5a FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA IV

COMENTARI REBUT EN RESPOSTA A LA MEVA ENTRADA "QUI ROBA A QUÍ"

Hola Joan, La dinàmica blog no l'ha domino. Nomès volia contestar-te a l'article que vas penjar fa uns dies sobre 'qui roba a qui'. M'agradria donar-te la meva opinió ja que d'aquest tema en tinc certes nocions. Aquí va: Benvolguts, El fet de desconèixer els costos de la gestió dels residus, els diferents serveis que es presten, els requeriments ambientals a l’hora de gestionar de forma correcta una planta de compostatge o un abocador, pot portar a pensar que reciclar és un ‘tongo’ i que les administracions treuen un sucós profit de la bona fe ciutadana. Res més lluny de la realitat. La gestió dels residus és un servei de primera necessitat i requereix establir un sistema per recollir els residus generats a un municipi i tractar-los de forma correcta. No es poden posar al primer barranc que es troba i cremar-los. Contamina l’aire, el subsòl i les aigües freatiques. Pensa que cada persona fa 500 quilos de residus a l’any. Poseu-los al rebedor de casa vostra i sabreu si es necessari o no. I penseu que posar la brossa al barranc de torn de poble és feia alegrement a tot arreu fa només 30 anys. Hem passat de zero en gestió ambiental a tenir unes taxes de recuperació del 55% a nivell comarcal, i fins i tot a 72%, com a Freginals, a l’alçada de Bèlgica i Alemanya. Països que tenen una tradició en aquest sector des dels anys 60. No és com fa 40 anys endarrera, en la època que els materials anaven cars i la mà d’obra anava molt barata. Que quan es feia un objecte era per tota la vida i que es consumia els productes a granel i de proximitat, i la matèria orgànica es compostava al comú o era pels animals. D’aquest model sostenible per necessitat (en algunes mancances a nivell sanitari) , vam passar a un creixement exponencial que va portar molt de progrés, però que de retruc, ha portat molta generació de residus, sobreembalatge de materials, contaminació, etc. En aquest sentit, les administracions han hagut de posar els mitjans necessaris al carrer i les empreses s’han ‘’professionalitzat’’ (poso cometes perquè és un sector complicat). Hi ha contrasentits que no depenen de l’administració local, i aquesta, ha hagut de ballar o barallar-se millor dit, amb les circumstàncies imposades. Per posar només un exemple, a Espanya a diferència d’altres països europeus, quan van aprovar la llei d’Envasos no va ser amb sistema de devolució i retorn (responsabilitat de qui els fabrica) sinó amb sistema integrats de gestió. Model de contenidor groc al carrer i la responsabilitat del ciutadà. Ecoembes i Ecovidrio, tenen molts punts on el sistema grinyola, perquè no s’entén que un mànec d’una granera de plàstic no pugui anar al contenidor d’envasos; no perquè el material no sigui plàstic, sinó perquè no és envàs i no ha pagat un punt verd. Però això que comento no és banal, perquè Ecoembes castiga econòmicament a les administracions pel fet de portar les fraccions d’envasos amb impropis, al•legant dificultats per al seu posterior reciclatge. Qui en treu benefici del reciclatge? La ciutadania. Perquè si no és reciclés encara pagaríem més diners. El problema és que el fet de reciclar és tarifa plana, i paga tant aquell conscienciat com el que no ho està. A més, les taxes d’escombreries no es repercuteixen pel principi de generació. Com més resta generes més hauries de pagar i així no és. Evidentment, hi ha empreses que s’hi dediquen a la valorització dels residus, com empreses que es dediquen a la depuració de les aigües o al trasllat de persones. En el sector dels residus i a àmbit comarcal, no veig competència deslleial, de fet a part de les empreses grans (Fomentos, Urbasers, acciona, etc) també hi ha moltes empreses familiars que es dediquen a la recuperació dels residus (Pellicé, Baix-Mont, Fornós, Forés, i un llarg etc.). En això vull dir que qui s’ha volgut dedicar a aquest món, s’hi dedica i que s’hi hi ha empreses que no han prosperat es que no ho feien bé o no s’han adaptat. Els mitjans que l’administració posa al carrer, sempre són molt qüestionats. Es vol el contenidor a prop però mai davant de casa. Són temes molt viscerals. Si es recull perquè fa soroll si no es recull perquè fa pudor. Es pot triar el sistema que es vulgui, contenidor vorera, en superfície o soterrat o model porta a porta. Aquí es va decidir soterrat per una conjuntura molt concreta. Però es triï el sistema que es triï, els camions són necessaris per recollir els residus (de mitjana passen dos vehicles al dia per nucli i es fan 189.000 aixecades any). De moment, no existeix cap tècnica per teletransportar-los. I la conjuntura de canviar els vehicles va venir no pel canvi de model, sinó perquè els camions de recollida posterior de llavors (2006-2007) arribaven a la seva vida útil que sol ser de 10 anys. És a dir, que igual s’havia de renovar la flota. I recordem que el servei ara és complex, la resta i la orgànica es porta al Mas, però el vidre a Montblanc, els envasos a Constantí i el paper a recuperador local. Que els contenidors i camions tenen la mala costum de necessitar manteniment, que fins i tot sabem el que pesa un contenidor, perquè tenim sistemes de pesatge embarcat per tal de controlar la empresa i saber que facturar a cada ajuntament. També tenim deixalleries a cada poble, sistema de recollida de voluminosos, etc. A la recollida treballen unes 50 persones (entre encarregats, operaris, mecànics i peons). Quan a tractament, a l’abocador (explotació sanitària on s’han de posar argiles, capes geotextils, ximeneies per a la sortida de gasos, plantes de tractament dels lixiviats, etc.) o a la planta d’orgànica (túnels i piles) es realitza amb un equip de 8 persones i entren 27.000T resta i 11.000T orgànica. Tot això té un cost i es procura que sigui el mínim possible. Parlem de rebuts d’escombreries. El cost mitjà de taxa d’escombreries aquí al Montsià es al voltant dels 90 euros. Són diners, no dic que no. Si són tres persones per casa dividit pels 365 dies a l’any són 8 cèntims al dia per persona. Amb 8 cèntims pots llençar el que vulguis quan vulguis. Analitza que et costa un tallat, que et costa l’Adsl o que et costa trucar per telèfon. I a més et puc dir perquè hi ha estudis* que demostren que els costos que tenim aquí són molt més baixos en relació a Catalunya i amb un èxits de recollida que ja voldrien molts. Jo us he descrit tot això des de la perspectiva tècnica. Treballo al CODE i som 5 tècnics en gestió de residus ( gestió, recollides, instal•lacions, educació) per a dues comarques. Si teniu o us ha generat més dubtes estarem encantats en rebreus i explicar-vos ho tot. I espero que amb tot el que us explico serveixi si més no per donar-li una altra perspectiva del tema. *Consulteu estudi taxes d’escombreries: http://www20.gencat.cat/docs/arc/Home/Ambits%20dactuacio/Tipus%20de%20residu/Residus%20municipals/Estudis%20sobre%20residus%20municipals/Estudi%20taxes%20Catalunya_2011.pdf www.code.cat


Merce Mariano Geira

La Lomce y el orgullo patrio

Marià de Delàs
Periodista

Maria Dolores de Cospedal dejó bastante claro este viernes el espíritu de la reforma educativa: "Los docentes llevan a cabo la labor más importante que se puede realizar en una sociedad, que es enseñar a las generaciones venideras no sólo contenidos sino también a querer y defender a su país. Un modelo educativo vertebra a una nación y hace que los futuros españoles sepan lo que es su país y sepan que deben sentirse orgullosos y defender su país", dijo en la apertura de una reunión con todos los diputados y senadores de su partido.
Vale la pena reescribir la idea de la secretaria general del PP en negrita: un modelo educativo... para que los futuros españoles sepan que deben sentirse orgullosos y defender a su país. Es casi tan buena como aquella del ministro Wert cuando afirmó en el pleno del Congreso que el interés del gobierno en Catalunya es "españolizar a los niños catalanes".

Sólo en clave de orgullo patrio se puede entender la decisión de "garantizar el uso del castellano como lengua vehicular"

Sólo en esa clave, la del orgullo patrio, se puede entender la decisión de "garantizar el uso del castellano como lengua vehicular" de la enseñanza en Catalunya mediante subvenciones a centros privados, como medida "excepcional y transitoria". No tiene fundamento pedagógico alguno. Sólo se explica por motivos ideológicos, los del nacionalismo español excluyente.
Mariano Rajoy, José Ignacio Wert y los dirigentes del PP no esperan que la sociedad catalana asuma dócilmente y en la práctica la eliminación de la inmersión lingüística. Saben que, probablemente, la comunidad educativa en su conjunto desobedecerá y desautorizará de forma cotidiana las directrices de la Lomce.
El Gobierno del PP no busca con esta medida avances en la enseñanza ni mejoras en el nivel de conocimiento de los alumnos. Ni tan siquiera se propone aportar garantías o soluciones a hipotéticos problemas entre sectores de la ciudadanía. En el terreno linguístico, esos problemas no tienen consistencia en el ámbito catalán. La falta de entendimiento y el desencuentro son fenómenos que sólo se dan a escala estatal, gracias a quienes en vano, desde la Administración, se empeñan en el intento de homogeneizar, de suprimir la diversidad, por asimilación o por la fuerza.
En 1995, el president Jordi Pujol decía, a propósito de la normalización lingüística: "Que me traigan a un niño de siete años, sólo a uno, que no sepa castellano". Cuando afirmó eso ya hacía seis años que la inmersión se aplicaba en centenares de escuelas. Hoy es norma general en toda la enseñanza pública y se podría decir lo mismo. Todos los estudios indican que las personas escolarizadas en Catalunya conocen la lengua castellana igual o mejor que las que han estudiado en Madrid o en Granada.
Casi un cuarto de siglo de inmersión lingüística y no aparece problema alguno con el uso de las lenguas en las escuelas ni en el entendimiento entre hijos de  catalanoparlantes y castellanoparlantes. Gran parte de la población catalana padece problemas serios, que comparte con el resto de España y con muchísimos ciudadanos europeos: desempleo, trabajo precario, endeudamiento, desahucios, falta de recursos para la enseñanza, desatención a personas dependientes, pobreza extrema e insoportable en muchos casos... pero nada significativo que tenga su origen en la lengua vehicular de la enseñanza.

La discriminación lingüística en Catalunya sólo se encuentra en la mente del nacionalismo español excluyente

La discriminación de los castellanoparlantes en Catalunya sólo se encuentra en la mente del nacionalismo español excluyente, el que todavía impone actos de homenaje a la División Azul, el que se resiste a reconocer que en Aragón hay pueblos que hablan en catalán, el que también se empeña en castellanizar al máximo la enseñanza en Balears y València...
Si Rajoy, Wert, Cospedal, Sánchez Camacho... consiguieran que algunos sectores significativos de la ciudadanía de Catalunya que habla habitualmente en castellano o en catalán atribuyeran el origen de sus verdaderas dificultades económicas y sociales a la población que se expresa en la otra lengua, entonces, en esa sociedad habría aparecido un problema nuevo y bastante serio, pero hasta el día de hoy, los intentos en este sentido han resultado del todo inútiles.

LA FOTO DEL DIA 22-05-2013. UN SÍMBOL JUEU?

No sóc un expert, però jo diria que el dibuix que hi ha representat en aquesta pedra que forma part d'una escala, és un canelobre jueu. 
L'he localitzat al terme de Masdenverge i, amb tota seguretat, el seu propietari deu de desconèixer el seu significat i, segurament, el seu valor (encara que només sigui arqueològic)