LES FOTOS DEL DIA 13-09-2014

 Plourà o no plourà? 

L’IMMOBILISME DEL CENTRALISME

Sembla ser que l’estratègia del tancredisme de Rajoy s’ha encomanat a la majoria dels partits d’àmbit estatal. Allí no hi ha qui es mogui un mil·límetre. Les posicions són les mateixes ara que fa una setmana, que fa un mes, que fa un any... Com si una manifestació amb 1.800.000 persones no hagués existit.

Deia la vicepresidenta del govern, la Soraya Sáenz de Santamaria que no és per capritx, sinó de legalitat.

Si això almenys ho entenen (la qual cosa ja em sembla molt), el pas següent seria moure’s en algun sentit.

Puc entendre que cap partit centralista estigui clarament a favor de la independència, però la consulta és una altra cosa. Quin problema hi hauria d’haver per a que els catalans poguéssim votar? Ni això.

Qualsevol altre govern (tenim l’exemple clar del anglès) faria algun gest per a calmar la multitud. Per a satisfer a una majoria de catalans que desitgen votar i després, ja ho veurem...

Ara ja no tenen l’excusa de la majoria silenciosa a la que va apel·lar Rajoy l’any passat. Aquest any si algú volia manifestar-se en sentit contrari ho va poder fer a Tarragona. Encara que particularment em va sembla més una exaltació de l’espanyolisme català que una jornada reivindicativa alternativa com pretenien que fos.

Rajoy faria bé en escoltar a Pedro Sánchez (que evidentment tampoc està d’acord amb res) i fer algun gest com o bé deixar fer la consulta o bé mirar de canviar les lleis (una llei es canvia amb una altra llei i quan volen bé que les canvien)

De moment estaria bé, com he dit que si fer una consulta com la que es pretén fer és il·legal, fer el possible per a què no ho sigui i després, tot i entenent que ara com ara és molt difícil que accepten la independència, al menys que promoguin un estat federal canviant la llei orgànica que calgui.

No vull dir amb això que estigui a favor d’una Espanya federal per davant de la independència. Estic a favor d’allò que sigui millor per a Catalunya i si el primer pas per assolir un estat independent és passar pel federal, es passa. Però que no ens enganyin més. Si Espanya esdevé federal haurien de canviar moltes coses, com per exemple no dependre tant de les decisions de Madrid. I, evidentment no estar-nos eternament en aquesta posició.

Però mentre Rajoy sigui el president del govern serà molt difícil que la situació canviï. Ni manifestacions ni cap mena d’acte el faran canviar. Per què? Perquè Rajoy, com la majoria dels polítics està atrapat per la voluntat dels seus votants que és el mateix que dir que està agafat pels dellonses...   

Oi què m’enteneu?

    

L'incert futur dels partits

CARLES RAMIÓ

Catedràtic de Ciència Políticai de l'Administració (UPF)

O les forces clàssiques demanen perdó i es renoven a fons o els electors exigiran opcions alternatives

El sistema de partits polítics a Catalunya i a Espanya està a punt d'ensorrar-se. És la crònica d'una mort anunciada, ja que la combinació entre la crisi econòmica i la crisi política derivada de la corrupció és com un tsunami que arrasarà el sistema clàssic de partits. En primer lloc, cal dir que el nostre sistema de partits de caràcter bipartidista mai ha estat robust per mèrits propis sinó per un element exogen: un sistema electoral majoritari (o falsament proporcional) que l'ha afavorit. S'han succeït molts intents per trencar aquesta hegemonia dual i escassament plural des dels inicis de la transició. A Espanya, primer el PCE, després el CDS el 86 (19 diputats), l'anomenada operació Roca amb l'inquiet Garrigues Walker, i recentment UPD. A Catalunya, de forma constant ERC ho ha intentat seguint una lògica pròpia del Guadiana fins a transformar-se, durant l'última dècada, en un riu polític amb bastant cabal visible. I des de fa un temps també ha jugat aquest partit Ciutadans.

Però no hI Ha hagut res a fer davant una llei electoral impermeable al pluralisme polític. L'elevat confort que ha proporcionat aquesta llei als quatre partits dominants a Espanya i a Catalunya ha estat el catalitzador del seu autisme social davant la crisi econòmica i ha afavorit una sensació d'impunitat que va obrir, en el seu moment, la porta a una corrupció sistèmica. El cas Pujol pot ser la prova final que la corrupció no ha estat protagonitzada per uns personatges aïllats sense escrúpols sinó per un repartiment orgànic i proporcional del botí entre els quatre partits que ens han governat. De mica en mica pren forma la idea que hi ha hagut un pacte no escrit entre aquests partits per finançar-se de forma irregular i concentrar-se cadascú a la seva, respectant-se mútuament la discrecionalitat perversa en els seus espais de poder. Els expedients dels uns i dels altres eren la garantia del silenci compartit, però van sortint a la llum pública, bé per alguna indiscreció de parella o bé per la tensió que ha generat el procés català.

Ara, tres dels quatre grans partits estan moribunds: PSOE, PSC i CiU. El PP encara està en fase de silenci clínic, però està malalt i no es pot despistar. L'alternativa ja la sabem: Podem, UPD, Ciutadans i ERC. ¿Però són aquests partits una alternativa real? La meva hipòtesi és que no en els casos de Podem, UPD i Ciutadans. ERC pot seguir un camí més exitós sempre que es modernitzi, abandoni definitivament el seu caïnisme intern de caràcter tribal i trobi el seu espai postprocés independentista, sigui quin sigui el seu resultat, que no serà fàcil.

Els casos d'UPD i Ciutadans crec que ja són coneguts i tenen escàs recorregut. La formació Podem, en canvi, és la novetat. Considero que és un brillant i exitós projecte de laboratori creat per uns professors de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense orientat a canalitzar a favor seu l'enorme descontentament social. És una versió formalment més seriosa i elaborada que, per exemple, la formació de Beppe Grillo a Itàlia, però també amb escàs futur. Crec que serà una flor d'una sola legislatura, ja que en el seu èxit hi ha la llavor del seu fracàs: un programa polític estimulant però que és un conte de fades, i les tensions internes derivades de l'èxit, que sorgiran de forma inevitable, exerciran el seu efecte negatiu. Tampoc hi ajudaran els pesats antecedents d'uns personatges vinculats a experiències heterodoxes com la d'Hugo Chávez. Crec que Podem desapareixerà del sistema de forma gairebé tan ràpida com ha aparegut.

Però a mi el que em preocupa és la incògnita ¿i després què? És complicat aquest exercici de prospectiva (la forma fina d'anomenar la futurologia). Se m'acudeixen dos escenaris. Primer, els grans partits clàssics es renoven d'una manera espectacular. Això vol dir que canvien totes les cares públiques vistes fins ara i tenen la fortuna de trobar un líder nou amb carisma. I el que és més difícil: confessen tots els seus abusos vinculats a la corrupció, demanen perdó i es refunden amb un model transparent i de rendició de comptes.

El segon escenari, si falla el primer, és que els pròxims anys es creïn partits nous amb uns programes i uns líders seriosos. Aquest procés serà lent i es demorarà un mínim de dues legislatures, en les quals predominarà una gran inestabilitat política. Percebo que ara els electors són capaços de votar qualsevol cosa per treure's del davant la misèria dels grans partits. Però d'aquí quatre anys no es conformaran amb el càstig i exigiran opcions i alternatives serioses de govern.

Catedràtic de Ciència Política i de l'Administració a la UPF.

LA PREGUNTA DEL DIA 13-09-2017

Què són els 'aromais'? 




Segons l'escriptor Xavier Bru de Sala, els aromais són (i cito textualment) els impacients partidaris de l'ara o mai. (Article publicat al Periódico de Catalunya d'avui amb el títol de Mas o Junqueras)

D'altres periodistes, contertulians, etc. també els hi diuen talibans i jo els hi dic simplement fanàtics.
Un exemple seria la persona a la que vaig bloquejar al Facebook fa un parell de dies.