LA NOSTRA RIBERA 20

EL PUERTO DE SANTA MARÍA (2)

L'aposta del Partit Socialdemòcrata Popular

JESÚS RIVASÉS

Director de 'Tiempo'

Els rumors sempre abunden a Madrid, però amb el nou Govern s’han reduït molt. A més a més, cap és catastròfic com els de fa mesos i els que Josep Pla desgranava en les seves cròniques de la República. Mariano Rajoy «pell d’elefant» –Merkel dixit– deixa fer i encarrega als seus ministres que tirin endavant els Pressupostos Generals i a la vicepresidenta que mogui alguna fitxa a Catalunya. Adverteix, sense dir res, que sense moure’s del mateix lloc ara presideix un dels governs més estables d’Europa, el Govern del Partit Socialdemòcrata Popular que ell mateix lidera.

L’inquilí de la Moncloa sembla abraçar la teoria que el PSOE va governar gairebé 14 anys perquè era el partit que més s’assemblava a la societat espanyola, una societat que experts molt alabats defineixen com a «conservadora de centreesquerra», encara que altres més agosarats, com José Luis Feito, la van qualificar de «socialista de dretes». Per això, Rajoy ha format un Govern amb uns ministres de fidelitat «marianista» i que viuen, treballen i fan política molt confortablement en els amplis i difusos límits de la socialdemocràcia. Un equip que apel·la a l’aspecte social a la mínima i en què Luis de Guindos, el penúltim liberal, seria l’excepció que confirma la regla.

Rajoy, marca de la casa, ignora i permet pugnes i rivalitats en un equip més «marianista» i socialdemòcrata que mai. Toca Pressupostos i la resta ja arribarà. Cristóbal Montoro, per exemple, parla amb els socialistes Pedro Saura i Valeriano Gómez. Luis de Guindos, per la seva part, amb Luis Garicano, de Ciutadans, i amb el Financial Times, que també importa. Hi ha urgències i menys urgències. Corre pressa aprovar el sostre de despesa i enviar a Brussel·les els plans d’ajust. El PSOE donarà el vistiplau al sostre despesa perquè és vital per a les comunitats on governa. Ciutadans acceptarà tot el que no sigui una rebaixa i el Govern del Partit Socialdemòcrata Popular hi dirà amén. Les previsions que exigeix Brussel·les no són problema. Les envia el Govern i punt. Un altre assumpte són els Pressupostos. S’ha d’ingressar més, però tots pretenen gastar més.

Rajoy «pell d’elefant», tot i els afalacs de Merkel, no vol embolics. Res de pujades d’impostos impopulars, és a dir IRPF, IVA i fins i tot carburants i potser tabac i alcohol. L’Espanya «conservadora d’esquerres» o «socialista de dretes» aplaudirà, però, que augmentin els de les empreses i és el que hi haurà. També s’alegraria amb més impostos als rics, però Rajoy –a diferència dels populistes– sap que no sols no ingressaria més sinó que provocaria fugida de capitals i, a l’inici de l’era Trump, els temps no estan per a això.

Pròrroga pressupostària

Els Pressupostos, per ara, estan en l’aire. El PSOE cedeix amb el sostre de despesa, però res més, i el PNB, de moment, tensa molt la corda. Els ministres de Rajoy, per si de cas, anuncien que, una vegada aprovat el sostre de despesa, sempre es poden prorrogar els Pressupostos, fins que hi hagi eleccions. Aposta.

SOLIDARITAT PER UN DIA

Els passats divendres i dissabte es va dur a terme el gran recapte de cara les festes que s’apropen, tal i com ja ve passant des de fa uns anys. Després, aquests aliments que recull el Banc dels Aliments aniran a parar a les principals oenegés (Creu Roja, Caritas, Siloè, etc.) per a que els puguin distribuir entre els més necessitats.

Divendres, en sortir de treballar, vaig passar a comprar pel supermercat Lidl i sense que m’ho demanessin expressament, vaig agafar una bossa per a col·laborar. Vaig comprar per valor d’uns 13€.

Dissabte, amb la família, vàrem estar de celebració a un restaurant de la Ràpita i de tornada la meva dona va voler passar pel mateix supermercat perquè li feia falta una mica de pa. Era cosa d’entrar i sortir. De fet jo ni vaig baixar del cotxe. Abans de baixar li vaig dir a la meva dona que si li demanaven col·laborar digués que jo ja ho havia fet el dia anterior.

El voluntaris eren uns altres i, entre els quals estava la Tere Reche, presidenta de la Creu Roja d’Amposta. Una de les voluntàries i va preguntar a la meva dona que si volia col·laborar. La meva dona li va dir que ja ho havia fet jo el dia anterior.

-Hi ha molta gent que passa gana –Li va respondre la voluntària-.

Quan m’ho va explicar li vaig dir:

-Li haguessis pogut preguntar quantes vegades col·labora ella...

Dintre de pocs dies (crec que diumenge 11 de desembre) tindrà lloc la Marató de TV3 que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Mai hi he col·laborat en forma directa, així com tampoc no he comprat mai loteria de la Grossa de Nadal.

Insolidari? No, rotundament no. I la prova és que sóc soci d’Amnistia Internacional, d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides que presta ajuda als refugiats, com per exemple els que surten de Síria i els aturen a Turquia) i Creu Roja. Com que la situació és tan dolenta, durant els darrers mesos totes tres organitzacions m’han demanat que augmentés la meva quota o bé que fes aportacions extraordinàries. I ho he fet. O sigui, la meva solidaritat la porto a terme al llarg de tot l’any i no només un parell de dies concrets.

TV3 porta tot l’any bombardejant-nos amb missatges sobre la Marató (no és si és percepció meva, però trobo que és la vegada que més insistents han estat) per a que el dia que se celebri la gala siguem solidaris, sobre tot aquells col·lectius afectats per les malalties a les que es destinaran els diners recaptats aquest any.

Voleu saber que n’opino de tot plegat? Què és una vergonya i una gran hipocresia. Així, tal com us ho dic.

Les administracions (me dóna igual el Govern de la Generalitat com el Central) no arriben allà on haurien de fer-ho i ens ho endossen als ciutadans volent-nos crear un càrrec de consciència sinó col·laborem. Ara bé, diners per a d’altres coses si que n’hi ha. Com que no vull ser demagog, me referiré a la pregunta que la setmana passada li va fer Gabriel Rufián a la recentment estrenada Ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal. Li va preguntar el diputat d’ERC si pensava reduir el pressupost del seu departament per a que es pogués destinar a ajudar als més necessitats. La Maridolo li va respondre amb un rotund: No!      

A sobre només cal que alguns lacais d’aquests governs ens pressionen apel·lant la nostra solidaritat cap a les persones més desvalgudes. Si un pot i si vol, ja col·laborarà i si algú no pot, no està obligat a fer-ho.

No vull acabar sense felicitar a tots els voluntaris/voluntàries que de forma desinteressada i de tot cor van fer possible que el gran recapte fos tot un èxit.