En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici), la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.
