Seria l’oposat a l’efecte “dominó”. En aquest, la caiguda de la primera peça porta, irremediablement, a la caiguda de la resta.
Però en política, els interessos, sovint interessats, dels partits polítics, comporta que sovint s’apuntalin els uns als altres, de vegades sense coherència aparent.
Els vots del grup de CiU al Congrés va fer que ahir, el govern d’Espanya, pogués tirar endavant la reforma de la llei de pensions, de la què, la part més coneguda, és el retard en l’edat de jubilació als 67 anys.
CiU espera amb aquest posicionament aconseguir del govern actual traspassos pendents com la tant desitjada gestió dels aeroports catalans o la propietat a favor de la Generalitat d’alguns hospitals que pertanyen a la Tresoreria General de la Seguretat Social tal i com va explicar Mas la setmana passada.
Però el PP és contrari a aquesta política. L’únic objectiu que té el partit que lidera Mariano Rajoy és que caigui el govern de Rodríguez Zapatero el més aviat possible i aconseguir així un avançament electoral que, segons totes les previsions podrien donar-los la majoria absoluta. I ja sé sap, d’un partit que té la majoria absoluta és molt més difícil aconseguir res.
Però el govern de CiU a Catalunya, per aprovar els pressupostos de la Generalitat necessita, al menys, l’abstenció del PPC o del PSC i, ara com ara, pareix (o pareixia) més predisposat a recolzar-los implícitament el PPC que no els socialistes.
Per això, “la líderessa” dels populars catalans, l’Alicia Sánchez-Camacho, va advertir ahir a Mas que podria votar en contra dels pressupostos de la Generalitat si persistia el suport del grup de CiU del Congrés al PSOE.
Què passaria si el PP s’abstingués? Aconseguiria CiU el suport del PSC? Avançaria Mas les eleccions catalanes tal i com va amenaçar que faria només fa uns dies? Difícil resposta. Encara que, personalment, penso que no anem cap un avançament de les eleccions.
Unes eleccions anticipades és un arma de doble fil. Evidentment, Mas, podria obtenir uns millors resultats que li donessin una major estabilitat parlamentaria que els que van assolir el passat novembre. Però també seria possible que el PP, un dels partits que més crèdit polític va obtenir després de les municipals a Espanya, però també a Catalunya, aconseguís esgarrapar algun diputats més, posant així la situació encara més difícil a la federació nacionalista.
Evidentment, situacions com les que acabo d’explicar són les que no volen els indignats que es produeixin. Mentre cada partit polític mira exclusivament pels seus interessos, els ciutadans es limiten a fer d’espectadors amb mirada d’incredulitat.
Segurament, la prova més evident és el paper que jugar el PP a nivell nacional davant la crisi econòmica. Un paper d’oposició frontal a les mesures que intenta aplicar el govern i el que encara és més lamentable, sense fer propostes pròpies si no està d’acord amb les que s’han aprovat o estan en vies d’aprovar-se. Avui comença el darrer debat amb Zapatero de l’estat de la nació. Ja s’ha avançat que Mariano Rajoy no revelarà cap de les mesures que aplicarà si arriba al govern.
Continuem malament, ja que anar-hi, ja fa tems que hi anem...
(L'acudit és el mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya)
