DIMARTS, 7 D'OCTUBRE DEL 2014
La batalla jurídica sobre el 9-N segueix escrivint capítols, malgrat la suspensió de la consulta que va dictar el Tribunal Constitucional dilluns de la setmana passada. Hem viscut vuit dies d'argúcies al límit del reglament, que diríem en argot esportiu, amb l'objecte de mantenir viva la convocatòria. Tot i que és un secret de domini públic que d'aquí 33 dies els catalans no anirem a les urnes, seguim instal·lats en un món irreal en què ningú d'entre els que impulsen el procés sobiranista s'atreveix a aventurar què passarà l'endemà. O abans, quan ja no sigui possible mantenir encesa la flama. Ahir mateix, el portaveu del Govern, Francesc Homs, s'atrevia a fixar el dia 15 d'octubre com la data límit per garantir una consulta en condicions, però Esquerra, amb capacitat per estripar les cartes, ja li ha criticat la indiscreció. No es tracta ara de jutjar de qui és la culpa que hàgim arribat a aquest punt. Si de la intransigència de Rajoy o de la improvisació i el mal càlcul dels promotors de la consulta. Del que es tracta és de valorar a on ens porta seguir aparentant que és possible una cosa que no ho és.
L'expressió més concreta de tot plegat la vam viure aquests dies amb la creació de la comissió de control, el substitutiu de la junta electoral, que hauria de vetllar per la pulcritud de la consulta. L'organisme, creat pel Parlament dimecres passat, oficialitzat al DOGde divendres tot i la suspensió que afecta tot allò derivat de la consulta, resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés. Un dels seus membres, el catedràtic Joaquim Brugué, va comunicar diumenge que renunciava a participar-hi pels dubtes que el procés en aquestes condicions complís els mínims requisits democràtics. I l'Advocacia de l'Estat, com es podia preveure, ha recorregut la creació de l'organisme. Hem entrat en una dinàmica que deixa els ciutadans estupefactes. Algú hauria d'agafar el toro per les banyes i explicar a on hem arribat. És dur, perquè molta gent es quedarà desil·lusionada. La vida segueix, els problemes s'acumulen i no pot ser que en pro de preservar la delicada unitat de porcellana ningú s'atreveixi a dir les coses pel seu nom. Tanta pompa històrica pot acabar en una farsa, que els catalans (independentistes, federalistes o autonomistes) no es mereixen.
