LES FOTOS DEL DIA. AMPOSTA PER LA NIT

LA REVOLUCIÓ ÉS LA SOLUCIÓ

 

L’altre dia em deia una amiga que la llàstima va ser que a Grècia no guanyés Syriza, una coalició de partits d’esquerra que molts consideren radical. Però si ho analitzem fredament, que es preferible, que ens governen partits com Syriza o com Amanecer Dorado, un partit ultradretà que no té cap tipus de mirament a l’hora d’enfrontar-se a les classes més populars.

Cada cop es fa més evident que estem caminant cap a una economia ultraconsevadora. La darrera notícia apareguda i que fa referència a les polítiques econòmiques que ens ofeguen, és que una associació de bancs centrals europeus, presidida per Jaime Caruana, que va ser president del Banc d’Espanya, estan a punt de tancar l’aixeta del crèdit als bancs i apujar els tipus d’interès. En una economia molt poc sanejada i que necessita estímuls per créixer i ser competitiva, voler tancar el crèdit em sembla un despropòsit que només beneficiarà als països i empreses que ara mateix ja estan controlant l’economia mundial.

Què li queda al ciutadà del carrer? Sembla ser que l’única sortida que té és la revolta. De moment pacífica, però ja sé sap com van aquestes coses...

Els últims dos països que s’han sumat a la llarga llista de revolucionaris han estat Turquia i Brasil, els dos considerats països amb economies emergents, sobre tot Brasil. Turquia fa anys que truca a les portes d’Europa sense que, de moment, sé li hagi donat una resposta que satisfaci els seus interessos.

Brasil, en canvi, és un dels països més pròspers del Mercosur (el mercat comú de Sudamèrica) Un país densament poblat i amb una economia emergent. Però com és sol dir, és un gegant amb els peus de fang. Hi ha molts barris marginals i molta gent pobra que sobreviu com pot, mentre que d’altres tenen un nivell de vida molt alta. És una clara mostra de les desigualtats entre classes socials. Mentre Turquia está governada per un partit islamista moderat (de dretes), el govern de Brasil és socialista.

Però és evident que cap partit dels considerats clàssics pot fer front a la voràgine del capitalisme. La prova està que ni la poderosa França, amb un notable gir a l’esquerra, se’n ha pogut sortir. François Hollande fa poc més d’un any que va arribar a l’Elisi. La seva intenció era la de donar la vota a l’economia francesa com si d’un mitjó es tractés. Però ha fracassat o l’han fet fracassa, tan és.

Està clar que els lobbys dominants volen governs fidels i per això millor governs de partits de la dreta. A Grècia, després d’un governs socialista que va succeir al govern de dretes que va portar el país a la ruïna, va tornar a governar el mateix partit de dretes. Les condicions econòmiques que els van imposar la Troyca van ser tan fortes que van fer caure el govern socialista.

A Espanya, amb Zapatero li va passar una cosa pareguda. Les primeres mesures d’ajust les hi van fer aplicar a ell i això el va desprestigiar tant que un PP sense programa i mentin a l’electorat, va guanyar les eleccions com es diu vulgarment: sense baixar del autocar.     

De totes formes, està vist que cap partit dels clàssics serà capaç d’enfrontar-se al poder financer per a acabar amb la crisi, ni que sigui només al seu propi país. Per tant, faria falta una revolució i l’arribada al poder d’un partit que trenqués amb els lligams econòmics que ara se’ns estan imposant.

Però a diferència de Turquia i Brasil, sembla ser que a Espanya encara es viu massa bé per a sortir al carrer.    

FOTOS DE L'ASSAIG AL JARDÍ DEL BOU II

PSC (PSC-PSOE), ruptura intel·ligent

Jordi Mercader -periodista-

El PSC (PSC-PSOE) aviat complirà 35 anys. Ho farà sota mínims en el dia a dia i en les expectatives. El procés d'unitat dels socialdemòcrates catalans i espanyols la va encertar alhora de plantejar un programa d'esquerres, de convivència i catalanisme, imprescindible per entendre el país d'avui en política lingüística, en educació o en la modernització de les ciutats. La seva gestació no va ser fàcil: el mateix dia del congrés, Alfonso Guerra va sufocar amb mà de ferro una rebel·lió a la federació catalana del PSOE dels que es negaven a la desaparició del partit de Pablo Iglesias. La fórmula es va demostrar eficaç i va atorgar al Partit dels Socialistes de Catalunya una centralitat política indiscutible, vigent durant dècades.
La fatiga en els materials humans i polítics utilitzats per mantenir un equilibri delicat en una societat catalana sempre en moviment ha acabat per fer estralls al PSC. El famós i maltractat tripartit va ser el paradigma dels límits d'aquest exercici meritori però esgotador d'intentar compatibilitzar els interessos nacionals a Catalunya amb les urgències tàctiques dels companys de Madrid.
L'accelerada sobiranista, assumida d'una manera molt àmplia entre la ciutadania després de l'ofensa del Tribunal Constitucional a la voluntat dels catalans de dotar-se d'un Estatut, ja per si mateix negociat a la baixa, ha provocat en el PSOE una reacció espanyolista molt aguda; exacerbada, potser, per la depressió subsegüent a l'etapa de Zapatero a la Moncloa. El cert és que avui en dia el principal problema del PSC és el PSOE, font inesgotable de desmentiments a les seves propostes; de la mateixa manera que els tímids posicionaments de Pere Navarro en el camp del dret a decidir són motiu de desgast per a Alfredo Pérez Rubalcaba a la resta d'Espanya.
Els dies dolços del milió i mig de vots a les eleccions generals i el milió cent mil a les autonòmiques són història. La marca del PSC amb parèntesi va acumular unes pèrdues de 600.000 vots en les últimes convocatòries. Tenint en compte la hipòtesi que els desafectes no són els mateixos en un cas i en l'altre, la magnitud de la pèrdua és incontestable. ¿Per què mantenir una associació i un programa superats? I no només electoralment (l'esperança del repunt és l'última cosa que perd un bon apparatchik) sinó al carrer, en l'agenda política catalana, obsessionada -agradi o no agradi- per la relació insatisfactòria entre Catalunya i l'Estat espanyol i, en conseqüència, per la solució del contenciós.
La vella fórmula va ser un èxit perquè responia a l'esperit d'una època determinada. Avui és una llosa insuportable per als dos socis. La credibilitat de cada un d'ells es ressent de tanta contradicció i tanta exhibició de la diferència davant dels nous temps. En primer lloc, s'haurà d'acceptar una veritat: el reconeixement o la negació del dret a decidir suposa una discrepància fonamental per mantenir una oferta conjunta, un abisme que no es pot trampejar amb discursos contemporitzadors. Després, constatar que els dos socis difereixen en la profunditat de la idea federal com a sortida del laberint. Finalment, comprovar la divergència en les prioritats estratègiques: el PSOE es presenta ancorat en el nacionalisme espanyol, bel·ligerant davant el dret a decidir, amb especial interès per taponar la sagnia de vots practicada pel PP i Ciutadans a la rereguarda espanyolista; el PSC té al seu davant el monumental repte de definir una alternativa d'esquerres i federalista en un espai sobiranista plural.
Els socialistes catalans s'enfronten a un escenari molt advers donada l'apropiació en exclusiva de drets col·lectius i processos encara oberts perpetrada pels independentistes; aquests, amb l'ajuda interessada del Partit Popular, han aconseguit confondre una de les possibles construccions estatals amb el mateix principi democràtic de la decisió. La maquinació conceptual complica l'empresa, fins al punt d'aconsellar l'alliberament de les dues sigles del parèntesi. Una ruptura intel·ligent de l'entesa actual atorgaria al nou PSC i al PSOE de sempre el marge de maniobra imprescindible per refer les credibilitats castigades i poder així complir els seus objectius. La socialdemocràcia compartida -i molt necessària per remuntar l'emergència de la crisi econòmica- oferiria una base sòlida per a una cooperació postelectoral molt més flexible.
Mentre un periodista pugui aconseguir de Ferraz una crítica o una diferència de criteri a una proposta de reforma constitucional del PSC, la força d'aquest per situar la idea d'una Catalunya federada en la categoria de solució creïble serà nul·la. Sentimentalment, pot entendre's la nostàlgia per l'encert dels fundadors. Ells sabrien veure que no és solament un problema de vots, sinó de fórmula. Els seus néts sembla que no.