dijous, 9 d’octubre del 2014

La consulta del 9-N, davant la realitat

EDITORIAL DEL PERIÓDICO


DIMARTS, 7 D'OCTUBRE DEL 2014
La batalla jurídica sobre el 9-N segueix escrivint capítols, malgrat la suspensió de la consulta que va dictar el Tribunal Constitucional dilluns de la setmana passada. Hem viscut vuit dies d'argúcies al límit del reglament, que diríem en argot esportiu, amb l'objecte de mantenir viva la convocatòria. Tot i que és un secret de domini públic que d'aquí 33 dies els catalans no anirem a les urnes, seguim instal·lats en un món irreal en què ningú d'entre els que impulsen el procés sobiranista s'atreveix a aventurar què passarà l'endemà. O abans, quan ja no sigui possible mantenir encesa la flama. Ahir mateix, el portaveu del Govern, Francesc Homs, s'atrevia a fixar el dia 15 d'octubre com la data límit per garantir una consulta en condicions, però Esquerra, amb capacitat per estripar les cartes, ja li ha criticat la indiscreció. No es tracta ara de jutjar de qui és la culpa que hàgim arribat a aquest punt. Si de la intransigència de Rajoy o de la improvisació i el mal càlcul dels promotors de la consulta. Del que es tracta és de valorar a on ens porta seguir aparentant que és possible una cosa que no ho és.
L'expressió més concreta de tot plegat la vam viure aquests dies amb la creació de la comissió de control, el substitutiu de la junta electoral, que hauria de vetllar per la pulcritud de la consulta. L'organisme, creat pel Parlament dimecres passat, oficialitzat al DOGde divendres tot i la suspensió que afecta tot allò derivat de la consulta, resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés. Un dels seus membres, el catedràtic Joaquim Brugué, va comunicar diumenge que renunciava a participar-hi pels dubtes que el procés en aquestes condicions complís els mínims requisits democràtics. I l'Advocacia de l'Estat, com es podia preveure, ha recorregut la creació de l'organisme. Hem entrat en una dinàmica que deixa els ciutadans estupefactes. Algú hauria d'agafar el toro per les banyes i explicar a on hem arribat. És dur, perquè molta gent es quedarà desil·lusionada. La vida segueix, els problemes s'acumulen i no pot ser que en pro de preservar la delicada unitat de porcellana ningú s'atreveixi a dir les coses pel seu nom. Tanta pompa històrica pot acabar en una farsa, que els catalans (independentistes, federalistes o autonomistes) no es mereixen.

ELS REIS DE LA PROPAGANDA



Us avanço que després del petit comentari us explicaré un acudit.


Aquests dies ens ha tornat a tocar hospital... Què hi farem!... És el que passa al tenir pares grans...
Fa uns mesos, la meva dona va llegir a la Revista Amposta (òrgan oficial de Convergència) que l’Hospital Comarcal d’Amposta havia instal·lat wi-fi per a tots aquells pacients o familiars que volguessin connectar a Internet. Però ja sabeu que passa en aquest casos: que, normalment, s’ha de demanar la contrasenya. La meva dona ho ha preguntat a una infermera i, després de demanar-li el número d’habitació, li ha dit que ho consultaria amb l’informàtic... Tanta propaganda per això?
És que són els mestres de la publicitat. L’important és donar la notícia, després ja es veurà.


I ara l’acudit.

Els qui sou de la mateixa generació que jo, ja sabeu que abans s’explicaven molts acudits de Jaimito, un personatge molt trapella, amb molta picardia, però també molt enginyós. L’acudit que us explicaré també té com a protagonista a Jaimito, però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) era molt bon xiquet, estudiós i l’estimat de la professora...
Tant, tant ho era que era l’enveja dels seus companys de classe. Així, un dia, li van voler gastar una... Putada...

Com que Jaimito sempre arribava puntual a classe (ni un minut abans ni un minut després), abans de que entrés, els seus companys van escriure a la pissarra:

Jaimito és el que té la polla més gran de classe.  

Al veure-ho, ho va voler esborrar ràpidament, però els companys no li van deixar fer-ho. En aquell moment va entrar la professora (cal imaginar que de molt bon veure i de millor tocar...)
-Jaimito: Qui ha escrit això a la pissarra?
-Jo no senyoreta...

Mentre, tota la resta de xiquets de classe, com si fossin el cor d’un orfeó, deien:
-Ha estat Jaimito, ha estat Jaimito...
La professora, una mica mosca, es dirigeix a Jaimito i li diu:
-Jaimito: quan acabi la classe et quedes que et vull parlar...

En acabar la classe, tots els xiquets reculen les seves coses i fan com si se’n anessin cap a casa, però es queden per allí a prop per mirar d’esbrinar el que passava, pensant que la reprimenda que li cauria a sobre seria d’aquelles que fan història...

Quan Jaimito surt al carrer, ja feia mes de mitja hora que havia sortit la resta de la classe. Però en contra del que s’esperaven els seus companys, va sortir més content que unes castanyoles.

-Jaimito: que t’ha passat? Què t’ha fet la professora?
I Jaimito, en to irònic, els hi diu:

-No hi ha res com la propaganda! 

FOTOS D'ALCALÀ DE XIVERT II















Rescatar els salaris

JOSEP MARIA ALVÁREZ
Secretari general d'UGT de Catalunya

Anem cap a un model en què la gent treballi per ser pobre, sense més aspiració que la supervivència

Cada vegada són més les veus que des del món econòmic vinculen la sortida de la crisi amb el comportament a l'alça dels salaris. Cada vegada són més els que reconeixen que no hi haurà recuperació sense la concurrència d'uns salaris més alts i més estables. En l'estímul del consum es troba una de les claus de volta que ha de fer reactivar la demanda interna, així com l'accés a un crèdit encara massa atemorit. Però res d'això passarà si els salaris continuen assumint el cost íntegre de la crisi.
Només unes dades que poden il·lustrar el que dic: la pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de l'any 2009 és del 10%; el nombre d'assalariats que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha passat del 8% al 12% des de l'any 2008; el salari temporal mitjà ha caigut en 1.000 euros en sis anys; els efectes de la reforma laboral impulsada pel Partit Popular ha representat un descens dels salaris en un 12% de mitjana des del 2012, i els empleats públics han vist com el seu salari es retallava en un 25% entre rebaixes i congelacions.
Aquestes xifres són suficientment alarmants perquè sigui impossible mirar cap a una altra banda. I menys encara ara, quan Europa fa l'impossible per evitar una nova recessió que pot frustrar la tan desitjada recuperació de la nostra economia. S'ha demostrat, com a mínim en el cas espanyol, que exclusivament amb l'increment de les exportacions, amb l'austeritat aplicada amb crueltat als pressupostos públics i amb injustes pujades impositives no n'hi ha prou per col·locar la nostra economia en ritme ascendent.Ni de bon tros.
Per una altra part, les receptes imposades per la troica formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, sota la batuta d'Alemanya que dirigeix la cancelleraAngela Merkel, han fracassat. La reducció dràstica de la despesa dels estats, l'abaratiment dels costos laborals i la baixada de les pensions no han servit per reduir el deute ni per reactivar l'economia. Per contra, les economies del sud d'Europa es troben contracturades a causa de l'estancament permanent del consum intern i la falta de crèdit. Una situació que es pot veure agreujada si les exportacions observen un camí de descens propiciat per l'aturada de les economies centreeuropees, especialment l'alemanya. Aquestes receptes fracassades, no obstant, han servit perquè la patronal espanyola, esperonada pel govern de Mariano Rajoy, posés sobre la taula la necessitat d'una reforma estructural que capgirés els equilibris en el mercat de treball.
Amb una rapidesa brutal, les noves regles del joc s'han instal·lat fins al punt de produir una històrica regressió en les relacions laborals. Fins que han convertit la precarietat en la característica principal del nostre model laboral. I el que encara és pitjor, sense que hagi servit per crear més treball digne. Res més lluny d'això, l'atur segueix sent una profunda plaga en la nostra economia, la temporalitat i la parcialitat s'han apoderat de l'escassa contractació nova i s'està produint una preocupant transformació de contractes estables i fins ara dignament remunerats en altres de poca qualitat, gairebé de supervivència.
Darrere d'aquesta realitat s'amaga molt més que una situació de crisi econòmica amb duríssims efectes sobre els treballadors. Fins i tot molt més que una gestió equivocada de la mateixa crisi. Estem davant la verdadera intenció per part dels poders econòmics i financers, en perfecta sintonia amb la dreta política i social d'aquest país per avançar -no sé si dir-ne retrocedir- cap a un model de relacions laborals basat en el desequilibri entre les parts, presidit per la subhasta de les condicions salarials i desreguladores fins al vòmit.
Un model en el qual la gent treballi per ser pobre, sense altra aspiració que la pura supervivència sense cap possibilitat de progressar gràcies al seu esforç. Un model social que ens allunya dels nostres països de referència mentre ens acosta al dels països empobrits. Desgraciadament, els efectes de la reforma laboral no pararien immediatament, encara que s'aconseguís derogar. Això és el que fa absolutament prioritari incrementar el Salari Mínim Interprofessional en la mesura que és el sou que reben cada vegada més treballadors. És necessari que el Govern central acordi un increment de l'SMI fins al 60% del salari mitjà, tal com recull la Carta Social Europea. La clau, doncs, de la sortida de la crisi es troba en el rescat dels salaris. Incrementant el salari mitjà i apujant el Salari Mínim Interprofessional a 1.000 euros.