VILLARATO

Demà acabarà la lliga de futbol més llarga des de fa molts d’anys. No és que s’hagin jugat més partits, de fet n’hi ha hagut de més llargues quan a la Primera divisió hi havia 22 equips perquè al final la RFEF no es va atrevir a fer-ne baixar dos a Segona B (Celta y Sevilla) i ja n’hi havia pujat dos més de Segona A (Valladolid i Albacete)
I ha estat la més llarga perquè dos equips, el Barça i Madrid, han estat fins al final en un frec a frec insòlit. També ho serà perquè es batran tots els rècord de puntuació, tant del primer com del segon (siguin quins siguin finalment els primer i el segon)
Avui, Antonio Franco, al Periódico de Catalunya, que va ser fins no fa gaire el seu director, escriu un article que porta per títol “Sempre en camp contrari”.
Antonio Franco parla de l parcialitat dels mitjans de comunicació estatals cap al Real Madrid. Aclareix que no parla “ni de Telemadrid ni de la ràdio de Pozuelo de Alarcón”, sinó d’altres (que no anomena), però que tothom té al cap: la SER, Cuatro, la COPE, Antena •, Onda Cero, Tele 5, etc., etc. Fins i tot arriba a plantejar un dilema: Davant d’una possible lesió, ¿qui haurien preferit que la patís, Xavi o Cristiano Ronaldo, encara que el primer no pogués anar al Mundial de Sud-àfrica per a defensar els colors de la “roja”?
Diaris com el Marca i l’As, merengues on els hi hagi, van ser els que van començar a parlar del “Villarato”, ja que segons ells, el Barça ha rebut un tracte de favor de l’arbitratge espanyol, pel suport “incondicional” que li va donar Jon Laporta al president de la RFEF Ángel Villar.


L’altre dia llençava una pregunta que ningú em va respondre. Quants penals li han xiulat al Barça aquesta temporada? I al Real Madrid?
Però no volia arribar aquí. Volia parlar-vos de la targeta que li van ensenyar a Xavi a Sevilla la passada jornada. Ni el comitè de competició, ni el d’apel•lació, ni l’espanyol de disciplina esportiva, li han tret per a que pugui jugar el darrer i transcendental partit contra el Valladolid de demà diumenge. I perquè no ho han fet si hi havia un precedent de només fa unes setmanes?
Recordo que no fa ni un més, precisament la setmana que el Barça havia de jugar contra l’Espanyol, el comitè de competició (format –si no ha canviat de poc- per tres socis del Madrid) van retirar la targeta que significava la suspensió d’un partit al porter de l’Espanyol Kameni i també al jugador del Madrid Albiol.
Perquè en aquells casos sí, i ara no? La versió oficial no sé si la sabrem mai, però per a mi, queda demostrat que qui rep (i ha rebut sempre) tracte de favor per part dels estaments espanyols de futbol, és el Real Madrid. Villarato per a ells!!

VAGA!!

Després d’anunciar les mesures contra la crisi més dràstiques de la història d’aquest país, per a mirar de reduir com sigui el dèficit públic que arrastra sobre tot el govern de l’Estat (espanyol), Zapatero es va reunir ahir amb els dos líders dels sindicats més grans i representatius, la UGT i CC.OO., per mirar de convèncer-los de les bondats de les mesures anunciades.
Res més lluny, els dos sindicalistes, Méndez i Fernández Toxo, van anunciar, de moment, una vaga a tota la funció pública per al proper 2 de juny.
Més enllà de tota la demagògia que es pot arribar fer en aquests casos, la convocatòria de vaga és, en principi, per a fer arribar al govern presidit per Zapatero el profund malestar que a creat entre tots els empleats públics del país la rebaixa del seu sou en un 5 % de mitjana.
En principi, crec, el sou que figura a les nòmines és un dret consolidat fruit, en molts de casos, de molts anys de treball i dedicació al servei de la ciutadania. A més a més de feixugues negociacions i petits avenços, ja que l’administració és, sense cap mena de dubte, el pitjor empresari que es pot tenir.
Potser aquesta darrera afirmació pot arribar a sorprendre, però és del tot cert. Qualsevol empresari de qualsevol sector, la primera cosa que vol, es guanyar diners. Si per aconseguir-ho cal afluixar, s’afluixa. També, de vegades, quan hi ha períodes de crisi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques, com l’acomiadament, però estic segur que la majoria, sobre tot, dels petits empresaris, quan han de prendre una mesura així ho fan a desgana, ja que els treballador acomiadat ha estat un íntim col•laborador durant molts d’anys. No passaria el mateix amb les multinacionals.
L’administració, en canvi, és del tot impersonal. En primer lloc, qui coneix personalment el càrrec més alt. Sovint no es coneix ni el nom. L’objectiu de l’administració no és guanyar diners, per tant, la convocatòria de vaga sol significar, només, un petit entrebanc i, quasi sempre, amb solució immediata.
Avui mateix, el meu cap en deia que per al 2 de juny ja havia pres la primera mesura (i la única important que prendrà) tancar totes les taules que confeccionen la renda i confirmen esborranys. A partir d’aquí, el públic que acudirà a l’administració aquell dia, serà més aviat poc i atès pels serveix mínims i els qui no faran vaga.
Ara imagineu-vos que la vaga s’allargués o es fes en un final de termini. Quin problema té l’administració en treure una ordre ministerial i perllongar el termini els dies necessaris?
A més a més, les vagues, més que anar en contra dels nostres governs, als qui realment causa perjudici és al ciutadà. Per això, aquest mateix ciutadà, a sobre, ens criticarà i aplaudirà totes i cadascuna de les mesures que s’han pres en contra nostra, sobre tot, la baixada del sou!
I una altra cosa, ja per acabar. ¿Quans dels nostres companys i companyes, molts d’ells disgustats per aquestes coses o per altres (jo m’ho sento sovint), el dia dos de juny decidiran no secundar la vaga i anar a treballar? Segurament excuses no els hi faltaran...
Som, per a bé o per a mal, empleats públics, amb avantatges i inconvenients, però que em triat ser-ho en lloc d’haver escollit una altra cosa. Ens prima la nostra seguretat laboral als sous elevats, però com la resta de treballadors no tenim la culpa de la crisi que patim. Per això pensem que no som nosaltres qui em d’acabar pagant per un problema que no em creat.

ÉS EL QUÈ HI HA (O EL QUÈ QUEDA)

De la darrera enquesta del CIS feta pública el passat dilluns es desprenen moltes coses. La primera de totes es que entre el partit del govern i el de l’oposició el marge d’intenció de vot s’escurça. Segurament perquè als “populars” els comença a afectar l’evidència del cas Gürtel.
Els casos de corrupció es poden intentar amagar, dissimular, minimitzar, però hi ha un moment que són tant evidents que ningú es creu les excuses raonaments, etc. que puguin fer servir els que han volgut enriquir-se i financiar il•legalment.
Però encara hi ha una dada molt més evident. El descrèdit de la classe política en general.
Dels polítics de primera fila no n’hi ha cap que aprovi i ni tant sols arriben al “4”. El millor valorat és Josep Antoni Duran Lleida, el president del comitè de govern d’UDC. Segurament, si l’enquesta s’hagués fet el dies posteriors a les declaracions que va fer on, implícitament, donava suport a una alternativa de govern presidida per Rajoy, la seva valoració també hauria caigut força.
No hi ha cap membre del govern que aprovi i, entre Zapatero y Rajoy, encara és el president qui se’n surt més ben parat.
Però en pocs dies les coses poden canviar molt. Aquest matí el president Zapatero havia de comparèixer al Congrés per anunciar la gran retallada de la despesa pública. En els darrers dies sé li havia demanat tant de la UE com pel president Obama.
Els remeis, en aquests caos, solen ser diversos i variats. Però el que més repercussió tindrà és la baixada salarial dels funcionaris i càrrecs de l’administració. Sense cap mena de dubte és el recurs més fàcil que té el govern (qualsevol govern) S’ha anunciat que la retallada mitjana serà d’un 5 %. Als ministres i alts càrrecs (per donar exemple) se’ls hi baixarà un 15 %. Però molts d’aquests seguiran cobrant unes bones productivitats, excel•lents dietes i disposaran de tota una sèrie de beneficis inherents al seu càrrecs com el cotxe oficial, xofer, etc. Cal que molts d’aquests que tenen cotxe oficial i xofer a la seva disposició en segueixin gaudint?
I els ministeris ni tocar-los! I les administracions “inútils”, tampoc!!
Menys mal que Espanya era el país on no hi havia crisi, on el model bancari era exemplar, on es lligaven els “gossos amb llonganisses” i que no estàvem (ni molt menys!) amb la mateixa situació que Grècia. El passat 13 de març (fa avui dos mesos) el Ministre de Treball Celestino Corbacho “considerava ‘radical’ la proposta de la CEOE de retallar els sous”. Potser es referia només als que “depenen” de la patronal empresarial, ja que els públics van per un altre costat...
Els “populars”, corruptes, especuladors i més fauna com aquesta s’estaran fregant les mans!

TORTOSA COL·LAPSADA

Una vegada més les deficiències de la C-12, més coneguda com a l'Eix de l’Ebre, han quedat en evidència després de la tromba d’aigua que ha caigut a Tortosa a partir de quarts de tres de la tarda d’avui.
En sortir de treballar, tocades ja les tres, he fet el meu recorregut habitual per anar-me’n cap a casa. A l’arribar a la cruïlla on antigament hi havia la fàbrica de pinsos Dertusa i, encara bans, la “Central Lechera de Tortosa” he vist mols més cotxes del que sol ser habitual. Fins al punt que he trigat uns minuts en poder traspassar la carretera per anar cap a la C-12. I gràcies a un vehicles que s’ha aturat per deixar-me passar. Les cues eren immenses fins al punt que, de vegades, s’havien de parar. Ràpidament he pensat que l’Eix de l’Ebre devia d’estar tallat. En arribar a la rotonda, la policia local, amb un cotxe patrulla en mig de la carretera, impedia el pas en direcció Roquetes i Jesús. Com tothom que ha passat per allí sap, la carretera va una petita baixada, ja que per dalt hi ha un pont per on passava el tren. L’aigua l’havia inundada i suposo que s’ha tallat per precaució, perquè en aquell moment no he vist cap cotxe avariat.
Recordo que la mateixa incidència ja ha passat alguna vegada més. Em van dir que, en aquest indret hi ha unes bombes per treure l’aigua quan plou intensament, però com això no passa sovint, les bombes estaven avariades i no podien fer la seva funció que no és una altra que bombejar l’aigua.
No sé si és que no les van reparar o és que s’han tornat a avariar després. El cert és que avui, aquella part de Tortosa ha quedat col•lapsada per una bona estona amb els problemes de transit que això significa.

NOMS PROPIS

Alguns dels personatges que citaré a continuació han fet com la cançó de Ricky Martin: “Dos pasitos pa lante, Maria, dos pasitos pa tras”. De totes formes, aquesta actitud és força habitual (més del que caldria)

1. Angela Merkel presidenta del govern alemany. Després de la derrota soferta pel seu partit (CDU) a una de les regions més riques i poblades del seu país, Renània del Nord-Westfàlia, ha hagut de repensar-se la seva política econòmica d’abaixar els impostos.
2. Gordon Brown, el “premier” britànic, cap de files del partit Laborista, després de perdre les eleccions de dijous passat contra el candidat conservador David Cameron, està negociant am el tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg, la formació d’un govern de coalició. Per a fer-ho possible ha hagut de prometre diverses coses, entre les que destaquen la seva retirada com a líder laborista al congrés de la propera tardor i la reforma de la llei electoral, que, fins ara, fomenta el bipartidisme a les illes Britàniques.
3. Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern de UDC (la “U” de CiU) Va dir el passat cap de setmana que s’haurien d’avançar les eleccions per a facilitar l’alternança del govern de la nació. Les crítiques a dites manifestacions per part dels principals partits (PSC, ERC, ICV, etc.) no es van fer esperar ja que de les paraules de Duran s’interpretava que “volia que el Partit Popular assumís el govern de l’Estat” (fins i tot li van arribar a dir que “volia ser ministre amb el PP). A mi em sembla que a Duran “ja sé li ha passat l’arròs”. Ho hauria pogut ser tot dins de CiU si no hagués estat el líder del partit minoritari de la federació. Mas i Convergència li han barrat el pas. Potser ser ministre amb el PP seria el darrer tren de Duran per poder tenir responsabilitats de govern. Ahir va dir que les seves declaracions s’havien extret de context.
4. Arturo Mas, president de CDC (la “C” de CiU) Va dir que desconfiava de la capacitat de governar tant al president del govern de l’Estat com el de la Generalitat de Catalunya. Com sempre, ell és el “millor de tots”. Mai ho ha demostrat, però s’ho pensa. Igual no va tenir iaies. Aquest no ha donat cap pas enrere, ni el donarà...
5. Mariano Rajoy, president nacional del PP (al partit de la dreta i de l’extrema dreta) va donar suport incondicional a Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” valenciana dient que serà el millor candidat de cara els propers comicis autonòmics, malgrat la imputació d’aquest en el cas Gürtel. També ha tingut que fer marxa enrere i condicionar-ho a la resolució que puguin prendre els tribunals sobre la xarxa corrupta que esquitxa el PP en diverses comunitats autònomes.
6. Esperanza Aguirre (Dña. Espe o Espe), presidenta de la Comunitat de Madrid. Ahir va quedar ben retratada a l’Assemblea de Madrid al rebutjar una esmena presentada pel PSM-PSOE que demanava la retirada del sou als diputats imputats (també) pel cas Gürtel. Només fa uns mesos Dña. Espe va presumir d’haver apartat del grup Popular als citats diputats i haver-los “arraconat” al grup Mixt. Una estratègia de “si però no”, que ara ha quedat destapada quan s’ha demanat la retirada del sou que és, aproximadament d’uns 4.000 € mensuals.

LA LLISTA DE CIUTADANS (C's)

Coneixeu una obra anomenada “La importancia de dir-se Erenest”?
Al partit Ciutadans, Partit per a la Ciutadania, la importància és dir-se Albert!
Encara que us sembli estrany, l’Albert Rivera, la “cara” visible de C’s va ser escollit pel seu nom, no per la seva vàlua.
Segons he llegit avui al Periódico, van posar els noms per ordre alfabètic i van escollir el primer per a que els representés.
Si això és cert, em dóna a pensar moltes coses. Primera : O tots volien ocupar el càrrec o no el volia ningú i es va adoptar una solució salomònica. Imagino que és més provable el segon cas, ja que si hi hagués hagut més d’un candidat, no crec que els que no haguessin estat escollits s’haguessin mostrat conformes amb la fórmula.
Segona. Cap d’ells coneix les regles d’arxivament? És conegut (sobradament) que els arxius, llistes (la de telèfons per exemple) es fan sempre per ordre alfabètic de cognoms en el cas de les persones físiques i per la primera lletra de la raó social en el de societats. Encara podria donar-vos més detalls, però no crec que sigui important fer-ho ara.
Personalment no penso que sigui la millor manera d'escollir un representant (diguem-li president, secretari general, etc.) Dintre dels partits ha d'existir, primer que res, el principi de democràcia interna. Però no sempre l'afiliat té la possibilitat d'elegir el seu candidat preferit. Normalment els candidats els "imposen" les direccions nacionals o territorials y els militants, per "majoria" els acaben escollint. Aquest sistema garanteix la fidelitat dels candidats amb la línia oficialista del partit. Poques vegades acaba escollit un candidat sense contar amb el suport de la direcció.
Recordeu-vos-en de les primàries que es van fer al si del socialistes per buscar substitut del carismàtic Felipe González. Hi havia dos candidats: Joaquín Almúnia i Josep Borell. El primer era l’escollit per l’aparell del partit i el segon el candidat popular. Va acabar imposant-se Borrell, però no sé sap com ni perquè (?), de sobte van sortir a la llum una sèrie de casos de corrupció que esquitxaven a alguns dels que havien estat els seus subordinats en les èpoques de responsabilitats de govern (Secretari d’Estat d’Hisenda, Ministre de Transports...) Aquesta va ser la causa de la renuncia de Borrell. Almúnia es convertia en l’únic candidat a disputar-li el govern al PP d’Aznar.
Una altra manera de fer-ho és l’assembleària. Es diu que ERC ho és, però és "assembleària pura" o també s'acaben seguin les pautes que marquen els de "dalt"?
Segueixo dient que em sembla estrany que C's haguessin escollits els seus representants amb aquest sistema. Si realment ho van fer així, demostra la manca de maduresa del partit. Potser per això les perspectives de repetir èxit a les properes autonòmiques siguin més bé escassos.
I Aznar va elegir Mariano Rajoy con el seu seccessor al PP "a dit".

BARÇA DE BÀSQUET: CAMPIÓ D'EUROPA!!

Quin cap de setmana d’emocions fortes i intenses!! Tal i com ho preveia ahir pel dematí.
86 a 68. El resultat ho diu tot, però és el de menys. Si només s'hagués guanyat d'un i a la pròrroga, igualment seríem campions d'Europa, però és que a sobre s'ha guanyat per 18!
Quin equip! L’equip de bàsquet del FC Barcelona han demostrat que són sense cap mena de dubte el millor equip d’Europa. Si ja en la lligueta i, amb posterioritat amb les eliminatòries van ser els que millors estadístiques van tenir (sobre tot de partits guanyats), a l’arribar a la Final Four de París, hauria estat una decepció que, aquest any no s’hagués acabat assolint el campionat.
I com a fet tothom pinya! Exjugadors de l’entitat. Velles glòries com s’ha dit per televisió. Amb Rodrigo de la Fuente, l’únic capità que l’havia aixecada abans de Roger Grimau. Directius, encapçalats pel president Jan Laporta (aquests dies no ha parat: Barcelona, París, Sevilla, Barcelona i un altre cop París) Però, sobre tot, vull destacar els jugadors del primer equip de futbol que hi eren presents: Xavi, Piquè, Bojan... ¿Quants clubs del món poden presumir de jugar una final europea i tenir asseguts a la fila zero donant-los tot el suport jugadors de futbol del mateix club i, a sobre, del milloret que hi ha pel món? Penso que molts pocs clubs tenen la categoria que té el nostre. I no sóc soci, però com aficionat em sento part integrant d’aquesta gran família blaugrana. Faltaria més!!
Felicitats a Xavi Pasqual (un entrenador de la casa que, l’any passat ja va ser escollit el millor entrenador de la lliga espanyola) i a tot els seus jugadors. Aquest any han demostrat que són els més grans.
El que no s’haurà pogut guanyar amb el futbol, al menys es guanyarà amb el bàsquet... I qui sap si també en handbol.
Una menció especial per a Joan Carles Navarro, el millor jugador d'Europa i que aquesta nit ha estat elegit el MVP de la gran final. Tot un reconeixement!
Ara només cal arrodonir la temporada guanyat la lliga (la de bàsquet i la de futbol) Amb això, amics i amigues culers, aquest any ja ens podríem donar per satisfets.
I acabo com ahir: VISCA EL BARÇA!!

L’IMMIGRANT: OBJECTIU ELECTORAL

El procés d’escriure una columna quinzenal és complex. Tens que pensar amb la suficient anticipació un tema i, si cal, documentar-te. De vegades, a darrera hora es produeixen canvis que poden afectar el contingut de l’escrit. És el cas que ens ocupa.
En un principi vaig pensar tractar el tema de la immigració des del punt de vista del hipotètic votant. Fins i tot havia pensat el nom de la columna: “El disputat vot de l’immigrant” (imitant el nom d’aquella pel•lícula de cinema de la transició espanyola: “El disputado voto del Sr. Cayo”, dirigida per Antonio Giménez-Rico i protagonitzada per Francisco Rabal i Juan José Galiardo -1978-)
Però en les darreres setmanes s’han produït fet inusuals que tenen que veure i molt amb els immigrants a la localitat de Vic (comarca de l’Osona) i també de Badalona (comarca del Barcelonès)
Per tant, us parlaré de com “s’usa” el vot de l’immigrant o el del ciutadà d’aquí amb finalitats electorals.
Durant els anys de bonança econòmica l’arribada d’immigrants al nostre país va ser massiva. Molts d’aquests procedents de l’Amèrica Llatina. A Amposta, per exemple, la colònia d’equatorians és una de les més nombroses juntament amb els marroquins i romanesos. Els llatins són els que més fàcil ho tenen a l’hora d’aconseguir la doble nacionalitat, ja que només els cal 5 anys de residència. Al vinguts d’altres països d’Europa, Àfrica o Àsia els en calen 10.
L’obtenció de la nacionalitat espanyola fa que, els nouvinguts, puguin gaudir d’alguns drets que als estrangers no se’ls hi reconeixen. Entre ells, segurament que el més important és el dret de vot (tret dels ciutadans de la Unió Europea amb residència a Espanya quan s’han inscrit expressament per votar a les municipals)
Això fa que la “disputa” per aquest nou vot dels immigrants sigui un objectiu prioritari per als diferents partits locals. Però a l’hora d’emportar-se el “gat a l’aigua”, com passa quasi sempre, és el partit que governa el poble qui té tota l’avantatja.
El passat més de setembre, des de l’ajuntament es van organitzar unes jornades per “donar a conèixer” el col•lectiu equatorià. Sense valorar l’èxit o no de dites jornades, els actes organitzats van ser nombrosos. Des de diferents proves esportives i culturals, passant per la projecció de documentals fins l’elaboració de diferents plats de la gastronomia típica del país.
Al cap de pocs dies ens varem assabentar que el responsable d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Àngel Colom, havia visitat Amposta uns mesos abans per establir contacte amb els representants d’aquest col•lectiu i informar-los com constituir una associació on estiguessin representats. Després aquesta associació passaria a federar-se amb la resta d’associacions similars de Catalunya per acabar mantenint estrets lligams amb el partit liderat per Artur Mas.
Però també es pot usar l’immigrant amb finalitats electorals d’una forma molt diferent. Com deia al començament, a Vic, els tres partits que governen l’ajuntament (CiU, PSC i ERC) volien aprovar una ordenança municipal que els permetés denunciar els “estrangers sense papers” quan es vagin a empadronar al municipi.
Aquesta mesura (que no em consta que tingui precedents a tot l’estat espanyol) s’ha pres perquè per a “posar-se a l’alçada” de una de els forces polítiques (la segona en nombre de regidors) de la població. A les passades municipals, a Vic, Plataforma per Catalunya (PxC), una formació xenòfoba encapçalada pel seu líder nacional Josep Anglada (que va militar a l’ultradretà Frente Nacional de Blas Piñar) va obtenir uns resultats que caldria qualificar-los com a històrics, ja que va esdevenir la segona llista més votada només darrera de CiU.
Els problemes derivats de la immigració són els arguments més importants d’aquesta mena de partits. Si en època de bonança econòmica ja ho són, en períodes de crisi com el que estem vivint, encara més. Entre altres coses fan responsables als immigrants d’ocupar llocs de treball que podrien ocupar oriünds del país i si estan desocupats, d’obtenir amb facilitat recursos de les administracions públiques, fins i tot de forma preferent sobre els d’aquí.
Cal remarcar que l’any 2005, el ple de l’ajuntament de Vic, va rebutjar una mesura similar al considerar-la discriminatòria i racista. Però els resultats de PxC de les darreres eleccions i la proximitat dels propers comicis (primavera de 2011), fa que ara vulguin “desenterrar” la normativa que fa uns anys s’havia rebutjat per por a perdre més vots i més regidors i que els acabi guanyat la formació d’Anglada.
Més recent ha estat el cas de Badalona on el seu líder a nivell local Xavier Garcia Albiol, juntament amb la presidenta nacional Alícia Sánchez Camacho, van repartir uns fullets on es relacionava directament la delinqüència de la ciutat amb els romanesos. Diferents partits polítics (entre ells ICV-EUA) i altres associacions han denunciat els cas davant la fiscalia per si es constitutiva de delicte. Tot apunta que sí que ho és. El PP ja ha demanat perdó. Però Garcia Albiol continua al seu càrrec sense haver demanat perdó públicament.

UNA “PÀJARA” D'1 MINUT ENS HA FET SOFRIR FINS AL FINAL

La feina està feta. El Barça acaba de guanyar en un dels camps més difícils, allí on el Madrid no ho va poder fer... Però quin patiment!! Calia? Tot pareixia controlat, com es sol dir “dat i beneït”. Primer Messi (qui,sinó?), després Bojan (on recordeu que només fa unes setmanes em preguntava perquè Guardiola no el posava més?) i finalment Pedro (en menys d’una temporada ha passar de ser Pedrito a D. Pedro) havien posat un marcador de 0-3 que pareixia definitiu... I el Barça perdonant, el Barça controlant bé el partit i arribant... Estàvem més prop del 0-4 que de l’1-3... I a sobre amb un jugador més al camp, la qual cosa, en casos com aquest, és un plus afegit.
Però de sobte un petit defalliment d’un minut... Què ràpid que passa un minut! Tant curt que si no hagués segut pels dos gols que ha marcat el Sevilla, pràcticament hauria passat del tot desapercebut.
Ha estat l’instant on el Madrid s’ha crescut. Guanyava 2-1 i, a partir d’aquí, 3, 4, 5... Avui els gossos de totes les cases es tornaven bojos. Els coets no paraven... Quan o eren els uns eren els altes. Però el primer del Madrid ha estat de penal (sempre de penal? O quasi sempre...) Quants n’hi ha xiulat al Barça aquest any? 2, 3. No crec que molts més... I això que és l’equip que més té la pilota, que més ataca...
Si el Barça finalment guanya la lliga (tot fa indicar que sí), ningú ens haurà regalat res. Ni “Villarato” ni hòsties en vinagre... Guanyarà perquè s’ho ha merescut. Perquè ha estat superior al Madrid (ha guanyat els dos enfrontaments directes i, sobre tot el del Bernabeu, amb clara superioritat) Ara, després de més de mitja lliga, Pellegrini retreu que el partit al Nou Camp s’hauria d’haver empatat... Ara?
Una altra vegada cal fer les comparacions entre l’un i l’altre. Un Barça amb més toc, amb un futbol més bonic, contra un Madrid amb més individualitats i més pegada en els darrers metres (per això han fet més gols) Però sobre to, un Barça de “cantera” (un total de 8 jugadors han sortit avui al camp com a titulars) contra un Madrid de “cartera”. Un Barça que ve de guanya-ho tot contra un Madrid d’urgències històriques. Florentino Pérez només té una filosofia: “Gastar-se els calerons i portar les millors estrelles de l’univers futbolístic”. Ja va fracassar hi va haver de plegar.
Si el Barça guanya, el Madrid perdrà i Florentino se’n haurà d’anar amb la cua entre les cames. I el Madrid, un any més s’emportarà un “rosco” de títols o “zero patatero”. I això dol... I això costa de pair...
Encara res no s’ha guanyat, però si avui les apostes eren favorables al Barça, per a la propera jornada encara ho seran més... A veure si finalment cantem “l’alirón” i ens tornem a emportar la copa de la Lliga al museu de Can Barça!!
Ús anunciava aquest matí que seria un “cap de setmana d’emocions” i de moment, la nit m’ha donat la raó...
VISCA EL BARÇA!!

VOLDRÀ DIR ALGUNA COSA?

Quasi que tots els dissabtes, en acabar de dinar, porto els meus pares a casa amb el cotxe. També és el oment que aprofito per treure una mica a la meva gossa Electra.
Solem anar a la zona del costat del cementiri on hi ha prou esgambi per a corre i jugar una mica.
Fins ara, veia activitat a les obres que s’estan fet tot just al costat. És la nova zona d’Amposta, allò que abans se’n dia “Castellania d’Amposta” i ara se’n diu “Futuro Ciudad Amposta” i que la gent ho denomina vulgarment, el Carrefour.
En canvi avui no s’hi veia treballar a ningú. No ho sabria dir amb exactitud, però crec que algun dia festiu també s’hi havia treballat i, dissabtes, segur.
L’empresa constructora que porta les obres és una empresa d’Alcoi (Alacant) que es diu “Font Gandia Construcciones, SL”. Per esbrinar-ho només cal mirar les furgonetes i altres vehicles que hi solen estar aparcats en aquella zona quan s’hi treballa.
Des de les empreses promotores del projecte (pareix que l’empresa ampostina que el va iniciar ara no continua i el propietari de l’actual és un senyor de Castelló o València) sempre s’ha dit que es crearan molts llocs de treball. Fins a un miler es va publicar en algun setmanari ebrenc! Però de moment, dels operaris de l’empresa constructora, n’hi ha cap que sigui d’Amposta. Si que és cert que els que fan altres feines com ara moviments de terra, són ampostins, però de la totalitat de paletes i manobres de Font Gandia, torno a repetir, n’hi ha d’Amposta?
Els primers locals (el Carrefour) havien d’estar acabats per aquest mes de maig... Després es va retardar fins el mes de setembre (crec) I ara, ho van molt sobrats de temps i estan complint els terminis programats o les coses no rutllen com ho haurien de fer.
Fa temps que dic que la instal•lació de nous centres comercials a Amposta no comporten lloc de treball net. Es a dir, si que és veritat que, per una part, se’n creen nous llocs de treball, però també se’n destrueixen al petit comerç que és el que ajuda a fer poble. Algú s’imagina Amposta amb la meitat de comerços actuals. Molta gent que ara surt a passejar i, a l’hora, fer les compres, no ho faria i els carrers es veurien mig buits. Perquè, a Amposta, hi ha molts més al•licients més que ens duguin a passejar la ciutat?
Avui ha arribat a les meves mans una revista “alternativa” anomenada “l’Escuranda” i s’autodefineix com “un projecte de comunicació popular”. A la contraportada de la publicació es pot llegir una entrevista d’Oriol Fuster Cabrera a Esther Vivas, “activista i autora de diverses publicacions sobre moviments socials i consum responsable”. El títol és del tot significatiu: “Per cada lloc de treball que crea un supermercat, se’n destrueix un i mig”. I, encara que no fos així, encara que la cosa anés 1 x 1, segur que el nou lloc de treball creat, és de menys qualitat que el que s’ha destruït.

UN CAP DE SETMANA D'EMOCIONS (FORTES!)

Ha arribat l’hora de la veritat. A partir d’ara ja no queda marge d’error. Si el Barça aquesta nit perd o empata a Sevilla i el Madrid guanya al Athlètic de Bilbao, la lliga serà blanca. Per tant, el Barça, si vol guanyar alguna cosa aquesta temporada, passa per guanyar al Sánchez Pizcuán sevillà. El Barça depèn d’ell mateix, el Madrid, no. És l’única avantatja que té el Barcelona i, ho ha d’aprofitar!
És d’esperar que el Sevilla surti com va sortit el Vila-real l’altre dia. Vol jugar la Champions League l’any que ve i ha de sortir a guanyar. Però davant s’hi trobarà un Barça decidit a no deixar perdre el tren de la lliga. Una defensa ferma on es previsible que jugui Piqué malgrat les molèsties i els dubtes d’aquesta setmana. “L’únic” que no hi serà, com durant un bon grapat de partits aquesta temporada, és Iniesta. Però Xavi, Busquets i Keita es multiplicaran per a que el de Fuentealbilla no es trobi a faltar.
Com és costum, aquesta nit s’escoltaran coets. L’altre dia em deia una companya de treball de Tortosa que el seu home, depenent d’on ve el so, sap si ha marcat el Barça o el Madrid. Jo encara no he arribat a tant... Però és cert (faltaria més!) que se’n sentiran molts més si marca i guanya el Barça que si ho fa l’equip de la capital del regne.
Espero i desitjo que al final se’n sentint més per la victòria del Barça!
I demà, la gran final de la Final Four contra l’Olympiacos grec. Ja ho deia l’altre dia: “Si no guanyem al futbol, sempre ens quedarà el bàsquet... i l’handbol!” (Sempre ens quedarà París!) I és que el Barça és un club molt gran. S’hauria de fer algun reconeixement a qui es va inventar allò de “Més que un club”. Encara que la revista satírica “Barrabás”, en aquells difícils anys on el Barça de futbol no guanyava quasi que res, va sentenciar: “Més que un club i menys que un equip!”.
Ara no. Es guanyi o es perdi, el Barça de Guardiola és més que un equip! Encara que es evident que si es falla en la darrera competició que ens queda si volem guanyar alguna cosa, haurem passat de 6 títols assolits l’any passat, a cap. I si guanyem la lliga, encara podrem aspirar a guanyar la supercopa d’Espanya. On s’ha de signar?
Tornant al bàsquet, el Barça, demà, a París, té tot al seu favor per guanyar la segona Final Four de la seva història. Pareix mentida, però de les 9 vegades que s’ha arribat a la final fins ara, només l’hem pogut guanyar un cop. Demà serà la segona.
Caldrà veure demà diumenge amb quines ganes escriure el meu comentari. Si ho faig carregat d’alegria, “bohèmia” i emoció (com “Las noches de Bohèmia”) o ple de tristesa, però esperançat que el dia pot acabar millor.


(L'acudit es puboica avui al diari Sport)

RAJOY; INTRANSIGENT, “CANSINO” I DESLIGITIMAT

¿Algú tenia la confiança de què les reunions efectuades per Zapatero i Montilla amb Rajoy servirien per alguna cosa?
Si és que sí, ús en haureu donat compte del vostre error en pensar que amb l’actual cap de l’oposició al govern d’Espanya se’n pot treure alguna cosa clara.
Des de fa molt de temps, Rajoy, només té una idea al cap: arribar a la presidència del govern el més ràpidament possible (tal i com reflecteix l’acudit del mestre Ferreres d’ahir al Periódico de Catalunya)
Rajoy es mostra intransigent a col•laborar amb el govern d’Espanya per a sortir d’una crisi que ens hi ha ficat el gran capital que ell representa.
Rajoy és “cansino” perquè es repeteix i es torna a repetir, com si només ell estès en possessió de la veritat i la resta del món (fora del PP) estiguéssim equivocats tots.
Finalment, Rajoy està deslegitimat perquè no és un interlocutor vàlid. I no és perquè no és de fiar ni per els que governen a Madrid ni tampoc per al govern de Catalunya.
A hores d’ara, Rajoy, té menys credibilitat que el Tribunal Constitucional a qui dóna suport incondicional perquè la majoria dels magistrats són de la seva confiança.
Sobre el TC i la sentència de l’Estatut de Catalunya, diu Rajoy que s’ha d’acatar la resolució que es dicti, perquè sap que estarà en consonància amb els seus interessos. En canvi, quan veu les “orelles al llop” (en referència al cas Gürtel), Rajoy “confia” amb el president de la “Cheneralitat” valenciana Francisco Camps encara que, finalment, acabi imputat pels vestits, sabates i altres regals que va rebre de la trama corrupta dirigida per Correa.
En el cas del TC i l’Estatut s’ha d’acatar la sentència. En el cas Gürtel s’ha de fer cas omís i mirar de treure’n rendiment polític.
Pensa el PP que l’actual Estatut de Catalunya és el principi de la desmembració de l’Estat. D’això els socialistes li diem l’estat federal. Són diferents maneres de veure-ho, poc coincidents. És evident que algú està equivocat.
En principi es podria dubtar, però quan els mateixos articles que són “inconstitucionals” per al PP de l’Estatut de Catalunya, no ho són en altres estatut com el valencià o l’andalús, cal pensar que el que pretén Rajoy (una vegada més) anar en contra dels interessos de Catalunya, afavorint el d’altres comunitats autònomes on el PP hi treu més bons resultats electorals.
Ahir Montilla el va avisar de la desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Penso que ja està bé d’avisos i potser caldria passar més a l’acció...
Abans deia que Rajoy no és un interlocutor vàlid. Una bona part de les comunitats autònomes estan governades per socialistes (amb pactes) o per altes partits que no necessàriament estan a l’orbita del PP. No tindria Zapatero el suficient suport per a tirar endavant mesures efectives? A més, es pot també arribar a un pacte amb la resta de forces polítiques que conformen l’arc parlamentari, sense tenir que incloure, necessàriament el PP.
I aquí, Montilla, a qui ha de convèncer és a Zapatero. Cal pressionar el socialistes espanyols per a que siguin molt més sensibles a les nostres reivindicacions nacionals.
Si no hi ha un avançament electoral, les properes generals encara estan en un horitzó llunyà. Les coses en dos anys poden canviar molt. Rajoy, mentre no canviarà gens, però cal esperar que Zapatero si que ho faci.
Sempre s’ha dit que el PP no governarà si no treu millors resultats a Catalunya i Andalusia. Al menys aquí no els traurà.
Ho ha de tenir tot “lligat i ben lligat” (ús en recordeu qui ho deia) Rajoy per a mostrar-se tant intransigent amb Catalunya. A veure si al final no li acabaran sortint els números un altre cop...

NOMÉS POT PASSAR A LA GRAN BRETANYA

Avui és jornada electoral al Regne Unit. Més enllà de quin partit pot acabar emportant-se la victòria electoral, vull explicar-vos una anècdota que vaig escoltar fa molts d’anys.
A mi sempre m’ha agradat escoltar la ràdio. Segurament que abans ho feia més que ara, però sempre s’escolten coses interessants.
Un dia contaven que un senyor del mateix districte electoral que la llavors primer ministra, la Margaret Thatcher, va voler concórrer al procés electoral. Es veu que a la Gran Bretanya poder ser candidat es molt més fàcil que aquí i tampoc costa una gran despesa econòmica.
Però abans que res, el senyor va acudir al registre civil. Calia fer un tràmit que ell considerava molt important: canviar-se el nom. I com es vol dir ara? -Li va preguntar el funcionari encarregat del registre- Margaret Thatcher, li va respondre el senyor davant els ulls incrèduls del funcionari.
El primer pas ja estava donat, ara només calia anar a presentar la candidatura per al mateix districte electoral on es presentava la “Dama de Ferro”. Però es clar, no podia presentar-se pel “Partit Conservador”, així que va decidir presentar-se pel “Partit Conservacionista”.
Ignoro els resultats obtinguts. El que queda clar és que no va poder “enganyar” l’elector anglès, ja que la que havia estat la inquilina del “número 10 de Downing Street”, va continuar al càrrec després de les eleccions.

SOBRE EL PP D'AMPOSTA

Des de fa uns mesos, el Partit Popular d’Amposta té un nou president. Aquest càrrec va recaure en la persona de Guillermo Martínez, un empresari local poc conegut als àmbits polítics municipals.
D’ençà del seu nomenament, Martínez ha portat a terme una frenètica campanya (més encara si es compara amb la nul•la activitat del PP ens els darrers anys) per a donar a conèixer aspectes de la seva persona y del seu programa de cara a les municipals de l’any vinent.
Així s’han pogut veure articles seus a l’Ebre i també a la Revista Amposta. La revista quinzenal ampostina també li fa una entrevista (amb foto inclosa), la qual cosa sobta una mica, ja que no és gens habitual que la publicació que dirigeix l’alcalde de la ciutat doni “protagonisme” als polítics locals que no siguin de la federació nacionalista (CiU)
Martínez no és un personatge conegut als àmbits polítics i socials de la nostra ciutat. Fins ara no sé la vist en lloc ni s’ha sabut res d’ell més enllà de la seva militància al partit de Mariano Rajoy i poca cosa més. És d’esperar que se’l començarà a veure tot seguit i més si aspira a ser-ne el cap de llista de la seva formació a les propers municipals, la qual cosa, des del meu punt de vista, encara no està clara.
A l’entrevista, Martínez diu que el PP local “aspira a tenir representació a l’ajuntament”. Cal recordar que el PP ja porta dues legislatures seguides sense “puntuar” a Amposta. El darrer regidor fou Ramón Chordà que, abans d’acabar la legislatura va abandonar la formació i es va passar al “grup mixt” per discrepàncies amb el “nucli dur” del PP local, encara que ho va “disfressar” de discrepàncies amb un tema tant susceptible com el transvasament de l’Ebre i va ser un dels que fan constituir la nova formació “Independents de l’Ebre” amb Jordi Gas de l’Aldea, Alegre de Roquetes i d’altres.
Des de fa molts d’anys (jo diria que des de que Joan Pons va abandonar tota activitat publica), CiU ha “controlat” el vot del centre dreta de la nostra ciutat. I ho ha fet “impedint” que el PP tingués un candidat solvent i amb garanties d’assolir, al menys, un regidor. De totes formes, tradicionalment, el PP, encara que des de fora del govern, donava suport implícit a la formació liderada, en aquella època per Joan Maria Roig.
L’any 2003, amb Chordà defenestrat i alguns dels seus membre massa grans per conduir la formació conservadora, el PP, segons els remors que van recórrer, van buscar un candidat prou conegut i solvent. Un empresari ampostí en diversos sectors econòmics. Però CiU se’n va encarregar de fer-li arribar el missatge que “no veient amb bons ulls la seva participació a les municipals”. I aquest empresari, que sonava fort per ser-ne el cap de llista, va acabar renunciat. Aquest fet em va ser confirmat per un militant de Tortosa.
Va ser llavors quan, a corre-cuita el PP ampostí va d’haver de buscar un altre candidat i el va trobar en la persona de César Fornós. Fornós també va ser-ne el cap de llista a les eleccions de 2007.
Ni en unes ni en les altres Fornós va aconseguir l’acta de regidor. I no és d’estranyar quan la seva participació va ser molt escassa, negant-se fins i tot a participar en debats electorals, fins i tot, organitzats pel Col•legi de Periodistes de l’Ebre.
D’aquesta manera CiU “s’assegurava” bona part del vot conservador, ja que a falta d’un representant amb garanties, molts dels votats tradicionals del PP, a les municipals opten per votar a la federació nacionalista.

MERCATS ESVALOTATS

Hi ha una dita castellana que diu: “A río revuelto, ganancia de pescadores”. No sé quina frase feta és l’equivalent al català. Ja sé sap que als idiomes les frases fetes poden no tenir cap significat si les tradueixes a un altre idioma. Recordeu-vos de la cançó de la Trinca.
Ahir, un rumor sobre l’economia espanyola va fer que la borsa del nostre país sofrís una forta davallada. L’índex espanyol, l’Ibex 35 va caure 5,41 punts i ara es troba amb 9.800 (per sobre del que marcava l’any passat per aquestes dates) També l’Euro es va canviar al tipus més baix en dos anys respecte al Dòlar americà,
De totes formes, el Periódico no li dóna més importància, al no tractar la notícia com a transcendental.
És evident que, aprofitant el cas de Grècia i la feblesa d’algunes economies europees, els especuladors, els que un dia va provocar la crisi econòmica que ara estem patint, volen recuperar-se del sotrac i intenten comprar barat per a que després el seu benefici sigui superior.
Alguns d’aquests especuladors ja han adquirir deute públic hel•lè a un molt alt interès. Crec recordar que les darreres emissions efectuades pel govern grec, van sortir a un tipus superior a l’11 %.
Jo que no domino gaire l’economia (sobre tot la macroeconomia, ja en tinc prou amb la meva “micro”) em miro perplex com unes determinades agències internacionals poden fer trontollar l’economia d’un país només en canviar la fiabilitat del seu deute nacional.
Grècia, l’economia més “tocada” de la zona Euro, veu com la resta dels països de la UE surten al seu rescat invertint-hi xifres desmesuradament astronòmiques. Això, juntament amb les mesures estructurals que prendrà el govern del propi país, garantirà certa estabilitat econòmica i monetària i farà que poc a poc, i a mesura que la resta de països també vagin sortit de la crisi, que Grècia també se’n pugui anar sortit.
És molt difícil que un estat pugui declarar-se en suspensió de pagaments o fallida tècnica. És per això que els grups inversors internacionals prefereixen en aquests moments invertir en deute emès per un estat (i més si a sobre està garantit per la resta dels països europeus) que no en valors de determinades companyies que cotitzen en borsa i que saben que, en un moment donat, poden patir un daltabaix.
Però és cert que el paper de l’oposició espanyola en tot aquest procés no és, precisament modèlic. Davant d’una situació greu (més o menys, no ho sé) que té l’estat espanyol, en lloc de fer costat o, simplement, mirar de fer segons quines declaracions, el PP es mostra més com un aliat dels especuladors internacionals que no com un partit responsable amb interessos d’estat.
I això només ho fa amb un únic objectiu: precipitar la caiguda de l’actual govern i provocar unes eleccions anticipades on té molts números per a sortir-ne guanyador, per molts casos de corrupció que l’esquitxen i amb un líder que mai ha aconseguit difondre confiança entre la majoria de l’electorat del país.

UNA POLÈMICA ABSURDA

Només ho he vist a un lloc, però m’imagino que més d’un mitjà de comunicació se’n ha degut de fer ressò i també ha hagut de sortir a més d’un debat, sinó tampoc s’entendrien les declaracions d’ahir de Josep Guardiola.
Anem a pams. Abans del partit conta el Vila-real es va anunciar que Xavi patia una petita lesió i que era dubte per al transcendent partit. Però Xavi va voler jugar i va ser un dels millors del partit per no dir que va ser el jugador més decisiu.
Al dia següent, a la pàgina de “Yahoo España” que és la que tinc d’inici al meu ordinador, vaig veure a l’apartat d’esports que es posava en entre dit que Xavi volés jugar lesionat amb el Barça a costa que, tal vegada, no podria jugar amb la “roja”.
I és que a ningú sé li escapa que aquest any és any de mundial de futbol i que, després de que la selecció espanyola de futbol guanyés l’Eurocopa amb Xavi nomenat el millor jugador, aquest any totes les esperances “nacionals” estan dipositades en que es pugi guanyar per primer cop la Copa del Món de futbol, una fita que, fins ara, Espanya, ni l’ha “rascat”.
Però és evident que Xavi, encara que tingui dos anys més, és una de les peces fonamentals per intentar assolir aquest objectiu. I es clar, si ara té molèsties (és diu que es tracta d’una petita fissura), les incondicionals de la “roja” pensen que si juga amb el Barça, Xavi pot acabar per lesionar-se de més gravetat i la qual cosa l’impediria jugar el mundial de futbol amb Espanya.
I la pregunta és, té que jugar Xavi lesionat tots els partits de lliga que pugui amb el Barça? La resposta, per a mi i, suposo, que per a la resta d’aficionats al Barça, no té cap mena de discussió: Sí!!
I per més d’un motiu. El primer és per que Xavi, per damunt de tot es deu al club que li paga la fitxa. Segon, perquè el Barça encara no és campió de lliga i tal com va la cosa, podria ser que s’arribés a la darrera jornada sense haver pogut entonar encara “l’aliron”.
Ahir Pep Guardiola ja va declarar (suposo que responent la pregunta d’algun periodista –i tal vegada de fora de Catalunya-) que “Xavi si es troba bé, jugarà i que tothom estigui tranquil que també serà al mundial de Sud-àfrica.
Aquesta “falsa” polèmica l’entenc des del sentit més “nacional espanyolista”. Segurament que aquells que el més que ve donaran suport a la selecció espanyola de futbol, ara com ara, estan desitjant que el Madrid guanyi la lliga. Però es clar, per a ser campió el Barça ha d’empatar al menys un partit més.
Hi hauria el mateix debat si estigues lesionat (o tingués molèsties) Sergio Ramos o Casillas? M’imagino que no.

DESÍDIA

Des de l’agost de 2006 Amposta té un nou escut adaptat a la normativa catalana. Més tard, s’aprova la nova bandera.
L’escut és un quadrat cairat amb la corona de ciutat i els distintius propis de la ciutat d’Amposta. Mentre que la bandera va invertir els colors que s’havien usat en les darreres dècades. Si abans era una creu de Malta roja sobre fons blanc, l’actual és una creu de Malta d’argent sobre un camp roig i també sé li van incorporar les quatre barres.
Però des d’aquell dia, l’ajuntament d’Amposta ha seguit fent servir en alguns cops l’antic escut. L’excusa és que el professional que els hi va fer el treball no hi estava assabentat. Però la realitat és que quasi quatre anys després encara surt al costat de “l’anagrama” de l’ajuntament.
El primer cas que recordo de la errònia utilització va ser quan es va inaugurar la plaça Sant Jean de la Rouelle, una ciutat francesa entre Orleans i París que té un alcalde descendent d’ampostins i que des de fa més de 20 anys està agermanada amb Amposta.
Un altre exemple és quan l’any passat es va fer l’homenatge a José Guarch, “lo Teixidó” i sé li va posar un bust. Al marbre del pedestal es pot veure, encara avui l’escut oficial fins l’any 2006.


El darrer cas és molt més recent. Diumenge 25 d’abril, com és tradicional, Amposta va acollir una trobada de puntaires d’arreu de les terres de l’Ebre i d’altres indrets com Vinaròs. Sobre la passarel•la que creu l’avinguda de Santa Bàrbara entre l’avinguda de Catalunya i la prolongació de la mateixa, es va penjar una pancarta on també s’hi podia veure l’escut antic.
Als diferents governs convergents de la nostra ciutat, des de sempre, els ha interessat més les grans obres per a fer grans inauguracions que no els petits detalls propis de la gestió del dia a dia.

PRIMER DE MAIG

El 1r de maig és la festa internacional del treball. Un dia que tots els treballadors haurien de tenir festa per a commemorar la jornada i fer el que cal: manifestar-se i reivindicar-me.
I és que la lluita de l’obrer per a aconseguir l’estat del benestar que ara, afortunadament gaudim, ha estat llarga i difícil. I encara són molts els perills, entrebancs que trobem a diari i moltes les fites que manquen per assolir.
Divendres una amiga d’esperit sindicalista de tota la vida (CC.OO) em deia indignada. “Demà tothom hauria de fer festa. Hi ha gent, sobre tot joves, que no coneixen el significat del primer de maig”.
Els sindicats, com tots el primer de maig (a Espanya des de la mort del dictador) van convocar manifestacions, afortunadament unitàries. Si per unitàries entenem les convocades pels dos “grans” sindicats del país. UGT i CC.OO.
Però un any més la participació va ser minsa. El treballador no sé sent motivat a l’hora de reivindicar-se. Jo encara diria més. És còmode i pensa que ja li traure’n els altres les “castanyes del foc”.
Ahir a Catalunya hi van haver 5 manifestacions: a les quatre capitals de província i Tortosa, tal com va passar quan es va fer la manifestació en contra de la jubilació al 67 anys.
Per la meva part, i un any més, em vaig quedar a casa. Potser algú dels que llegiu aquest escrit pensareu que estic “predicant el que no crec”. No! Jo estic al costat dels “meus”, dels sindicats de classe, de la UGT. Però ja fa uns anys que per uns o d’altres motius no acudeixo a la trucada dels sindicats per al primer de maig. Segurament també és que s’hi esforcen poc.
Ja fa anys que a casa no m’arriba la convocatòria. Abans, a part de la “mani” es solia fer un esmorzar o un aperitiu per ajudar a reforçar l’efecte crida.
De totes formes hi ha moltes treballadores i treballadors aturats. Moltes empreses afectades per ERO’s temporals i molts treballadors que mai més podran tornar a treballar a la fàbrica on havien treballat tota la vida perquè ha degut de tancar per culpa de la deslocalització. Són els primers que haurien de sortir al carrer i manifestar-se per a reivindicar un lloc de treball. Primer una feina, després, si és possible de qualitat.
A la carretera entre Masdenverge i Amposta, des de fa un parell de mesos, s’hi poden veure unes pintades que jo no comprenc si són reivindicatives o per a fomentar la “mala llet” entre els ciutadans. Així s’hi poden llegir 2missatges com aquests” “ZParo” o “Sindicats traïdors. 5.000.000 d’aturats”. Com si la destrucció de l’ocupació fos cosa del govern o dels sindicats.
Els que demanen una vaga general en contra del govern, primer caldria preguntar-los si acudirien a la crida dels sindicats (precisament)
Qui em coneix ja sap que, durant aquest any he acudit a les manifestacions en contra de la jubilació als 67 anys i a les que s’han fet a Ascó y Móra d’Ebre en contra de l’MTC. I a finals de l’any passat vaig acudir a Tortosa per donar el meu recolzament a les treballadores i treballadors de la LEAR. Que no assisteixi a les del 1r de maig no deixa de ser una “anècdota”.
Parlant del MTC (Magatzem Centralitzat de Residus o cementiri nuclear) cal recordar que aquests dies el secretari general de la UGT de Catalunya i el d’aquí de les Terres de l’Ebre, Wifredo Miró, li han donat suport.
Fins ara li havia sentit a dir a Wifredo (el dia 11 de març a Roquetes en el decurs del V Congrés de la FSP-UGT de les TT.EE.) que sobre el tema “no hi havia opinió”, ja que dintre del sindicat hi havia opinions contraposades. No obstant, va dir que “sempre que calgués defensar la creació d’un lloc de treball, des de la UGT es faria”.
Com a militant de la UGT (FSP-UGT) estic en contra de l’MTC (de no estar-hi no hauria acudit a les manifestacions)
Ja he dit més amunt que “el primer és aconseguir un lloc de treball”. Però no qualsevol lloc de treball ni pagant el preu que sigui. I el preu de tenir un cementiri nuclear a les nostres comarques, sospito, és molt gran i un risc que no hauríem de córrer... Per si de cas!

UNA HISTÒRIA D'ALTS CÀRRECS I PAGESOS

Ahir, el govern, va fer publica l’eliminació de 32 alts càrrecs de l'administració de l'estat i 29 empreses públiques, tot per a poder reduir el gran dèficit públic que arrossega Espanya.
Entre els càrrecs públics que van cessar està el que era fins ara director general de l’Agència Tributària, Jesús Pedroche.
A ningú se li escapa que, com a treballador de l’AEAT, (no m’agrada dir ‘funcionari’), l’he tingut de cap durant un llarg període de més de 6 anys.
Però més enllà d’aquesta relació purament “simbòlica”, ja que com us podeu suposar, la relació amb un director general amb despatx a Madrid, és nul•la per a un administratiu de Tortosa, les meves referències sobre Jesús Pedroche són molt anteriors al seu nomenament com a alt càrrec del govern socialista.
Jesús Pedroche tenia un oncle (el germà del seu pare) que vivia la Ràpita i que ja va morir, crec recordar, que ara ha fet un parell d’anys. Es deia Justo Pedroche i un dia el seu oncle, amic del meu pare i també meu, em va dir que “tenia un nebot que ocupava un lloc de responsabilitat dintre de l’àrea de recaptació de l’Agència a Madrid”. Com que Madrid està ple de polítics i funcionaris amb responsabilitat dintre dels organigrames de l’Administració General de l’Estat, vaig pensar que “era un més”. La sorpresa va ser quan vaig assabentar-me que havien nomenat director general a un tal Pedroche. Ràpidament vaig exclamar. “El nebot de Justo!”
Justo Pedroche i mon pare tenien dos petites finques al terme d’Ulldecona, partida de l’Arion, coneguda per l’existència de les “oliveres mil•lenàries”. La de Justo estava més propera a la carretera que va des de la Galera a Ulldecona, passant prop de la Miliana i que ocupa l’antic traçar de la Via Augusta romana. La del meu pare era una mica més amunt, més prop de les olivers monumentals. De fet des de la punta de la finca de mon pare fins les famoses oliveres només hi ha un centenar de metres. Per això puc presumir de conèixer prou bé tota aquella zona ja que de jove la recorria parant rateres (paranys) per agafar tords i moixonets i també hi buscava espàrrecs.
A Justo li entraven a robar sovint a la caseta. La seva finca era petita però acollidora i apta per anar a passar-hi un cap de setmana i anar-hi a fer una “rostida”. Estava impecable: neta d’herbes, ordenada, etc. Per això era atractiva per als ulls dels que els hi agrada apropiar-se dels bens dels altres. Al final la va haver de vendre d’avorrit per les constants “entrades” a la caseta.
Al final al meu pare també li van entrar a robar. La nostra caseta era més antiga, de les que solen haver normalment a les finques de garriga. Dintre no s’hi guardava res de valor, al menys per a nosaltres. Quan ens hi van entrar donant forts cops a la porta fins que va cedir la part interna, ens van robar un gresol, un test construït pels terrissaires de la Galera fet expressament per guardar-hi les grémenes (els cucs que es feien servir d’esquer per a les rateres) i de fora al carrer una pica en forma de petxina que, segurament havia estat usada en alguna església o ermita i que quan els meus pares van comprar la finca ja estava allí per a poder-se rentar-hi les mans. Doneu-vos-en compte de la importància que li donàvem a la pica que la conservàvem al mateix lloc on ens la varem trobar.
Els meus pares també van acabar per vendre-la, ja que se’ls hi feia molt costa amunt poder-la treballar. Avui es propietat de la fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. Però com va acabar parant a mans d’aquesta fundació ja és una altra història.

RESTES DE FRANQUISME A AMPOSTA

Després de “descobrir” una vintena de plaques de l’antic “Ministerio de la Vivienda” amb el jou i les fletxes de la Falange a la passada legislatura, ara feia més de 3 anys que no n’havia trobat cap altra per Amposta. Fins la setmana passada.
Certament, en el trajecte des de la casa consistorial fins al meu cotxe, vaig passar pel carrer Felip II (molt proper del conegut bar “Llar”, dissenyat en els seus orígens pel pintor i escultor Josep Niebla) en vaig veure una. Per aquell indret hi havia passat un grapat de vegades, però no me’n havia adonat. La foto la he feta avui en el moment que una veïna sortia de casa. Li he dit que estava fent i m’ha respost que “es van plantejar treure-la quan van pintar la façana, però que al final no ho van fer) Li he dit que jo mateix ho comunicaria al cap de la brigada para que la tragués. La única cosa que li preocupava era l’espai que quedaria sense pintar, però m’ha dit. “Ja li posarem un paper pintat de roig”.


No gaire lluny d’allí, al carrer Melilla, ficada a un bloc situat entre aquest carrer, el Larache, Europa i la plaça de la Pau, construït poc després de la Guerra Civil, està el rètol més gran dels que hi devien d’haver a Amposta i, evidentment, dels que encara hi queden. És veritat que per la seva situació (a una altura considerable) i les seves condicions, es fa molt difícil de treure. Però caldria fer-ho, si més no, per fer complir la llei de la Memòria Històrica.

INTERESSANT ARTICLE DE L'ENRIC SOPENA SOBRE LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Cabos sueltos

Sepan estos jueces de toros y puros que Cataluña lleva siglos de incomprensión. Y seguimos

Dicen que Guillermo Jiménez, vicepresidente del Tribunal Constitucional, avanza ahora a toda velocidad en la redacción de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Tras cuatro años mareando la perdiz entre unos y otros, a este magistrado –que forma parte del bloque conservador, que es mayoritario- le han entrado de pronto todas las prisas. Cuanto antes se cierre el asunto, más posibilidades va a tener Mariano Rajoy de salirse con la suya. Jiménez debe creerse a estas horas que, a poco que la fortuna le acompañe, puede pasar a la historia como el heroico juez constitucionalista que garantizó –contra el viento y la marea secesionista- la unidad de España.
Jiménez es un patriota. Parece que está dispuesto a podar las cosas que él y los suyos saben que más aprecian o valoran muchos de los ciudadanos de Cataluña, como son la lengua, la cultura, ciertas costumbres y los símbolos. Exactamente, todo aquello que provoca, de cuando en cuando, oleadas pestilentes de catalanofobia, convenientemente manipuladas desde la prensa conservadora, no sólo con sede en Madrid. Están eufóricos. El cerebro judicial de Génova 13, Federico Trillo, levita. ¿Pretenden prohibir la fiesta nacional? Se van a enterar. ¿Ha resucitado la España de Frascuelo, célebre matador de toros? Ahí estaban, en el callejón de la Maestranza, en la muy hermosa ciudad de Sevilla, los magistrados del Tribunal Constitucional Jiménez, Ramón Rodríguez Arribas y el tránsfuga Manuel Aragón.

Otro tránsfuga famoso
Aragón –al estilo de Luciano Varela, otro tránsfuga famoso, éste en el Tribunal Supremo- aspira a llegar a las más altas cimas de la judicatura a cuenta de cepillarse el Estatuto. A Varela lo adoran los populares. Aragón presume de ser azañista. También José María Aznar, en sus primeros tiempos presidenciales, recién llegado a La Moncloa, presumía de ser un fiel admirador de don Manuel Azaña. Aznar, sin embargo, no engañó con su supuesto azañismo más que a los bobos o a los analfabetos.

Un discurso admirable
Pero, qué curioso, a Azaña lo odiaba la derecha española -entre otras cosas muy dignas como el laicismo y las cuestiones sociales- por haber defendido con gran vigor y coraje el Estatuto de Cataluña. El primero, el de la II República, votado masivamente por los diputados socialistas de la época. Nunca nadie ha pronunciado un discurso tan admirable -dedicado al derecho de los catalanes a gestionar su autogobierno- que el pronunciado por Azaña. Luego, fueron aprobados, o estuvieron a punto de serlo, los estatutos de Euskadi, de Galicia –uno de cuyos ponentes, por cierto, fue abuelo de Rajoy- o el de Andalucía.

Otra historia
El golpe de Estado y la guerra civil acabaron con los estatutos republicanos. Desaparecieron cuando los fascistas/franquistas/falangistas liquidaron las libertades y enterraron la democracia. En aquellos momentos de la derrota es cierto que Azaña fue especialmente crítico con el Gobierno catalán. Pero eso fue otra historia. Tan trágica fue esa historia que el presidente Lluis Companys fue fusilado vilmente, tras haber sido detenido en Francia por la Gestapo y entregado a la policía del general Franco.

Dionisio Ridruejo
En enero de 1939 entraron en Barcelona las tropas del dictador. Entre los invasores figuraba Dionisio Ridruejo, uno de los máximos responsables en aquel tiempo de la propaganda del régimen. Más tarde, Ridruejo rompió sus vinculaciones con el Gobierno de Franco porque le parecía un régimen corrupto y tiránico. Cayó en desgracia y hasta fue encarcelado por formar parte activa de la oposición, naturalmente clandestina. Murió poco antes que el llamado Caudillo. En sus memorias dejó escrito que una de sus preocupaciones principales era “que los catalanes no se sintieran invadidos ni discriminados en tanto que catalanes (…) Me parecía a mí entonces (…) que Cataluña podía soportar muy bien la revocación del Estatuto de Autonomía pero no la interdicción o el despojo de pertenencias fundamentales como la lengua o el estilo de vida (…)”.

“Barcelona, ciudad pecadora”
Las propuestas de Ridruejo respecto a los catalanes no fueron aceptadas por los mandamases del Gobierno franquista. Sus argumentos eran los siguientes: “Barcelona había sido una ciudad pecadora y religiosamente desasistida (…); había que hacer misas de campaña (…) y actos religiosos expiatorios”. Ahora los jueces conservadores y un tránsfuga están a punto de mantener el Estatuto aunque debilitando la lengua y los símbolos de “un estilo de vida”. O sea, los símbolos nacionales. Es ésta la peor forma de contribuir al entendimiento básico entre Cataluña y el resto de España. El Gobierno de España, presidido por José Luis Rodríguez Zapatero, no puede ni debe asistir impávido o una nueva agresión contra Cataluña y, sobre todo, contra los catalanes. Sepan estos jueces de puros y toros que los catalanes -los ciudadanos de Cataluña- llevamos muchos siglos aguantando incomprensión y arrogancias provocadoras. Y seguimos. Que nadie lo dude.

Enric Sopena es director de El Plural

ENCARA ENS QUEDA EL BÀSQUET

... I el handbol... Bé, ja sé que no és el mateix. No és igual ser campions d’Europa de bàsquet o de handbol que de futbol, però cal ser positius i mirar el futur amb optimisme. A més, de bàsquet, sinó recordo malament només en tenim una ce “copa d’Europa”. Potser ja va sent hora de anar-ne sumant d’altres per al museu...
La setmana passada deia que podien remuntar, però no va poder ser. I una altra vegada, penso, no s’ha de donar la culpa a ningú. El Barça no va jugar els futbol meravella que ens té acostumats i prou... Per a què donar la culpa a factors externs. Ahir, Mourinho va guanyar la partida a Guardiola, mal que ens pesi reconèixer-ho.
Avui el meu fill em deia: “No és cert que el Barça va dominar el partit. Va tenir la pilota perquè l’Inter ens la va deixar. Però l’equip italià va jugar el partit que l’interessava i el Barça no”. I té tota la raó.
Ahir al Barça li va faltar ambició. Si escoltareu la retransmissió que van fer els locutors de TV3, segurament recordareu que Pitxi Alonso va dir precisament això. Sobre tot a la segona part calia sortir a “morir”. I ahir, com dimarts al cap de l’Inter, el Barça només va crear continuades ocasions de perill els darrers 10 o 15 minuts. No varem saber aprofitar l’avantatge de jugar amb un home més durant més d’un hora de partit. És cert que les ocasions de gol d’ells van ser pràcticament nul•les, però portaven l’avantatge de 2 gols i això, en una semifinal de la Champions League, és tenir molt treball fet. I el Barça el devia de fer tot.
Ahir la connexió Xavi, Messi de la que us parlava la setmana passada, tampoc va existir. Ibrahimovich no està a l’alçada de Eto’o ni molt menys. Jo no sé si de cara a temporades futures millorarà, però ho dubto. Denou he de fer referència a mon fill: “Ja vaig dir jo que havíem de fitxar a Villa. Ara tots els amics em donen la raó”. Em sentenciava avui... Henry no és el de l’any passat. Ha estat molt lluny de ser-ho. Iniesta s’ha passat bona part de la temporada lesionat. I els altres han anat complint més o menys. Messi ha estat millor, però ha fallat en els partits que, segurament, l’equip més l’ha necessitat. Els 4 gols contra l’Arsenal i algun més, se’ls hauria pogut guardar per als partits contra l’Inter... I contra l’Espanyol.
Us deia que cal ser optimistes, però en aquest moments no ho sóc. Què voleu que us digui? Guanyarem contra el Vila-real? Tant de bo. Però els jugadors han quedat prou tocats. Avui escoltava un preparador físic i deia que els jugadors professionals estan mentalment i físicament més preparats que la resta de nosaltres. No dubto que sigui així. Però contra el Vila-real hauran de recuperar alguna cosa més que l’estat anímic i la confiança. Xavi és, en aquests moments, un dubte seriós. I sense ell i Iniesta, qui crearà el joc d’atac. Pep tindrà que improvisar un mig del camp el suficientment fort per aguantar les embranzides de l’equip de la Plana, però a la vegada caldrà aprofitar alguna de les poques ocasions que, intueixo, tindran aquest proper cap de setmana.
Els 6 títols de l’any passat van ser una burrada. Ja dèiem que calia gaudir el moment que no sabíem si es tornaria a repetir més... Però si aquest any de 6 passem a 0, penso que el Barça de la temporada 2009-2010, haurà fracassat. La copa del Rei, la varem tirar contra el Sevilla, però encara quedaven els dos més importants. Una nova relliscada a les semifinals de la Champions, potser no entrava als plans, però en part pot tenir la seva lògica, però perdre la lliga quan després de guanyar el Madrid teníem 6 punts d’avantatge, seria prou incomprensible.
El cicle del Barça no s’ha acabat. Però l’any que ve cal fitxar amb més criteri i reforçar alguna línia. Ara per ara si es fes fora Henry i Ibra, penso que seria el tot lògic.
Una darrera pregunta: I a Bojan perquè no sé li donen més minuts?
No poso en dubte la bona tasca de Guardiola, però ell també és humà i es pot equivocar i això cal que tothom ho assumeixi.

CONTRADIENT A MAS

Si escoltem a Arturo Mas, el líder dels convergents, Catalunya hauria de “tancar” per liquidació. El govern és un “desgovern”, la societat està “empipada”. Si heu escoltat la veu dels de CiU d’Amposta, al territori “hi ha conflicte per la vegueria”.
Es tracta de donar arguments, siguin certs o no per crear el clima electoral necessari.
El passat 6 de març, Mas, va ser a Amposta. Allí va donar tot un repertori de frases (d’aquelles que pocs com ell saben donar) per argumentar-ne els motius pels qual CiU ha de guanyar les properes eleccions. Una d’aquestes frases (segons em van dir) va ser que “el tripartit té abandonat el nostre territori”. Un argument que els membres de la PDE fèiem servir sovint contra el darrer govern de Jordi Pujol on Mas n’era el conseller en cap.
Però les proves demostren que mai com ara s’havia invertit tant a les Terres de l’Ebre. A part dels ajuts canalitzats a través, principalment del departament d’Acció Social i Ciutadania, hi ha una sèrie de noves infraestructures, visibles als ulls de tothom.
Us deia ahir que dilluns vaig anar a la Galera. Al passar per Santa Bàrbara vaig fotografiar el desviament que s’ha fet per a no caler passar per la població i que es va obrir al transit el passat cap de setmana. Dissabte ja vaig porta als meus pares per a que el veiessin i van trobar que estava “molt bé”. No està acabat, però si que, com he dit, està obert al trànsit.
A pocs quilòmetres, entre Amposta i Freginals, fa pocs anys també es va obrir una nova carretera que facilita la comunicació entre les dues poblacions del Montsià i és una drecera per a sortir d’Amposta cap a Ulldecona i les comarques del N de Castelló.


Un govern socialista, en aquest cas de Madrid, està executant les obres del “darrer” pont sobre l’Ebre el que unirà els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Tot obres llargament reivindicades i de les que fa anys que se’n parla però han hagut de ser governs socialistes el que les han dut a terme.
Aquest matí mateix he anat a Tarragona i he vist com avancen les obres d’un altre desviament, el de l’Aldea. Quantes dècades fa que es reivindicava aquesta infraestructura?


A part d’aquestes obres “majors”, s’està arranjant la carretera entre Ulldecona i Vinallop i també començarà dintre de poc l’arranjament entre Amposta i Santa Bàrbara. I l’any passat es va fer el mateix amb l’Eix de l’Ebre.
Podríem posar més exemples, com la carretera que, a partir de l’Eix de l’Ebre va cap a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Arnes i ens “apropa” amb el baix Aragó o la de Batea, etc. O l’enllaç de la N-340 amb Alcanar...
Amb els governs de CiU, es veritat, van fer l’Eix de l’Ebre que ja va néixer desfasat, ja que, des del principi hauria tingut que ser una autovia. I parlant d’autovies, la que va de Tortosa cap a l’Aldea (però sense arribar-hi), CiU va trigar 11 anys en fer 11 Km.!


És cert que encara en manquen més. Ara en recordaré unes quantes. Una sortida de la AP-7 dintre de la comarca del Montsià i també una nova estació de tren a l’alçada d’Amposta. Un port comercial (sense dir on, però suposo que ja coneixeu les meves preferències). L’arribada de l’autovia A-7 (ara ens hem quedat al mig) Com us deia abans, convertir l’Eix de l’Ebre en autovia i enllaçar-ho amb una altra per Gandesa amb l’Aragó...
De feina en queda molta per fer, veurem quantes obres d’aquestes seran capaços de fer els nous governs, tant el de la Generalitat com el Central.

XVII FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA

Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera.
Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen.
Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal.
Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris.
I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.


Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població.
I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència.
Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.

L’UNIVERS VIRTUAL DELS CROMOS

Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.

De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar.
Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època.
De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses...
Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta.
Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia.
Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar.
Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple)
Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc.
Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!

LA PRIMERA RENDA DE LA CRISI

El títol és prou coincident al que he trobat avui al Periódico: “Arriba la primera renda de la crisi”. De per si no seria cap notícia, ja que les coses, per repetitives, al final, ningú (o quasi) no em parla.
La declaració de la renda (o de l’IRPF) és una obligació força habitual entre la majoria d’espanyols. Des de la reforma fiscal que hi va haver al poc temps de morir el dictador fins la d’aquest any, la de 2009, ja es porten fets una trentena d’exercicis i tret d’algunes reformes de tant en tant i novetats (molt més sovint), bàsicament, el sentit de la declaració ve sent el mateix.
Però si llegim un dels subtítols, ja tindrem una pista del que passa aquest any: “Mots treballadors que es van quedar a l’atur el 2009 hauran de pagar per IRPF aquest any”.
Jo ho vaig veure venir i ja ho vaig anunciar ara fa un any. Vaig “engegar” una campanya per a que l’Estat declarés exempt la prestació d’atur. Vaig enviar cartes al director dels principals diaris (el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, el Punt, Diari de Tarragona) La majoria m’ho han publicar. També, i com faig habitualment, ho vaig posar al meu blog.
Ningú em va fer més cas...
És evident que a “títol individual” no es pot lluitar, però els sindicats, associacions d’immigrants i altre col•lectius haurien pogut “fer seva” la proposta que vaig fer i intentar fer alguna cosa per evitar el que em sembla ja, en aquestes altures, inevitable.