dimecres, 8 de maig del 2013

ESPECIAL IDIOTES. ELS 10 MISTERIS DE L’ECONOMIA (però n’hi ha mes…)



1.        No hi ha treball per a ningú, però volen que ens jubilem als 70 anys i treballem més hores. 
 
2.        Es combat el frau amnistiant els defraudadors. 
 
3.        El consum es desploma? S’abaixen els salaris i s’apugen els impostos. 
 
4.        Teníem 4 milions d’aturats i es va aprovar una Reforma Laboral que facilita els ERE’s i l’acomiadament. Ara superem els 6 milions! 
 
5.        El model del “totxo” se’n va a la merda i retallem al 50% en I + D (Investigació i Desenvolupament) 
 
6.        S’apuja l’IVA i l’IRPF però les SICAV (societats de refugi de capitals que pràcticament no tributen) segueixen intactes. Els capitals es fugen a nivells mai vistos fins ara. 
 
7.        Es retalla en sanitat i educació, però si parles de “tocar” cotxes oficials o dietes, t’acusen de demagog. 
 
8.        S’acomiaden milers de científics, però ens barallem per Euro Vegas. 
 
9.        El problema és el dèficit públic, però ens endeutem 100.000 milions d’euros per a salvar els bancs per a que segueixin desnonant als qui no poden pagar la hipoteca. 
 
10.        Les CC.AA demanen ser rescatades per l’Estat, que a la vegada demana el rescat a la UE i ens endeutem per a pagar el deute.  

dimarts, 7 de maig del 2013

LA SER, EL MADRID, EL BARÇA I EL CONTE DE LA LLETERA

Dissabte passat, sobre les 9 de la nit, quan anava des del Càmping dels Eucaliptus (on havíem fet una petita demostració castellera) cap Amposta, vaig posar la SER per a veure com anava el Madrid. En aquell moment estava guanyat per 3-2, encara que als locutors, sembla ser, els interessava més divagar que el partit en si, ja que van haver de passar molts minuts, crec recordar que fins que Ronaldo marqués el 4-2, abans de que diguessin el resultat.
Entre totes les divagacions, n’hi va haver una que va destacar. Entre tots van explicar una mena de conte de la lletera (*) que i, com aquell que diu, ja donaven pràcticament la lliga al Madrid.
Donaven per fet que el Barça, després del 7-0 del Bayern de Munic, havia quedat tocat. Està clar que a la lliga, els blaugranes han anat de més a menys.; en canvi, el Madrid, després d’un començament de lliga un tant irregular on van perdre diversos partits, s’havien refet considerablement i fins i tot haurien agafat moral al partit de tornada contra el Dormunt.
El seu argumentari deia una cosa així: Si el Barça perd demà contra el Betis, el Madrid es situaria a 8 punts. Si dimecres el Madrid guanya al Màlaga (partit avançat per la final de la Copa del Rei), virtualment es col·locaria a 5 punts i si dissabte tornés a guanyar (el Barça juga diumenge), serien 2 (sempre virtuals, ja que el Barça tindria dos partits menys), la qual cosa donaria molta pressió al Barça. I al Barça li queden els partits al camp de l’Atlètic i de l’Espanyol. Algú intentava posar una mica de seny i deia que si el Barça havia d’anar a Sarrià, el Madrid també ho havia de fer. Hi havia qui pensava que no seria el mateix. Arribat a aquest punt, jo també ho penso: l’Espanyol sempre dona més guerra al Barça que al Madrid de qui molts consideren filial.  
Quan la mitja part del partit d’anit entre el Barça i el Betis va acabar amb 1-2 a favor dels visitants, imagino que hi van haver molts que ja donaven per fet que el Barça acabaria perdent i el conte de la lletera podria tenir, per fi, un final feliç (ja que fins ara mai l’ha tingut)
De totes maneres cal dir que el resultat d’1 a 2 era molt enganyós. El Barça, sobre tot en Villa, va tenir moltes oportunitats de marcar, però només Alexis Sánchez (que va fer un dels millors partits que li recorden al Nou Camp) va ser capaç de batre el porter rival. En canvi, el Betis, es pot dir que va marcar en les úniques dues oportunitats que va tenir (per cert, el segon gol va ser un golàs d’aquells que només es veuen de tant en tant)  
Quan finalment Villa va marcar (2 a 2), per la banda ja estava escalfant l’arma de destrucció massiva: un tal Lionel Messi que, fins aquells moments, havia estat un espectador més.
Quan Messi va saltar al terreny de joc, automàticament, va revolucionar el joc del Barça i, en un tres i no res, va fer dos gols (un de falta directa) i va estavellar una pilota a la creueta de la porteria (també de falta directa)
El 4 a 2 final feia més que justícia al partit i, el conte de la lletera se’n va anar en orris. Ara al Barça només li manquen dos punts que por fer en els 5 partits que queden d’aquí al final de temporada. Es a dir, dos punts dels 15 que encara queden en joc que es poden aconseguir guanyant-ne un o empatant-ne dos. Un repte que sembla que estar a l’abast d’un Barça ferit però ni molt menys mort.  
Per cert, aquest matí algú es preguntava el moriu pel que Messi no va jugar contra el Bayern. Segurament mai sabrem els motius reals, però estic per pensar que Tito va donar per perduda l’eliminatòria i va reserva Messi per assegurar-se la lliga, que no està gens malament! 
 
(*) Imagino que tots sabeu de que va el conte de la lletera. Per als més despistats us en faré cinc cèntims. Una vegada, una jove grangera anava cap al poble amb una gran lletera al cap per a vendre la llet que li havia munyit a la vaca. Mentre anava pel camí pensava que dels diners que en trauria podria comprar unes gallines i, així que ponguessin, en vendria els ous. Amb el que guanyaria compraria una cabra i de la llet que en trauria, acabaria comprant una altra vaca... Finalment tindria tantes vaques que es faria rica y podria deixar de treballar de lletera... Mentre caminava pensant en això, va ensopegar, va caure, la lletera se’n va anar pel terra i la llet es va vessar... Així que, en un moment,  tot va acabar en un no res.      

XX FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA. EXPOSICIÓ DE M. FLORIDO














Políticos ingenuos y políticos corruptos

Pablo Iglesias

Entre los argumentos más repetidos por parte de los partidos políticos, a propósito de la corrupción, destaca uno que comparten casi todos: la corrupción en la política es equivalente a la de cualquier profesión; puede haber algunas manzanas podridas, como en todas partes, pero la gran mayoría de los políticos son gente honrada. El otro día volví a escuchar este argumento en un debate en el exclusivo Club Siglo XXI en el que tuve el gusto de participar. Lo planteo Borja Sémper, joven dirigente del PP vasco (al que hay que elogiar la valentía de haber dicho que el futuro de Euskadi habría que construirlo con Bildu). Pero cuál no sería mi decepción cuando Beatriz Talegón, que también estaba en la mesa, dijo que estaba de acuerdo. A un dirigente político se le puede perdonar cualquier cosa, incluso la hipocresía y el cinismo (a veces imprescindibles como nos enseñaba Maquiavelo), pero nunca la ingenuidad.
Comparar la corrupción política con la falta de honestidad individual en el ejercicio de una profesión resulta tan falaz como comparar el presupuesto de una familia que no llega a fin de mes con la hacienda pública, para justificar los recortes. Una familia no puede perseguir el fraude fiscal, ni emitir bonos de deuda, ni aumentar la progresividad del sistema impositivo. Y del mismo modo, la corrupción no tiene que ver tanto con la ética individual como con las reglas de funcionamiento de la política. Despolitizar el problema de la corrupción es como sugerir que el fascismo es una patología mental antes que un fenómeno social y político.
Desde que los autores italianos Rizzo y Stella popularizaron el término casta para referirse a las élites políticas, sabemos que nuestro modelo de gobernanza se ha organizado al servicio de las élites económicas. La casta es tal porque no representa los intereses de la mayoría (ni tan si quiera de sus votantes) sino los intereses económicos de una minoría de privilegiados que paga sus servicios mediante maletines (en los niveles municipales), sobres (como sobresueldos a dirigentes) o nombramientos en consejos de administración cuando se trata de los niveles más altos de la casta. La corrupción, por tanto, es un fenómeno determinante a la hora de conocer las condiciones de funcionamiento reales de los regímenes políticos.
La impunidad y la falta de voluntad para perseguir a los corruptos en España ha sido denunciada incluso por los que están llamados a hacer cumplir la ley. José María Benito, portavoz del Sindicato Unificado de Policía declaraba que la policía recibe presiones constantes para no investigar casos de corrupción y magistrados como Joaquim Bosch denuncian que las administraciones competentes niegan a los juzgados los medios necesarios para perseguir la corrupción, al tiempo que una élite de abogados de lujo prospera especializándose en dilatar procesos apoyados por una legislación que favorece la prescripción.
Comparen cómo se persigue y multa a la gente que protesta con el trato que recibe la casta y pregúntense si la corrupción es un delito cualquiera o, por el contrario, está inserto hasta el tuétano de las instituciones de nuestro sistema político. Desde luego mis queridos Sémper y Talegón no han entendido muy bien lo que son las bases materiales del poder y el problema de la ingenuidad en política es que, desde la honorabilidad individual, se puede terminar formando parte de la casta corrupta.