POSICIONS ENROCADES

A la tornada a casa de la delegació catalana que van demanar a Madrid la cessió de la competència per a poder celebrar referèndums, no ho ha fet amb la sària buida, sinó ben plena. Una sària carregada de raons, ja que, en cap moment, ni Rajoy ni Rubalcaba van saber donar resposta a la seva petició. Ni resposta ni alternativa i això reforça encara més el sentiment del poble català que, des de Madrid, les coses no s’estan fent bé.
De les 7 hores que va durar el debat, tot just vaig escoltar en directe uns minuts. A quarts de 5 baixava de la Galera i, per la ràdio del cotxe vaig poder escoltar el final de la intervenció de Jordi Torull. De la seva intervenció (o del que vaig poder escoltar) em quedo en la part de que l’origen de tot plegat va ser la sentència del TC sobre l’Estatut de Miravet, però sobre tot amb la seva puntualització: Un Estatut només votat pels ciutadans de Catalunya. Com podeu veure aquest detall no em va passar per alt. Des d’algunes instàncies centralistes diuen que com el referèndum sobiranista afecta a tots els ciutadans d’Espanya, haurien de ser tots, el que haurien de votar. Turull va voler dir que si l’Estatut només es vota a Catalunya, perquè la consulta hauria de ser votada pel conjunt dels ciutadans espanyols.
De Marta Rovira només vaig escoltar el començament. La vaig notar molt nerviosa i que dominava poc el castellà. Es nota que no l’usa sovint.
Ja a casa vaig veure pel 3/24 un porcí de la intervenció de Joan Herrera, el més acostumat a intervenir davant d’una multitud, a priori, adversa. Herrera es va avançar a la intervenció de Rajoy i, com que intuïa que anteposaria la Constitució per a justificar el no del seu grup, li va clavar que sigui precisament el PP, un partit que va demanar votar no a la Carta magna l’any 78 quan era AP qui ara la defensi a capa i espasa. Crec recordar que fins a 3 vegades va dir que estava acabant i, finalment, va rebre un advertiment del President de la Cambra baixa Jesús Posada.
També vaig veure el començament de la intervenció de Mariano Rajoy. He de dir d’ell que va perdre una gran oportunitat. Potser una oportunitat històrica. Va dir que la solució era canviar la Constitució per a buscar un encaix de Catalunya amb Espanya, però es va quedar a mitges. Si aquest era els seu punt de vista, ahir mateix hagués hagut d’anunciar que convocava els líders dels diferents partits per a començar el procés. No ho va fer. Cóm ho ha de fer si encara no ha fet públic qui serà el cap de llista del PP per a les europees del mes vinent?
Rajoy va dir que li demanessin el que volguessin, però no el que li estaven demanant. Vaig estar a punt de demanar-li un xalet, un cotxe... La meva dona es conformava en 3.000 euros que és el que en aquests moments necessita per a cobrir les despeses més immediates...
A qui no vaig escoltar va ser a Rosa Díaz, però pel que sembla la seva intervenció va fer vomitar a més d’un. Encara que sigui de passada, avui, Enric Hernández, el director del Periódico, en un article publicat al mateix rotatiu, diu que la Díaz es va oferir a Rajoy per a formar un front espanyolista en contra dels partits catalans partidaris del dret a decidir. Però Rajoy afortunadament no li va fer cas. Tot hi els seu no rotund, al menys en la part que vaig veure, en cap moment Rajoy va usar un to agressiu. Només hagués faltat això!

Ja per la nit, a TV3, dintre de l’espai 23/24, vaig tenir ocasió d’escolar l’opinió d’alguns experts en la matèria. No hi havia cap polític. Un professor de dret constitucional va dir que el Congrés no podia traspassar la competència per organitzar referèndums, però si cedir-la per aquesta ocasió, cosa que, evidentment no va fer.
També es va dir que Rajoy un registrador de la propietat, fent us sovint de conceptes que segur va estudiar quan es preparava l’oposició per a una professió que, crec, no ha exercit mai, però segons diuen, li reporta uns suculents beneficis.
La pilota segueix al costat dels espanyols. Bàsicament la situació és la mateixa ara que abans de que els tres representants del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) intervinguessin al Congrés. Per tant, posicions enrocades en espera d’un moviment del rival. El que passa és que uns porten la iniciativa i els altres es limiten a contrarestar els moviments rivals. I així ens podem estar fins que algú acabi trencant el tauler i donar per acabada la partida.

MANIFESTACIÓ PDE SANT JAUME-DELTEBRE XI

Querida Alicia

"¿Saben ustedes que en el siglo XX vinieron más de 3 millones del resto de España para conformar la Cataluña actual? Si no hubieran venido, al final del siglo XX Cataluña solo tendría 2.400.000 catalanes. Gracias a esos más de 3 millones de españoles que vinieron a Cataluña a crear su familia y su futuro, gracias a eso hemos construido la Cataluña actual"

Querida Alicia...

Mi família forma parte de esos más de 3 millones que vinieron del resto de España a Cataluña. Mi família, como la mayoría de aquellas personas, no dejó todo lo que tenía en su tierra por gusto o por capricho, para venir aquí a enfrentarse a la incertidumbre. Pero vinieron con la firme voluntad de salir adelante. No lo tuvieron fácil, es cierto, pero lo consiguieron trabajando duro, a base de renuncias, y muchos sacrificios. Fueron luchadores y luchadoras que contribuyeron, con su esfuerzo, a construir la Cataluña actual, como tú bien dices.

Los míos, como tantos otros, vinieron aquí escapando de la miseria de su tierra. Miseria y desesperación que les obligaba a abandonar su casa, su família, su pueblo, sus raíces, porque era la única salida que tenían para sobrevivir. Miseria provocada por los tuyos; eso se te ha olvidado recordarlo.

Y al llegar no creas que la situación era mucho más grata. Querida Alicia, aquí también estaban los tuyos. También se te ha olvidado recordar que este país ha vivido gran parte del siglo XX bajo un régimen represor y fascista. Pero los míos, a diferencia de los tuyos, llegaron y se comprometieron con la tierra que les acogía. Lucharon, junto a los demás catalanes, por la recuperación de los derechos y libertades que los tuyos les negaban. Salían a la calle para reclamar "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", y también una Constitución a la que los tuyos se oponían, por cierto, aunque ahora la defiendan de manera ferviente y dogmática. Las vueltas que da la vida, querida Alicia...

Los míos contribuyeron con su lucha y su esfuerzo a construir la Cataluña actual. Los tuyos, en cambio, la estáis destruyendo. Qué paradoja, querida Alicia: escapar en su día de la miseria provocada por los tuyos para que, a estas alturas, después de todo lo luchado, los tuyos les devuelvan a esa miseria de la que escapaban.

Es vuestra miseria la que genera fracturas. Utilizar la lengua o el origen para dividir y romper la cohesión genera fractura. Pretender españolizar a los niños genera fractura. Reformar la ley del aborto para ir en contra de las mujeres genera fractura. Meternos en guerras genera fractura. Desproteger a los trabajadores genera fractura. Abandonar a los dependientes genera fractura. Recortar derechos sociales y libertades genera fractura. Los sobres y las cuentas en Suiza generan fractura. Impedir votar genera fractura. 

No sabes lo orgulloso que estoy de los míos. De su lucha, de su historia, de mi origen y de mis raíces. De los García y de los Muñoz; de los Fernández, Rodríguez y Martínez; de los López, los Pérez y los Martín; de los Sánchez, Álvarez y Romero. Estoy orgulloso de mi gente, querida Alicia, porque ellos contribuyeron a construir la Cataluña actual. Y la mejor manera de honrarles es seguir luchando para construir juntos la Cataluña del futuro. Una Cataluña donde, por fin, derrotemos a los tuyos; los que destruís la Cataluña por la que lucharon los míos; los que quereis impedir que la gente se exprese, vote y decida.

Nos vemos en las urnas, querida Alicia.

Tuyo, 

Coque García (@coquegarcia)

ANYS DE TRANSICIÓ

Recordo perfectament qui em va donar la notícia de la mort de Franco, amb qui anava i el lloc on ens trobàvem. I és que la mort del dictador ens va marcar a tots els que visquérem en aquells moments transcendentals de la història del nostre país.

Jo era de la OJE (Organización Juvenil Española), una de les poques associacions juvenils legals que hi havia, evidentment depenent del Frente de Juventudes. A la Galera teníem un casal per a dur a terme una sèrie d’activitats culturals i recreatives. També s’anava de campaments o trobades a punts concrets de la geografia provincial. De no ser així, difícilment es podien fer activitats en un temps on tot estava controlat pel règim.

Només havien passat uns dies des de la mort de Franco, la majoria dels dirigents locals de la província varem fer una estada al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls on se’ns va explicar que podria passar a partir d’aquell moment. Vull deixar clar que mai ningú em va parlar de política, ni van intentar inculcar-me unes determinades idees, ni tan sols en aquella estada. També és possible que això fos així, perquè ja hi havia d’altres llocs on s’impartia la denominada Formación del Espíritu Nacional o la doctrina de l’Església Catòlica, tan influent amb el règim franquista.

Ens van explicar que les dretes s’havien d’organitzar en associacions polítiques prèvies a la formació dels partits polítics i que a l’esquerra aquest pas no els hi calia donar, ja que, en la clandestinitat, els partits polítics (PSOE, PCE, PSP, ERC, Lliga Comunista Revolucionaria, i molts d’altres) ja estaven organitzats i llestos per a participar en uns comicis democràtics. No obstant, es va parlar d’un termini entre 5 o 6 anys abans de que es fessin unes eleccions general. Els esdeveniments van acabar per superar pràcticament tothom.

Primer va arribar la llei per a la Reforma Política del 76 i el 15 de juny de 1977 (una data per al record) les primeres eleccions generals després de la II República Espanyola. En aquelles eleccions va guanyar per casi tot arreu la UCD d’Adolfo Suárez, fins i tot a la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre on CiU encara no havia fet acte de presència.

Uns mesos abans s’havia legalitzat el PCE, però també Comissions Obreres. I tot just el mes de setembre m’afiliava a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (la CONC) A Tortosa tenia la seu al començament de l’avinguda Colom a tocar de riu Ebre.

En aquell temps es podia votar a partir dels 21 anys que era quan obtenies la majoria d’edat. Finalment, l’any 78 s’establia la majoria d’edat als 18. Aquest va ser un canvi transcendental per a la majoria dels joves d’aquella generació, ja que abans, quan arribaves als 18 anys només podies treure’t el carnet de conduir de motos i cotxes.

Per tant, en arribar el 6 de desembre de 1978, la il·lusió per votar per primer cop era mol gran. Ens havien presentat la Constitució com la norma garant de la democràcia i ens ho varem creure. D’aquí les ganes que tenia de dipositar el meu vot a l’urna corresponent. No cal dir que el meu vot va ser favorable. Molt possiblement, d’haver sabut el rígida que era i els problemes que ens portaria en el transcurs dels anys, el sentit del meu vot hagués estat diferent.

Sempre recordaré amb estimació les primeres municipals, les del 79. A la Galera hi va haver una única candidatura independent que integrava diferents ideologies. Després de 35 anys segueixo pensant que va ser el millor ajuntament que hi ha hagut fins ara. La prioritat d’aquell primer ajuntament va ser la construcció de les xarxes d’abastiment d’aigua i clavegueram. Unes plaques a la façana de l’edifici consistorial recorden la inauguració dintre d’aquella primera legislatura. També es va construir un escorxador que, encara avui, és dels pocs que hi ha a la comarca on s’hi poden matar corders i porcs. També es van substituir els noms dels carreres amb connotacions franquistes i es van eliminar els símbols que el règim anterior havia obligat a posar. Mon pare anava de suplent en aquella històrica candidatura.

A d’altres pobles con Santa Bàrbara i Godall van continuar governant els alcaldes nomenats després de la mort del dictador i que es van presentar en candidatures independents. A partir de 1983 ho van fer a la llista de CiU així com l’alcalde de la Galera.  

Aquell any hi van tornar a haver eleccions generals que van canviar poc el panorama polític espanyol i la UCD va tornar a guanyar seguida pel PSOE de Felipe González.

La instauració per decret de la Generalitat provisional amb Tarradellas va donar pas a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia i a les primeres eleccions autonòmiques catalanes l’any 1980. Catalunya recuperava així l’autogovern que havia tingut abans de la guerra Civil. Al conjunt del territori va guanyar CiU, però sense majoria absoluta i ERC, encapçalada per Heribert Barrera, va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol (CiU), donant inici a un llarg mandat de més de 23 anys. A les comarques de l’Ebre continuava guanyant la UCD.  

Amb una UCD molt desgastada, el PSOE, però sobre tot el seu secretari general Felipe González van assolir una acaparadora victòria el 28 d’octubre de 1982 amb 202 diputats de 350 que composaven (i composen) l’hemicicle del Congrés dels Diputats.        

Des de l’any 1977 la meva activitat política havia anat en augment. Vaig participar en diverses campanyes electorals donant suport al PSC fins que m’hi vaig afiliar el maig de 1983 després de les segones eleccions municipals al veure que en alguns pobles petits hi seguien guanyant els mateixos de sempre. Un any abans m’havia afiliat a la territorial del Baix Maestrat de la UGT que tenia per secretari general a Rafel Genovés, un personatge a qui sempre he recordat.     

Aquella visió romàntica que tenia de la política durant aquells anys, l’he anar perdent poc a poc a mesura que m’he anat fet gran i me’n he adonat que a una bona part dels polítics els mous mes el poder i els diners que no un autèntic servei a la ciutadania.

És una llàstima que s’hi embrutat el nom de la democràcia de la manera que ho han fet alguns.