Quan el preu del petroli és noticia, em poso a tremolar. Ahir pel matí va arribar als 120 dòlars/barril de Brent. Després, per la tarda va baixar fins els 114. Encara és una burrada. Però és previsible que ens els propers dies segueixi pujant. Segurament passarà del màxim històric de 140 dòlars/barril.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.
