RUBALCABA Y EL CAS FAISÀ

Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.

L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA VOL AMPLIAR LA URBANITZACIÓ DELS EUCALIPTUS

Una de les primeres mesures que sembla que ha pres l’Ajuntament d’Amposta és que els actuals responsables de la Generalitat accedeixin a ampliar la urbanització dels Eucaliptus, situada al delta de l’Ebre, molt prop de la mar.
Quan a principis de la passada legislatura es va aprovar el nou pla general d’ordenació urbanística municipal (PGOUM), un des aspectes que va patir modificacions respecte al redactat original va ser, precisament, les dimensions de creixement de la urbanització del Eucaliptus. El pla contemplava un increment aproximat del 100 % respecte a la superfície existent i els tècnics del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van considerar que el creixement era desmesurat i ho van fer modificar fins un creixement aproximat d’un 30 %.
Cal dir que el grup del PSC-PM a l’ajuntament, seguint les recomanacions d’alguns arquitectes de la localitat, ja va presentar al·legacions al respecte demanant una rebaixa substancial de la superfície projectada inicialment.
Davant de la nova situació creada a partir de les notícies que van aparèixer ahir en premsa, vaig a fer uns sèrie de plantejaments.
Davant de l’actual conjuntura econòmica i la paràlisi que hi ha al món de la construcció, és necessari projectar (col·loquialment se’n diu “tacar”) una superfície tant gran?
En l’hipotètic cas que els actuals tècnics del PTOP (la majoria deuen de ser els mateixos) accedeixin a la petició de l’ajuntament d’Amposta, van actuar malament fa uns anys o ho estan actuant ara?
Per què tant d’interès per part de l’ajuntament ampostí? És que s’afavoriran els interessos d’algun particular? (No seria el primer cop)
També crida l’atenció que a la web de la Revista Amposta s’ha fet ressò de la notícia puntualment, quan sembla que portava diversos mesos sense actualitzar-se, tal i com informava ahir al seu blog Manel Zaera.
Pel que sembla, al nou equip de govern han canviat cares, però les formes segueixen intactes.    

VOLEN APUJAR EL REBUT DE L’AIGUA (un cop més)

La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.    
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.        

LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.