diumenge, 27 d’abril del 2014

PSC: ENTRE TOTS EL VAN MATAR I ELL TOT SOL ES VA MORIR…

Jaume Collboni, el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals de 2015, veu una ma negra al darrere de la descomposició del PSC. Aquesta ma negra serien, principalment, CDC i ERC.
Des del meu punt de vista, la ma negra és l’excusa que s’ampra sovint per amagar les carències pròpies. Encara que, reconec, que he pogut viure, es pot dir que en primera persona, evidents episodis d’erosió promoguts, sobre tot per CDC. Però d’aquest punt ja en parlaré al final de l’escrit.
Mireu, el principi, no sé si del final, però si de l’actual situació interna que viu el partit, l’hem d’anar a buscar en la caiguda de Pasqual Maragall. Segurament, el President de la Generalitat ha estat el líder més carismàtic del partit i també el més estimat. Però des de l’aparell del partit se’l va voler amortitzar abans d’hora. Però el barons del partit no van ser els únics que van tindre que veure amb la retirada de la vida política de Maragall, també ERC, amb la retirada del govern, hi va jugar un paper important.
Malgrat tot, els seu successor, José Montilla va ser un gran President. Possiblement no tenia la facilitat de paraula que té Arturo, ni tampoc el carisma entre els seus, però era un bon gestor que va fer el que calia. No fa gaire que m’ho recordava la meva dona: I va ser el primer d’advertir al govern central de la desafecció de Catalunya respecte Espanya.
L’any passat va ser Jaume Reixach, el director de la revista el Triangle qui va advertir que hi havia moviments per a desestabilitzar el PSC i eliminar-lo del mapa polític català. Si això finalment s’arribés a produir, des de CDC es celebraria quasi com una victòria electoral, ja que durant dècades ha estat el seu gran rival. Però ERC també hi sortiria guanyant perquè, segurament, una bona part del seu electorat del PSC (la branca més nacionalista) passaria a votar la formació republicana.
Però no tots els mals son externs. Ningú mana a l’actual direcció del PSC la línia política que ha de seguir... O potser sí. Potser des del PSOE sé li marquen les línies mestres que s’han de seguir a Catalunya. L’altre dia escoltava a TV3 durant un debat on es parlava dels socialistes catalans que el PSC estava federat al PSOE. Aquesta afirmació em va preocupar. A diferència de la resta de comunitats socialistes d’arreu d’Espanya, el PSC no és una federació del PSOE, sinó un partit. Però si que és cert que cada vegada més se sembla a una federació en detriment a la personalitat pròpia que hauria de tenir. Des de la supressió del grup parlamentari propi l’any 82 coincidint amb el primer govern de Felipe González fins l’actualitat, el PSC ha deixat pel camí una bona part del seu ideari fundacional, sobre tot durant aquesta darrera etapa amb Pere Navarro al capdavant del partit.
Amb ERC més social i liderant amb CDC el procés sobiranista, el PSC veia com sé li anava perdent part del seu segment polític en favor dels republicans. Li quedaven mol poques alternatives: recuperar el terreny perdut o mirar de marcar perfil propi. Com més temps passava, més difícil era tornar sobre els seus propis passos per a intentar ser el PSC de sempre.  
Finalment, Navarro i els seus assessors (Corbacho i Balmón, principalment) van decidir decantar-se cap a la part més espanyola del partit i van recuperar la vella idea de l’estat federal, una opció que els diferents governs del PSOE havien anat descartant convençuts de que els catalans amb una mica més de finançament ja s’acontentarien.
Us he promès al principi de que explicaria alguna experiència viscuda sobre els intents de Convergència d’esborrar del mapa polític al PSC. Aquestes experiències sé centren a Amposta on ja no la rivalitat, sinó l’odi cap a tot allò que feia olor a socialista, per part d’alguns dirigents convergents, era (i és molt gran)
Possiblement, la major maniobra es va produir l’any 1995 i, sense saber-ho ni sospitar-ho em vaig veure involucrat. El difunt Pere Margalef era el candidat del PSC per a les eleccions municipals d’aquell any. Jo, per aquell temps estava força desvinculat del partit i, fins i tot, n’havia sol·licitat la baixa.
Finalment vaig acabar per anar de número 2 darrere d’Anselmo Cano a la llista d’IC-V (que era com es deia en aquell temps) Al cap dels anys em vaig assabentar que aquella candidatura es va coure entre Daniel Rius, per aquell temps encara un dels homes forts de Convergència a Amposta i el difunt Batista Beltran, alcalde d’Alcanar que, tot i ser d’IC-V, tenia una molt bona relació amb CDC, tal i com es va acabar veient al cap dels anys. Una cosa que no he esbrinat mai és si Anselmo coneixia o no el detall.