Després d’anunciar les mesures contra la crisi més dràstiques de la història d’aquest país, per a mirar de reduir com sigui el dèficit públic que arrastra sobre tot el govern de l’Estat (espanyol), Zapatero es va reunir ahir amb els dos líders dels sindicats més grans i representatius, la UGT i CC.OO., per mirar de convèncer-los de les bondats de les mesures anunciades.
Res més lluny, els dos sindicalistes, Méndez i Fernández Toxo, van anunciar, de moment, una vaga a tota la funció pública per al proper 2 de juny.
Més enllà de tota la demagògia que es pot arribar fer en aquests casos, la convocatòria de vaga és, en principi, per a fer arribar al govern presidit per Zapatero el profund malestar que a creat entre tots els empleats públics del país la rebaixa del seu sou en un 5 % de mitjana.
En principi, crec, el sou que figura a les nòmines és un dret consolidat fruit, en molts de casos, de molts anys de treball i dedicació al servei de la ciutadania. A més a més de feixugues negociacions i petits avenços, ja que l’administració és, sense cap mena de dubte, el pitjor empresari que es pot tenir.
Potser aquesta darrera afirmació pot arribar a sorprendre, però és del tot cert. Qualsevol empresari de qualsevol sector, la primera cosa que vol, es guanyar diners. Si per aconseguir-ho cal afluixar, s’afluixa. També, de vegades, quan hi ha períodes de crisi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques, com l’acomiadament, però estic segur que la majoria, sobre tot, dels petits empresaris, quan han de prendre una mesura així ho fan a desgana, ja que els treballador acomiadat ha estat un íntim col•laborador durant molts d’anys. No passaria el mateix amb les multinacionals.
L’administració, en canvi, és del tot impersonal. En primer lloc, qui coneix personalment el càrrec més alt. Sovint no es coneix ni el nom. L’objectiu de l’administració no és guanyar diners, per tant, la convocatòria de vaga sol significar, només, un petit entrebanc i, quasi sempre, amb solució immediata.
Avui mateix, el meu cap en deia que per al 2 de juny ja havia pres la primera mesura (i la única important que prendrà) tancar totes les taules que confeccionen la renda i confirmen esborranys. A partir d’aquí, el públic que acudirà a l’administració aquell dia, serà més aviat poc i atès pels serveix mínims i els qui no faran vaga.
Ara imagineu-vos que la vaga s’allargués o es fes en un final de termini. Quin problema té l’administració en treure una ordre ministerial i perllongar el termini els dies necessaris?
A més a més, les vagues, més que anar en contra dels nostres governs, als qui realment causa perjudici és al ciutadà. Per això, aquest mateix ciutadà, a sobre, ens criticarà i aplaudirà totes i cadascuna de les mesures que s’han pres en contra nostra, sobre tot, la baixada del sou!
I una altra cosa, ja per acabar. ¿Quans dels nostres companys i companyes, molts d’ells disgustats per aquestes coses o per altres (jo m’ho sento sovint), el dia dos de juny decidiran no secundar la vaga i anar a treballar? Segurament excuses no els hi faltaran...
Som, per a bé o per a mal, empleats públics, amb avantatges i inconvenients, però que em triat ser-ho en lloc d’haver escollit una altra cosa. Ens prima la nostra seguretat laboral als sous elevats, però com la resta de treballadors no tenim la culpa de la crisi que patim. Per això pensem que no som nosaltres qui em d’acabar pagant per un problema que no em creat.
