divendres, 27 de juliol del 2012

IMDEMNITZACIONS MILIONÀRIES




Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...
I si l’acomiaden de forma improcedent, segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un nou treballador pagant-li un salari més baix.
Queda clar que hi ha un tracte discriminatori entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.  

ESCÈPTIC

Foto publicada al diari Ara. 



Perdoneu, però la meva actitud, però davant la majoria d’esdeveniments que estan passant, no potser d’altra que d’escepticisme. Però com de molts d’ells ja n’he parlat de forma extensa, avui només vull fer menció de 2.
-Ahir, el Parlament, de forma majoritària, va aprovar el “pacte fiscal”. Perfecte, però ara què?
Serà competència d’Arturo tocar la porta de Madrid per a negociar-lo. Però, sé li obrirà la porta? Qui li obrirà, Rajoy? De Guindos?
De moment, qui podria donar-li un cop de ma, l’Alicia, ja li ha recordat que, és el govern Central qui paga les nòmines dels treballadors públics. Un mal començament i un pitjor presagi.
CiU no és ara indispensable a Madrid com ho va ser durant els primers 4 anys d’Aznar i ERC pressiona la federació per a que renunciï anar de la maneta del PP català i abrasi les tesis més sobiranistes.
Cal un “pacte fiscal”? Sí, sense dubte, però això significat també renunciar definitivament al Estatut. Un estatut vilment retallat pel Tribunal Constitucional que va passar per sobre de la sobirania del poble representada pels Parlaments. De les poques coses que van quedar senceres va ser el capítol del finançament i, des del govern central, no s’ha respectat.
El marge de maniobra de Catalunya és més aviat poc i, per a mi són temps complicats i plantejar ara el pacte fiscal és inoportú. Per a la gent que no arriba a final de mes perquè passa penúries econòmiques, no li expliques res del pacte fiscal, ajuda’l a que pugui fer “bullir l’olla”. L’Estatut va socarrimar a Maragall i el “pacte fiscal” pot acabar devorant Mas.  Evidentment, si això passa, no tindré cap pena.  
-Una vegada controlat l’incendi que va afectar la comarca de l’Alt Empordà, van aterrar per allí diversos consellers de la Generalitat, entre ells Lluís Recoder, responsable de Territori i Sostenibilitat i van prometre, com no?
Van prometre inversions, promoció del territori i segurament més coses encara. A la pràctica, em temo, tot quedarà en paper mullat.
Vull comparar-ho amb un precedent, el de la Secció de Crèdit de l’Aldea. Quan es va destapar l’afer, allà pel mes de desembre de 2011, des de la conselleria d’Economia i Finances els hi van dir que no preguessin cap mesura que tot s’arreglaria. A hores d’ara, els impositors, estan en el mateix punt mort que fa 8 mesos. Serà la pròpia iniciativa d’alguns d’ells la que faci tornar a la normalitat la situació de la cooperativa. Des d’aquí els hi desitjo molta sort i que puguin tirar endavant el seu nou projecte.
Per cert, la meva companya Genoveva Margalef, primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament del Perelló i exdirectora de l’IDECE, va queixar-se de la proposta feta per Francesc Xavier Mena, ja que al seu parer, les declaracions fetes pel conseller, discriminent el nostre territori, què, recordem-ho, fa uns mesos també va patir un greu incendi afectant diversos termes municipals: Rasquera, Tivenys, el PInell de Brai i el propi Perelló.    

Manel Ferré no va informar el Consell d’Administració de l’Hospital del lloguer de 15.000 euros (un article d'Antoni Espanya)

L'Hospital Comarcal d'Amposta. 

El passat dijous 19 de juliol es va reunir el Consell d’Administració de l’Hospital Comarcal d’Amposta desprès de 4 setmanes de demanar-li a Manel Ferré com a president del Consell, la documentació del contracte de 15.000 euros mensuals pel servei de rehabilitació del Carrer Amèrica. Contràriament al que ha havia dit fins el moment, va reconèixer que la còpia dels auditors on s’especificava que es pagaven 180.000 euros a l’any per 343 metres + 160 d’altell ens la va donar ell personalment, tal i com constava a l’acta de la sessió anterior i el testimoni de tots els membres del Consell.

L’altre fet destacable de la sessió fou que el gerent econòmic de l’Hospital, reconegué que ell i el president del Consell, Manel Ferré, tenen poders per actuar al marge del Consell d’Administració. Això explicaria, com fou possible que aquest lloguer desbaratat passes inadvertit als ulls dels consellers de l’oposició.


Examinada la documentació que se’ns va lliurar al Consell hem vist que el desembre del 2008 es va subscriure un contracte amb el propietari del local del Carrer Amèrica, per una superfície de 343 metres + 160 d’altell i per un cost mensual de 1.900 euros (sense iva), i que es destinarien a oficines. En aquest contracte s’especifica que les obres de condicionament del local aniran a càrrec del llogater. La signatura d’aquest contracte fou informada al Consell d’Administració sense detallar superfícies, cost ni condicions, tal i com consta a les actes de setembre, octubre i novembre de 2008.


Posteriorment, el gener del 2010 es signa un nou contracte, en el que s’amplia la superfície de lloguer a la planta primera - entresol de l’edifici, amb una superfície de 567 metres quadrats més, és a dir, doblant la superfície llogada. El cost del lloguer però, passa a ser de 15.000 euros (iva inclos), és a dir 9 vegades més !! Aquest nou contracte, disposa d’una annex d’opció de compra que especifica que per executar-se s’han de pagar 95 quotes de 15.000 euros (fins el novembre del 2017), més 133.685 euros de despeses financeres, més una quota final de 193.685 euros en concepte d’opció de compra, és a dir, un total de
1.752.443 euros !! El Consell d’Administració de l’Hospital no fou informat d’aquest nou contracte , que fou signat per Manel Ferré en representació del Consell d’Administració i pel representant de Construccions Arayo-Ardit SL, propietari dels dos locals.

Aclarit el procediment i les xifres, se’ns obren nous interrogants:


Perquè vam pagar entre el desembre del 2008 i el 2009, gaire be 30.000 euros si no va haver cap activitat al local llogat, fins a finals del 2009 ?


Perquè no va ser informat el Consell d’Administració del segon contracte de lloguer ?


Perquè es taxen pel mateix valor la planta baixa més l’altell i la planta primera entresol, quan el seu valor de mercat no te res a veure ? Perquè l’informe de taxació dels locals contracte no està visat ? No consta en la documentació que es miresen alternatives a la ubicació final.


Aquestes preguntes es sumen a les que hem vingut fent en el darrer mes i que continuen estan sense resposta.


La situació en les darreres hores s’ha agreujat arran de la
recent informació feta publica per SAGESSA, en la que el grup que gestiona l’Hospital d’Amposta reconeix que si la Generalitat no els paga el que els deu, no podran pagar les nòmines dels treballadors del mes de setembre. És a dir, mentre el sou dels treballadors està en perill, Manel Ferré continua entestat en mantenir aquest lloguer a totes llums abusiu. La seva rescissió i la reubicació en alguna de les plantes lliures de l’Hospital, suposaria un estalvi de més d’un milió d’euros que es podrien destinar a fer front i a mantenir el nivell retributiu dels treballadors de l’Hospital.

La immoralitat és més esfereïdora si a més tenim en compte les famílies d’Amposta que per desgràcia es veuen obligades a recórrer als serveis assistencials, tancament de comerços de tota la vida, 25 % d’ampostins/nes a l’atur, centenars de peticions de la Llei de la dependència bloquejades, hores de mestres retallades, llistes d’espera en augment ... Però això si, cent mil euros en gratificacions als fidels, pujades de l’IBI urbà, de la taxa de les Llars d’infants municipals i de la zona blava. I entre tant, Manel Ferré, evadit mitja setmana per Barcelona fent de vore que no va amb ell la cosa.

DÉJAME DORMIR, MAMÁ



















Hijo mío, por favor,
de tu blando lecho salta.

Déjame dormir, mamá,
que no hace ninguna falta..


Hijo mío, por favor,
levántate y desayuna.

Déjame dormir, mamá,
que no hace falta ninguna.


Hijo mío, por favor,
que traigo el café con leche.

Mamá, deja que en las sábanas
un rato más aproveche..


Hijo mío, por favor,
que España entera se afana.

¡Que no! ¡Que no me levanto
porque no me da la gana!


Hijo mío, por favor,
que el sol está ya en lo alto.

Déjame dormir, mamá,
no pasa nada si falto.


Hijo mío, por favor,
que es la hora del almuerzo.

Déjame, que levantarme
me supone mucho esfuerzo.


Hijo mío, por favor,
van a llamarte haragán.

Déjame, mamá, que nunca
me ha importado el qué dirán.


Hijo mío, por favor,
¿y si tu jefe se enfada?

Que no, mamá, déjame,
que no me va pasar nada.


Hijo mío, por favor,
que ya has dormido en exceso..

Déjame, mamá, que soy
diputado del Congreso
y si falto a las sesiones
ni se advierte ni se nota.
Solamente necesito
acudir cuando se vota,
que los diputados somos
ovejitas de un rebaño
para votar lo que digan
y dormir en el escaño.
En serio, mamita mía,
yo no sé por qué te inquietas
si por ser culiparlante
cobro mi sueldo y mis dietas.
Lo único que preciso,
de verdad, mamá, no insistas,
es conseguir otra vez
que me pongan en las listas.
Hacer la pelota al líder,
ser sumiso, ser amable
Y aplaudirle, por supuesto,
cuando en la tribuna hable.
Y es que ser parlamentario
fatiga mucho y amuerma.
Por eso estoy tan molido.
¡Déjame, mamá, que duerma!


Bueno, te dejo, hijo mío.
Perdóname, lo lamento.
¡Yo no sabía el estrés
que produce el Parlamento!

Fray Junípero (1713 - 1784) Religioso franciscano español .