EL MADRID, UN MAL EXEMPLE

Penso amb tota sinceritat que el que està fent el Madrid és un mal exemple per molts de col•lectius. Sobre tot per als aturats i els que estan passant més penúries econòmiques i també per als més petits, els que representen el futur de la nostra societat.
Què pot pensar algú que no pot arribar a final de més (o potser ni tant sols començar-lo) de la despesa que està fent Florentino?
Quin exemple estan donant a la nostra joventut? Com podran valorar el cost dels diners si es llencen xifres astronòmiques per aconseguir “guanyar al Barça”?
Els 96 milions que ha pagat el Madrid per Cristiano Ronaldo i els 65 per Kaka, heu provat de passar-los a pessetes. La xifra pareix encara més astronòmica: 15.000.000.000 pel primer i 10.800.000.000 pel segon! Si tenim en compte que el Madrid ja en devia 700, l’altra pregunta que es fan avui alguns diaris, és: d’on treu els diners Florentino?
Només cal posar com exemples el que surt avui a la portada del Periódico de Catalunya. Es 96 milions de Ronaldo equivalen a 916 pisos de 100 m2 de protecció oficial o al costa d’un estada i mig com el que acaba de construir l’Espanyol o tres viatges a l’Estació Espacial Internacionals. Potser parlar de quant de plats de calen es podrien servir per als refugiats que han patit l’exili per culpa de les guerres, seria fer demagògia, però aquí queda la pregunta...
Florentino ja va anunciar que disposava de 300 milions per fitxatges. O sigui, que com aquell que diu, encara li queden pràcticament la meitat per a poder reforçar la plantilla de cara la propera temporada. En canvi, Guardiola va dir que en podia gastar 30! I això que un anys com aquest on s’ha guanyat tot (copa del Rei, lliga i Champions –és que m’agrada recordar-ho!), es suposa que els diners extres que han entrat a les arques del Barça, és una quantitat important: el que els hi ha pagat la UEFA pel títol, més els drets de les televisions, la venda de camisetes i altres productes, etc. I tot i això, només es té un 10 % per a fitxar del que té el Madrid. Però crec que la gran pregunta (ja us la he formulat abans, perquè així la recollien alguns mitjans com el diari Sport), és d’on treu els diners Florentino? Qui hi ha al darrera d’aquesta operació.
Com a il•lustració d’aquest escrit he posat les “Quatre Torres”, aixecades on abans estava la “ciutat esportiva del Real Madrid”. En el primer mandat de Florentino i amb l’ajut inestimable de l’Ajuntament de Madrid i del propi Partit Popular. Amb aquest “pilotasso” es va aconseguir eixugar el deute que, si fa o no fa, era el mateix que tenen en aquests moments, però l’arribada amb l’arribada dels galàctics va tornar a arribar l’endeutament (que no la penúria, com s’ha vist) Després només va faltar Calderon fent també de les seves...
Florentino va tancar la seva primera etapa sortint per la porta falsa i ara tot el madridisme l’ha acollit amb els braços oberts com si fos el Messies.
O té un as amagat sota la mànega o només li queden dues solucions: vendre el vell Santiago Bernabeu (abans Chamartín) i donar un altre “pilotasso”, la qual cosa, en aquest moments és una mica difícil o converteix al Madrid en societat anònima esportiva i permet l’entrada de capital nou a l’entitat sense importa-li d’on ve!
Perquè no voldria pensar que estar traient els “bitllets” de la seva empresa constructora ACS a costa dels altres socis i inversors...

EL "PARE ANSAR" O AZNAR

Ahir, Aznar va ser a Barcelona presentant en seu nou llibre. El títol, de per si, ja és del tot revelador: “España puede salir de la crisis”. Ahir al programa el Club de TV3 que dirigeix i presenta l’Albert om ja en van parlar, però des de la vessant més periodística. La Cristina Puig, una de les col•laboradores d’Om va anar per tercer cop a que li signés el llibre. De fet, va explicar, Aznar ja va ser a Catalunya l’any 2005, després el 2007 i, finalment ahir. Es suposa que quan ve no viatja sol, ja que el deuen d’acompanyar els seus 50 escortes més tot el seguici de secretaris, assessors, etc. A la Cristina, quan van veure que era periodista, li van fer deixar el telèfon. Després, Aznar, li va preguntar a quin mitjà pertanyia i el semblant de l’expresident va mostrar-se seriós en tot moment. Finalment i només després de dedicar-li (a la dedicatòria només va posar “A Cristina con cariño”, o sigui, que no s’hi va esforçar molt) li va desitjar sort i se li va poder veure un lleuger somriure.
Aznar és d’aquelles persones que es creuen superhomes. Més propers a les divinitats que als humans. De ser cert que existeix Déu, de no existir, alguns d’ells voldrien assumir el paper. I estic parlant “d’ells”, ja que n’hi ha més d’un. Son persones que mai assumeixen errors propis i tot el que fan és “impecable” o “extraordinari”. No cal citar noms, però segurament que us en vindrà més d’un al cap.
Fa més de 25 anys, per aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i feia poc que militava al PSC, l’agrupació local va publicar una revista amb el títol de “La Ventana” i de la que només va sortir al carrer el núm. 0. Ja llavors vaig escriure un petit article amb el títol de “El Padre”. Estava escrit en castellà (per aquells anys començaven els primers casos per a la normalització lingüística amb la creació del “Consorci”, el programa de TV3 “Digui digui”, etc.) i parlava del “padre”, del “hijo” i del “espíritu santo”. El padre va era l’incombustible José Bertomeu Canalda, el darrer alcalde “franquista” i el primer de l’etapa democràtica del poble. Va acabar sent fitxat per CiU. Els altres dos eren dos íntims col•laboradors de Bertomeu.
El Pare Aznar mai assumirà que va posar Espanya en una guerra immoral i il•lícita: la guerra del Iraq. Mai assumirà que l’11-M de Madrid va ser la conseqüència més greu que va patir Espanya, precisament per haver enviat les tropes a aquell llunyà país de l’Orient Mitjà. Mai assumirà que la crisi (ja no d’Espanya, sinó mundial) la creat el capitalisme... O sigui, molts dels seus amics. Si tenim en compte que la crisi es va crear als Estats Units i que fins l’any pasta governava el seu entranyable amic Bush... Alguna cosa tindrà que veure amb la crisi. O no?
Una altra gran frase d’Aznar va ser. “Catalunya no havia estat mai tant bé com amb mi”. Si senyor, des de llavors jo no he treballat mai més, tinc xofer que em porta a treballar, diverses cases (i xalets) on viure i a cada un d’ells m’espera una dona a la que, a més a més mantinc... El nombre de fill que governo, ja ni me’n recordo! I això que quan va assumir el poder, una de les primeres mesures que va prendre va ser congelar-nos el sou. Què si no, segurament que encara tindria un iot més gran!

EL ROL DE DURAN

Sembla que Duran i Lleida està comdemnat a ser una mena d’actor secundari de la política. És una personatge que, tot i tenir papers importants, no acaba de “representar” el paper de la seva vida.
Potser perquè Duran va cometre un error d’estratègia. Com a líder d’Unió Democràtica de Catalunya té poques possibilitats d’encapçalar una candidatura que li doni opcions a assolir la presidència de la Generalitat. Tot i ser, provablement, el polític més ben valorat per l’opinió pública, Mas mai li consentirà que pugui ser candidat a costa d’ell mateix. Arturo té massa supèrbia i està capficat a aconseguir el lloc de més rellevància política de Catalunya: ser-ne el seu president.
La UDC és un partit històric però massa petit. Sóc dels qui pensa que sense el germà gran, CDC, la “U” de la coalició, trauria una representació molt minsa. Els dos partits es necessiten, malgrat les seves diferències airejades en públic diverses vegades. La proporció a les llistes és de 4 a 1. Per cada 4 “convergents” un demócrata-cristià. Fins i tot, a la majoria de pobles, no hi traurien representació si es presentessin per separat.
Ara mateix només recordo dos poblacions on hi ha hagut seriosos problemes i un d’ells és a les nostres terres: Alcanar. L’altre és Banyoles (Pla de l’Estany), on el 2003 no es va poder presentar candidatura a les municipals.
Hi ha casos com Amposta on Unió és purament testimonial. Si algun dia es presentés amb una candidatura separada, tinc tota la seguretat que no trauria cap regidor. I és que UDC Amposta té els seus orígens en una empresa del poble dedicada a l’assessorament i tots els afiliats que conec guarden relació amb ella.
Però tornant a Duran, segons el titular del Periódico d’avui, vol que “Mas aixequi el veto que té amb el PP”. De fet, el primer titular del mencionat diari és “Rajoy busca aliats” i després “Duran prepara el terreny.
Duran a sonat com a ministre de Zapatero i no ho a estat. També fa uns mesos va “flirtejar” amb Montilla per mirar d’arribar a un acord amb el tema del “finançament”. Al final res de res. Sap duran que el temps se li esgota (i no ho dic per la malaltia que va sofrir, de la que, afortunadament pareix recuperat), sinó perquè tot polític té un començament i un final i per al líder d’Unió, sembla que més aviat estigui més prop del final que del seu inici.
De totes formes, si, finalment Mas accedeix a arribar a acords amb el PP, es traurà la careta definitivament. La darrera legislatura de Pujol va tenir que valer-se dels populars per a conservar els seus “llocs de treball”. Després, amb l’arribada de Zapatero i com que ja no tenien perquè pactar amb el PP, van escenificar un distanciament que, políticament ja els hi anava bé. Recordeu el contracte que va signar l'Arturo davant de notari dient que no pactaria mai amb el PP?
Si ara acaben arribant a acords, caldrà que aquests siguin, en gran mesura beneficiosos per a Catalunya. El desbloqueig de l’Estatut al Tribunal Constitucional hauria de ser un dels objectius.
Ja acceptarà Rajoy retirar els recursos que va presentar el seu partit? I sobre el finançament de Catalunya, ja acceptarà el PP arribar a les quotes mínimes que ofereix el PSOE?
Estem davant d’una tardor “calenta” abans d’arribar a l’estiu. Farien be alguns partits en no quedar-se adormits pel camí...

CAMPANES DE VICTÒRIA

Encara es senten el repicar de les campanes de la victòria de diumenge a les seus del PP de Madrid i de CiU a Barcelona. Pareix que, en el cas del PP, hagués guanyat alguna cosa més que unes eleccions al parlament europeu i, en el cas de CiU, que ni tan sols va guanyar, pareix com si se’ls hi aplanés el camí cap a la Generalitat.
Primerament cal fixar-se que els candidats en tots dos casos, no van ser el seus líders. Ni Rajoy ni Mas han d’anar a Brussel•les, però, sobre tot el PP, pareix que estigui legitimat per demanar qualsevol cosa. Fins i tot planteja a Zapatero que demani al Congrés una moció de confiança...
CiU creu que seguirà en aquesta línia ascendent fins les properes autonòmiques i, al final, amb el suport del PPC, podrà sumar per assegurar-se la majoria necessària per investir president a Mas.
De totes formes cal fer referència a dos informacions periodístiques que apareixen avui mateix. La primera és una avís de CiU al PP i li recorda que, “encara que va guanyar les eleccions de diumenge no compta amb els suports parlamentaris necessaris”. I la segona una reflexió del PSC que “culpa a Zapatero de la seva baixa en vots”. Crec que totes dues qüestions són encertades. De fet, la segona ja l’havia apuntat jo mateix aquests dies.
Totes les eleccions són diferents i així ho entén el ciutadà. No és el mateix que es votin els representants a Madrid o al parlament europeu que als ajuntaments o la Generalitat. La fluctuació de vots entre les diverses formacions és constant. Evidentment, i de forma cíclica, poden haver períodes més o menys llargs on depenent de circumstàncies (canvis de líders, conjuntura econòmica, etc.) els vots poden anar a parat en un major nombre als sacs d’uns o d’altres partits.
Avui per avui veig quasi que impossible que Mas guanyi unes eleccions per majoria absoluta. La qual cosa, com he dit abans li caldria pactar amb el PPC o, tal vegada, en alguna altra formació... I en els tres anys que queden fins les properes generals, els canvis en matèria econòmica poden ser importants i els resultats molt diferents als de diumenge.