"SANTA RITA, SANTA RITA...

lo que sé da no se quita”. Això al menys interpreto de les paraules d’Arturo Mas, el líder omnipotent de CiU i darrerament desaparegut de la “primera línia d’acció”. Però es clar, mentre tingui qui li faci la feina bruta quan li venen mal dades (o sigui Felip Fuig), ell seguirà a la reraguarda de la seva formació en espera d’una ocasió millor. Ara resulta que la Fundació Trias Fargas (Bé, la Fundació Catalanista i Democràtica Trias Fargas) no pot tornar els 630.000 euros que li va donar Felix Millet i que, tal vegada, una part dels mateixos van sortir de l’Ajuntament d’Amposta.
De fet Mas diu que sí, que els retornaran, però com un donatiu que farà la fundació a l’altra fundació de del Palau de la Música – Orfeó Català.
No seria més fàcil dir que “no els accepten” i retornar-los sense més? Pareix que no. Potser així, dintre d’uns anys, des de CiU recordaran que van ser “benefactors” de la “nova fundació” i que van fer un donatiu força important.
Però, en el cas de que sí, de que finalment retornin els diners, d’on sortiran? Té la fundació Trias Fargas prou capacitat per retornar més de “100 milions de pessetes” O Convergència, més ben bé igual. O és que els hi farà un préstec una entitat financera?
Suposo que de llegir això algú de CiU em respondria que “a mi que més em dóna”. A mi tal vegada però la ciutadania mereix tota mena d’explicacions. Encara que només sigui per no sembrar més dubtes...

L'OMBRA DE TAMAYO I SÁEZ

Ahir, al Congrés dels Diputats, per uns instants va tornar a planejar l’ombra de Tamayo i Sáez, aquells dos socialistes que, amb la seva espantada, van propiciar l’ascens de Dña. Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Més tard es va saber els que tothom va sospitar des del principi: uns empresaris madrilenys (suposadament vinculats al PP) els van pagar diners (molts diners) per a que s’absentessin de l’Assemblea de Madrid i el llavors candidat socialista Rafael Simancas.
Ahir, probablement, el que es debatia al plenari no era tant important com el del dia que es tenia que nomenar nou el nou president de la Comunitat de Madrid, però déu ni do...
Ahir, al Congrés s’havia d’aprovar la nova llei de finançament de les comunitats autònomes (la LOFCA) on, Catalunya s’hi jugava molt. Qui va aparèixer i desaparèixer com un fantasma va ser un dels integrants de la pròpia mesa del Congrés: el socialista Barrero. Caldrà veure les mesures que prendrà el partit per la seva falta d’indisciplina.
De l’anàlisi del propi debat s’hi poden treure conclusions un tant esperpèntiques. Rosa Díez, un altre temps candidata socialista al càrrec de Lehendakari i fins i tot cap de llista en unes eleccions europees, va ser l’encarregada d’atacar Catalunya amb el beneplàcit del PP. Rosa Díez va dir que Catalunya era la que “sortia més beneficiada amb la nova llei”. Per a Sánchez-Llibre, el demòcrata-cristià portaveu de CiU, en canvi, l’aprovació de la nova llei de finançament de les comunitats autònomes, significava “l’assassinat de l’Estatut”.
Jo entenc que les normes estan per a interpretar-les i, de vegades, segons qui ho llegeix treu conclusions prou dispars. Però crec que entre les conclusions de la Díez i de les de Sánchez-Llibre, hi ha una diferència abismal, O dit d’una altra manera: les unes estant a les antípodes de les altres! No pot ser que mentre la major part de la dreta (PP i UPy D, sobre tot) consideri que la llei beneficia Catalunya per sobre de la resta de comunitats espanyoles (ja no estaríem parlant d’allò de “café para todos”), CiU parli pèssimament de la nova llei i digui que enterra l’Estatut. Un Estatut que si que van afavorir que fos aprovat per les Corts Generals.
Però el protagonisme que va tenir CiU (i sobre tot Mas) a l’hora de “negociar” un estatut a la baixa davant de Rodríguez Zapatero, aquest cop no l’ha tingut.
La pregunta que em plantejo és: Haurien votat un finançament “retallat” si haguessin tingut més protagonisme? Segurament que sí!

POTSER COSA DEL SUBCONSCIENT...

Avui a D. Francisco Camps potser l’ha traït el subconscient quan ha pronunciat la següent frase dirigida al portaveu del PSPV en seu parlamentària de les Corts Valencianes: «Li encantaria que apareguera cap per avall en una cuneta»
A mi l’expressió de Camps (D. Francisco) m’ha recordat els crims comesos pels falangistes sobre la gent d’esquerres que estaven en contra d’un general anomenat Francisco (com ell) Franco.

CIU DE DELTEBRE DEMANA EL QUE CIU D'AMPOSTA NEGA

Escrivia Gustau Moreno al seu blog “la Marfanta” que "CiU de Deltebre demana tenir veu als mitjans de comunicació municipals”.
Aquesta ha estat sempre una lluita de l’oposició d’Amposta contra el control quasi absolut dels mitjans de comunicació de l’ajuntament.
I és que sovint s’identifica “ajuntament” amb “equip de govern” i llavors, uns mitjans de comunicació públics i pagats pels impostos de tots els ciutadans passen a ser d’us exclusiu de l’equip de govern.
A Amposta hi ha dos mitjans. Un d’escrit, com és la Revista Amposta i l’altre radiofònic, que és Amposta Ràdio. Només després d’una moció presentada de forma conjunta pels dos grups municipals de l’oposició (PSC-PM i EA-ERC), es va aconseguir la passada legislatura tenir presència a tots dos mitjans. Però quina presència! A la Revista Amposta, d’un total d’unes 20 pàgines, els dos grups de l’oposició en tenen mitja cadascú. Però és que CiU també la té! I a la ràdio disposen d’un programa de mitja hora al mes. Evidentment CiU, també! I de la resta, l’equip de govern, es fa l’autopropaganda que vol i així pot dedicar els seus espais a fer oposició de l’oposició. O sigui a criticar-los.
També, quan, des de l’equip de govern es vol anunciar alguna cosa, els costa molt poc que els hi facin una entrevista per poder explicar-se. Fins i tot quan ja han perdut la categoria d’edils municipals...
De vegades, a la Revista Amposta, han aparegut anònims u opinions signades amb pseudònims o inicials fictícies criticant a l’oposició o acarnissant-se amb algun dels seus membres.
En canvi, l’oposició ho ha de fer servir per explicar l’acció que fa com a tal (mocions i preguntes) i també per a defensar-se dels insults i del descrèdit que sovint els dediquen.
En el darrer ple, sé li va demanar a l’alcalde poder participar del consell de redacció de la Revista Amposta. La resposta de l’edil va se que s’ho rumiaria... Tant important és prendre una decisió així que necessita d’un temps de reflexió? La resposta és “sí”. Estar al consell de redacció és poder exercir un control sobre el que es publica i tenir, pràcticament, la mateixa informació de la que gaudeixen actualment els seus membres.
Una altra de les batalles de l’oposició és que els plens de l’ajuntament es puguin, sinó televisar (des de la desaparició de Visió 3, l’ajuntament no té cap canal de televisió), sí al menys, retransmetre’ls per la ràdio. Però la sala de plens té una megafonia tant deficient que quasi no ha funcionat mai. I a sobre, sempre que surt el tema, també hi surten els impediments que posa l’equip de govern.
Recordo que fa uns anys, quan sestava digitalitzant la ciutat (dintre del projecte Amposta Digital) se’ns va dir que seria possible poder retransmetre els plens, si no per la ràdio, sí per Internet. D’això ja deu de fer al menys 4 anys sense que s’hagi sabut res més.
Dissabte passat, des de la residència sanitària de Tortosa vaig poder veure televisat un ple de l’Ajuntament de Roquetes pel canal de Televisió de Tortosa – Antena Caro. No sé si era en directe o en diferit, tant sé val. La qüestió és que els ciutadans que vulguin puguin seguir els debats dels plens sense perdre’s cap detall. O és que tenen por a alguna cosa?
Des de fa desenes d’anys sé sap que qui controla els mitjans comunicació gaudeix de molt poder. Igual en èpoques de guerra com de pau, s’han fet servir els mitjans per a fer propaganda i enviar missatges a la població, sovint amb gran èxit.