Davant d’un tema tan seriós com aquest,
millor començar-ho amb una mica d’humor.
-Domina vostè l’anglès?
-Home... Si és baixet i es deixa.
I encara un altre.
-Parla vostè anglès?
-Oui.
-Oui és francès.
-És que francès també en sé.
Si dic que, en general, el nivell d’anglès
a Espanya és molt baix, segur que no estic descobrint res: tothom ho sap.
Però encara te’n adones més quan surts
a l’estranger i només tens tres solucions: o parlar la llengua nativa,
parlar anglès o mirar de fer-te entendre com bonament es pugui.
Mon fill que està fent un Eràsmus a Croàcia
em deia l’altre dia que allí no parla ningú anglès i que, com que acaba
d’arribar i no sap res de croata, li resulta molt difícil comunicar-se
amb la gent del país.
A la residència de Zagreb on menja i
dorm hi ha molts d’altres estudiants que, com ell, estan fent un Eràsmus.
Mentre alemanys i holandesos tenen un bon nivell d’anglès, els francesos,
portuguesos, italians i espanyols són els que pitjor el parlen. Prova fefaent
de que al Sud d’Europa, l’interès per les llengües sempre ha estat molt
baix.
Fa uns anys varem anar a París i ja ens
ho van advertir: es millor mirar d’entendre’s en castellà que no intentar
fer-ho en anglès. I és que les relacions entre la Gran Bretanya i França
han estat tradicionalment dolentes. Durant segles, quan a Europa hi havia
alguna guerra, quasi sempre hi trobaves a un costat els anglesos i a l’altre
els francesos i, sovint, les guerres eren entre tots dos països. Per posar
un exemple només cal recordar la guerra de Successió Espanyola, la que
va suposar la pèrdua dels drets i llibertats catalanes el 1714. Els castellans
comptaven amb el suport de França, mentre que els catalans, a part dels
austríacs, també estaven recolzats pels anglesos.
Històricament, la rivalitat entre tots
dos països ha estat tan gran que acceptar el predomini de l’idioma anglès
per part del francesos seria, al meu entendre, significaria una mostra
de debilitat i fins i tot submissió. A part, el francès és l’idioma diplomàtic
i, per tant, és normal que hi hagi una animadversió per qualsevol cosa
que els arribi de les illes veïnes.
El cas del castellà seria comparable.
Després de l’anglès (i amb l’excepció del mandarí, l’idioma més parlat
a la Xina), el castellà és el que més es parla arreu del món. Per tant,
els espanyols tampoc ham vist la necessitat de parlar amb fluïdesa un segon
idioma estranger. I així ens va.
Estic segur que els temps han canviat
molt i que ara es pren molt més seriosament l’aprenentatge d’un segon
idioma, ja sigui l’anglès, però també l’alemany i fins i tot el xinés.
Però a la meva època d’estudiant hi havia una gran manca de professors
de francès, que era l’idioma estranger que més s’estudiava en aquella
època.
Com molts de vosaltres sabeu, els primers anys del batxillerat els vaig fer a Ulldecona. Allí tinguérem a Dña. Carme Salomón com a professora de francès. No era una professora titulada, però havia viscut durant molts d’anys a França i aquest fet era suficient per a habilitar-la a donar classes. Com el francès porta titlles (accents ortogràfics) tan cap a la dreta com cap a l’esquerra, Dña. Carme va optar en posar-les de forma horitzontal, total...
Al cap d’uns anys, ja a Tarragona, a
6è el francès no era obligatori. Havies d’acudir igualment a classe i
fer els treballs que et manaven, però a final de curs no et puntuava. De
professora teníem a Maria el Amor Hermoso Uribe-Eheverria Garmendia (no
cal dir que era basca) Ja cap al final de curs, un dia, mentre estàvem
tota la classe a la cafeteria, ens va explicar que en acabar la carrera
va enviar currículums a només instituts de ciutats on hi hagués mar o muntanya
i que només li van contestar de Tarragona. En arribar li van preguntar:
De què ets professora? I va respondre que de Història...
Però saps francès? Sí... Llavors faràs de professora de
francès.
Per molt bona voluntat que hi posessin
i per molts de coneixements que tinguessin de l’idioma, està clar que
no és el mateix fer de professor d’un idioma concret que ser-ho.
