Pere Pugès i Dorca
L'últim consell nacional va certificar el decantament definitiu del
PSC cap a fora de l'espai catalanista. Potser per a alguns dels
anomenats sector crític encara es pot reconduir la situació, potser sí,
però la transició nacional segueix avançant mentre el PSC, diguem-li
sector oficial, s'allunya progressivament del camí dels seus, fins ara,
companys de viatge. Res aturarà el procés i cap partit pot pretendre que
s'aturi. En un procés iniciat i mantingut per la societat civil, els
partits faran bé de recordar que són mers instruments dels quals es
doten les societats democràtiques per avançar, per aconseguir noves
fites col·lectives. La història és plena de partits fonamentals en
etapes de transició dels quals ja només en queda el record. El PSC va
néixer en una transició i ara va cap a la desaparició gràcies, o per
culpa, d'una altra transició. Fa una dècada vorejava el milió de vots i
avui, que n'ha perdut quasi la meitat, pot arribar a la minorització
definitiva si es manté en aquest camí tan erràtic i contradictori. Qui
ocuparà aquest espai quan tinguem un estat propi, amb un sistema
electoral propi i amb partits sense més dependències/relacions amb els
partits homònims espanyols que les que tenen ara amb els dels altres
països europeus? Potser la por del nou escenari és el que està regint
les erràtiques decisions de la direcció del PSC? Por de la incapacitat
política de definir un espai propi en aquest escenari?
Com en
tots els moviments que disposen d'una gran base social, la distribució
territorial i sociològica d'aquest espai polític està ben repartida, tot
i que el vector nacional ens dibuixa una distribució de vot que pot
portar a validar una idea consolidada amb el temps: el vot socialista, i
el vot d'esquerres en general, es concentra històricament a la regió 1
–àrea metropolitana de Barcelona–. Però són certes les dues lectures: hi
ha un vot de centreesquerra més o menys distribuït uniformement per tot
el país i hi ha una major concentració en la regió 1. Tenim un país
petit, complex i extraordinàriament plural. L'eix nacional sovint ha
esbiaixat la lectura dels resultats electorals. Quan ERC ha passat per
etapes de solidesa política –etapa Carod– o quan l'eix nacional ha
tingut una influència més forta en el debat polític –etapa Junqueras–, a
gairebé la totalitat del país la suma CiU i ERC ha estat clarament
majoritària. Com a molt, el PSC ha disputat l'hegemonia a CiU a la regió
1 i en alguna de les capitals del país. Les eleccions del 25-N
demostren que ara l'accent està en l'eix nacional. Més participació i
més vots que mai a les forces que representaven el viratge del nou
catalanisme cap a la consecució de l'estat propi. En contrapartida, el
vot del PSC –el vot de l'esquerra ambigua en els seus plantejaments
nacionals– va caure a les cotes més baixes. Mentre estem instal·lats en
aquesta etapa de transició nacional, tot sembla indicar que res canviarà
pel que fa a la tendència de distribució de vots. En tot cas, es
tractarà de saber quants votants dels qui encara no han introduït el
vector nacional, el tindran en compte, i com, a l'hora de tornar a
votar.
La desoladora situació espanyola, amb uns partits més
capficats a demostrar quin d'ells representa millor l'essència de
l'espanyolitat que a buscar solucions reals a una crisi que no saben com
encarar, deixa en mans del catalanisme polític del segle XXI la
construcció d'un discurs positiu, il·lusionant i engrescador, que sembla
indicar que el suport a la construcció de la nova república catalana
com a estat sobirà seguirà creixent i ho farà encara més quan es
consolidi l'estratègia actual d'identificar la construcció del nou estat
amb la d'una societat més justa, més democràtica, més igualitària i més
solidària.
El vot de la por, en clau Duran Lleida o en clau PSC,
no pot fer créixer l'electorat que, quan alça la vista, no troba ningú
que li expliqui què ofereix l'Estat espanyol a uns ciutadans que
reclamen llibertat, democràcia i un futur millor. L'espai socialista –el
d'una esquerra realment transformadora– existeix a Catalunya i, en la
situació actual de crisi profunda, seria lògic que fos més ampli que
mai. Però és orfe d'una oferta potent i creïble. És responsabilitat dels
molts quadres socialistes que van deixant la militància del PSC, com ho
és dels dirigents d'ICV i EUiA, que han de treure's del damunt la por
d'ocupar un espai majoritari, com també ho és dels intel·lectuals que
han deixat de veure el PSC com un instrument transformador. Per això ara
és l'hora dels ortodoxos del sector crític del partit, amb el seu paper
al Parlament, de representar la base sociològica catalanista que el
sector oficial ha decidit deixar de representar. I serà l'hora de tots
aquells que n'han anat marxant o apartant-se'n, decebuts amb la
incoherència del sector oficial del PSC quan el país reclama missatges
clars, valents i coherents. Sense voler-ho, potser han posat les
condicions perquè sorgeixi un potent moviment socialista català, que
aglutini la major part de l'esquerra catalana i faci foc nou. Són molts
més del que alguns volen i diuen... Només cal donar una volta pel país
per adonar-se'n. Començar a construir el partit socialista del futur
serà la millor manera de contribuir a fer possible la República
catalana, el vell somni dels socialistes catalans, i fer-ho donant pas a
les generacions joves serà la mostra de la generositat que un gran
projecte necessita.
