CINCTORRES (1)

Más vale una España rota que morada

Fernando López Agudín

Los nietos de Calvo Sotelo acaban de darle la vuelta a su abuelo. Aquel más vale una España roja que rota, enunciado durante la II República, ahora ha sido reconvertido en más vale una España rota que morada. Lo sucedido en Madrid desde el miércoles, en el que la Delegada del Gobierno en Madrid prohibió las esteladas en la final de Copa de fútbol, hasta ayer domingo, con el espectáculo político en el Vicente Calderón, evidencia que hay quienes intentan encauzar a la sociedad española a una guerra de banderas, justo en vísperas de unas urnas que amenazan rebosar de papeletas moradas. Pese a que el viernes pasado un juez puso un punto de sensatez defendiendo el derecho a la libertad de expresión, esta provocación denuncia a los provocadores.

Hoy todos los palos políticos se los lleva Concepción Dancausa como Delegada del Gobierno, e incluso hay quien exhibe la larga ficha fascista de su padre Fernando Dancausa, como si ser hija de un facha fuese una enfermedad genética. Quien la designó, como el ministro Fernández Díaz, quien la arropó, como Soraya Sáenz de Santamaría, al calificar como una mera cuestión técnica la prohibición, al igual que la Fiscalía dependiente del Fiscal General del Estado, que se opuso al criterio interpretativo del juez, son todos ellos igualmente responsables de esta decisión preconstitucional  de la delegada Dancausa. Mucho más, el presidente Rajoy al ejercer de gallego en este enredo que busca enlodar territorialmente la campaña electoral.

Justo cuando, como consecuencia del avance de la alternativa progresista de Unidos Podemos, la tensión de los nacionalismos en pugna ha remitido bastante en Cataluña y Euskadi, desde el Partido Popular rebrotan serios intentos por recuperar los anteriores niveles de enfrentamiento entre la Moncloa y el palacio de San Jaume. Ese entrecruce provocado entre esteladas y rojigualdas persigue resituar el próximo escenario electoral en las mejores condiciones posibles para un partido gubernamental al que no le llega la camisa al cuerpo. Enfrentar a España con Cataluña puede ser una de las vías para cortocircuitar el paso a los que ayer eran calificados como frikis por el consejero aúlico de Rajoy, Pedro Arriola.

Que Unidos Podemos vuelva a aparecer como la primera fuerza en Cataluña y Euskadi, según las encuestas oficiales en una y otra comunidad, intensifica esta peligrosa tentación del Partido Popular. En lugar de felicitarse, por ser la primera vez en más de cuatro décadas que un partido estatal se sitúa por delante de los nacionalistas, se inquietan mucho más porque esa España morada es acogida favorablemente en dichas comunidades, como nunca lo ha sido la España azul o rosa. Que la unidad del Estado sea mejor defendida por el dúo Garzón e Iglesias que por el trío Rajoy, Rivera, Sánchez, es un indicio manifiesto sobre el trasfondo social que encierra muy a menudo la cuestión territorial.

Tres son los objetivos electorales de los promotores de este decreto Dancausa. Fortalecer tanto a Rajoy como Puigdemont, a la vez que debilitar a Garzón e Iglesias. La Moncloa necesita arroparse con la rojigualda y arropar a la Generalitat con la estelada para frenar a unos morados que, al verse muy envueltos en una creciente guerra de banderas, no puedan seguir marcando la cuestión social como la prioritaria para la inmensa mayoría de los españoles, con independencia de que sean castellanos, catalanes o vascos. De hecho, lo que hace Rajoy es tratar de importar a Madrid la política que desde hace una década viene aplicando Rivera en Barcelona. Como sostenía el pensador Samuel Johnson, tras un patriotero siempre se esconde un canalla.

El gran problema de estos patriotas de bolsillo es la creciente toma de conciencia ciudadana sobre los responsables políticos de la crisis que hoy padecen casi todos los españoles. Intentar dividirlos por territorios, idiomas o banderas es tarea poco más que imposible si se tiene en cuenta la creciente unidad de todas las fuerzas populares. Salvo el PSOE, que por el momento resta, todo es un sumando. Jugar a la ruptura de España es muy difícil, sobre todo cuando, el extraordinario avance de la España morada puede ser el camino más corto para echar de la Moncloa a Rajoy y consolidar la cohesión estatal. Ese común denominador que ya es Unidos Podemos es hoy la mejor garantía de la unidad del Estado español.

ALGUNES CARES DE LA MANIFESTACIÓ (2)

Sergi i Mario. 

Alba, Mercè, Marina, Iolanda, Xavier i Tere. 

Pau, Dani, Xavi, Miquel i Adam. 

Una periodista. 

Altea. 

El pare de Raül Romeva. 

Manolo. 

Joan Carles. 

Lluís. 

Josep. 

LA FORÇA DE L’EBRE A BARCELONA

Laia Fontanet. 

Els autocars que ens van portar des d’Amposta van aparcar al carrer Aribau, tot just davant dels cines i al costat mateix de la gelateria la Valenciana. D’allí a la plaça Universitat només hi ha uns 50 metres.
Després d’esmorzar a la gelateria, quan vàrem creure que era l’hora, anàrem a buscar el lloc on sé situava la capçalera, ja que la gent de l’Ebre que va anar a Barcelona havien d’ocupar els llocs més destacats de la manifestació.
Abans d’arribar a la cantonada d’Aribau amb la plaça Universitat, la diputada del PSC Assumpta Escarp parlant de manera distesa amb una altra dona. La vaig saludar, tal i com ho vaig fer a Amposta el 7 de febrer i me va reconèixer. Allí mateix, però ja a la plaça, els socialistes de Tortosa i poc a poc van anar arribant d’altres socialistes, com Paco Miró d’Amposta.
Vàrem continuar seguint la façana de la Universitat i en arribar a la porta principal, el diputat de les CUP Sergi Saladie. Estava sol, però ràpidament van començar a arribar militants dels partit d’Amposta i Deltebre.
Creuàrem la plaça i davant del bar Estudiantil el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián i alcaldes i regidors de l’Ebre, com els d’Amposta i l’Aldea. No era difícil de deduir que cada partit havia escollit un lloc per a trobar-se. Menys el PP i C’s que ni van ser ni se’ls esperava...
Mentre miraven el tupè i comentàvem l’escena de dijous del programa Polònia on la cabra de la Legió segrestada pel Tardà sé li va menjar, va passar pel nostre costat Xavier Domènech, que també va assistir a la manifestació d’Amposta.
A partir d’allí ens vàrem situar esperant la sortida. Jo, tal i com ja vaig ver a Amposta vaig anar cap a la capçalera, davant del nus gegantí que acostuma a presidir les manifestacions. Un metres més enrere la pancarta de la gent de la Plataforma i al darrere la dels polítics amb la presència de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui no vaig veure fins arribar a la plaça de la Catedral.
Jo em vaig anar movent entre la part de davant del nus, al costat d’un grup de músics de la Lira i la Filha que tocaven plegats. Entre els músics una cara poc coneguda però carregada  de simbolisme: el pare de Raül Romeva que toca la tuba amb la Lira.
A poc de sortir passàrem pel davant d’un casal d’avis que havien desplegat una enorme pancarta donant-nos suport i a un dels balcons a que no sabeu qui hi havia? No, Puigdemont no, què aquest només treu el cap pel balcó del Palau de la Generalitat, però quan estava a l’ajuntament de Girona el treia més... Era Joan Panisello, que no sé com s’ho fa però sempre s’empina al lloc més alt possible. Segur que des d’allí tenia una visió privilegiada.
Mentre la manifestació anava pel carrer Pelai i els tractors d’Unió de Pagesos (on estaven les altres organitzacions sindicals agràries?) que l’obrien ja eren a prop de la plaça de Catalunya, per la vorera de la dreta dos personatges caminaven veloços contra el sentit. Eren l’alcalde de Tortosa Ferran Bel i el diputat Josep Rull. El motiu del retard devia de ser perquè abans havien passat a veure a l’Arturo per a que aquest els hi donés l’aprovació per a poder assistir a l’acte.
Després de passar per un costat de la plaça de Catalunya, va continuar pel carrer Fontanella fins a Via Laietana que va recórrer fins l’avinguda de la Catedral, per acabar a la plaça del mateix nom on ja ens esperaven les unitats mòbils dels diferents mitjans de comunicació així com els tècnics de so i membres de l’organització.
A diferència d’altres vegades, l’escenari des d’on s’havien de fer els parlaments i les actuacions musicals, en lloc de situar-lo a les escales de la catedral, es va col•locar al davant del col•legi d’arquitectes o sigui, barrant el pas als manifestants.
Allà va ser quan vaig veure a l’alcaldessa de Barcelona i a d’altres polítics com ara el diputat ebrenc de Junts pel Sí Germà Bel (què va desaparèixer prompte), l’altre Bel, el de Tortosa, Rull, etc.
Els parlaments, com sempre, van estar plens de simbolisme i emotivitat. Tant els membres de la Plataforma com els científics Carles Ibáñez i Narcís Prat (aquest va llegir un manifest amb anglès per a veure si ens entenien millor a Europa) van explicar les conseqüències que poden causar al delta el nou pla hidrològic aprovat pel govern en funcions de Mariano Rajoy.
Quan va intervenir Laia Fontanet de Joves de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, se’n va recordar dels feixismes i del monument de Tortosa. Vaig mirar cap allà on estava Ferran Bel, però aquest ja no hi era. Segurament va fer seva aquella màxima que diu que dues vegades tard en un dia no es pot fer: va arribar tard i va marxar aviat...
Les actuacions musicals de Josep Bordes (Pepet i Marieta), Som riu i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va posar el color festiu a la manifestació que tot i que no va ser ni de lluny tan nombrosa com altres vegades (sembla ser que hi van assistir unes 15.000 persones), van posar igualment de manifest que el moviment continua tenint força i que es podrà demostrar si el govern de l’Estat no acaba amb el disbarat de posar ciment impedint que arribi l’aigua necessària al tram final del riu.