diumenge, 8 de setembre del 2013

El Milagro de la “Via Catalana”

Jaume-Grau

A mediados del pasado mes de agosto, mientras tomaba una caña en la terraza del bar Felip en Selva de Mar, -un pequeño pueblo de l’Alt Empordà-, observé una curiosa escena. Un hombre que sobrepasaba los sesenta, recio y rústico, pero de apariencia acomodada, se encontraba con un joven de unos 30 años, con rastras en el pelo  y un tatuaje que le cubría la totalidad del jarrete de su pierna izquierda. El contraste entre los dos personajes era muy chocante. Se trataba de su primer encuentro, se presentaron y se sentaron en una mesa muy cercana a la que yo ocupaba. Dos personas absolutamente dispares en cuanto a extracción y cultura, hablando animada y cordialmente de algo que parecía que les era común:  de suministro de agua, de carreteras y accesos, de transporte y de menús a buen precio. Durante este verano he podido observar versiones de esta misma escena en distintas partes de Catalunya: grupos de jubilados departiendo con veinteañeras, tenderos estudiando planos con estudiantes, campesinos consultando hojas de excel con transportistas… Estos encuentros entre colectivos heterogéneos tiene una explicación bien sencilla, los preparativos para  la Via Catalana,  el acto que l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) organiza  el próximo día 11 de septiembre. L’ANC pretende realizar una cadena humana de casi cuatrocientos kilómetros, desde el Perthus hasta Alcanar, 722 tramos numerados de quinientos metros cada uno, coordinados por 30000 voluntarios.
La Via Catalana para la independencia se inspira en la Vía Báltica.  El 23 de agosto de 1989, cerca de dos millones de personas se unieron para formar una cadena humana de más de seiscientos  kilómetros de longitud, cruzando Estonia, Letonia y Lituania. La fecha de la movilización coincidió con el cincuenta aniversario de la firma del pacto Molotov-Ribbrentop, que facilitó posteriormente la anexión ilegal de las tres repúblicas bálticas por parte de la Unión Soviética. Pese a los impedimentos de todo tipo de las autoridades soviéticas, el acto de reivindicación fue un éxito y dos años más tarde, en el 1991, las repúblicas bálticas recuperaban su soberanía. Hoy, delante de la catedral de Vilnius, el lugar simbólico donde empezó la cadena, hay una placa conmemorativa en el suelo con una sencilla y gráfica expresión: Stebuklas,  milagro.
La Via Catalana, que intenta emular a la báltica, ya es un éxito, y no por el hecho de conseguir su propósito de enlazar los dos extremos del Principado, ni por la repercusión mediática que pueda llegar a tener. El éxito de la convocatoria reside, a mi modo de ver, en conseguir que una parte muy importante de la población catalana se ilusione por un objetivo social,  en un tiempo en el que la política ha alcanzado cotas altísimas de descrédito y en el contexto de una fuerte crisis económica y de valores. La convocatoria de la Via Catalana  es un acto lúdico, festivo, pacífico, transversal socialmente, alegre,  que refleja una cierta dosis de candidez y de ingenuidad, tal vez algo naïf en sus formas, pero radicalmente democrático. La Via Catalana para la independencia, como la báltica, constituye un pequeño milagro, un milagro que no pienso perderme, en el tramo número 32, en el Delta del Ebro.

Y también dos discos duros

David Torres

No es que yo sea un experto en informática, más bien viceversa, pero después de ver los asientos contables de los cuadernos barcenianos, esas columnas pintadas con regla y cartabón, esa farragosa matemática de ultramarinos y esas anotaciones de la cuenta la vieja, no creo que nadie esperase encontrar precisamente una planilla de Excel. Incluso resulta sorprendente que Bárcenas llevara la contabilidad B en un ordenador, cuando estaba claro que, al igual que yo, era un hombre de libretas y bolígrafos, no de portátiles. Bárcenas era un contable de la era Gutenberg, un romántico de los que siempre lleva unos papeles a mano para atrapar la metáfora, el verso suelto, el empresario bienhechor. Si uno se fija bien, hasta se ve que el ex tesorero tiene la oreja perfectamente adaptada para sujetar un lápiz.
De cualquier modo, hay que agradecer el esfuerzo del PP por entregar un Toshiba y un Mac, uno destripado y otro metamorfoseado, cuando para el caso bien podían haberle dado al juez Ruz un telesketch. Floriano, un hombre que cada vez se parece más a su nombre, ha dictado una rueda de prensa que, como todas las suyas, más bien era una prensa de rueda. Hasta ha explicado algunas de las especificaciones técnicas del Toshiba, el cual no tenía ni puerto USB ni TDT ni UHF ni programa de centrifugado.
Han borrado los datos de los ordenadores de Bárcenas aunque, según ellos, les interesa sobremanera descubrir cuáles eran los enredos de Bárcenas. Lo más extraño de todo es que todavía nadie haya borrado al propio Bárcenas. El caso recuerda peligrosamente al de aquel sospechoso de asesinato que lavó y fregó a fondo del lugar del crimen para que la policía lo encontrara todo bien limpio, reluciente, como nuevo. ¿Que por qué he limpiado el suelo y las paredes? Está claro, para que no se pringara usted el traje de huellas, señor juez. El juez, por otra parte, ha estado un poco lento de reflejos, teniendo en cuenta que los ordenadores llevaban criando moho desde abril. Ahora se entienden ciertas particularidades del vocabulario jurídico, por ejemplo, lo de llamar “diligencias” a estos asuntos. La distancia de Génova a los juzgados es de una calle y media. Más que en diligencia, los podían haber transportado en parihuelas.
En fin, que una vez más, y gracias al PP, nos lo estamos pasando en grande. Hace poco un amigo extranjero me preguntaba cómo es tan flojo el nivel de las teleseries en España cuando sólo con las charlotadas del caso Bárcenas nos podíamos montar una comedia de siete temporadas para arrasar en los Emmy, en los Oscar y en los Sanfermines, si nos ponemos a ello. Y si al guionista le da por pergeñar un drama de alta política, íbamos a dejar el Watergate a la altura del subsuelo. Le expliqué que el problema principal es que, si lo hacíamos en serio, fuera de España no se lo iba a creer nadie. Y si lo hacíamos en broma, al estilo Floriano o al estilo Pujalte, fuera del PP no se iba a reír ni Dios.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Per a qui treballen els diners?

Joan Antoni Melé, vicepresident de la Fundación Triodos i subdirector general de Triodos Bank

La meva vinculació amb els diners és ben curiosa. De quan encara no tenia quatre anys, guardo la imatge d'estar assegut al terra del balcó de casa meva. Havia agafat una carpeta en què els meus pares classificaven els pocs diners de què disposaven, a fi de poder cobrir totes les despeses mensuals, i jo anava traient-los i llençant-los pel balcó. Vaig descobrir la volatilitat dels diners a una edat ben tendra.
Un segon record són els contes que m'explicava la meva àvia Isabel, tots relacionats amb temes de pobresa i de consciència social. Acabaven amb la lliçó que, amb una mica de bona voluntat i d'interès pels altres, els problemes es poden resoldre.
Un tercer record ja és de quan tenia divuit anys. Un dia que vaig entrar en una caixa d'estalvis vaig exclamar: “L'última cosa que faria a la meva vida seria treballar en una caixa.” Doncs m'ho he hagut d'empassar, ja que he passat trenta anys de la meva vida en una caixa, i ara en fa més de set que sóc a Triodos Bank, allò que es coneix com a banca ètica.
Feia uns vint anys que treballava a la banca convencional quan una bona amiga meva alemanya, la Marlis, em va explicar que a la ciutat on ella havia nascut, a Bochum, hi havia un banc anomenat GLS que era considerat per tothom com a banca ètica. Em va dir que jo, amb els meus ideals, havia de fer una banca ètica a Catalunya, i que de segur que algun dia ho aconseguiria. Me l'escoltava, però em costava de creure que allò es pogués fer realitat.
Va ser pocs anys després, el 2000, que un dia un estimat amic que avui ja no hi és, l'Álvaro Altés, també em va dir que havia de canviar de feina i fer una tasca que estigués més d'acord amb el meu tarannà. Un dia va entrar a la meva oficina amb un prospecte a la mà tot emocionat: “Ara sí, Joan, ara sí, això no ho pots deixar passar. Se celebra a Catalunya el primer congrés mundial de banca ètica. Hi has d'anar.” Va ser la primera vegada que em vaig sentir tocat per dins per aquesta qüestió, la primera vegada que vaig començar a tenir un somni.
Així va ser com vaig contactar amb la gent de FETS (Finançament Ètic i Solidari), especialment amb l'Arcadi Oliveres, i vam començar a picar pedra per donar a conèixer la possibilitat de la banca ètica. Al cap de sis anys em va arribar la proposta d'obrir la primera oficina de banca ètica a Catalunya (i a Espanya). El meu amic Esteban Barroso, director general de Triodos Bank, em va dir: “No t'adones que això et toca fer-ho a tu?”
Aquesta pregunta no em va deixar dormir, perquè he de confessar que ja esperava una còmoda prejubilació i volia col·laborar amb la banca ètica com a voluntari. Per fi vaig veure que estava defugint el repte i que m'estava amagant davant del compromís autèntic que se m'estava demanant. I vaig decidir comprometre'm amb totes les meves forces i totes les meves capacitats, no tan sols per desenvolupar Triodos Bank a Catalunya, sinó per aconseguir canviar el model econòmic i financer de sempre, basat en la cobdícia i la lluita competitiva.
Fins i tot la gent més honesta, de bon cor i generosa, ha caigut en el parany dels diners. Tothom vol que els diners li donin un bon rendiment, i per la meva experiència puc dir que, quasi sempre, com més diners es tenen més se'n volen tenir. Es vol que els diners produeixin diners, però mai s'ha pensat en la manera com es produeixen. I ens hem deixat seduir per anuncis de tipus d'interès, per regals inútils o per sortejos que mai no ens tocaran. En trenta anys de treball en una caixa mai ningú no em va preguntar: “Què en fareu dels meus diners?”, “A qui serviran, quina realitat crearan en el món?” Són preguntes importants i, si ens les haguéssim fet nostres, avui no estaríem vivint la crisi que vivim. És urgent i inajornable una presa de consciència en l'ús dels diners si realment volem provocar una transformació social i tenir un món més just. No pot ser que mentre defensem uns valors i uns ideals, els nostres diners estiguin treballant per tot el contrari, i per això cal que el concepte de banca ètica es contagiï com una epidèmia en els nostres cors.
No puc passar per alt que, ara farà cinquanta anys, Martin Luther King també va tenir un somni. El seu somni s'ha realitzat; suposo que avui seria feliç de veure que el president dels EUA és negre. Però no oblidem Rosa Parks, aquella senzilla modista d'Alabama que es va negar a cedir el seu seient a un home blanc. Ella li va donar la força interior per a la seva lluita pels drets humans.
Avui també necessitem molts Martin Luther Kings que liderin una nova vida política, però encara necessitem molts més homes i dones senzills que tinguin el coratge de ser coherents amb els seus principis i la força de comprometre's amb la transformació del món. Estic convençut que en sorgiran i que ho aconseguirem.

divendres, 6 de setembre del 2013

11-S, 12-O...


Fa unes dècades es cantava: Tres días hay en el año que relucen más que un sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión, encara que a la versió de la trinca es canviava el darrer pel 18 de juliol...
Però com els temps canvien, ara s’hauria de tornar a modificar per adequar-ho als temps actuals. Per exemple a Catalunya brilla en força l’11 de setembre (11-S)i sembla que la cosa va a més després de la gran manifestació de Barcelona de 2012 i la Via Catalana de 2013 que, segur, acabarà sent un èxit ja que s’acabarà per completar tots els trams. I a Espanya el 12 d’octubre. La seva festa nacional, la de l’exaltació de la grandesa pàtria.  
Però que passa si volem col·locar dintre del mateix calaix (en aquest cas Catalunya) totes dues festes? Que lliguen com un ou i una castanya, es a dir: res.
Davant la cada vegada més apropiació de la diada per aquells que s’autoanomenen nacionalistes, el PPC s’està rumiant si acudir o fer un acte pel seu compte. Si finalment s’opta per això últim, sembla ser que ho farien en un lloc emblemàtic com ara Ripoll o Poblet. Fins ara, de Montserrat no han dit res; potser perquè Montserrat és un lloc massa emblemàtic per al catalanisme més recent i ja seria massa pretendre fer-ho en aquest lloc.
Però l’únic dilema del PPC aquests dies no és si acudirà o no als actes de al Diada o si serà Poblet o Ripoll on finalment farà el seu. El PPC també debat si assistirà o no als actes que la facció espanyola que viu a Catalunya vol organitzar per al 12-O, sembla ser que a la Sagrada Família de Barcelona.
I si els independitzéssim? A qui? A tots aquells que viuen a Catalunya i no sé senten catalans. Si bé Espanya no vol donar-nos la independència (per què no ens la vol donar, ho teniu clar?), nosaltres, en un acte de comprensió i solidaritat els hi podríem donar a ells. Podríem establir una cosa així com una colònia dintre del territori català on es fessin classes en castellà per als seus fills, on poguessin veure TV4, evidentment en castellà i on poguessin utilitzar el seu propi idioma sense cap tipus de limitació. El problema seria on establir aquest nucli o si fer-ne més d’un per a que tothom pogués estar prop del seu centre de treball.
Per cert, arribarà el PSC a plantejar-se alguna vegada imitar al PPC? Fins ara el PSC ha recolzat sempre les lleis de política lingüística que s’han aprovat al Parlament i s’han identificat sempre en tot allò que representa Catalunya, però sembla ser que ara, poc a poc, s’estan allunyat d’aquestes tesis. I sí, també el PSC és xiulat i escridassat quan, per exemple, participa a l’ofrena floral de Rafael Casanova. Tot es pot arribar a veure, però si un dia la C es converteix en una O i sé li afegeix una E, potser serà el moment de replantejar-nos una nova relació amb el patit que avui lidera Pere Navarro i que demà, potser tindrà un altre perfil molt més espanyol encara. 
Per cert, jo seguiré celebrant les dues dates i si una ho faré amb devoció, l'altra encara més. Contradiccions que té un (o no)