LEGISLAR DES D’UN DESPATX

Durant el temps transcorregut des de que va començar aquesta pandèmia del COVID-19 hem pogut viure situacions dictades sovint de forma arbitrària des dels despatxos de les nostres autoritats polítiques. Res de nou... Vaig treballar a l’Administració de l’Estat durant quasi 32 anys i moltes vegades vaig denunciar precisament els criteris erronis que tenia (des del meu punt de vista) l’Administració a l’hora d’establir determinades normes. Us posaré només un exemple: el rendiment dels cítrics als mòduls de l’agricultura de l’IRPF, sempre era més baix al terme de Vinaròs que al d’Alcanar... Com si el riu Sènia, en aquest cas sí, fos una veritable frontera entre Catalunya i el País Valencià. Soc conscient que legislar de forma equànime per a tothom és pràcticament impossible, però a l’hora de fer-ho es podria tenir més en compte la veu de cada territori per a poder actuar d’acord amb les singularitats que els hi son pròpies. Amb tota seguretat, durant les restriccions dictades des del començament de la pandèmia, s’han visualitzat les enormes contradiccions existents entre els governs i els experts (o així s’ho creuen) a l’hora de gestionar la crisi sanitària. Però també és veritat que, malgrat les excepcions hagudes, no és el mateix viure a les grans concentracions humanes on el contacte físic és molt més freqüent que a les zones de baixa densitat de població. Els habitants d’una gran ciutat (Barcelona, València, Tarragona, Castelló...), sense sortir del seu terme municipal poden gaudir de tota mena de serveis (sempre i quan no estiguin tancats per les restriccions). En canvi, els pobles no son tant autosuficients (sobre tot els més menuts) i els seus habitants, sovint, han de sortir per a poder cobrir satisfactòriament les seves necessitats. Ja siguin bàsiques (salut, alimentació) o bé d’oci i lleure. Fa només uns dies, els propietaris d’una botiga tèxtil d’Amposta explicaven que com que els dissabtes no poden obrir, la gent dels pobles de les rodalies no podien anar a canviar aquells articles que havien adquirit durant la campanya de Nadal i Reis i que pel motiu que sigui no els hi havien acabat de complaure. Només han estat un parell d’exemples, però en hi ha molts més, com ara poder visitar familiars a les residències d’avis (durant els períodes permesos), etc. Per aquests motius estic d’acord amb aquells que demanen que a determinades zones de baixa intensitat demogràfica, els confinaments puguin ser comarcals (a Catalunya aquesta situació depèn de la incidència de la pandèmia) i fins i tot supracomarcals per a aquells pobles que siguin limítrofes entre dues comarques. Igual com s’ha fet a França que, dintre de les restriccions dictades per entrar al país, hi ha diferents excepcions com ara per als habitants d’aquells pobles transfronterers que es trobin prop del seu estat. Però intueixo que, tal com ens tenen acostumats, els nostres governants seguiran veien(i vivint) la seva pròpia realitat què, no és altra que la que veuen des de les finestres dels seus despatxos i així continuaran legislant sense assabentar-se’n de la realitat que hi ha més enllà d’on els arriba la vista.