dissabte, 11 d’octubre del 2014
LES FOTOS DEL DIA 11-10-2014
Si s'ha d'assolir un objectiu (en aquest cas la consulta del 9-N) el que cal és la unió de tots els partits proconsulta.
Però em temo que des de fa temps, cadascú s'ho mira d'una manera.
Per una part ERC i les CUP sembla que ho tenen molt clar i la resta, segurament que no tant.
Irlanda, Catalunya
IAN GIBSON
Escriptor.
Si els irlandesos poden conviure amb els anglesos, no hauria de ser tan difícil per a catalans i espanyols
M'ha sorprès molt no trobar en els articles publicats per la premsa espanyola sobre el referèndum escocès cap reflexió sobre la relació actual de la República d'Irlanda amb el Regne Unit. I encara més constatar la tendència a referir-se a l'Ulster -els sis comtats del nord de l'illa que encara formen part de Gran Bretanya- com a nació. «Estava convençut que la desaparició d'aquesta nació de quatre nacions que és el Regne Unit hauria estat una catàstrofe no només per a Anglaterra i per a Escòcia, sinó per a Europa», va escriure eufòric, al cap de poc temps de saber els resultats, Mario Vargas Llosa. Catàstrofe perquè entre altres raons, segons ell mateix, hauria «atiat de manera decisiva les expectatives sobiranistes de gal·lesos i nord-irlandesos». Les de Gal·les, potser, encara que sospito que no (els gal·lesos són enigmàtics, tenen, com Escòcia i Irlanda del Nord, el seu parlament, mig milió d'ells parlen gaèlic i han arribat a una entesa amb Londres, si no sempre cordial, al capdavall entesa).
Però, ¿expectatives sobiranistes dels nord-irlandesos? És un contrasentit. La població catòlica de la comunitat autònoma, per ara numèricament inferior, somia amb una Irlanda reunida. I la protestant s'aferra amb vehemència a la unió amb l'illa de John Bull, assegurada per la implantació, el 1922, de la nefasta frontera que separa les dues parts del país. Pel que fa als irlandesos de la República, el mer suggeriment que el Nord fos nació seria tingut no només per ridícul, sinó insultant. Ni ells ni, en general, els britànics han considerat mai com una nació aquest enclavament. Si m'equivoco que algú m'ho demostri.
No s'ha d'oblidar que al segle XVII els indígenes de l'Ulster, en la seva immensa majoria catòlics, van ser expulsats brutalment del seu territori per l'invasor. Territori després repoblat, és a dir usurpat, per colons protestants procedents d'Anglaterra i Escòcia. D'aquí ve el problema. Els catòlics irlandesos del sud i la minoria del nord no han oblidat mai aquella ofensa, aquella crueltat, aquella injustícia. És ben natural. Tampoc el fet que els anglesos van suprimir a sang i foc, a tota l'illa, el seu idioma natiu. Però han sabut perdonar. És la seva grandesa. O una d'elles.
La Constitució de la República (1937) tenia una clàusula segons la qual es reivindicava rotundament, com a meta urgent, la reincorporació a la nació del perdut Ulster. A partir del 1999, a conseqüència dels nous acords amb Westminster, i amb l'ingrés de la República a Europa, es va modificar la clàusula corresponent de la Magna Carta per expressar l'aspiració a una futura reunificació pacífica de l'illa. Des d'aleshores el camí cap a la pau a l'Ulster, és a dir, cap a la convivència de les dues comunitats religioses, ha progressat notablement, amb la plena participació governativa dels catòlics. No hi ha el més mínim dubte que la integració a Europa del Regne Unit i de la República -més completa d'aquesta, s'ha de dir, ja que va optar amb entusiasme per l'euro des del primer moment- ha ajudat al procés de pau, obrint vies de diàleg abans impensables. Prova d'aquest èxit és que fins i tot van arribar a professar-se amistat els prèviament irreconciliables Martin McGuinness, antic dirigent de l'IRA, i l'esperpèntic reverend protestant Ian Paisley, mort fa poc. ¡És de savis rectificar! Després de molts anys de conflicte mortal, el diàleg i la intervenció silenciosa d'interlocutors assenyats i benèvols van acabar donant els seus fruits. Hi va contribuir, per descomptat, el progressiu descrèdit de la jerarquia catòlica irlandesa, tan temuda abans pels protestants ulsterians, amb una intransigència proverbial.
Tot això ho exposo pensant en Catalunya. Si els irlandesos, després d'haver estat colonitzats i castigats durant segles pels anglesos, i després de perdre l'Ulster, han estat capaços de construir, dins d'Europa, un còmode modus vivendi amb els seus antics repressors, no hauria de ser tan difícil que els catalans i la resta dels espanyols trobin una solució satisfactòria per a tots. Fa anys que crec que l'única sortida viable és anar cap a l'Estat federal (ibèric, si pot ser un dia), oblidant velles baralles, abandonant la tonteria de les essències perennes i aplicant el sentit comú. M'alegro que el PSOE ho vegi així i estigui advocant pels canvis constitucionals necessaris per fer possible la via cap a aquesta reorganització. Ja veurem si la dreta es demostra capaç d'imitar la magnanimitat irlandesa i d'entendre que una Tercera República, federal, no suposaria la destrucció de la (sagrada) unitat de la pàtria sinó al contrari: el seu enfortiment.
divendres, 10 d’octubre del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)