LA IMPORTÀNCIA DE LA COMUNICACIÓ

O potser caldria dir la importància d’una bona comunicació.

Una bona comunicació potser no fa guanyar eleccions, però hi ajuda. Voleu en exemple? Quan allà per l’any 1986 es va celebrar el referèndum sobre l’OTAN, tot feia pensar que el resultat seria contrari a l’ingrés, ja que el lema OTAN no bases fora, havia arrelat amb força entre la població, sobre tot entre els més joves i conscienciats socialment. Però el dia anterior a la jornada de reflexió perceptiva en totes les jornades electorals va sortir el llavors president Felipe González que, amb el seu discurs, va fer canvia l’opció de vot de molta gent que l’escoltava.

Després de la davallada generalitzada del PP, el President de la Comunitat Valenciana (a Catalunya País Valencià) Alberto Fabra ha decidir nomenar un portaveu de l’executiu a jornada completa i no només per a després de les reunions del Govern.

Segons Fabra (que tot i ser de Castelló no parla valencià –també anomenat català-) cal enviar missatges constantment a la població per a explicar-los les polítiques que es duen a terme des del Govern Valencià.

Segons Empar Marco, la corresponsal de TV3 a València, aquesta tasca la portava a terme fins fa uns mesos la Radio Televisió Valenciana, però d’ençà del seu tancament, la comunicació entre govern i ciutadania havia quedat orfe per la part del govern.

Si hagués estat jo el nomenat portaveu a jornada completa (evidentment que no ha estat així), presentaria la meva dimissió irrevocable de forma immediata per por a convertir-me en l’ase dels cops en el cas de que el PP no remunti el vol.

Que una sola persona (o un equip si voleu) hagi de fer el mateix paper que 3 o 4 mitjans informatius em sembla un disbarat monumental i em pregunto una cosa: Tancats els mitjans públics valencians, quins canals faran servir?

Des del meu punt de vista es tracta d’un despropòsit més de Fabra que mai ha estat a l’alçada del president que València necessita.    

ES BUSCA LÍDER

El PSOE, més que un problema de idees (que també), té un greu problema de lideratge. Amb els dos anys de Rubalcaba al font del partit (des del meu punt de vista, dos anys perduts) va demostrar que no era el líder que el partit necessitava. Durant els debats on es va enfrontar directament amb Rajoy (què té un pèssim nivell d’oratòria) va demostrar que, fins i tot, havia perdut aquell domini de la paraula que va demostrar en altres èpoques. Segurament un dels punts més forts del dimitit Secretari General. Qui no recorda la seva loquacitat d’altres èpoques en enfrontaments parlamentaris amb destacats representants de l’oposició. Sembla que en el pas del temps, Rubalcaba va anar perdent pel camí la improvisació, l’enginy i, sobre tot, la intel·ligència mostrada en les seves èpoques de govern.

Fórem molts els que hauríem preferit a Rubalcaba abans que Almunia i, tal vegada, a Borrell abans que els altres dos, però en política (i això ho coneixem bé els que hem militant en partits polítics), no sempre es fa el que vol la militància, sinó que s’anteposen els interessos de partir (potser hauria de dir de direcció de partit) a qualsevol altre, com per exemple interès general dels ciutadans.

En un temps convuls com el que estem vivint, està clar que la ciutadania tendeix a buscar un referent que no té. Els dos principals partits espanyols han perdut en dos anys i mig bona part de la credibilitat que els hi quedava després de negar (els socialistes) la crisi i d’enfonsar encara més el país (els populars), malgrat presentar-se com els salvadors de la pàtria.  

Els resultats de les passades Eleccions Europees a Espanya han demostrat fefaentment el que estic dient. El bipartidisme, un dels trets més característics de la nostra política, es va superar, entrant en escena partits de nova formació com Podemos, liderat per Pablo Iglesias, nom homòleg amb el fundador de la UGT i el PSOE. Més allà de l’anècdota, la coincidència de noms tindrà un altre significat?  

La irrupció de Podemos (quarta força més votada després de PP, PSOE i la Izquierda Plural) s’ha d’interpretar com un reallotjament del vot de l’esquerra després de comprovar l’ambigüitat d’UPyD (un partit creat per a complaure l’ego de la seva lideressa) i de situacions molt semblants al marc de la dreta com ha estat el naixement de partits com C’s a Catalunya o Vox.

Durant els darrers dies he llegit durs atacs a la nova formació de Pablo Iglesias. En tots dos casos, el seu origen l’hem de buscar en la por que tenen els representants dels dos grans partits i, en el cas de la dreta i de la premsa afí que li riu totes les gràcies a que es parli clar i se’ls hi destapin mil i un afers més sense que puguin utilitzar la tàctica del ventilador o el tu més... En canvi, al PSOE els hi preocupa perdre l’hegemonia de l’esquerra que han mantingut d’ençà del restabliment de la democràcia després de la dictadura franquista.

La veritat és que ho tenen difícil els socialistes a l’hora de canviar noms. Des del meu punt de vista tant la Carmen Chacón com Patxi López tenen més passat que futur i, en tot cas, les idees que defensen, estarien en discordança amb alguna de les corrents sorgides recentment, sobre tot a Catalunya. Susana Diaz, la nova Presidenta andalusa sense passar per les urnes, sembla ser, ara com ara, la dona forta del partit, però caldria veure que passaria si s’enfrontava a un congrés. Personalment tampoc és del meu grat per la poca sensibilitat que ha mostrat en el tema català. De tots, l’Eduardo Madina seria, des del meu punt de vista l’opció més viable, però davant seu tindria el difícil repte d’unir un partit massa disgregat i de renovar-lo, tant en persones com en programa; encara que això, en principi, li passi una certa factura electoral  que, en tot cas, seria no arribar als millors resultats històrics del partit, però si iniciar una remuntada visible respecte als assolits en els darrers comicis.    

EXPECTANT

Sé que alguns dels meus amics internautes fa dies que troben a faltar els meus acurats anàlisis polítics. Bromes a part, el cert és que m’ho passo bé comentant la vida política del nostre país i, encara que de vegades m’equivoco, normalment l’encerto.

Un dels que em va demanar l’anàlisi de les passades Europees va ser l’amic Manolo i li vaig dir que si fa o no fa, els resultats eren els que havia anunciat ja fa unes setmanes.

La davallada socialista tant a Espanya com a Catalunya, s’intuïa. Es veia venir que ni Rubalcaba ni Navarro es veurien reforçats després de les eleccions.

En calent, les valoracions sempre solen coincidir: Hem entès el missatge i hem de canviar. Ho van dir des del PSOE i ho va dir Pere Navarro.  

Fins i tot una cosa semblant és el que va dir Rajoy després del desastre electoral del PP, tot hi haver guanyat les eleccions. En aquest cas tremolo, ja que si adopten noves mesures serà per a perjudicar a les classes populars en detriment dels rics. El casero Germà Bel va opinar així al programa de Cuní a 8tv: Mai havia vist celebrar amb tanta eufòria una davallada tan gran. Però les derrotes s’han de camuflar, encara que només sigui de cara els seus electors. Quantes vegades haurem escoltat que després de les eleccions tots hi guanyen? Uns perquè realment ho han fet, els altres perquè han guanyat vots respecte eleccions anteriors, d’altres perquè han perdut menys del que esperaven...

Si he de definir en una paraula el meu estat actual és expectant. Dir que es canviarà és molt fàcil, canviar realment, una mica més complicat.

A Rubalcaba sé li ha de reconèixer el gest de plegar. Ara bé, plega 2 anys tard. Diguem-ho clar i català: El PSOE ha perdut dos anys!

A Catalunya, Navarro ha començat consultes amb els seus col·laboradors més propers, però també amb els sectors crítics del partit i, encara que hagi anunciat que vol canviar de política, difícil ho veig que pugui convèncer als antics militants socialistes.

Què dirà ara Navarro? Que de sobte està pel dret a decidir i que abandona la via federal? Evidentment es trobarà amb l’oposició de la resta dels socialistes espanyols i amb la incredulitat dels ciutadans de Catalunya.

Navarro, com Rubalcaba, hauria d’haver anunciat que plega. Està clar que si l’escletxa per on entre l’aigua al vaixell ha anat creixent durant els darrers mesos, ara, quan ja té una mida considerable, és molt difícil d’aturar. I davant d’aquesta situació, militants i simpatitzants segueixen abandonant la nau buscant refugi a d’altres formacions polítiques molt més coherents, que és el mateix que dir que no han canviat de discurs en molts d’anys.

DEBATS TELEVISIUS

La nit de dijous es van fer dos debats televisius: un entre els cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea i l’altre entre els candidats dels dos principals partits espanyols PP i PSOE.

Paradoxalment, mentre l’actual situació de Catalunya va ser un dels temes de debat entre els primers, al segon debat no es va ni nomenar. Res, zero.    

Evidentment, els cinc candidats tampoc no és que aportessin gran cosa i la majoria van dir que era un tema intern d’Espanya i que s’havia de resoldre allí. No obstant, alguns, van manifestar que no hi havia d’haver cap problema a l’hora d’acceptar a Catalunya com un nou estat europeu.

Aquí, Arias Cañete va incidir en la recuperació econòmica i de com van deixar Espanya els socialistes. Caldria recordar a Cañete que l’actual situació de crisi té l’origen en la liberalització del preu del sòl per part d’Aznar i, posteriorment, per no saber desinflar la bombolla immobiliària, ja pel govern de Zapatero. Però que no se’n vulguin rentar les mans que són els màxims culpables.

Mentre, Valenciano va marcar distàncies amb el PP (sembla que darrerament hi ha qui ha volgut demostrar que el PP i el PSOE tenen moltes més semblances que diferències, entre ells Felipe González) i va critica-li al PP les polítiques contra les dones, la pèrdua de llibertats i el seu suport a la banca.

Em sembla que tampoc es va dir res sobre el nou pla hidrològic dissenyat per l’equip de Cañete i que tan perjudicial seria per al tram final del riu.

Si el meu vot hagués de dependre del contingut dels debats de dijous, segurament no votaria.

I votar a algun dels altres partits, resulta complicat, ja que de no ens han pogut transmetre el seu ideari de forma pública, perquè les televisions espanyoles i els dos principals partits, no ho han permès.

FELIPE TAMBÉ PIXA FORA DE TEST

A què venen les declaracions de Felipe González dient que podria haver un govern de concentració nacional entre el PP i el PSOE? Potser està fent campanya pel PP de cara les properes Eleccions Europees?

Mentre, el PSOE, intenta marcar distàncies, no només amb el PP, sinó també amb IU per a mirar de remuntar el vol, una missió que em sembla força difícil.

Felipe González va tenir el seu moment (o moments) perquè durant els 13 anys de govern en va haver de tenir molts. Fins fa poc el considerava el millor president del govern des de la mort de Franco, però darrerament ho fico en dubte. L’actual situació catalana és, en bona part, conseqüència d’una transició on no es van acabar de fer les coses bé i que per por als sabres, els ciutadans van estar més prudents que el que tocava.

Sóc de l’opinió que ni una hipotètica secessió de Catalunya seria motiu suficient com per a que s’hagués de fer un govern de concentració nacional.

Les xifres macroeconòmiques diuen que Espanya està sortint de la crisi, encara que jo no m’ho crec. Fins i tot dubto que haguéssim tocat fons. Això vol dir que ja fa molts d’anys que dura i que hi ha famílies que s’ho segueixen passant molt malament. Aquesta seria la cara més negra i trista de l’època que vivim.

És evident que els indicis de que una situació així podia passar van ser detectats molt abans de ser anunciats. Però ningú va moure un dit fins que d’Europa ens ho van manar. Segurament que ni des d’allí es van prendre les mesures que calia, però ara rectificar ja és molt complicat, sobre tot perquè seria acceptar els errors comesos.

La situació espanyola va ser molt greu. Es pot comparar amb la que visqueren Portugal, Grècia i Irlanda, tres països rescatats econòmicament parlant. Això vol dir que Espanya va estar en un tres i no res de ser-ho també. De fet se’n va parlar moltes vegades i es va acabar rescatant bancs.

Davant d’aquesta situació tan convulsa, els dos grans partits, PP i PSOE van ser incapaços de posar-se d’acord i fer un govern de concentració (amb tota la resta dels partits parlamentaris) per a mirar de sortir-ne de la millor manera. I ja sigui pels egos d’alguns polítics, ja sigui per les rivalitats entre ells o pel que fos (de fet em dóna igual), no es va fer.

Per tant si quan Espanya més ho necessitava no es va fer, quina necessitat hi ha de fer-ho ara?

No Felipe no, t’equivoques de mig a mig. Quan polítics com tu que heu tingut una gran rellevància a l’escenari de la política nacional i fins i tot internacional comenceu a pixar fora de test, algú us hauria d’aconsellar apartar-vos-en de forma definitiva, ja que amb els vostres comentaris feu més malt que bé.    

CRIA CORBS...

Abans que res, el meu condol a la família de la presidenta del PP de Lleó Isabel Carrasco. Una mor sempre és lamentable i quan s’ha produït de forma violenta, condemnable.

Dit això, recullo l’opinió de les persones que m’envolten i que coincideix al 100% amb la meva: Entre la societat hi ha una gran crispació i encara sort de que actes com aquest no passen més sovint.

Encara que ràpidament els mitjans de comunicació van informar que una (la filla) de les presumptes homicides (mare i filla), enginyera de professió va treballar fins fa poc a la Diputació de Lleó d’on va ser acomiadada, les causes que van induir a cometre el crim, encara són molt fosques.

Primer que res crida l’atenció que hagin estat dues persones. Una, pot al·legar trastorn mental transitori, però dues ja és molt més difícil.

Sembla evident que hi havia causes personals més que laborals i que entre la mare i la filla ja feia temps que ho anaven coent.

Una de les informacions que es van donar sobre el cas és que sembla que portaven un joc de matrícules de cotxe falses, la qual cosa reforçaria la teoria de que va ser un crim molt meditat i no un impuls sobtat.

Un altre enigma és la pistola que es va utilitzar. Diuen que la policia la està buscant per esbrinar quina de les dues dones va ser la que va ser l’autora material dels fets. Com que el marit i pare, respectivament, és el comissari de la policia d’Astorga, una ciutat de la província de Lleó, podria ser que s’usés l’arma reglamentaria d’aquest, però sembla ser que la policia ho descarta. Això vol dir que el comissari ha pogut justificar que té al seu poder l’arma.

No obstant, cal dir que els policies solen tenir més d’una pistola a part de la reglamentaria i no puc afirmar que les altres estiguin totalment controlades per la Guardia Civil que és el cos que en té les competències. També seria possible que alguna de les dues dones gaudís de permís d’arma, però sembla molt més difícil, ja que al menys que siguis tirador esportiu, és molt difícil que a un particular que no pugui justificar-ne la necessitat, sé li acabi concedint.

També sorprèn que l’autora material sabés disparar una pistola. Em sembla que no deu de ser tan fàcil (per això els cossos policials fan pràctiques) Primer que res cal tenir sang freda i després saber-la utilitzar i tenir punteria.

L’actual situació de crisi té situacions molt paradoxal: mentre a Espanya hi ha més de 5 milions d’aturats, n’hi ha qui acumula diversos càrrecs i sous. Diuen que la difunta n’acumulava fins a 13. Això vol dir que mentre hi ha gent que passa gana, n’hi ha que viuen molt bé i rodejats de luxes i capritxos.

Cria corbs i t’acabaran traient els ulls.        

ELECCIONS EUROPEES. PROGRAMES ELECTORALS

Llegint el diari em vaig adonar que alguns dels partits (o coalicions) que es presenten a les Eleccions Europees del proper dia 25 se’n recorden de nosaltres, de l’Ebre i del seu hipotètic transvasament o pla estatal de regadius si voleu.

Ahir us recordava que un dels motius per a no votar a Cañete és, precisament, que si arriba a Comissari de Medi Ambient, voldrà portar a terme el pla que va dissenyar sent Ministre d’Agricultura i Medi Ambient. Per cert, sóc dels qui penso que aquest ministeri hauria d’estar separat, es a dir, el tema d’Agricultura i Pesca per un costat i el de Medi Ambient per un altre, ja que sovint, tenen interessos contraposats.

En canvi, hi ha partits que s’oposen frontalment a qualsevol pla de transvasar l’aigua de l’Ebre, com per exemple ERC que, durant el seu míting a Amposta, el seu candidat Josep Maria Terricabras va afirmar: El riu és vida: no només ho sé, m’ho crec. Ara bé, el que cal saber és si quan vagi a fer el míting a les Garrigues segueix dient el mateix o simplement obvia el tema.

Uns altres que s’han reafirmat defensors de l’Ebre han estat els d’ICV. El míting electoral, en aquest cas es va fer a Barcelona, cap i casal de Catalunya, el seu candidat Ernest Urtasun va dir que portaria a Brussel·les tant el transvasament de l’Ebre com el fracking (ja sabeu, l‘extracció de petroli mitjançant productes químics) 

També Javi López el candidat del PSC ha rebutjat qualsevol transvasament de l'Ebre, tal com he llegit a la Marfanta de Gustau Moreno.  

Evidentment, des del territori, qualsevol defensa que es faci del nostre ecosistema, benvingut sigui , ja que normalment sempre se’n recorden del nostre territori per a mal. Encara em pregunto per a què serveix ser Reserva de la Biosfera. El dia que vegi que serveix per alguna cosa ja us ho diré.

Tornant a ERC, dissabte a Amposta van exhibir un gran nus antitransvasista. El cavero Adam Deosdat va recordar que el nus no s’hauria d’usar políticament. Li dono tota la raó.

L’any 2003, el primer cop que vaig presentar-me en una candidatura socialista a Amposta, havíem emprat el nus en alguns fullets de propaganda electoral i, des de la Coordinadora Antitransvasaments se’ns va prohibir fer-ho. Ho varem substituir per un peixet.

Però sembla ser que al món de la política també hi ha classes i mentre a uns se’ls hi prohibeix, al altres se’ls hi consent. I no és la primera vegada!    

JA ES PARLA DEL DIA 26

És ben curiós com corre el món de la política quan interessa els polítics. Tot just acaba de començar la campanya electoral de les eleccions Europees i ja hi ha qui pensa amb el dia 26, el dia següent, una vegada els resultats ja siguin públics i toqui pair la derrota o gestionar la victòria, ves a saber...

Segons el CIS, ara mateix el PP té un avantatge de 5,5 punts sobre el PSOE. Però els experts dubten de la veracitat dels resultats i sospiten que les dades han estat cuinades per a beneficiar el partit del govern o sigui el PP.

Llegia dimecres dia 7 al Periódico de Catalunya que el millor que li pot passar a Rajoy és que Rubalcaba segueixi liderant el PSOE perquè no és una opció de canvi (Orfes polítics davant el 25-M, un article d’opinió signat pel d’advocat de l’Estat Jesús López-Medel)

Intueixo que si el PSOE, després de l’evident corrupció al si del PP i de dos anys de pèrdua de drets i llibertats, de retallades i despropòsits de tota mena, no remunta, la derrota pot ser el detonant per a precipitar els esdeveniments.

Si no tinc mal entès, està previst que la propera tardor es faci el procés de primàries per escollir-ne el candidat que, presumiblement, s’enfrontaria a Rajoy en les pròximes eleccions generals. Si la derrota socialista fos d’aquelles que fan mal, el que podria haver al novembre seria un congrés extraordinari que, a part de decidir-ne el candidat, escolliria la nova cúpula socialista (cal pensar que molt rejovenida)

I a Catalunya? Per primera vegada es parla de que pot guanyar les eleccions ERC. De ser així es demostraria que els republicans són els qui estant traient més profit de la situació que s’està vivint a Catalunya i per tant, caldria aplaudir l’estratègia dissenyada per la cúpula dels republicans, la Carme Forcadell, al front de l’ANC i de Muriel Casals al capdavant d’Òmnium Cultural, artífex totes dues de marcar el pas en tot aquest procés sobiranista camí de la consulta del 9-N.

Sembla ser que Mas ja ha anunciat un replantejament de la seva estratègia si, finalment, ERC acaba guanyat les eleccions a Catalunya. Què farà Mas? Primer que res, marcar distàncies amb els de Junqueras i qui sap si acabarà fent-li cas a Duran i Lleida i optarà per la tercera via, tal i com sembla desitgen molts europeus (editorial del Financial Times del dia 6 de maig)

I els PSC? Tot indica que seguiran perdent vots. Fins i tot es parla de la meitat del que va aconseguir 5 anys enrere. Si durant la campanya electoral no s’aconsegueix remuntar els resultats (la qual cosa em sembla molt difícil, per no dir impossible), Pere Navarro s’haurà de fer l’harakiri.

Potser sigui l’única manera d’aturar la davallada socialista i, a partir d’aquí trobar la solució per a que el partit no s’acabi trencant tal i com pronostiquen molts dels seus antics dirigents.

RESPONSABLES I IRRESPONSABLES

L’altre dia vaig veure al Facebook una d’aquelles fotos amb missatge que la gent penja de tant en tant. Hi sortia Llamazares fent responsables a la ciutadania del govern del PP.

Evidentment. Són els ciutadans (votants i no votants) els responsables de treure i posar governs. Per tan, ara, aquells que van votar el PP el 20 de novembre de 2011 i ara se’n penedeixen o aquells que van pensar que era el mateix votar al PP que al PSOE i van decidir abstenir-se, haurien de renunciar al dret de protesta i acceptar la seva part de responsabilitat en la precària situació que estem vivien amb pèrdua constant de drets civils i llibertats, a part de al degradació econòmica amb quasi 6 milions d’aturats.

I a part de responsables, seran uns irresponsables si a les eleccions que han de venir properament (ja siguin les Europees del 25 d’aquest mateix mes, les municipals del maig de 2015 o les generals que, si es compleix el calendari previst haurien de ser durant la tardor de l’any que ve) segueixen amb la mateixa actitud.

Segons les enquestes, el PP podria guanyar les Europees, encara que patirà un cert desgast. Sembla ser que encara hi ha qui no ho entén. Mireu, si el PP o el PSOE guanyen és perquè hi ha un gran nombre de votants que es decanten pels uns o pels altres segons les circumstàncies.

Però entre els votants fidels de l’un i de l’altre partit hi ha una diferència abismal. El votants del PP (recordeu que estem parlant del votant fidel), encara que no estiguin d’acord en totes les polítiques que aplica el partit quan governa, el segueixen votat, mentre que un gran nombre de votants del PSOE, quan estan desencantats amb les polítiques que s’han seguit, o canvien el vot o es queden a casa.  

Aquesta situació fa que sigui molt difícil que el partit ara al govern, un partit que s’ha mostrat corrupte i que governa afavorint a la gran banca i als interessos de les multinacionals i perjudicant greument les classes treballadores, deixi de governar en un futur proper.

I què passarà si a finals de l’any que ve torna a guanyar? La resposta és molt senzilla: Consideraran que han estat avalades les seves polítiques i seguiran pel mateix camí. Potser cediran una mica en el terreny econòmic (segons vagin les macroxifres), però seguiran retallant drets i llibertats.

Si això és el que voleu, jo també us en faig RESPONSABLES de permetre la degradació social del país.  

LA COMUNIÓ ENTRE CiU I ERC

Mai millor que en època de comunions per a parlar de la existent entre CiU i ERC.

Evidentment res té que veure la comunió que en forma d’hòstia consagrada reben els fills de les famílies cristianes que la comunió entre els dos partits polítics.

La primera comunió es defineix com: A l’Església Catòlica, sacrament de l’Eucaristia i acte de rebre’l o administrar-lo.  

Mentre que la definició de la segona és: Circumstància de tenir alguna cosa en comú.  

Entre CiU i ERC sempre han tingut coses en comú, això és obvi. L’època en la que ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUA va ser un miratge. L’excepció que compleix la regla.

L’any 1980, quan CiU va guanyar les primeres eleccions autonòmiques sense obtenir majoria absoluta, a ERC, presidida per Heribert Barrera li va poder més la vesant nacionalista que no l’esquerra del nom i van fer president a Jordi Pujol  en el que va ser l’inici del pujolisme, un període de temps que va durar 23 anys.

A partir d’aquella època, ERC va viure la seva peculiar travessia pel desert fins l’arribada d’un personatge clau en la història del partit: Josep Lluís Carod-Rovira.  

Per què ERC va decidir formar govern l’any 2003 amb les considerats partits d’esquerra i als que havia rebutjat l’any 1980?

La lluita contra el transvasament de l’Ebre que es va portar a terme a les comarques del Sud de Catalunya hi va tenir molt que veure. En aquella època, CiU, al govern, havia abandonat a la seva sort a la gent de l’Ebre. Pujol estava més interessat en acabar la seva vida política com a President de la Generalitat que donar suport a un territori que veia amenaçat el seu futur.

Malgrat tot, la resposta no va ser immediata. Van trigar uns dies abans de donar el sí vull. Finalment, Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van signar el Pacte del Tinell que seria el començament d’un govern catalanista i d’esquerres, però no exempt de desavinences. La més gran de totes va ser l’Estatut que va promoure el President Maragall i del que ERC se’n va desmarcar; en canvi va rebre el suport de CiU, en aquell temps molt menys independentista que ara.

A contracor de molts militants d’ERC (algun d’ells m’ho va expressar personalment), van repetir un segon govern tripartit fent així president al xarnego José Montilla.

Al final d’aquest segon mandat el record del Pla Hidrològic Nacional ja quedava lluny i, encara que s’hagués sumat, difícilment ERC hauria entrat en un tercer govern amb el PSC i ICV-EUA.

Però Mas, cansat de que ERC li hagués donat carabasses, es va oblidar del notari i va aconseguir el suport del PPC, un partit que sempre sé li havia mostrat fidel a canvi de suports al Congrés.

Però aquell 11 de setembre de 2012 ho va canviar tot. CiU (a partir d’aquí hauríem de parlar de CDC) de sobte, com per art de màgia va transformar-se en independentista i d’aquí a estretir llaços amb ERC, només hi havia un pas... I curt.

Alfred Bosch (ERC) va dir no fa gaires dies: Mas es un personatge clau per a la independència de Catalunya. Sembla ser que ni se’n recorden de quan estaven d’acord en transvasar l’Ebre ni de que CDC es va decantant segons bufa el vent.

Pujol (i la resta) van fundar CDC per tocar poder. Sense poder no són res. Després de Pujol, les noves generacions de convergents han heretat aquesta propietat i fins i tot la porten als gens.

Però al final de tot, tinc un dubte: ERC només dóna suport al govern de Mas perquè a l’horitzó hi veuen una Catalunya independent o perquè aspiren a succeir-los amb totes les avantatges que això suposa? O totes dues coses, es clar.
Per a concloure una darrera consideració: Cada vegada CDC es sembla més a ERC i, a la vegada, ERC s’aproxima més al tarannà de CDC. Tal per a qual.

L’ENDEMÀ DE QUE EL PP DEIXI EL GOVERN

La majoria de les enquestes que es fan de cara les Europees o les autonòmiques indiquen que el PP segueix tenint avantatge sobre el PSOE i la resta de partits. Lleuger avantatge si voler, però avantatge a la fi.

De fer-se ara les eleccions a algunes comunitats, és possible que les esquerres poguessin arrabassar el govern al PP, però sempre que hi hagués una entesa entre el PSOE, que normalment seria el segon partit en nombre de vots i una tercera força: Izquierda Unida a Andalusia i Madrid, per exemple, Compromís a València, etc.

També a les Espanyes segueix el PP liderant les enquestes. Igual dintre d’un any i mig perden la majoria absoluta però igual arriben a un acord amb UPyD que en segons quins àmbits demostra que esta tant a la dreta com els populars. Més, potser no, però tant, sí.

Els anys passaran i dintre de no sé quants (no sóc endeví i per tant no puc predir el futur) el PP deixarà el govern i una vegada més les esquerres, ja sigui amb el PSOE al cal davant o amb un altre partir, ves tu a saber, recuperaran el poder que va perdre Rubalcaba quan Zapatero va decidir deixar-ho.

I ara la gran pregunta: Cóm estarà el país per llavors? Difícil de vaticinar, però tot indica que estarà completament destrossat. Socialment com si hagués patit un gran terratrèmol, econòmicament, amb una gran distància entre els rics i els pobres, molta més de la que ara hi ha. Culturalment s’hauran retrocedit diverses dècades ja que les subvencions per al cinema, teatre o d’altres espectacles estarà sota mínims.

En sanitat, bona part dels hospitals deixaran de ser públics per a passar a ser privats i els ciutadans s’hauran de fer una assegurança mèdica com passa als Estats Units. En educació hauran imposat la seva doctrina i Franco tornarà a ser el gran alliberador que va aniquilar els perills que hi havia a Espanya als anys 30 i dels períodes de governs d’esquerres ni se’n parlarà, com si la dreta no hagués deixat mai el poder.

Segurament aquesta serà l’Espanya que tindrem dintre de poc. De fet ja quasi la tenim ara i segons s’aprecia, el PP no s’atura ni un segon amb el seu afany d’imposar la seva política en tots i cada un dels àmbits de la nostra societat. Però és l’Espanya que volen la majoria dels espanyols. Per tant, després que no es queixin. Prohibit queixar-se!

Evidentment quan un troba el país en una situació com la que he descrit amb anterioritat, fer-lo remuntar costa molt de temps, molt més que no ha costat en ser destruït.

Al final del govern de Zapatero Espanya tenia 5 milions d’aturats. La bombolla immobiliària havia esclatat als morros de tots sense que ningú se’n volgués adonar de la que ens venia a sobre. Al poc de l’arribada de Rajoy al govern es va passar dels 6 milions. I ara, després de l’última Enquesta de Població Activa (EPA), encara que ha baixar uns milers, segueix bon a prop dels rècords històrics i això que molts immigrants, la gran xacra d’aquest país segons els més xenòfobs, han decidir abandonar-lo i retornar als seus països d’origen. Si no fos així, molt possiblement la xifra d’atur estaria sobre el 6,5 milions.

Possiblement l’economia es recuperarà i els llocs de treball s’estabilitzaran. Però, i tota la resta? Quan es trigarà a retornar a la normalitat?

Mireu, sóc pessimista, però que molt pessimista, perquè cada dia me’n adono més de la manca de maduresa d’una bona part de la ciutadania d’aquest país. Mentre el futur govern d’Espanya intentarà tornar a una situació que mai s’hagués d’haver perdut, el PP tornarà a fer de mosca collonera i inflarà el seu discurs de missatges apocalíptics i dirà als espanyols que Aznar i Rajoy van ser els millors presidents. I davant de la lenta recuperació de les llibertats perdudes, el poble, ximple i analfabet (en l'actualitat, analfabet no és no saber de lletra, és no saber interpretar la realitat) tornarà a votar el PP.

Un cercle viciós on cada vegada es perdran més coses que mai més es tornaran a recuperar.        

EL POCAVERGONYA DE CAÑETE

Caricatura de Vizcarra.

Quan un ministre del govern espanyol es presenta com a cap de llista del seu partit en les eleccions europees i aprofita el càrrec per a fer actes electorals i, per acabar-ho d’adobar és soci d’un empresa que obté contractes de l’Administració Pública i si amb això no n’hi hagués prou, encara intenta aconseguir-ne de nous, és, senzillament, un pocavergonya!  (i segurament em quedo curt, però per educació y respecte als meus lectors, obviaré la llista d’adjectius que sé li podrien aplicar.

Evidentment, em refereixo a Miguel Árias-Cañete, Ministre d’Agricultura i Medi Ambient, primer amb Aznar i posteriorment amb Rajoy.

Cañete, tal i com se’l coneix, es va fer tristament conegut per a la gent de l’Ebre quan va anunciar a Múrcia que el transvasament s’acabaria fent perquè tenien majoria absoluta. Com que les paraules que seguien són de sobra conegudes, les obviaré, però segur, amic lector, que les tens en ment.

Amb la rapidesa que caracteritza a Rajoy, només fa unes setmanes que va donar a conèixer qui seria el cap de llista del PP a les pròximes eleccions europees. Des d’aquell dia, Cañete no ha tingut cap problema per comptabilitzar el seu càrrec de ministre amb el de candidat a Europa, fins que va ser, finalment, substituït. 

A part de poc ètic, si fa campanya com a ministre, paguen tots (tu també amic meu), en canvi, si hagués estat rellevat del seu càrrec des del primer moment, la pagaria el seu partit... Bé, deixem-ho que es pagaria de la caixa B del partit que, segurament, vol dir que també ho acabem pagant entre tots.

Quan es va destapar que una empresa de Cañete relacionada amb el sector dels hidrocarburs, tenia negocis per Ceuta o Melilla (ara no ho recordo), davant la demanda d’explicacions per part del PSOE, la reacció dels populars va ser voler amagar-ho darrere dels casos de corrupció que han esquitxat el PSOE, sobre tot els més recents d’Andalusia.

Al llarg de la seva vida pública, Cañete ha demostrat ser un pocavergonya com la copa d’un pi, a part de no tenir de ètica, ni moral (per molt religiós que sigui) i, finalment un desconsiderat per faltar al respecte a diversos milers de ciutadans del S de Catalunya per haver-nos de sentir el que va sortir de la boca d’aquest senyor fent al·lusió a la part més masculina dels homes.

L’aspiració de Cañete és que el nomenen comissari que equival a ministre de la UE. Però no de qualsevol departament, sinó d’aquell que coneix tan bé: d’Agricultura i Medi Ambient. Si finalment l’acaben nomenant, voldrà portar a la pràctica el seu projecte estrella i que significa un altre transvasament de l’Ebre.

Ja sé que el vot no es pot demanar fins les 0:00 h del proper 8 de maig, però crec que la llei no diu res de demanar el contrari:

EL DIA 25 DE MAIG, NO VOTIS A CAÑETE!
 

(Espero haver-te donat arguments suficients)      

I TU, QUÈ N’ESPERES DEL 25 DE MAIG?

Em dóna la sensació que els partits polítics esperen molt més de les eleccions europees del 25 de maig que no els ciutadans. Uns ciutadans cansats d’escoltar sempre les mateixes coses però que al final, un cop més, s’acabaran emportant una gran desil·lusió. I sinó, temps al temps.

El PP vol guanyar les eleccions perquè de fer-ho, seria interpretat com un aval a les seves polítiques d’austeritat, de retallades, de pujades d’impostos i fins i tot de corrupció. Fins i tot seria un girar pàgina als casos de corrupció que l’han esquitxat durant les darreres èpoques.

El PSOE en canvi, en el cas de que aconseguís una victòria electoral ho consideraria com l’inici de la recuperació i podria posar la mirada cap a l’horitzó de les properes eleccions generals que afrontaria a molta més confiança. De no guanyar, cal imaginar que precipitaria els esdeveniments amb una hipotètica caiguda de Rubalcaba. En el cas del PSC passaria si fa o no fa el mateix i, segurament, s’aniria cap a un congrés extraordinari que posaria en qüestió el lideratge de Pere Navarro.

Per a CiU aquestes eleccions som con tots: han de guanyar sí o sí. Com si els hi anés la vida. Només un detall. A Amposta ja han fet el primer acte electoral quan la resta encara no deuen ni de tenir ni el dia confirmat. Demanen el vot advertint a la ciutadania que si no es va a votar, que pensarà Europa sobre la consulta anunciada per al 9-N.

Si fa o no fa ERC diu el mateix que els seus socis de govern amb qui van agafats de la ma, sobre tot en el llarg camí cap a la consulta i després qui sap...

Els d’EU-ICV-EUA, es donaran per satisfets poder esgarrapar algun escó més i seguir sent la veu discrepant i sensibilitzada dintre d’un Parlament europeu controlat pels grans grups: Els Populars Europeus, els Socialistes i els Liberals-Demòcrates.  

Però la ciutadania està més que decebuda. La majoria es pregunten per a què serveix el Parlament Europeu si després són els estats els que imposen les seves polítiques i en molt contades ocasions Europa fa valer el seu punt de vista. També li reprotxaran la gestió de la crisi sobre tot en aquells països on es va accentuar més, com Irlanda, Grècia i Portugal.

Els espanyolets ens preguntem perquè es va rescatar una banca i no a les famílies més necessitades. ¿I per què s’està perjudicant (i encara diria més: incomplint una Constitució que tan defensen i anteposen sempre que poden) a les famílies que no poden pagar les hipoteques i deixen que se’ls desnoni, tot deixant xiquets, vells i malalts al carrer, tot i l’advertència d’Europa?

I què penso jo? Suposo que s’entén amb l’argumentació anterior. Aquest any marxarem uns dies de viatge i el 25 no estarem a Amposta, la qual cosa farà que votéssim per coreu. Però si voleu que us digui una cosa, de fet em dona pràcticament igual votar com no fer-ho. Total...    

PSC: ENTRE TOTS EL VAN MATAR I ELL TOT SOL ES VA MORIR…

Jaume Collboni, el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals de 2015, veu una ma negra al darrere de la descomposició del PSC. Aquesta ma negra serien, principalment, CDC i ERC.

Des del meu punt de vista, la ma negra és l’excusa que s’ampra sovint per amagar les carències pròpies. Encara que, reconec, que he pogut viure, es pot dir que en primera persona, evidents episodis d’erosió promoguts, sobre tot per CDC. Però d’aquest punt ja en parlaré al final de l’escrit.

Mireu, el principi, no sé si del final, però si de l’actual situació interna que viu el partit, l’hem d’anar a buscar en la caiguda de Pasqual Maragall. Segurament, el President de la Generalitat ha estat el líder més carismàtic del partit i també el més estimat. Però des de l’aparell del partit se’l va voler amortitzar abans d’hora. Però el barons del partit no van ser els únics que van tindre que veure amb la retirada de la vida política de Maragall, també ERC, amb la retirada del govern, hi va jugar un paper important.

Malgrat tot, els seu successor, José Montilla va ser un gran President. Possiblement no tenia la facilitat de paraula que té Arturo, ni tampoc el carisma entre els seus, però era un bon gestor que va fer el que calia. No fa gaire que m’ho recordava la meva dona: I va ser el primer d’advertir al govern central de la desafecció de Catalunya respecte Espanya.

L’any passat va ser Jaume Reixach, el director de la revista el Triangle qui va advertir que hi havia moviments per a desestabilitzar el PSC i eliminar-lo del mapa polític català. Si això finalment s’arribés a produir, des de CDC es celebraria quasi com una victòria electoral, ja que durant dècades ha estat el seu gran rival. Però ERC també hi sortiria guanyant perquè, segurament, una bona part del seu electorat del PSC (la branca més nacionalista) passaria a votar la formació republicana.

Però no tots els mals son externs. Ningú mana a l’actual direcció del PSC la línia política que ha de seguir... O potser sí. Potser des del PSOE sé li marquen les línies mestres que s’han de seguir a Catalunya. L’altre dia escoltava a TV3 durant un debat on es parlava dels socialistes catalans que el PSC estava federat al PSOE. Aquesta afirmació em va preocupar. A diferència de la resta de comunitats socialistes d’arreu d’Espanya, el PSC no és una federació del PSOE, sinó un partit. Però si que és cert que cada vegada més se sembla a una federació en detriment a la personalitat pròpia que hauria de tenir. Des de la supressió del grup parlamentari propi l’any 82 coincidint amb el primer govern de Felipe González fins l’actualitat, el PSC ha deixat pel camí una bona part del seu ideari fundacional, sobre tot durant aquesta darrera etapa amb Pere Navarro al capdavant del partit.

Amb ERC més social i liderant amb CDC el procés sobiranista, el PSC veia com sé li anava perdent part del seu segment polític en favor dels republicans. Li quedaven mol poques alternatives: recuperar el terreny perdut o mirar de marcar perfil propi. Com més temps passava, més difícil era tornar sobre els seus propis passos per a intentar ser el PSC de sempre.  

Finalment, Navarro i els seus assessors (Corbacho i Balmón, principalment) van decidir decantar-se cap a la part més espanyola del partit i van recuperar la vella idea de l’estat federal, una opció que els diferents governs del PSOE havien anat descartant convençuts de que els catalans amb una mica més de finançament ja s’acontentarien.

Us he promès al principi de que explicaria alguna experiència viscuda sobre els intents de Convergència d’esborrar del mapa polític al PSC. Aquestes experiències sé centren a Amposta on ja no la rivalitat, sinó l’odi cap a tot allò que feia olor a socialista, per part d’alguns dirigents convergents, era (i és molt gran)

Possiblement, la major maniobra es va produir l’any 1995 i, sense saber-ho ni sospitar-ho em vaig veure involucrat. El difunt Pere Margalef era el candidat del PSC per a les eleccions municipals d’aquell any. Jo, per aquell temps estava força desvinculat del partit i, fins i tot, n’havia sol·licitat la baixa.

Finalment vaig acabar per anar de número 2 darrere d’Anselmo Cano a la llista d’IC-V (que era com es deia en aquell temps) Al cap dels anys em vaig assabentar que aquella candidatura es va coure entre Daniel Rius, per aquell temps encara un dels homes forts de Convergència a Amposta i el difunt Batista Beltran, alcalde d’Alcanar que, tot i ser d’IC-V, tenia una molt bona relació amb CDC, tal i com es va acabar veient al cap dels anys. Una cosa que no he esbrinat mai és si Anselmo coneixia o no el detall.          

REINTERPRETAR LA CARTA MAGNA

Definitivament no serveixo per a interpretar segons quines normatives. Vaig escoltar per la ràdio a un dels pares de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, en un altre temps enfant terrible del PP opinar sobre com es pot solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya. Va dir l’exdiputat que no caldria ni canviar la Constitució, simplement reinterpretar-la d’una manera àmplia. I si ho diu un pare de la Constitució, evidentment, no seré jo qui digui el contrari...

 Llavors va dir que es podria aplicar l’article 152.2 de la Carta Magna. El vaig buscar i em vaig trobar amb el següent:

 Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes.

A veure, entendre el que vol dir ho entenc, però em consta veure com, per mig d’aquest sol article, Catalunya podria obtenir un estatus similar al d’un estat federal (o confederal)

De totes formes Rodríguez de Miñón parlava de termes econòmics, de cultura, d’ensenyament... Evidentment tot preceptes que estarien inclosos dintre de l’Estatut de Catalunya. Un Estatut que, com tots recordem, després de patir una gran retallada per part del Congrés dels diputats sobre el text original aprovat pel Parlament de Catalunya, el TC el va sentenciar a mort.  

De fet, encara que aquest Estatut del 2005 està en vigor, ningú diu que tal o qual cosa s’ha de fer així perquè ho estipula la norma catalana. Si comparem el de 1979 amb el 2005, segurament hi sortirem perdent en moltes coses.

No crec que Rodríguez de Miñón intenti donar-nos gat per llebre, encara que per a molts, tot el que no sigui obtenir la independència per a Catalunya significaria un fracàs estrepitós.

Ahir mateix es parlava de les alternatives que té Mas una vegada el Congrés dels Diputats va tancar la porta a l’hora de cedir al Parlament les competències sobre els referèndums. Segons el Consell Nacional de la Transició, sembla ser que la més viable seria la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries on, cada partit posaria al seu programa si està o no d’acord amb que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. De totes formes, tot i que els partits partidaris de la independència obtinguessin la majoria dels escons, els resultats serien difícilment avaluables. O dit d’una altra manera molt més simple, cóm sé sap que absolutament tots els vots que han anat a parar al mateix partit volen exactament el mateix?

Evidentment hi haurà gent que prefereixi votat CiU abans que al PSC, C’s o PP, tot i no estar d’acord amb la independència. I aquests resultats no es poden quantificar.  

LA FRASE DEL DIA 12-04-2014

“Ho he de fer perquè quan dixe (sic) la política puga tornar a treballar". 

 

Qui l’ha pronunciat? Francisco Javier Pallarès i Povill (jo no en tinc cap culpa de que no s’ha catalanitzat el seu nom) 

 

On es pot llegir? Jo l’he llegit a l’Aguaita.cat i a l’edició digital de la Vanguardia, amb una única diferència: allà on es pot llegir dixe (dialecte ebrenc), la Vanguardia posa dixi (català normalitzat)  

 

Tal i com us vaig anunciar el passat dijous, el govern català va cessar a Mas dimarts passat per a que pogués solucionar la seva situació laboral com antic treballador de Caixa Tarragona, actualment Catalunya Banc.

M’ha agradat un comentari que hi havia a l’Aguaita on es preguntava l’anònim què si com a polític no treballa i què si l’havia traït el subconscient.

Suposo que a Pallarès no li preocupa tant no poder reincorporar-se algun dia a Catalunya Banc o com es digui d’aquí a uns anys com els diners que sembla que deixaria de guanyar en el cas de que no li haguessin permès fer aquesta jugada (em van dir que entre 50.000 i 60.000 €)

Mentre el seu partit segueix tenint responsabilitats de govern, Pallarès seguirà ocupant càrrecs tal com ho han fet (Roig) o fan (Sancho)

Si una cosa té Convergència és que són agraïts.  

POSICIONS ENROCADES

A la tornada a casa de la delegació catalana que van demanar a Madrid la cessió de la competència per a poder celebrar referèndums, no ho ha fet amb la sària buida, sinó ben plena. Una sària carregada de raons, ja que, en cap moment, ni Rajoy ni Rubalcaba van saber donar resposta a la seva petició. Ni resposta ni alternativa i això reforça encara més el sentiment del poble català que, des de Madrid, les coses no s’estan fent bé.
De les 7 hores que va durar el debat, tot just vaig escoltar en directe uns minuts. A quarts de 5 baixava de la Galera i, per la ràdio del cotxe vaig poder escoltar el final de la intervenció de Jordi Torull. De la seva intervenció (o del que vaig poder escoltar) em quedo en la part de que l’origen de tot plegat va ser la sentència del TC sobre l’Estatut de Miravet, però sobre tot amb la seva puntualització: Un Estatut només votat pels ciutadans de Catalunya. Com podeu veure aquest detall no em va passar per alt. Des d’algunes instàncies centralistes diuen que com el referèndum sobiranista afecta a tots els ciutadans d’Espanya, haurien de ser tots, el que haurien de votar. Turull va voler dir que si l’Estatut només es vota a Catalunya, perquè la consulta hauria de ser votada pel conjunt dels ciutadans espanyols.
De Marta Rovira només vaig escoltar el començament. La vaig notar molt nerviosa i que dominava poc el castellà. Es nota que no l’usa sovint.
Ja a casa vaig veure pel 3/24 un porcí de la intervenció de Joan Herrera, el més acostumat a intervenir davant d’una multitud, a priori, adversa. Herrera es va avançar a la intervenció de Rajoy i, com que intuïa que anteposaria la Constitució per a justificar el no del seu grup, li va clavar que sigui precisament el PP, un partit que va demanar votar no a la Carta magna l’any 78 quan era AP qui ara la defensi a capa i espasa. Crec recordar que fins a 3 vegades va dir que estava acabant i, finalment, va rebre un advertiment del President de la Cambra baixa Jesús Posada.
També vaig veure el començament de la intervenció de Mariano Rajoy. He de dir d’ell que va perdre una gran oportunitat. Potser una oportunitat històrica. Va dir que la solució era canviar la Constitució per a buscar un encaix de Catalunya amb Espanya, però es va quedar a mitges. Si aquest era els seu punt de vista, ahir mateix hagués hagut d’anunciar que convocava els líders dels diferents partits per a començar el procés. No ho va fer. Cóm ho ha de fer si encara no ha fet públic qui serà el cap de llista del PP per a les europees del mes vinent?
Rajoy va dir que li demanessin el que volguessin, però no el que li estaven demanant. Vaig estar a punt de demanar-li un xalet, un cotxe... La meva dona es conformava en 3.000 euros que és el que en aquests moments necessita per a cobrir les despeses més immediates...
A qui no vaig escoltar va ser a Rosa Díaz, però pel que sembla la seva intervenció va fer vomitar a més d’un. Encara que sigui de passada, avui, Enric Hernández, el director del Periódico, en un article publicat al mateix rotatiu, diu que la Díaz es va oferir a Rajoy per a formar un front espanyolista en contra dels partits catalans partidaris del dret a decidir. Però Rajoy afortunadament no li va fer cas. Tot hi els seu no rotund, al menys en la part que vaig veure, en cap moment Rajoy va usar un to agressiu. Només hagués faltat això!

Ja per la nit, a TV3, dintre de l’espai 23/24, vaig tenir ocasió d’escolar l’opinió d’alguns experts en la matèria. No hi havia cap polític. Un professor de dret constitucional va dir que el Congrés no podia traspassar la competència per organitzar referèndums, però si cedir-la per aquesta ocasió, cosa que, evidentment no va fer.
També es va dir que Rajoy un registrador de la propietat, fent us sovint de conceptes que segur va estudiar quan es preparava l’oposició per a una professió que, crec, no ha exercit mai, però segons diuen, li reporta uns suculents beneficis.
La pilota segueix al costat dels espanyols. Bàsicament la situació és la mateixa ara que abans de que els tres representants del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) intervinguessin al Congrés. Per tant, posicions enrocades en espera d’un moviment del rival. El que passa és que uns porten la iniciativa i els altres es limiten a contrarestar els moviments rivals. I així ens podem estar fins que algú acabi trencant el tauler i donar per acabada la partida.

TELETIPS 8-04-2012

Auditori de Vila-seca. 

VIATGE A MADRID. Ha de ser mol frustrant desplaçar-se a Madrid per intervenir davant els diputats del Congrés i saber d’entrada quina serà la resposta. Això és el que passarà avui als diputats del Parlament Joan Herrera d’ICV-EUA, Marta Rovira d’ERC i Jordi Turull de CiU.
Encara que el grup del PP hagi anunciat una actitud respectuosa cap els diputats catalans, caldrà veure si, finalment, algú des de la bancada popular solta algun improperi menyspreant els seus arguments.

ENTREVISTA TELEVISADA. El passat diumenge vaig escoltar l’entrevista que li va fer Ramon Pellicer a l’Alícia Sánchez-Camacho a TV3. La presidenta del PPC va anunciar que dimarts (avui) el govern espanyol oferiria millorar el finançament, així com més quotes d’autogovern per a Catalunya. Des de Madrid l’han desmentida i han dit que d’això res de res. Per tant (i perdoneu la vulgaritat), han deixat a la lideressa catalana amb el cul a l’aire. Em pregunto com es poden dir aquestes coses si no es té confirmat per part de les més altes esferes del PP espanyol que això serà efectivament així.

MONTORO: DIGO DIEGO. Però per a desmentits el que va fer ahir el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro. Durant una roda de premsa va anunciar avantatges fiscals per a les mares amb nadons, per a, acte seguit, desdir-se’n entre rissetes i comentaris ximplets. Imagino que les avantatges fiscals que anunciava Montoro és l’ajut de 100 euros mensuals que reben les mares treballadores (que reuneixen determinades condicions) i que es va instaurar durant el govern de Zapatero. Se’m fa difícil comprendre com es pot ser tan incompetent i, sobre, ser ministre del govern d’Espanya. Es confirma que som un país de mediocres.

A LA SACA! Després de ser imputada pel cas INNOVA la dona del President de la Diputació i alcalde de Vila-seca Josep Poblet, ahir es va conèixer la imputació d’ell mateix.
Sabeu que m’ha cridat l’atenció? Què s’hagi fet just el dia després dels actes de commemoració del centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya que va presidir Mas i que va comptar amb els 4 presidents de les diputacions catalanes. I sabeu el què penso? Què es va ajornar la imputació per a no deslluir l’acte. Per tant, si va ser així, és innegable que hi va haver tracte de favor.
Les ramificacions del cas INNOVA cada vegada van més lluny i impliquen a més gent. Els delictes pels que s’acusa a Poblet són prou greus com per a que presentés la dimissió de forma irrevocable. Però tranquils, no ho farà i, com fan tots, negarà que hagi fet res irregular.
Recordo que l’any 2010, quan s’havien de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i Poblet era el cap de llista per Tarragona, sortia quasi setmanalment a mitjans de comunicació com el Punt inaugurant coses o participant en actes diversos. Des del meu punt de vista no deixava de ser una forma de promoció pagada amb diners públic.
Si coneguéssim com funcionen internament les diputacions, potser més d’algun es sorprendria. Jo tinc clara una cosa: el bon tracte que reben els municipis dels presidents. A Vila-seca per exemple em consta l’existència d’un gran auditori. Fa anys, vaig anar a Montblanc d’on havia estat alcalde Josep Gomis, també president de la Diputació i vaig poder veure i el casal Montblanquí, un complex lúdic-esportiu de primer ordre.    

FÒRUM FILOSÒFIC?

El passat diumenge 23 de març, Vinaròs News em va publicar un article titulat les municipals a un any vista.

Una de els coses de les que explicava, era el pacte al que havien arribat els partits i associacions que conformen el grup d’opinió Garba format només fa uns mesos a Amposta de cara a formalitzar una llista conjunta per a les properes municipals de l’any que ve. Aquesta informació va ser publicada pel setmanari l’Ebre.

Ahir, un membre d’aquest grup i també de les CUP, un des partits que conformen el grup d’opinió em va omplir el privat del Facebook desmentint la notícia i adreçant-me al desmentit que va fer l’agrupació local d’Amposta del partit i que jo no havia llegit. Em vaig limitar a llegir-los sense donar-los-hi més importància.

Anem a pams.

1. El meu article d’opinió anava molt més enllà del pacte que, finalment no s’havia formalitzat entre diferents partits d’esquerres. De fet, si la notícia apareguda a l’Ebre hagués estat en sentit contrari, el fons del meu article hauria canviat molt poc.

2. Si el setmanari l’Ebre va publicar una noticia falsa, demostra que algú la va filtrar de forma maliciosa i que el periodista de torn no la va contrastar.

3. O bé, tot i saben que no existia cap acord, es van arriscar a publicar-ho per a veure com reaccionaven els partits de Garba. Diu de dita que de vegades, d’una mentida se’n treu una veritat.

4. Jo no sóc periodista i, evidentment, no vaig donar la notícia. Em vaig limitar a fer-me ressò del que havia llegit sense saber que s’havia produït un desmentit posterior. Quan em defineixo ho faig com a opinador: opino sobre els temes que em resulten d’interès i espero d’aquell que em llegeix que, després de llegir els meus escrits, també es faci una opinió sobre els continguts dels mateixos.

5. Sobre el meu article s’ha de fer una valoració global i no quedar-se en un apartat concret, ja que de fer-ho així es pot acabar fent una valoració equivocada.

Dit això em pregunto i pregunto als meus lectors si els de la CUP es faran alguna vegada grans o seguiran jugant a fer política. En política s’ha d’estar dintre. És molt fàcil mirar-s’ho de fora i dir: jo ho faria millor. És més, s’han de tenir aspiracions de govern. Segurament, partint d’una idea romàntica, per a servir al ciutadà. Atenció: jo no dic que no s’hagi de ser així, però ja sabem que les aspiracions d’una bona part dels polítics, sobre tot dels de dretes, tenen uns objectius molt diferents.

I ja per anar acabant. Ara mateix què és la Garba? Un fòrum filosòfic on es parla de principis polítics sense cap altra finalitat? Una vegada vaig conèixer un grup semblant, però al menys aquells tenien l’al·licient d’anar a sopar cada vegada que es reunien a un restaurant diferent.