

Escales de pedra en sec a la finca de l'Arion propietat de la família Porta Ferré.

Puja la prima de risc i l’atur. Baixa la borsa. Només hi ha un problema que el que hauria de pujar, baixa i el que hauria de baixar puja.

Molts eren els que confiaven que Rajoy tenia una vareta màgica que ens podria fer sortir de la crisi. Crec que fins i tot ell s’ho va arribar a creure. Però ara mateix deuen de ser molts els que ja se’n han adonat que sortir-ne no serà gens fàcil.

Potser la Merkel ens demani que rebaixem el dèficit públic, però això no pot ser a qualsevol preu. Uns pressupostos han de contemplar mesures de creixement econòmic i segons sembla, els primers pressupostos de Rajoy no en contemplen. Per això aquesta setmana de passió (per a uns més que per als altres) la borsa espanyola ha baixat als límits de fa 3 anys, quan encara no s’havien aplicat ajustos a la nostra economia. En canvi, l’emissió de deure públic no va ser subscrita al 100 % tal i com havia passat les darreres vegades i, a sobre, pagant un interès més elevat.

Per acabar-ho d’arrodonir, el Consell de Garanties Estatutàries diu que la reforma laboral del PP va en contra de l’Estatut de Catalunya i la pròpia Constitució Espanyola. El que passa és que encara que s’hi presenti recurs, mentre els magistrats deliberaran sobre el tema i emetran un dictamen, poden passar anys i anys, igual com va passar amb l’Estatut i potser per a llavors Espanya ja s’haurà convertit en una província alemanya on els jubilats vindran a viure perquè amb la seva pensió en seran els amos, mentre que aquí, els sous i les condicions laborals estaran sota mínims.
Imagino que encara estem a temps per a reaccionar i això es pot fer de dos maneres: des dels governs que haurien d'acceptar que s'han equivocat i virar 180º o des de la ciutadania amb molta més presència al carrer participant en vagues i manifestacions. Però igual una cosa com l'altra en semblen ara per ara utopies. 

SOBRE L'AMNISTIA FISCAL DEL GOVERN DEL PP

Des de que es van fer públics els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2012, han creat un gran rebombori. Sobre tot quan es va saber que hi haurà una amnistia fiscal per als grans defraudadors que, en molts de casos, evadeixen capitals a paradisos fiscals. Després d’haver defraudat grans xifres d’euros als fisc espanyol, ara, el govern del PP els amnistia i només els hi cal pagar un 10 % del total dels impostos que no hagin pagat al fisc. Això sí, durant els 4 darrer exercicis, ja que tot l’anterior, per llei està prescrit i no tindran que donar compte.

Segurament haureu escoltat que hi ha gent que les hi ha tocat la loteria una vegada i una altra. La majoria d’aquests casos és una forma de blanquejar diners. Us ho explico, a una persona anònima li toca un premi de la rifa de Nadal de 40.000 euros (què és el que toca per un dècim) Llavors va un que vol blanquejar diners i li diu que n’hi donarà 45.000 (quasi un milió de pessetes més) Si accepta, el que blanqueja va i cobra i així pot dir que li ha tocat la rifa. Ara bé, l’altre té un problema que, de vegades, ni ho sap. Però com que, segurament ni és un empresari, ni professional ni res de tot això, si és una mica llest, només cal que els amagui ben amagats i que els vagi gastant poc a poc.

Però el que no ha tingut tanta repercussió, al menys entre el gran públic (fins i tot la majoria dels treballadors de l’Agència Tributària ho desconeixíem) és la llei 10/2010 sobre el blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme.

Només fa unes poques setmanes, una assessora fiscal m’explicava que va assistir a un curset sobre la posada en pràctica d’aquesta llei. El curset es va donar a Tarragona per part de l’Associació Professionalde Tècnics Tributaris de Catalunya i Balears i era d’obligada assistència de tots els professionals que s’hi dediquin, ja siguin els propis titulats o els treballadors de l’assessoria, sota l’amenaça de multa de no fer-ho.

Els van explicar que quan entra a l’oficina un hipotètic client, la primera cosa que se l’hi havia de fer, és un qüestionari per esbrinar la seva situació davant el fisc i, en el cas de sospitar que podria ser un defraudador, rebutjar-lo, sense donar-li els motius i denunciar-lo davant l’Agència Tributària. En el cas de no fer-ho, a l’assessoria sé li podria posar una multa de fins a 60.000 euros.

Ara mateix trobo que aquestes dues lleis són una mica contradictòries. Al menys que quan un entri a una assessoria per a fer-se client, ja ho faci amb la intenció d’acollir-se a la nova llei i declarar els diners que ha estat defraudant en els darrers anys. I si no ho fa així? Cal informar-lo sobre la possibilitat que té de fer-ho? O, automàticament se’l ha de denunciar?

Imagino que, com passa quasi sempre, es donaran instruccions al respecte, però de moment, el dubte planejarà sobre els assessoris fiscals.

Acabaré explicant una contradicció més delgovern de Rajoy. Quan era a l’oposició “s’oposava” (i valgui la redundància) a qualsevol amnistia fiscal per part del govern socialista. Ha trigat poc, de fet quan ha presentat els seus primers PGE, per a desdir-se una vegada més i fer el que deia que no faria, igual com va passar amb la pujada de l’IRPF i que segurament acabarà passant amb l’increment dels tipus de l’IVA.

Temps al temps...      

COPS O GARROTADES?

Segons el govern de Rajoy, el dèficit fiscal s’eleva fins al 8,51, molt més del que seria desitjable i del que se’ns exigeix des d’Europa.
Per aconseguir-lo (Mas ja adverteix que no s’aconseguirà ni en 1 ni en 2 anys), a l’estat només li queden dues solucions:
1.- Tornar a retallar: en salaris, sanitat, ensenyament, inversió pública, cultura, etc.  
2.- Apujar impostos.

Què preferiu, cops o garrotades?

A mi ben bé em dóna igual. A l’hora de la veritat que és quan s’arriba a finals de mes i encara no s’ha cobrat la nòmina. Llavors és quan veus el saldo de la llibre o tal vegada no cal ni això, simplement quan li demanes al caixer  80 euros et diu que el “saldo és inferior a la quantitat demanada”.
Com funcionari sóc candidat a que qualsevol de les dues mesures m’acabi afectant. Més enllà dels contexts generals (salut, ensenyament, etc.) que afecten a tothom, una retallada de sou repercutirà directament en la meva nòmina i, si s’acaba fent una pujada d’impostos, també m’afectarà de forma indirecta.  Com diu la dita catalana, acabaré sent "l'ase dels cops".
L'únic consol que em queda és que no els vaig votar. Ni a mas aquí ni a Rajoy allà. 
 
Per tant...
Visca la República!! (És l’única cosa agradable que me s’acut ara mateix)

XANTATGE A LA MADRILENYA

El govern central culpa a les comunitats autònomes d’una part (important)de l’enorme dèficit que té l’estat i, per això, pretén fiscalitzar-los els pressupostos.
Mentre l’estat pagui (via transferències corrents) entenc jo que tenen tot el dret de controlar com es gasten dels diners les CC.AA.
Dit això, rebutjo totalment l’estratègia de CiU que, ahir, va avalar la pujada d’impostos a canvi “d’unes molles de pa”. Pensa el govern català que, tal vegada, si des de Catalunya es donen mostres de “bona voluntat” i s’avalen les mesures que es prenen a Madrid amb el vot afirmatiu, des d’allí es tindrà una mica de consideració. Si això és cert no deixa de ser un xantatge polític i financer.
L’Estatut de Catalunya (votat amb retallades pels plens del Congrés i del Senat i considerablement retallat pel Tribunal Constitucional) preveu un finançament per a Catalunya que, en tots els casos, s’hauria de respectar. Això sí, complint els terminis previstos o en el cas de demanar un avançament, fruit d’unes negociacions bilaterals entre les parts en condicions d’igualtat, no de submissió.
Deia Mas que el suport que li va donar el seu grup al Congrés és com un “dipòsit a termini” on els diners poden retirar-se en qualsevol moment. El que no va dir Mas és que quan els diners es treuen abans del termini contractat, se’ls hi aplica una penalització.
Ara per ara el govern de Mariano Rajoy no sap encara quines mesures prendre. Primer, i com ja he dit més amunt, van dir que volien controlar els pressupostos de les CC.AA., però darrerament s’està parlant de sancionar a aquelles que no compleixin amb el dèficit. Una mesura que preveu la UE però que sembla que encara no l’ha aplicat mai. El conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya parlava de que a les que si complissin amb el dèficit se’ls hi donessin (literalment) “pastanagues”, o sigui, se’ls premiés.    
Aquestes actituds que es duen a terme des del govern central, imposant la seva força dominant poden acabar per asfixiar les diferents autonomies, sobre tot quan els recursos que arribin siguin insuficient per a cobrir els traspassos que han anat assolit al llarg dels anys.

Ja s’escolten veus que posen en dubte l’anomenat “estat de les autonomies” i, potser en alguns casos, els traspassos seran reversibles. Si no poden mantenir- s’acabarà per renunciar als mateixos i tornar les competències a l’estat central. Això desvirtuaria l’esperit autonòmic pactat durant la transició.

Potser el problema va ser “el cafè per a tots” o el que és el mateix, voler equiparar totes les autonomies de l’estat, quan les úniques que hi tenien una veritable vocació eren Catalunya, el País Basc i Galícia.
No és d’estranyar que davant d’aquest incertesa i l’actitud de xantatge permanent per part del govern de Madrid, a Catalunya s’escoltin cada cop més veus a favor de la independència. Seria la solució; mal que pesi a la majoria dels espanyols.  

TOTS SÓN ELS MATEIXOS

Ahir a la portada del Periódico de Catalunya es podia veure una foto en la que sortien Luis de Guindos i Joan Rosell donant-se una abraçada (no l'he pogut trobar per ensenyar-vos-la) La primera cosa que vaig pensar va ser: “Tots són els mateixos”. No recordo un gest tant amistós de Zapatero, Solbes o Arias Salgado amb cap representant de la gran patronal o de la banca espanyola.

Abans de que Rajoy s’emportés la victòria el 20-N, ja ho vaig advertir que la dreta acabaria dominant tots els estaments de l’estat.

Ara mateix controla els 3 poders bàsics: l’executiu, el legislatiu i el judicial. A part del món financer i a les organitzacions empresarials.

Avui llegia que Rajoy porta pressa per reformar el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble.

Un Tribunal Constitucional que sovint quan eren a l’oposició bloquejaven la renovació i molts dels seus càrrecs havien de continuar quan tenien el mandat esgotat. També el Defensor del Poble porta mesos sense que es nomeni un substitut a Enrique Mújica que més que un exsocialista, semblava un “pepero” de tota la vida. Ara, amb la força que els hi dóna la majoria absoluta podran reformar-los a mida i aconseguir que totes les decisions (digueu-li sentències si voleu), siguin favorables als seus interessos.

Si durant l’època socialista el TC va retallar considerablement l’Estatut, què no passarà a partir d’ara? Esperaré assegut a veure-ho.

La patronal (sobre tot la gran), amb el suport del PP obtindrà la reforma laboral que tant desitja: acomiadament lliures o molt barats i sous de misèria per als nostres joves. Unes bones mesures per a reduir l’atur sobre el juvenil que tant preocupa a tothom.

Algú en dóna més?

INDIGNACIÓ AMB EL GOVERN DE MAS

Com a treballador que sóc i compromès amb la classe obrera, no puc alegrar-me del que està fent el nostre govern amb els seus treballadors, però els hi ha que s’ho mereixen. I si algú creu que no ho hauria de dir, ho sento, quan hi havia el govern d'Entesa en vaig haver de sentir moltes de crítiques... I no sempre agradables.  
No ens enganyem, molts treballadors de la Generalitat (siguin o no siguin funcionaris) són a fins a CiU. Bona part d’aquest van entrar en les èpoques de Jordi Pujol quan es van posar en marxa la administració catalana.
Dit això, passo a comentar (tal com ja vaig anunciar ahir al meu Facebook) el tema de les retencions a les nòmines.
El conseller d’Economia i Finances, Mas Colell, ja va fer públic la setmana passada que els treballadors en nòmina de la Generalitat no cobrarien ahir la paga extraordinària de desembre i que ho farien el dia 28, si bé només un 80 % del total. Ara bé, la segona part, encara molt més polèmica que la primera, sé la va guardar. Ahir la sorpresa de les treballadores i treballadors va ser veure que se’ls hi havia descomptat l’IRPF de la paga extraordinària. O sigui, una mica més i tenen que “posar diners de la seva butxaca”. In fet insòlit i inaudit. Ahir un amic em deia: “No trobo adjectius per a expressar-ho”. No li faltava raó.
El govern s’excusa en que si les retencions es fessin el dia 28 no hi hauria temps de ingressar-les i caldria fer una complementària.

Què? Com? Què potser no passa tots els mesos? La nòmina del mes de desembre (amb la paga extraordinària) és la única que s’avança al 22, la resta de l’any, els treballadors públics (els de la Generalitat, els de l’estat i m’imagino que tota la resta la cobrem a finals de mes, ja sigui el 27, el 28 o el 29, depenent del dies del mes. I les retencions es paguen fins al dia 20 del mes següent (les grans empreses les han d’ingressar mensualment)

I si malgrat això s’hagués de fer una complementària, què? És que s’ensorraria el món?
Mireu, els treballadors de la Generalitat fa anys que cobren endarreriments d’anys precedents de forma generalitzada. L’any 2010 sense anar més lluny (d’això en poden donar fe qualsevol d’ells) Això els implica (o els tindria que implicar, fer una complementaria en la seva declaració de la renda de l’exercici anterior –en aquest cas el de 2009-) I no passa res... 
A més, retenir l'IRPF de unes quantitats que no han estat abonades, és il·legal i la llei no ho permet.  
Entre els treballadors indignats, aquest matí escoltava a un que deia que s’estaven plantejant presentar una “querella criminal contra el govern de la Generalitat per ‘apropiació indeguda’” . No n’hi ha per a menys! Realment penso que el govern de la Generalitat ha “estafat” a totes les seves treballadores i treballadors i, encara que el conseller digui que no tornarà a passar, ningú pot assegurar que, en el futur, no es torni a prendre una mesura similar.
Ah! I què no posin més l’excusa dels 759 milions que els deu el govern central, ja que aquests són per a INVERSIONS. Si no paguen és perquè no ho volen fer i a aquests se’ls hi diu MALPAGADORS!!  

LES TAXES QUE VENEN I LES QUE JA EXISTIEN

Ahir el conseller d’Economia Mas Colell va anunciar una nova taxa per l’expedició de receptes sanitàries d’1 euro i les hoteleres que poden arribar als 3 euros para un hotel de 5 estrelles. Una de els millors reaccions a la mesura la vaig escoltar, crec que de la boca d’Albert Riera de Ciutadans: “Què li haurem de dir al metge que no ens recepti...”. Certament, el facultatiu és qui té la potestat de receptar i si ho fa és perquè creu que ha de fer-ho. També els hotelers han posat el crit al cel. 

Però Joan Herrera encara ha estat millor al referir-se a l'euro que gravarà les receptes sanitàries: "És tan equitatiu que, com més malalt et poses, més pagues".

Però, segurament, una de les taxes que ha pogut passar més desapercebuda, és la taxa que s’ha creat per als “judicis monitoris”. Les taxes judicials van ser creades per llei l’any 2002, però aquesta mena de judicis no en tenien.

Potser per alguns estic parlat en “xinès”, per tant, millor posar-vos un exemple de judici monitori. Quan una comunitat de propietaris demanda al propietari d’un del pisos per impagament, estaríem davant d’un judici monitori.

Com podeu suposar durant els darrers temps aquest fet ha estat força habitual a les C.P., ja que la situació econòmica ha fet que sempre hi hagi algú que no està al dia amb les seves quotes obligatòries.

Al començament del problema sol·licitaves la mediació de la policia local (al menys així es feia a Amposta) Llavor la policia de proximitat visitava al morós per a informar-lo de l’obligació que tenia de pagar la quota de la comunitat. Però és que de vegades ni pagava la de la comunitat ni la hipoteca, ni el préstec del cotxe, simplement perquè la seva primera prioritat era menjar i no els hi quedaven dines pera a res més.

Els resultats que obtenia el jutjat eren més bé nuls. La comunitat on visc varem demanda a un dels propietaris que no sé si era insolvent, però de pocavergonya n’era un bon tros.

Resulta que el jutjat ens va notificar que no el podia trobar, mentre ell s’obria un bar a Amposta. Increïble...      

 A partir d’ara les taxes per judici monitori seran de 90 euros, la qual cosa privarà a moltes comunitats de prendre unes accions que, tal vegada, no els hi reportin cap resultat positiu.

RAJOY INVESTIT AMB ELS VOTS DEL PP I ELS SEUS SATÈL·LITS

A Mariano Rajoy li queden pocs tràmits per a ser “oficialment” el president del govern del Regne d’Espanya. De fet, només li queda jurar (no dubto que utilitzarà aquesta fórmula) el càrrec davant del Cap de l’Estat (o sigui el Rei Borbó)
El penúltim tràmit el va passar ahir al ser envestit pel Congrés dels Diputats amb 187 vots a favor ( 185 del seu propi grup + 1 del diputat de Unió del Poble Navarrès –fins fa poc la “marca blanca del PP a Navarra- + 1 del diputat del Fòrum dels Ciutadans –del díscol Álvarez Cascos-)
Els vots en contra van ser 165, la majoria del PSOE, però també hi van haver sorpreses com la de CiU que, per primer cop vota en contra en la investidura d’un president popular. A les dues investidures d’Aznar sempre hi havia votat a favor.
Aquesta va ser una de les sorpreses del dia. Encara que de les paraules de Duran Lleida es desprèn que hi poden col·laborar sempre que es donin les condicions per a fer-ho, com per exemple fer gestos de cara Catalunya (entre aquests penso que no es contemplaria el del pacte fiscal) També sembla que, finalment, el president d’Unió Democràtica de Catalunya no serà ministre. Encara que el nou gabinet es donarà a conèixer abans de que s’acabi el dia, el vot negatiu del grup de CiU fa pressuposar que Duran no serà un dels que “s’asseguin” al costat de Rajoy.

L’altra sorpresa la va donar el grup d’Amaiur que es van abstenir a la votació. Al menys així ho va considerar la majoria de la premsa, encara que, de les paraules del seu portaveu, Xabier Mikel Errekondo, l ’alcalde d’Usurbil (que va ser la nostra destinació durant uns dies a cavall dels mesos de setembre i octubre) jo hi vaig fer una interpretació diferent.

Com sé sap, l’objectiu més immediat d’Amaiur era aconseguir grup parlamentari propi i no ho va aconseguir. Sembla ser que, finalment, hauran d’acudir al Tribunal Constitucional) El grup independentista basc hauria volgut absentar-se de la cambra baixa durant la votació d’investidura com a protesta a la decisió de la mesa del Congrés, però sembla ser que el mecanisme que regeix les votacions no ho permetien i llavors van decidir per la fórmula de l’abstenció. Per tant l’abstenció d’Amaiur s’ha de considerar com una acció de protesta o potser millor “d’impotència”.  

EL “LA, LA, LA” DE RAYOY

Aquest matí Francino a la SER ha dit que l’editorial del diari econòmic  “5 Dias”, resumia molt bé el discurs d’investidura de Rajoy: “La música sona bé, però li manca lletra”.
Jo encara diria més, la lletra, pràcticament només té tonada. El discurs del candidat m’ha recordat al tema “La, la, la” que va representar a Espanya a Eurovisió i el va interpretar Massiel en substitució de Joan Manuel Serrat que el pretenia cantar en català.

La majora de portaveus van criticar la manca de concreció del discurs de Rajoy. Certament el futur president, pràcticament no va donar a conèixer cap mesura de les que pensa prendre en el futur proper. Res de nou. Ni quan era cap de l’oposició va aportar res per a intentar sortir de la crisi, ni el seu programa electoral parlava de mesures concretes, ni, finalment ahir, que era quan “ja tocava”, les va enumerar. Sembla ser que els millors parats seran els jubilats i pensionistes a qui garanteix que conservaran el poder adquisitiu. Ja em sembla molt! Ja que a d’altres països com Itàlia també s’han retallat les pensions.

Des de les principals autonomies es va valorar el discurs de Rajoy com de “centralista”, es a dir, es sospita que es volen treure competències a les autonomies que, evidentment, acabaria assumint l’estat central (i centralista)
Des de Catalunya també es tem que pugui mirar de canviar un tema tant delicat com la immersió lingüística, es a dir, que vulgui donar més hores de castellà a l’ensenyament de l’escola catalana.
Sobre els impostos va dir que “ara no era el moment de pujar-los” . I sobre les altres mesures que “no es pot descartar res”.
Sembla ser que Rajoy s’ha fixat un termini de 3 mesos per adoptar les mesures que consideri més adients i dependrà molt del dèficit púbic que tingui l’estat quan es tanqui l’any. Potser llavors serà quan surti la “gran tisora” i comenci a retallar a tort i dret.
Potser l’única cosa positiva que es va saber ahir (no ho va dir el candidat), a part de que no es retallaran ni congelaran les pensions, és que, possiblement, no s’apujarà el rebut de la llum, perquè d’altres coses com el transport públic de Barcelona s’apujaran de forma considerable.  
I sobre els funcionaris? De moment Rajoy no ha dit ni “mu”, només “la, la, la”, però per si de cas, a aquells que sou funcionaris i em llegiu, os recomano no moure’s molt, no sigui que se’n adoni que existim.  

 

ZAPATERO VOL FER CAIXA

El govern central, en la seva lluita per a reduir el dèficit públic de l’estat, ha posat a la venda unes quantes “cireretes” que encara són patrimoni nacional: els aeroports de Barajas (Madrid) i el del Prat (Barcelona) i també la societat estatal d’apostes (travessa, primitiva, Bono Lotto, etc.) Si bé no se’n desfà totalment, si que una bona part per endur-se’n una bona “tallada”.

Aquestes mesures em sonen a “neoliberals”. Així, mentre els món empresarial les aplaudeix, els partits a l’esquerra del PSOE, les posa en qüestió.

Com he dit, una d’aquestes mesures va encaminada en vendre el 49 % de les accions de l’aeroport del Prat. Aena, l’organisme estatal que controla els aeroports espanyols, encara se’n reserva la majoria absoluta. Pel que pareix dos son les grans empreses que, en principi, estan interessades en comprar: Ferrovial i la catalana Abertis que ja explota autopistes i túnels de pagament.

Resulta, al menys sorprenen, dues coses. La primera és que aquestes mesures s’hagin anunciat després de que CiU guanyés les eleccions de diumenge (demà està previst que les aprovi el Consell de Ministres) i la segona és que la Generalitat no hi participi. Tampoc pareix que vagi a participar l’ajuntament de Barcelona.

Des de l’oposició, CiU i altres partits del govern d’Entesa com ERC, fa anys i panys que venien demanant el traspàs a la Generalitat de Catalunya del aeroport del Prat.

Sense haver escoltat les declaracions del futur president Arturo Mas, jo també penso que ha estat “un càstig” al nou govern encara no formalitzat.

Suposo que les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que a Catalunya hi haurà un nou govern, s’hauran de redefinir. El govern central no donarà “gratis” res al nou govern. L’exigirà un recolzament institucional que, fins ara no li havia donat.

CiU ha vist que, han estat altres partits, com el PNB, encara que no governi a Euskadi o Coalició Canària, els que li han recolzat els pressupostos per al 2011 a Zapatero. Per tant, sap CiU que no és imprescindible. Per tant, pot jugar al “gat i la rata” a l’hora de cedir noves competències per a Catalunya.

Tornant als aeroports, avui es deia que, pareix que Ferrovial vol quedar-se amb la part que es ficarà a la venda del de Madrid i Abertis ho faria amb el de Barcelona.

Les companyies aèries que operen al part, en la Boca dels seus presidents (Josep Piqué de Velig i Ferran Soriano d’Spanair) també han mostrat la seva satisfacció. La qual cosa demostra que les mesures adoptades van pel camí del neoliberalisme econòmic.

Potser sorprenent que l’Organisme Nacional de Loteries i Apostes de l’Estat (ONLAE) també es privatitzi en part. Cal pensar que és un organisme que genera uns molt bons beneficis. Per exemple, Jocs i Apostes de la Generalitat, amb els governs de CiU, també tenia una gestió privada. El govern d’entesa se’n va fer el control per a destinar, sobre tot, a obra social.

Però la crisi “obliga” i com els temps són durs, s’han de prendre mesures encara que siguin impopulars i, molt possiblement, a la llarga, perjudicials per a l’Estat.

Evidentment, aquestes privatitzacions no són noves. Molts governs (iguals socialistes que del PP), s’han venut les millors empreses de l’antic INI (Institut Nacional d’Indústria), com ara Campsa i la mateixa Iberia.            

UN NOU GOVERN

Encara que millor parlar d’un govern amb novetats, ja que el President Rodríguez Zapatero ha fet retocs al ja existent.

Això sí, retocs des del meu punt de vista molt importants. Tan aviat em vaig assabentar de que hi havia hagut una remodelació, vaig entrar ràpidament a Internet (avui en dia l’eina més ràpida a l’hora de posar-te al dia de les darreres novetats) i, en veure que un dels canvis havia estat la substitució de la vicepresidenta primera i fins ara ma dreta del President la María Teresa Fernández de la Vega, me’n vaig adonar de seguida que no era un simple retoc. Era una remodelació molt més profunda.

No cal dir que avui els diaris obren les edicions parlant de la “notícia del dia”, encara que la importància d’un fet com aquest farà que se’n parli durant uns quans dies més. Sobre tot, molts dels col·laboradors habituals tant dels diaris com dels altres mitjans de comunicació (televisió, ràdio), faran els seus anàlisis i en trauran les seves pròpies conclusions.

Un dels que ja ho ha fet és Carlos Carnicero avui al Periódico. Una de les primeres conclusions que en treu és que el PSOE, com a partit, guanya força dintre del nou executiu.

També es diu que s’intenta reforçar l’àrea de comunicació. O el que és el mateix, explicar millor l’acció de govern d’aquí a les generals de 2012.  

Vaig a donar-vos una ràpida opinió sobre els canvis realitzats. Evidentment no pretenc que hi estigueu d’acord.

Alfredo Pérez-Rubalcava. Entra com a vicepresident primer. Des d’ara l’executiu tindrà un home més. Podria dir-se que els homes tindran més pes, ja que hi ha tres homes (inclòs Rodríguez Zapatero) ocupant els quatre llocs de més poder. Rubalcaba, juntament amb Bono (president del Congrés) són els dos polítics socialistes més ben col·locats. No té perquè ser el relleu de Zapatero, però si un recanvi en cas d’emergència. Es a dir, si d’aquí a les properes eleccions generals, Zapatero no se’n acaba de sortit, no seria d’estranyar que fos Rubalcaba qui acabés encapçalant la llista per Madrid abans de produir-se una renovació més gran amb l’ascens a primera línia política d’una altra generació de socialistes. Rubalcaba ja va ser ministre amb Felipe González i ha demostrat amb escreix que es tracta d’un polític amb majúscules.

Trinidad Jiménez. Afers Estrangers. Amiga íntima del president l’ha volgut premiar després de la seva derrota a les primàries per encapçalar la candidatura a la Comunidad de Madrid a mans de l’ara candidat Tomás Gómez. És una política amb pedigrí i no amago que sempre m’ha agradat.

Ramón Jáuregui. Presidència. Una compensació als socialistes bascos després de la pèrdua de protagonisme polític. El pacte PSOE-PNB-CC, havia deixat als bascos una mica descol·locats.

Leire Pajín. Sanitat i Agers Socials. La nineta dels ulls de Zapatero. Era la número 3 del partit (Secretaria d’Organització) i ara també ha rebut un premi pel treball fet durant molts d’anys.

Valeriano Gómez. Treball i Immigració. Un desconegut per a mi fins ara. El ministeri de Treball és, segurament el “patet lleig” d’un govern en època de crisi. Posar una persona d’un perfil més tècnic que polític fa que, en cas de no sortir-se’n, no acabarà tant mal parada com un polític més conegut. També és un intent per part de Zapatero de refer el diàleg amb els sindicats, sobre tot, amb la UGT.

Rosa Aguilar. Medi Ambient i Medi... (els dels tres “medis”) Una política amb un “full de ruta” brillant. Fins ara el càrrec més important ha estat ser alcaldessa de Córdova i haver substituït amb èxit al seu predecessor i valedor Julio Anguita. Per a Medi Ambient pareix que sempre es busqui a polítics clarament “verds”. Se’n pot sortir.

Es diu que el PSC per poder dintre del nou executiu perquè passa de dos ministres a un de sol. Si es vol analitzar així, d’acord. És una forma de fer-ho. Jo penso que a hores d’ara, a les portes d’unes eleccions autonòmiques, Montilla necessita a tots els seus pesos pensants disponibles. Tot farà falta!