dilluns, 9 de gener de 2017

ELS FUNCIONARIS I LA RESTA DELS MORTALS

Administració de l'AEAT de Sanlúcar de Barrameda. 
Aquest matí he anat a l’oficina de Correus d’Amposta. Després d’agafar torn he vist una cara coneguda i m’hi he apropat. Ens hem saludat i ràpidament m’ha dit:

-Amb la gent que hi ha, un acaba de marxar a esmorzar...

-És normal –li he respost-. Nosaltres també ho fem. Pensa que sempre solem sortir a la mateixa hora i si tu no hi surts, fas que els altres hagin de sortir més tard.

No sé si ho ha volgut entendre, de fet, tan me dóna, ja que la seva opinió podria extrapolar-se a la majoria d’usuaris que acudeixen cada dia a les oficines de les administracions públiques... I encara com no m’ha dit:

-I a sobre els hi paguem nosaltres... -Una frase molt habitual-. 

Ja sé que actualment Correus ja no és un empresa pública i, per tant no hi ha ni funcionaris ni treballadors públics, però si que, pràcticament, són els mateixos que treballaven els darrers anys en que Correus era una empresa estatal, tot i que alguns, quan es va privatitzar, van preferir anar-se’n a l’Agència Tributària.
Porto 31 anys treballant a Hisenda/Agència Tributària i al llarg d’aquest anys he hagut de sentir moltes coses (de vegades millor no escoltar), però quan vaig pel món també n’he vist moltes, tan de treballadors autònoms com d’assalariats i, posades sobre una balança tinc seriosos dubtes cap a on s’inclinaria.
Al bar on esmorzo (mai dic que vaig a prendre el cafè) sovint hi veig treballadors autònoms que es passen llarga estona, de vegades molta més que jo. Per aquells que no ho sàpiguen, al menys a l’Agència Tributària fitxem quan sortim a esmorzar i tornem a fitxar quan tornem i si ens hi estem més temps del que està establert, l’hem de recuperar. Imagino que a la resta d’organismes passa el mateix i possiblement a Correus també. A part d’això a cada oficina hi ha un responsable que vetlla per a que tot funcioni correctament i de en segur que té cura dels horaris dels seus subordinats.

Per acabar us vull explicar dues anècdotes. La primera va passar fa molts anys, segurament més de 20 i l’altra és del passat octubre quan anàvem camí de Cadis.

Hi havia una treballadora d’una assessoria d’Amposta que sempre solia queixar-se. Normalment perquè els treballadors públics (no m’agrada anomenar-los funcionaris) havien sortit a esmorzar, al metge o potser a algun altre lloc...
Un dia vaig haver d’anar a declarar al jutjat d’Amposta quan encara estava al començament de l’avinguda de Catalunya (on ara hi ha un súper) Com no tenia cotxe vaig haver d’anar en autobús que em va deixar a l’antiga parada prop del Mercat. Només baixar vaig veure a la treballadora en qüestió amb un tabal de detergent (d’aquells rodons) a una ma i una bossa amb altres productes a l’altra, tot i ser hora de feina. Al creuar-me amb ella li vaig dir:

-Així treballem? Me pensava que això només ho fèiem els funcionaris...

No va ni obrir la boca.

I la segona. Mentre anàvem per Villarobledo me’n vaig adonar que tenia fusa una bombeta del cotxe. A l’hotel ens van dir que pel centre del poble podríem trobar algun taller. No veiérem un al carrer que creuava el cas urbà. Vaig aparcar el cotxe i mentre la meva dona s’esperava, vaig anar per veure si me la podien canviar. Vaig entrar al taller i me van dir que havia d’anar al costat, als recanvis. Vaig als recanvis i me diuen:

-Si té l’han de canviar has d’anar al taller (cosa normal) Mira: Aquell mecànic és qui té la pot canviar.

Vaig a buscar a aquell senyor i li dic:

-M’han dit a recanvis que me pot canviar una làmpada del cotxe...

I me va respondre:

-T’hauràs d’esperar una mitja hora que ara me’n vaig a esmorzar...

Vàrem marxar...



Tal com diuen els castellans: En todas partes cuecen habas... O no és així?