LA VIA AUGUSTA

divendres, 14 de juliol del 2017

COVA DE SANTA LLÚCIA (LA BISBAL DE FALSET) 2

Temps de records i amnèsies

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

D'acord amb els cànons de la tradició pàtria, el 40 aniversari de les primeres eleccions democràtiques ha ressuscitat els fantasmes del passat

La tardana celebració del 40 aniversari de les primeres eleccions democràtiques ha ressuscitat els vells fantasmes del passat, d’acord amb els cànons de la tradició pàtria. El Congrés va voler reservar tot el protagonisme per al rei Felip VI (no per al monarca emèrit) i condecorar els diputats que van fer la Constitució, sense que presències i absències deixessin tothom content.

L’esquerra parlamentària i els nacionalistes hi van trobar a faltar els represaliats pel franquisme, als quals van rendir el seu propi tribut, i a Podem li va semblar que entre els llorejats hi era de més l’exministre Rodolfo Martín Villa, exjerarca franquista i coprotagonista de la Transició recentment encausat a l’Argentina per la matança de Vitòria.

Els que des de la tramoia franquista o la trinxera opositora van transmutar un règim autoritari en un altre de drets i llibertats estaven, tots, a Primer de Democràcia. Però, 40 anys després, sembla que els seus successors s’entossudeixen a desaprendre. O a avivar records tan selectius i interessats com les amnèsies.

Convé recordar que, com va descriure amb encert Manuel Vázquez Montalbán, la Transició va ser un pacte entre dues debilitats: la delfranquisme sense Franco i la d’una oposició clandestina sense lideratge ni un full de serveis particularment brillant. És cert, els repressors van obtenir el perdó i els reprimits es van quedar amb l’oblit, però aquest era l’únic guió que els uns i els altres podien escriure plegats.

Tampoc és just oblidar que la redempció democràtica de col·laboradors del règim no es va circumscriure a Martín Villa, i tampoc a la política madrilenya. A Catalunya, sense anar més lluny, exalcaldes franquistes i exprocuradors a Corts van obtenir després escó al Parlament, i algun d’ells fins i tot va ostentar cartera de conseller en l’etapa de Jordi Pujol. És curiós que els que aquí s’esquincen les vestidures no ho fessin llavors.

ELS JUDICIS FRANQUISTES

Com a nota positiva, la unànime declaració del Parlament sobre la nul·litat dels judicis del franquisme que es van celebrar a Catalunya. Un gest testimonial que, incomprensiblement, el Congrés es nega a realitzar.

dijous, 13 de juliol del 2017

158è TALL DE L'N-340 A LES CASES D'ALCANAR

DIARI DE VACANCES A GALÍCIA. DIES 1 I 2: BURGOS

Quan planifiques un viatge i ho comentes al cercle d’amics i coneguts, tots els que han estat al lloc on has d’anar té donen conselles sobre les seves pròpies experiències: Ves a veure això... Menjar això... Al final resulta que ni el que has planificat abans de sortir acabes fent... En definitiva, un viatge acaba sent una mescla de planificació i improvisació, quan ho fas pel teu compte, es clar.
La nostra destinació a Galícia era Lugo, un lloc al mig de tot i des del qual ens aniríem desplaçant a d’altres indrets. Però com que el viatge fins allí és molt llarg, vam decidir fer una parada al camí. D’anada vam estar un parell de dies a Burgos, ciutat que no coneixíem i de tornada una nit a Logronyo per a degustar una vegada més les seves delicioses tapes pel carrer Laurel i adjacents.

BURGOS
L’hotel a la ciutat castellana estava a les afores. Des d’allí, a peu, fins el centre de la ciutat hi havia aproximadament mitja hora i fins la catedral un quart més. Com sabeu la catedral de Burgos és, juntament amb la de Lleó, la millor expressió de l’estil gòtic espanyol. La curiositat de la catedral és la figura del Papamoscas que té la característica d’obrir la boca a les hores en punt tantes vegades com campanades toquen. No us penseu que sigui fàcil veure’l de no ser per la gent que s’acumula baix. I és que el Papamoscas està a una alçada considerable (més de 20 metres)

Estàvem a la plaça on està el palau de la Capitania General de Burgos, lloc on van proclamar a Franco com a Generalíssim dels exercits mentre durés la guerra i se’ns va apropar un senyor per a explicar-nos l’anècdota i ens va suggerir pujar fins el castell ja que des del seu mirador (una mica abans) sé podia veure una esplèndida vista de la ciutat. També ens va recomanar visitar l’església de Sant Nicolau de Bari, tot just a la part de dalt de la catedral.
De tot el que vam veure, a part del que ja he esmentat, cal destacar la porta de Santa Maria, al costat del riu Arlanzón, així com també els passejos que té el riu a cada costat i els ponts que el creuen.
Me va cridar molt l’atenció el gran nombre d’escultures humanes que hi ha, sobre tot pel casc antic.

A Burgos no hi poden faltar referències al Cid Campeador, la escultura del qual està a la sortida del pont de Sant Pau que té diverses escultures de pedra a cada un dels costats. Per cert, l’església de Santa Àgueda (o Santa Gadea), on el Cid va fer jurar el Rei Alfons VI el Brau que no havia participat en la mort del seu germà Sans II el Fort.
Al marge esquerre del riu Arlanzón s’hi troba un conjunt d’edificis molt moderns i funcionals. Un és el palau de congressos i l’altre el museu de l’Evolució Humana. Recordeu que al costat de Burgos sé troba el jaciment d’Atapuerca.
Quan s’està de visita una població és obligatori apropar-se a la zona on hi sol haver més acumulació de restaurants i bars per a degustar els productes més típics. A Burgos el més característic és la morcilla (la nostra botifarra o baldana) Tot i n’hi ha per tot els cas antic, els llocs més idonis són la plaça Hort del Rei, però sobre tot el racó del carrer de la Sombrería on hi ha el Trassiego, la Vermuteria Victoria i el Gaona Jardín, tres dels recomanats per les guies.

LES ANÈCDOTES. A la Vermuteria Victoria, tots els dies, a les 10 de la nit, puntualment, es canta l’himne de Burgos. Els clients que no el coneixen el poden llegir d’una pissarra on està apuntat.
La primera nit (1 de juliol), la temperatura va baixar fins els 5º.
Mentre dinàvem al Trassiego ens vam trobar amb un grup d’ebrenques de visita al jaciment d’Atapuerca, entre elles Maite Subirats, tècnica de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i Júlia Idiarte, professora d’ESARDI (l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta)