La darrera mostra l’hem tingut a França,
però si revisem la historia hi trobarem molts exemples.
Mireu, normalment, i per qüestions
d’alternança política, després d’un cicle socialista, sempre hi ha un
període conservador. I quan això passa em dic sempre: Si ho hem d’haver
fet malament per a que entrin aquestos... Perquè la dreta tots sabem
què és i a qui representa. A sobre, quan governen (com per exemple ara)
es carregen l’estat del benestar i limiten al màxim els drets i llibertats,
tan individuals com col·lectives. I en altres temps, van privatitzar empreses
nacionals per acontentar els seus amics i poder gaudir d’un lloc al consell
d’administració per a quan els hi arribés la jubilació.
Bé, anem a França. Sabeu que hi tinc
família i com fills d’emigrants que són, us podeu imaginar que tiren més
a l’esquerra que a la dreta. L’any passat, sobre el primer de maig ens
varen visitar. Estaven il·lusionats davant el previsible canvi de govern
de la República. L’arribada d’Hollande després d’una etapa difícil de
definir de Sarkozy, obria nous horitzons. França es podia convertir en
un oasi dels socialisme dintre d’una Europa controlada majoritàriament
pels partits de dreta i centre-dreta i amb un augment força perceptible
de l’extremadreta.
Però aquella il·lusió va ser més òptica
que real i ràpidament la confiança d’una bona part dels francesos amb
el nou president, es va esvair i els índex de popularitat van patir una
tremenda davallada. La prova evident del malestar de la ciutadania s’ha
plasmat als resultats de les eleccions municipals que s’han fet recentment
a dues voltes. I gràcies a això, els socialistes, al menys, han aconseguit
mantenir l’alcaldia de París. Si es fes una sola volta, com aquí, ni això.
Molts socialistes francesos s’han tornat
a trobar amb el dilema d’escollir entre un candidat de dreta i un d’extremadreta.
Un dels meus cosins m’ho va explicar fa anys:
-Tenia que votar a Chirac o Le Pen.
Escollir entre el candidat de la dreta o el de l’extrema dreta. Vaig votar
a Chirac per mirar d’impedir un mal pitjor.
Aquest cop ha passat, si fa o no fa,
una cosa pareguda. L’única diferència és que es tractava d’unes municipals
i no d’unes presidencials. A Perpinyà, per exemple va passar una cosa
així. Es tractava d’escollir entre Jean-Marc Pujol (que tot i el seu origen
català, no el parla), el candidat de la dretana UMP i Louis Aliot del Front
Nacional, una formació que, com tots sabeu, és d’extrema dreta.
I perquè passa això als socialistes?
L’explicació és molt fàcil: perquè abandonen els seus orígens.
Ja ho va dir el candidat a presidir la
UE a partir de maig, l’alemany Martin Shultz durant l’acte de presentació
de la candidata espanyola Elena Valenciano: No és que ens hagi abandonat
el nostre electorat, som nosaltres qui hem abandonat el nostre electorat.
Les esperances de la gent progressista
passen per que els governs socialistes (els únics que de moment tenen possibilitats
de governar entre els partits de l’esquerra) facin veritables polítiques
d’esquerres, tant en l’àrea social com en l’econòmica.
