Carlos Hugo Preciado Domènech
En l'actual context econòmic, social i polític català l'anomenat
dret a decidir ha
cobrat un protagonisme gairebé monogràfic en el debat públic. Tothom
està d'acord que el Poble té dret a decidir. Un consens semblant
s'obtindria si hom pretengués organitzar una consulta sobre la
llibertat, la igualtat o la justícia social. La qüestió canviaria
radicalment si passéssim a concretar què és allò que hem de decidir, què
tenim llibertat de fer, en què som iguals i fins on arriba la
solidaritat. Per això, amb l¿únic fi d'aconseguir un consens se
sacrifiquen els continguts a la foguera de les obvietats, de manera que
el missatge que s'està llançant és clar: "Ara toca decidir, i després ja
us direm què és allò que heu decidit i les seves conseqüències en les
vostres vides".
Hi ha una clara por a discutir sobre
continguts, ja que això esbombaria el consens. Per això a qui qüestiona:
¿què s'ha de decidir?, ¿qui ha de decidir?, ¿com s'ha de decidir?,
¿quan s'hauria de decidir?, ¿per què hem de decidir?, o qüestions com
¿qui pagarà les pensions?, ¿ens mantindrem a la UE?, ¿haurem de creuar
una frontera amb passaport per anar a València o a l'Aragó?, ¿quin tipus
d'Estat serà aquest futur Estat català?.... El discurs oficial el
titlla d'enlairar el discurs de la por.
Així, al poble se li demana
"fe" i ha de deixar-se de "raons", ja que les raons que poden
condicionar les decisions individuals no són altra cosa que "pors".
Dinàmiques maniquees d'aquest tipus que fan impossible de situar-se fora
del binomi unionistes/independentistes són formes de manipulació social
que pretenen l'etiquetatge de la població per definir fronts, mesurar
forces i traçar estratègies que serveixen unes elits polítiques en plena
crisi de credibilitat, però que no contribueixen a convèncer gaire gent
raonable que veu sense resposta preguntes essencials sobre la seva vida
i el seu futur.
Davant d'aquesta situació de crisi de la raó,
tractarem de fer una anàlisi desapassionada i raonable de les qüestions
que es plantegen a l'entorn del dret a decidir.
¿QUÈ HEM DE DECIDIR?
Es diu que hem de decidir tenir un
Estat propi, diferent de la resta d'
Espanya. I
ho hem de fer "nosaltres", el poble català. Que el català és un poble o
una nació ningú ho pot posar en dubte, però hauríem de precisar què és
un poble o nació, atenent a les concepcions pròpies del Dret
Internacional, ja que un Estat és, entre altres coses, un subjecte de
dret internacional.
Tenir un Estat propi és un dels continguts
possibles del dret d'autodeterminació dels pobles, que es defineix com
un dret humà fonamental (arts.1.2 i art.55
Carta ONU i art.1
Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de
16 de desembre de 1966 ) i es recull a la Resolució 2625 sobre els
principis de dret internacional referits a les relacions d'amistat i a
la cooperació entre els Estats (XXV Assemblea).
Des d'aquesta
òptica la primera qüestió que sorgeix és: ¿El poble català rau només a
la comunitat autònoma de Catalunya o més aviat abasta tots els
territoris de llengua catalana:
Roselló, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Franja? Si
la resposta és aquesta, la decisió de tenir un Estat propi, com a
poble, no li correspondria només a l'actual comunitat autònoma catalana,
ja que aquesta només és una part -encara que important- del poble
català. Per tant, identificar poble català amb comunitat autònoma de
Catalunya és un exercici de reduccionisme que no podria -des de l'òptica
internacional- significar que qualsevol decisió presa només a Catalunya
com a comunitat autònoma fos una decisió del poble català com a tal en
exercici del seu dret a l'autodeterminació.
Arribats en aquest punt, cal dir que el
dret d'autodeterminació ve
limitat a la pròpia Resolució 2625, en el sentit que aquest dret no
autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar,
totalment o parcialment
la integritat territorial d'Estats sobirans o independents que
es comportin de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la
lliure determinació dels pobles i que estiguin dotats d'un govern que
representi la totalitat del poble pertanyent al territori sense
distinció per motius de raça, credo o color. Per tant, els Estats
sobirans que exerceixin el poder amb legitimitat es beneficien de la
clàusula de protecció de la seva integritat territorial davant el dret d'autodeterminació del pobles que integrin l'Estat, per
la qual cosa exercir l'esmentat dret davant l'Estat espanyol suposaria
afirmar que aquest no es comporta de conformitat amb el principi
d'igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles; quelcom
difícil quan, precisament en el seu origen el 1978, hi ha una decisió
del poble català de constituir-se en comunitats autònomes dins l'Estat
espanyol.
A més, el sistema polític espanyol compta amb
mecanismes de reforma total de la mateixa Constitució, tot i que amb la
rigidesa pròpia d'aquests supòsits (art.168 CE), per la qual cosa
difícilment es pot sostenir que el poble català no pugui exercir el seu
dret d'autodeterminació dins el sistema jurídic, per bé que s'exigeixin
unes majories especialment reforçades, com és lògic si es pretén una
mínima estabilitat i continuïtat de la nova forma política que pogués
sortir de la reforma, majories molt semblants a les que s'exigeixen per
la reforma de l'actual
Estatut d'autonomia (vid.arts.222 i 223
Estatut d'Autonomia de Catalunya i art.168 CE).
Aquestes reflexions no suposen que allò que no és legal no sigui
legítim, sinó que si es volen constituir nous marcs de legalitat, la
legitimitat ha d'estar ben fonamentada i, la identitat, la pàtria i la
mera voluntat, quan perden de vista la realitat objectiva que el fenomen
que coneixem com a poble català va més enllà de l'actual comunitat
autònoma de Catalunya i que es pot exercir per vies constitucionals,
perden també la legitimitat en la decisió que es pretén adoptar.
A més a més, crida l'atenció que la consulta es vulgui fer en termes
binaris (sí/no) sobre una qüestió concreta, quan les estadístiques que
es fan anar pel mateix Govern de la Generalitat evidencien que hi ha un
25 % de la població que no vol que la consulta es dugui a terme o bé li
és indiferent. Amb aquestes dades, és raonable afirmar que el
plantejament binari de la qüestió, excloent altres possibilitats,
obligarà un 25% de ciutadans a pronunciar-se sobre dues opcions que no
comparteix o no li interessen.
Per concloure, plantejar la pregunta en termes binaris del tipus:
"¿Vol que Catalunya esdevingui Estat independent?", exclou de l'àmbit de decisió altres opcions, que la propaganda oficial anomena
"terceres vies", i
que poden ser per molta gent la primera, la segona o l'única opció:
estat lliure associat, estat confederat, estat federat, comunitat
autònoma, regió. És evident que tota opció que no entri dintre de
l'escenari binari (independència sí/no) és força molesta pels que estan
impulsant l'autoanomenat procés de transició nacional.
¿QUI HA DE DECIDIR?
El "qui" planteja altres qüestions igualment importants. En primer
lloc, la suposada consulta sobre si es vol que Catalunya esdevingui
Estat independent es
planteja fer amb criteris exclusivament quantitatius (una persona un
vot), que no tenen en compte la distribució demogràfica al territori,
per la qual cosa resulta obvi que qui decidirà a l'hora de la veritat el
futur de la totalitat del territori serà la p
rovíncia de Barcelona, que compta amb 5.536.152 habitants, en contrast amb
Girona: 760.516;
Lleida: 440.526, i
Tarragona:
809.328 habitants. Seria paradoxal que per assolir l'actual estatus
autonòmic s'exigís majoria del cens a cada territori (província) i per
assolir la independència no s'exigís res més que la regla una persona un
vot, amagant la decisió dels territoris (vid. art.151 i 152 CE), que
d'aquesta manera no tindrien "dret a decidir".
Un segon problema és si els ciutadans de la resta d'Espanya tenen o no dret a decidir o almenys a opinar sobre quina
part del territori d'Espanya se segregui,
amb les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això
implica. No sembla pas molt democràtic obviar tot pronunciament de qui, a
hores d'ara, té interessos importants a Catalunya, tant d'ordre
personal, com econòmic o social. Si el que es vol realment es
atendre criteris participatius, cívics, representatius i democràtics,
s'hauria de donar l'oportunitat -almenys- d'opinar sobre aquesta
qüestió la resta de ciutadans espanyols; a banda del pes que aquesta
opinió pugui o no tenir en el resultat final. En aquest sentit, la
predelimitació de l'àmbit personal de la consulta on previsiblement es
pot donar una victòria per uns o altres pot ser una vàlida estratègia
política, però no es pot qualificar de mínimament democràtic un procés
que es desentén de paràmetres tan importants com la densitat demogràfica
als territoris o la consulta a tots els individus i territoris afectats
directament per la decisió.
¿COM S'HA DE DECIDIR?
El dret a decidir no és qualificable com a democràtic si no el
precedeix una informació complerta, veraç i exhaustiva sobre les
conseqüències de cadascuna de les opcions i la mesura en què aquestes
afectarien drets tant bàsics com les pensions, prestacions socials,
infraestructures, relació amb Espanya i la resta de països de la UE i
model d'estat que es proposa, model social....; per citar les qüestions
més bàsiques que raonablement preocupen la gent.
Des de les
institucions catalanes s'estan llançant missatges altament equívocs a la
ciutadania, com per exemple amb el tema de la permanència a la UE, quan
diverses institucions comunitàries i els mateixos Tractats constitutius
de la UE deixen clar que una secessió de Catalunya la deixaria fora
d'Europa, amb tot el que això comportaria a curt i mitjà termini en la
vida diària i drets dels ciutadans.
Voler decidir
informadament no és tenir por, és exercir el dret a decidir amb
autèntica llibertat. Una decisió no informada mai pot ser una decisió
lliure, sinó un exercici de fe. Des de la propaganda oficial no es vol
informar, es vol que es decideixi independència sí, independència no.
Foragitar de la decisió elements importants en la ponderació de la
resposta es exigir fe per sobre de raó; quelcom que pot convenir als
creients o als patriotes, però no a la gent que es guia per criteris de
raó o seny.
¿PER QUÈ HEM DE DECIDIR?
A part dels arguments de
caire històric, identitari o d'exaltació nacional, els
greuges econòmics són els arguments que més es fan anar per fonamentar
el dret a decidir. És paradoxal, però no causal, que molta part dels
problemes de caire social que avui pateixen els ciutadans i ciutadanes
catalans vinguin d'unes polítiques neoliberals europees i d'un estat de
corrupció generalitzat, que a Catalunya han passat a un discret segon
terme del debat polític oficial. En cap cas se sent parlar de la
sobirania social, cosa que és lògic, ja que la pàtria per la pàtria
uneix els patriotes d'esquerres (si això no és un oxímoron) i els de
dretes, però la pàtria com a mitjà d'emancipació de les classes
desafavorides exclou del consens "transversal" la gent d'esquerres, que
prioritzen el discurs social per sobre del nacional.
En la situació de
greu crisi social que patim, el perquè hem de decidir no es pot limitar a un "perquè sí, perquè hi tenim dret", sinó que ha de cercar quelcom de
solidaritat i responsabilitat social en
el raonament. Arguments de caire identitari i d'exaltació nacional no
poden seguir brandint-se per enfrontar gent que conviu pacíficament, ja
que s'estan promovent desconfiances, rancúnies i ressentiments entre la
ciutadania, la qual cosa unida a la greu situació de crisi social pot
desembocar fàcilment en extremismes de tots els signes que facin
perillar la convivència, com és ben palès als països del nostre entorn i
a
Espanya, on estan començant a ressorgir moviments d'ultradreta, basats en l'exaltació nacional i la intolerància.
Finalment, la
Constitució ha proporcionat un marc convivencial que ha donat al poble català un
grau d'autonomia i llibertat molt superior al tingut durant segles, fins
i tot superior al que es tenia abans del 1714, per la qual cosa valdria
la pena d'intentar millorar aquest marc convivencial en comptes de
trencar-lo, ja que sovint és més fàcil reparar que destruir i construir
de nou. Decidir és un dret de tota persona i de tot poble, però la
decisió ha de poder-se adoptar informadament, ponderant els pros i els
contres des de la raó i des de la voluntat de conviure i millorar la
situació social i no des de l'identitarisme, la rauxa, el ressentiment o
l'odi.
Per tot això, val a concloure que en qualsevol procés
constituent s'han de respectar uns paràmetres bàsics perquè se'l pugui
qualificar de democràtic, i en aquest moment el procés sobre el dret a
decidir que s'està duent a terme a Catalunya té un dèficit
democràtic més que preocupant.
