XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PRIMER ASSAIG V

Feliz año viejo (un article de David Torres al diari Público)

Empecé el año nuevo como mandan los cánones, con doce uvas atoradas en la tráquea, una tortilla de langostinos con paracetamol en la andorga, un trancazo de gripe a los mandos y una copa de champán a la espera de sumarse a la fiesta. Por detrás de mí y de mi gente, troceando el tiempo, reinaba el televisor, esa ventana abierta sobre toda mi vida, ese opio del pueblo destilado en dos dimensiones. El televisor es la enésima versión de la caverna platónica, el agujero donde Orwell adivinó que nos vigilaría el Gran Hermano, donde las luces y las sombras nos revelan nuestra triste condición de esclavos. Sobre la pantalla los muertos vuelven a la vida y los vivos parecen ya espectros, muertos de segunda mano; por eso hay que maquillarlos tanto antes de salir en antena, para que no asome la trastienda de la funeraria.
En un momento dado, en no se qué cadena y merced a no sé qué marroquinería tecnológica, Juan Imedio se integró en un brindis fantasmal junto a Esteso, Pajares y Pepe Da Rosa. Esteso y Pajares estaban jóvenes, radiantes, y Pepe recién salido de la tumba, en plena gloria de carcajadas, una reunión del más allá que quería ser simpática, pero que para mí tañía una nota lúgubre, me sonaba más bien a carpe diem y a cónclave de cadáveres.
A lo mejor fue cosa del alcohol o de la fiebre, pero el olor a muerto ya no me abandonó en toda la noche, aunque en los programas de nochevieja esto suele ser habitual: una sucesión de cantantes penosos, un bochorno de canciones rancias, una apoteosis de la caspa, viejos caricatos reciclando chistes pasados de moda, y hasta Bertín Osborne alto y póstumo como un lujoso monstruo de Frankenstein hecho de pedazos de sí mismo. Lo único que pudo salvar la madrugada fue la aparición tardía de Joaquín Reyes, un cómico posmoderno que inició su actuación con un resbalón intencionado que fue como una de esas rendijas de los relatos de Philip K. Dick que desgarran el velo del mundo y muestran el horror que late al otro lado: “Feliz mil novecientos ochenta. Ay perdón, que me he equivocado”.
Pero no, no se había equivocado. Por unos instantes me pareció que el televisor iba a preñarse y la pantalla a teñirse de blanco y negro antes de que Arias Navarro gimiera de oreja a oreja con una sonrisa de moviola: “Españoles, Franco ha vuelto”.

ELS BANCS, SEMPRE ELS BANCS...

Fa 27 anys que treballo a l'Administració. Durant tot aquest temps m'han passat anècdotes per a escriure un llibre o diversos microrelats. També les he vist de tots els colors amb diversos canvis de govern que, normalment, han significat canvis en la direcció mateixa de la meva empresa. Perquè l'Administració, en definitiva, és una empresa que es dedica a atendre als ciutadans i gestionar-los, en el nostre cas, la majoria dels impostos estatals.
Dit això, us vull explicar casos verídics, alguns d'ells molt generalitzats que m'han passat. Un d'aquest (i que mai abans m'hi havia trobat -al menys no ho recordo-) em va passar ahir. Un jove va venir a donar-se de baixa d'activitat. L'alta l'havia tramitar a mitjans del mes de novembre i, com que encara no havia començat, no volia que la Seguretat Social li cobrés els corresponents autònoms. I per què es va donar d'alta tan aviat? -Preguntareu-. La resposta potser us sorprendrà: Perquè li va exigir una entitat bancària per a concedir-li un préstec.

És lícit que alguns bancs (o banquers –imagino que de vegades cada directillo tiene su librillo-) puguin exigir com a requisit documents que, en principi no són de la seva competència. O dit d’una altra manera, involucrar a l’Administració només per a cobrir l’expedient? O és que pensa pagar de la seva butxaca les despeses extres que pot ocasionar fer els tràmits?

El reglament intern sobre certificats diu, de forma expressa que no s’han de fer certificats requerits per les entitats financeres, sobre tot els de corrent d’obligacions. No obstant això, sovint (no cada dia però ben a prop) sempre arriba gent demanant certificats. Quan els hi dius que no se’n fan i que i que els bancs ja ho saben, pregunten: I per què ho demanen? La meva resposta és: Pregunta’ls-hi a ells?      

Com que sempre els hi dono el meu nom i telèfon juntament amb una petita explicació, de vegades algun director o empleat m’ha trucat per a confirmar la certesa d’aquella informació. Fa uns mesos, crec que a partir d’abril, la Caixa gran va elaborar una normativa interna sobre préstecs on un dels requisits indispensables era aportar un certificat al corrent d’obligacions expedit per l’Agència Tributària. A partir d’aquell moment m’han trucat uns quants empleats. Sempre els hi dic el mateix: Nosaltres tenim una normativa i vosaltres una altra que xoquen entre si.; tu i jo no ho arreglarem; el més procedent no seria que la direcció de la Caixa es posés en contacte amb la nostra direcció per mirar com es pot solucionar. De moment sembla que no ho han fet.

L’Agència Tributària posa a l’abast de tots els contribuents els mecanismes necessaris per a fer tot tipus de tràmits per Internet, també el poder sol·licitar certificats. Però ara per ara aquesta solució està lluny de ser la ideal, pels desconeixement tècnics de la majoria de ciutadans o, simplement, per la por que els hi fan les noves tecnologies.

La majoria de les Administracions Públiques tenen subscrits convenis amb l’AEAT per a poder consultar aquelles dades que precisen, sempre dintre de les directrius que marca l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Signar convenis així amb entitats privades és més difícil (no sé sinó, fins i tot, impossible), però sempre es podria recórrer a terceres persones habilitades per a poder operar per a tercer, es a dir, gestors, assessors fiscals, advocats, etc. El problema quedaria ràpidament solucionat.

De vegades, quan parlo amb la gent, els hi faig la següent reflexió: Quan estudiava a l’Acadèmia Cots amb D. Ramon Cinca Piqué, recordo que quan dues persones volien establir relacions comercials, podien adreçar-se al banc o caixa a la recerca de referències econòmiques i, les entitats financeres les havien de facilitar; ara sembla que, de sobte, desconeixen l’estat econòmic dels seus clients quan, paradoxalment és quan més mecanisme de control tenen.     

Que algú m’ho expliqui que no ho entenc.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PRIMER ASSAIG IV