MANIFESTACIÓ PDE SANT JAUME-DELTEBRE XII

XEC EN BLANC

Diumenge es va celebrar el referèndum que va organitzar la junta directiva del FC Barcelona demanant al soci si volien fer la remodelació del Nou Camp, però també de tota la zona d’influència on, entre d’altres coses, també s’hauria de remodelar el Palau Blaugrana.

Un dels qui va participar al referèndum va ser Arturo Mas, el President de la Generalitat de Catalunya que va dir alguna cosa així: “He votat que sí. Espero que aquest no sigui el l’únic referèndum que es faci enguany. Avui es decideix el futur del Barça i el 9 de novembre decidirem al futur Catalunya.  

Després d’escolar per televisió les paraules del President Català, la meva dona em va dir:

-Deu de ser l’única vegada que estic d’acord amb Mas. Els que han votat avui, no coneixen amb exactitud el projecte que es pensa dur a terme. El qui ho farem el 9 de novembre, tampoc.

I tenia tota la raó. L’oposició a l’actual junta directiva, entre d’altres Agustí Benedito, han denunciat que no es coneixen tots els detalls de com serà i com es portarà a terme el projecte de remodelació. Per tant, els qui van votar a favor (una àmplia majoria d’aquells socis que es van apropar a les urnes (sobre un 73%) no saben exactament com serà el nou estadi, ni el nou palau Blaugrana, ni el mini-estadi, que sortirà d’aquesta zona per a portar-lo fins la ciutat esportiva del Barça, al costa de la nova Masia. I no ho saben, simplement, per que s’han obviat els detalls. Un exemple. S’ha dit que el finançament serà: 20 milions en recursos propis, 20 es finançaran i els altres 20 els aportaria una marca comercial a canvi de que l’estadi canviés el nom i sortís el nom de la marca, ja sigui com a cognom, ja com a nom principal.

Si finalment es celebra el dia 9 de novembre el referèndum sobre el dret a decidir, coneixerem el detalls de la Catalunya del futur? Evidentment que no. Serà també com un xec en blanc que donarem a CiU+ERC+ANC+Òmnium+... Però l’única cosa clara és que quan es coneixerà el resultat, es tindrà la certesa de que els catalans volem ser independents, però a costa de què? I cóm?  

Si finalment s’assoleix la independència, però els nostres governants segueixen sent el mateixos, les classes populars ens ho passarem igual de malament ja que, si passa ara, ningú ens pot assegurar que no sé seguirà afavorint més el concertat (sanitat i educació) que el públic.

Diumenge, TV3 va emetre un petit reportatge dintre del Telenotícies del migdia sobre la venda de patrimoni per part de la Generalitat amb la intervenció del Secretari General de Patrimoni. Es va explicar que es venien immobles, però que, durant uns anys, es continuaria ocupant els mateixos edificis com a llogaters.

La pregunta que un es fa és: Quina és la finalitat de la venda? La resposta és molt senzilla: Fer caixa. Però m’ensumo que això significa pa per avui i gana per damà.

Què hagués passat si el patrimoni s’hagués venut durant l’època del Tripartit? Segur que els de CiU haguessin posat el crit al cel. Ara no passa res... I tot beneït per ERC.  

POSICIONS ENROCADES

A la tornada a casa de la delegació catalana que van demanar a Madrid la cessió de la competència per a poder celebrar referèndums, no ho ha fet amb la sària buida, sinó ben plena. Una sària carregada de raons, ja que, en cap moment, ni Rajoy ni Rubalcaba van saber donar resposta a la seva petició. Ni resposta ni alternativa i això reforça encara més el sentiment del poble català que, des de Madrid, les coses no s’estan fent bé.
De les 7 hores que va durar el debat, tot just vaig escoltar en directe uns minuts. A quarts de 5 baixava de la Galera i, per la ràdio del cotxe vaig poder escoltar el final de la intervenció de Jordi Torull. De la seva intervenció (o del que vaig poder escoltar) em quedo en la part de que l’origen de tot plegat va ser la sentència del TC sobre l’Estatut de Miravet, però sobre tot amb la seva puntualització: Un Estatut només votat pels ciutadans de Catalunya. Com podeu veure aquest detall no em va passar per alt. Des d’algunes instàncies centralistes diuen que com el referèndum sobiranista afecta a tots els ciutadans d’Espanya, haurien de ser tots, el que haurien de votar. Turull va voler dir que si l’Estatut només es vota a Catalunya, perquè la consulta hauria de ser votada pel conjunt dels ciutadans espanyols.
De Marta Rovira només vaig escoltar el començament. La vaig notar molt nerviosa i que dominava poc el castellà. Es nota que no l’usa sovint.
Ja a casa vaig veure pel 3/24 un porcí de la intervenció de Joan Herrera, el més acostumat a intervenir davant d’una multitud, a priori, adversa. Herrera es va avançar a la intervenció de Rajoy i, com que intuïa que anteposaria la Constitució per a justificar el no del seu grup, li va clavar que sigui precisament el PP, un partit que va demanar votar no a la Carta magna l’any 78 quan era AP qui ara la defensi a capa i espasa. Crec recordar que fins a 3 vegades va dir que estava acabant i, finalment, va rebre un advertiment del President de la Cambra baixa Jesús Posada.
També vaig veure el començament de la intervenció de Mariano Rajoy. He de dir d’ell que va perdre una gran oportunitat. Potser una oportunitat històrica. Va dir que la solució era canviar la Constitució per a buscar un encaix de Catalunya amb Espanya, però es va quedar a mitges. Si aquest era els seu punt de vista, ahir mateix hagués hagut d’anunciar que convocava els líders dels diferents partits per a començar el procés. No ho va fer. Cóm ho ha de fer si encara no ha fet públic qui serà el cap de llista del PP per a les europees del mes vinent?
Rajoy va dir que li demanessin el que volguessin, però no el que li estaven demanant. Vaig estar a punt de demanar-li un xalet, un cotxe... La meva dona es conformava en 3.000 euros que és el que en aquests moments necessita per a cobrir les despeses més immediates...
A qui no vaig escoltar va ser a Rosa Díaz, però pel que sembla la seva intervenció va fer vomitar a més d’un. Encara que sigui de passada, avui, Enric Hernández, el director del Periódico, en un article publicat al mateix rotatiu, diu que la Díaz es va oferir a Rajoy per a formar un front espanyolista en contra dels partits catalans partidaris del dret a decidir. Però Rajoy afortunadament no li va fer cas. Tot hi els seu no rotund, al menys en la part que vaig veure, en cap moment Rajoy va usar un to agressiu. Només hagués faltat això!

Ja per la nit, a TV3, dintre de l’espai 23/24, vaig tenir ocasió d’escolar l’opinió d’alguns experts en la matèria. No hi havia cap polític. Un professor de dret constitucional va dir que el Congrés no podia traspassar la competència per organitzar referèndums, però si cedir-la per aquesta ocasió, cosa que, evidentment no va fer.
També es va dir que Rajoy un registrador de la propietat, fent us sovint de conceptes que segur va estudiar quan es preparava l’oposició per a una professió que, crec, no ha exercit mai, però segons diuen, li reporta uns suculents beneficis.
La pilota segueix al costat dels espanyols. Bàsicament la situació és la mateixa ara que abans de que els tres representants del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) intervinguessin al Congrés. Per tant, posicions enrocades en espera d’un moviment del rival. El que passa és que uns porten la iniciativa i els altres es limiten a contrarestar els moviments rivals. I així ens podem estar fins que algú acabi trencant el tauler i donar per acabada la partida.

MANIFESTACIÓ PDE SANT JAUME-DELTEBRE XI