XANTATGE A LA MADRILENYA

El govern central culpa a les comunitats autònomes d’una part (important)de l’enorme dèficit que té l’estat i, per això, pretén fiscalitzar-los els pressupostos.
Mentre l’estat pagui (via transferències corrents) entenc jo que tenen tot el dret de controlar com es gasten dels diners les CC.AA.
Dit això, rebutjo totalment l’estratègia de CiU que, ahir, va avalar la pujada d’impostos a canvi “d’unes molles de pa”. Pensa el govern català que, tal vegada, si des de Catalunya es donen mostres de “bona voluntat” i s’avalen les mesures que es prenen a Madrid amb el vot afirmatiu, des d’allí es tindrà una mica de consideració. Si això és cert no deixa de ser un xantatge polític i financer.
L’Estatut de Catalunya (votat amb retallades pels plens del Congrés i del Senat i considerablement retallat pel Tribunal Constitucional) preveu un finançament per a Catalunya que, en tots els casos, s’hauria de respectar. Això sí, complint els terminis previstos o en el cas de demanar un avançament, fruit d’unes negociacions bilaterals entre les parts en condicions d’igualtat, no de submissió.
Deia Mas que el suport que li va donar el seu grup al Congrés és com un “dipòsit a termini” on els diners poden retirar-se en qualsevol moment. El que no va dir Mas és que quan els diners es treuen abans del termini contractat, se’ls hi aplica una penalització.
Ara per ara el govern de Mariano Rajoy no sap encara quines mesures prendre. Primer, i com ja he dit més amunt, van dir que volien controlar els pressupostos de les CC.AA., però darrerament s’està parlant de sancionar a aquelles que no compleixin amb el dèficit. Una mesura que preveu la UE però que sembla que encara no l’ha aplicat mai. El conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya parlava de que a les que si complissin amb el dèficit se’ls hi donessin (literalment) “pastanagues”, o sigui, se’ls premiés.    
Aquestes actituds que es duen a terme des del govern central, imposant la seva força dominant poden acabar per asfixiar les diferents autonomies, sobre tot quan els recursos que arribin siguin insuficient per a cobrir els traspassos que han anat assolit al llarg dels anys.

Ja s’escolten veus que posen en dubte l’anomenat “estat de les autonomies” i, potser en alguns casos, els traspassos seran reversibles. Si no poden mantenir- s’acabarà per renunciar als mateixos i tornar les competències a l’estat central. Això desvirtuaria l’esperit autonòmic pactat durant la transició.

Potser el problema va ser “el cafè per a tots” o el que és el mateix, voler equiparar totes les autonomies de l’estat, quan les úniques que hi tenien una veritable vocació eren Catalunya, el País Basc i Galícia.
No és d’estranyar que davant d’aquest incertesa i l’actitud de xantatge permanent per part del govern de Madrid, a Catalunya s’escoltin cada cop més veus a favor de la independència. Seria la solució; mal que pesi a la majoria dels espanyols.