Querida Alicia

"¿Saben ustedes que en el siglo XX vinieron más de 3 millones del resto de España para conformar la Cataluña actual? Si no hubieran venido, al final del siglo XX Cataluña solo tendría 2.400.000 catalanes. Gracias a esos más de 3 millones de españoles que vinieron a Cataluña a crear su familia y su futuro, gracias a eso hemos construido la Cataluña actual"

Querida Alicia...

Mi família forma parte de esos más de 3 millones que vinieron del resto de España a Cataluña. Mi família, como la mayoría de aquellas personas, no dejó todo lo que tenía en su tierra por gusto o por capricho, para venir aquí a enfrentarse a la incertidumbre. Pero vinieron con la firme voluntad de salir adelante. No lo tuvieron fácil, es cierto, pero lo consiguieron trabajando duro, a base de renuncias, y muchos sacrificios. Fueron luchadores y luchadoras que contribuyeron, con su esfuerzo, a construir la Cataluña actual, como tú bien dices.

Los míos, como tantos otros, vinieron aquí escapando de la miseria de su tierra. Miseria y desesperación que les obligaba a abandonar su casa, su família, su pueblo, sus raíces, porque era la única salida que tenían para sobrevivir. Miseria provocada por los tuyos; eso se te ha olvidado recordarlo.

Y al llegar no creas que la situación era mucho más grata. Querida Alicia, aquí también estaban los tuyos. También se te ha olvidado recordar que este país ha vivido gran parte del siglo XX bajo un régimen represor y fascista. Pero los míos, a diferencia de los tuyos, llegaron y se comprometieron con la tierra que les acogía. Lucharon, junto a los demás catalanes, por la recuperación de los derechos y libertades que los tuyos les negaban. Salían a la calle para reclamar "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", y también una Constitución a la que los tuyos se oponían, por cierto, aunque ahora la defiendan de manera ferviente y dogmática. Las vueltas que da la vida, querida Alicia...

Los míos contribuyeron con su lucha y su esfuerzo a construir la Cataluña actual. Los tuyos, en cambio, la estáis destruyendo. Qué paradoja, querida Alicia: escapar en su día de la miseria provocada por los tuyos para que, a estas alturas, después de todo lo luchado, los tuyos les devuelvan a esa miseria de la que escapaban.

Es vuestra miseria la que genera fracturas. Utilizar la lengua o el origen para dividir y romper la cohesión genera fractura. Pretender españolizar a los niños genera fractura. Reformar la ley del aborto para ir en contra de las mujeres genera fractura. Meternos en guerras genera fractura. Desproteger a los trabajadores genera fractura. Abandonar a los dependientes genera fractura. Recortar derechos sociales y libertades genera fractura. Los sobres y las cuentas en Suiza generan fractura. Impedir votar genera fractura. 

No sabes lo orgulloso que estoy de los míos. De su lucha, de su historia, de mi origen y de mis raíces. De los García y de los Muñoz; de los Fernández, Rodríguez y Martínez; de los López, los Pérez y los Martín; de los Sánchez, Álvarez y Romero. Estoy orgulloso de mi gente, querida Alicia, porque ellos contribuyeron a construir la Cataluña actual. Y la mejor manera de honrarles es seguir luchando para construir juntos la Cataluña del futuro. Una Cataluña donde, por fin, derrotemos a los tuyos; los que destruís la Cataluña por la que lucharon los míos; los que quereis impedir que la gente se exprese, vote y decida.

Nos vemos en las urnas, querida Alicia.

Tuyo, 

Coque García (@coquegarcia)

ANYS DE TRANSICIÓ

Recordo perfectament qui em va donar la notícia de la mort de Franco, amb qui anava i el lloc on ens trobàvem. I és que la mort del dictador ens va marcar a tots els que visquérem en aquells moments transcendentals de la història del nostre país.

Jo era de la OJE (Organización Juvenil Española), una de les poques associacions juvenils legals que hi havia, evidentment depenent del Frente de Juventudes. A la Galera teníem un casal per a dur a terme una sèrie d’activitats culturals i recreatives. També s’anava de campaments o trobades a punts concrets de la geografia provincial. De no ser així, difícilment es podien fer activitats en un temps on tot estava controlat pel règim.

Només havien passat uns dies des de la mort de Franco, la majoria dels dirigents locals de la província varem fer una estada al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls on se’ns va explicar que podria passar a partir d’aquell moment. Vull deixar clar que mai ningú em va parlar de política, ni van intentar inculcar-me unes determinades idees, ni tan sols en aquella estada. També és possible que això fos així, perquè ja hi havia d’altres llocs on s’impartia la denominada Formación del Espíritu Nacional o la doctrina de l’Església Catòlica, tan influent amb el règim franquista.

Ens van explicar que les dretes s’havien d’organitzar en associacions polítiques prèvies a la formació dels partits polítics i que a l’esquerra aquest pas no els hi calia donar, ja que, en la clandestinitat, els partits polítics (PSOE, PCE, PSP, ERC, Lliga Comunista Revolucionaria, i molts d’altres) ja estaven organitzats i llestos per a participar en uns comicis democràtics. No obstant, es va parlar d’un termini entre 5 o 6 anys abans de que es fessin unes eleccions general. Els esdeveniments van acabar per superar pràcticament tothom.

Primer va arribar la llei per a la Reforma Política del 76 i el 15 de juny de 1977 (una data per al record) les primeres eleccions generals després de la II República Espanyola. En aquelles eleccions va guanyar per casi tot arreu la UCD d’Adolfo Suárez, fins i tot a la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre on CiU encara no havia fet acte de presència.

Uns mesos abans s’havia legalitzat el PCE, però també Comissions Obreres. I tot just el mes de setembre m’afiliava a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (la CONC) A Tortosa tenia la seu al començament de l’avinguda Colom a tocar de riu Ebre.

En aquell temps es podia votar a partir dels 21 anys que era quan obtenies la majoria d’edat. Finalment, l’any 78 s’establia la majoria d’edat als 18. Aquest va ser un canvi transcendental per a la majoria dels joves d’aquella generació, ja que abans, quan arribaves als 18 anys només podies treure’t el carnet de conduir de motos i cotxes.

Per tant, en arribar el 6 de desembre de 1978, la il·lusió per votar per primer cop era mol gran. Ens havien presentat la Constitució com la norma garant de la democràcia i ens ho varem creure. D’aquí les ganes que tenia de dipositar el meu vot a l’urna corresponent. No cal dir que el meu vot va ser favorable. Molt possiblement, d’haver sabut el rígida que era i els problemes que ens portaria en el transcurs dels anys, el sentit del meu vot hagués estat diferent.

Sempre recordaré amb estimació les primeres municipals, les del 79. A la Galera hi va haver una única candidatura independent que integrava diferents ideologies. Després de 35 anys segueixo pensant que va ser el millor ajuntament que hi ha hagut fins ara. La prioritat d’aquell primer ajuntament va ser la construcció de les xarxes d’abastiment d’aigua i clavegueram. Unes plaques a la façana de l’edifici consistorial recorden la inauguració dintre d’aquella primera legislatura. També es va construir un escorxador que, encara avui, és dels pocs que hi ha a la comarca on s’hi poden matar corders i porcs. També es van substituir els noms dels carreres amb connotacions franquistes i es van eliminar els símbols que el règim anterior havia obligat a posar. Mon pare anava de suplent en aquella històrica candidatura.

A d’altres pobles con Santa Bàrbara i Godall van continuar governant els alcaldes nomenats després de la mort del dictador i que es van presentar en candidatures independents. A partir de 1983 ho van fer a la llista de CiU així com l’alcalde de la Galera.  

Aquell any hi van tornar a haver eleccions generals que van canviar poc el panorama polític espanyol i la UCD va tornar a guanyar seguida pel PSOE de Felipe González.

La instauració per decret de la Generalitat provisional amb Tarradellas va donar pas a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia i a les primeres eleccions autonòmiques catalanes l’any 1980. Catalunya recuperava així l’autogovern que havia tingut abans de la guerra Civil. Al conjunt del territori va guanyar CiU, però sense majoria absoluta i ERC, encapçalada per Heribert Barrera, va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol (CiU), donant inici a un llarg mandat de més de 23 anys. A les comarques de l’Ebre continuava guanyant la UCD.  

Amb una UCD molt desgastada, el PSOE, però sobre tot el seu secretari general Felipe González van assolir una acaparadora victòria el 28 d’octubre de 1982 amb 202 diputats de 350 que composaven (i composen) l’hemicicle del Congrés dels Diputats.        

Des de l’any 1977 la meva activitat política havia anat en augment. Vaig participar en diverses campanyes electorals donant suport al PSC fins que m’hi vaig afiliar el maig de 1983 després de les segones eleccions municipals al veure que en alguns pobles petits hi seguien guanyant els mateixos de sempre. Un any abans m’havia afiliat a la territorial del Baix Maestrat de la UGT que tenia per secretari general a Rafel Genovés, un personatge a qui sempre he recordat.     

Aquella visió romàntica que tenia de la política durant aquells anys, l’he anar perdent poc a poc a mesura que m’he anat fet gran i me’n he adonat que a una bona part dels polítics els mous mes el poder i els diners que no un autèntic servei a la ciutadania.

És una llàstima que s’hi embrutat el nom de la democràcia de la manera que ho han fet alguns.  

MANIFESTACIÓ PDE SANT JAUME-DELTEBRE X

TELETIPS 8-04-2012

Auditori de Vila-seca. 

VIATGE A MADRID. Ha de ser mol frustrant desplaçar-se a Madrid per intervenir davant els diputats del Congrés i saber d’entrada quina serà la resposta. Això és el que passarà avui als diputats del Parlament Joan Herrera d’ICV-EUA, Marta Rovira d’ERC i Jordi Turull de CiU.
Encara que el grup del PP hagi anunciat una actitud respectuosa cap els diputats catalans, caldrà veure si, finalment, algú des de la bancada popular solta algun improperi menyspreant els seus arguments.

ENTREVISTA TELEVISADA. El passat diumenge vaig escoltar l’entrevista que li va fer Ramon Pellicer a l’Alícia Sánchez-Camacho a TV3. La presidenta del PPC va anunciar que dimarts (avui) el govern espanyol oferiria millorar el finançament, així com més quotes d’autogovern per a Catalunya. Des de Madrid l’han desmentida i han dit que d’això res de res. Per tant (i perdoneu la vulgaritat), han deixat a la lideressa catalana amb el cul a l’aire. Em pregunto com es poden dir aquestes coses si no es té confirmat per part de les més altes esferes del PP espanyol que això serà efectivament així.

MONTORO: DIGO DIEGO. Però per a desmentits el que va fer ahir el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro. Durant una roda de premsa va anunciar avantatges fiscals per a les mares amb nadons, per a, acte seguit, desdir-se’n entre rissetes i comentaris ximplets. Imagino que les avantatges fiscals que anunciava Montoro és l’ajut de 100 euros mensuals que reben les mares treballadores (que reuneixen determinades condicions) i que es va instaurar durant el govern de Zapatero. Se’m fa difícil comprendre com es pot ser tan incompetent i, sobre, ser ministre del govern d’Espanya. Es confirma que som un país de mediocres.

A LA SACA! Després de ser imputada pel cas INNOVA la dona del President de la Diputació i alcalde de Vila-seca Josep Poblet, ahir es va conèixer la imputació d’ell mateix.
Sabeu que m’ha cridat l’atenció? Què s’hagi fet just el dia després dels actes de commemoració del centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya que va presidir Mas i que va comptar amb els 4 presidents de les diputacions catalanes. I sabeu el què penso? Què es va ajornar la imputació per a no deslluir l’acte. Per tant, si va ser així, és innegable que hi va haver tracte de favor.
Les ramificacions del cas INNOVA cada vegada van més lluny i impliquen a més gent. Els delictes pels que s’acusa a Poblet són prou greus com per a que presentés la dimissió de forma irrevocable. Però tranquils, no ho farà i, com fan tots, negarà que hagi fet res irregular.
Recordo que l’any 2010, quan s’havien de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i Poblet era el cap de llista per Tarragona, sortia quasi setmanalment a mitjans de comunicació com el Punt inaugurant coses o participant en actes diversos. Des del meu punt de vista no deixava de ser una forma de promoció pagada amb diners públic.
Si coneguéssim com funcionen internament les diputacions, potser més d’algun es sorprendria. Jo tinc clara una cosa: el bon tracte que reben els municipis dels presidents. A Vila-seca per exemple em consta l’existència d’un gran auditori. Fa anys, vaig anar a Montblanc d’on havia estat alcalde Josep Gomis, també president de la Diputació i vaig poder veure i el casal Montblanquí, un complex lúdic-esportiu de primer ordre.