Ahir, Aznar va ser a Barcelona presentant en seu nou llibre. El títol, de per si, ja és del tot revelador: “España puede salir de la crisis”. Ahir al programa el Club de TV3 que dirigeix i presenta l’Albert om ja en van parlar, però des de la vessant més periodística. La Cristina Puig, una de les col•laboradores d’Om va anar per tercer cop a que li signés el llibre. De fet, va explicar, Aznar ja va ser a Catalunya l’any 2005, després el 2007 i, finalment ahir. Es suposa que quan ve no viatja sol, ja que el deuen d’acompanyar els seus 50 escortes més tot el seguici de secretaris, assessors, etc. A la Cristina, quan van veure que era periodista, li van fer deixar el telèfon. Després, Aznar, li va preguntar a quin mitjà pertanyia i el semblant de l’expresident va mostrar-se seriós en tot moment. Finalment i només després de dedicar-li (a la dedicatòria només va posar “A Cristina con cariño”, o sigui, que no s’hi va esforçar molt) li va desitjar sort i se li va poder veure un lleuger somriure.
Aznar és d’aquelles persones que es creuen superhomes. Més propers a les divinitats que als humans. De ser cert que existeix Déu, de no existir, alguns d’ells voldrien assumir el paper. I estic parlant “d’ells”, ja que n’hi ha més d’un. Son persones que mai assumeixen errors propis i tot el que fan és “impecable” o “extraordinari”. No cal citar noms, però segurament que us en vindrà més d’un al cap.
Fa més de 25 anys, per aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i feia poc que militava al PSC, l’agrupació local va publicar una revista amb el títol de “La Ventana” i de la que només va sortir al carrer el núm. 0. Ja llavors vaig escriure un petit article amb el títol de “El Padre”. Estava escrit en castellà (per aquells anys començaven els primers casos per a la normalització lingüística amb la creació del “Consorci”, el programa de TV3 “Digui digui”, etc.) i parlava del “padre”, del “hijo” i del “espíritu santo”. El padre va era l’incombustible José Bertomeu Canalda, el darrer alcalde “franquista” i el primer de l’etapa democràtica del poble. Va acabar sent fitxat per CiU. Els altres dos eren dos íntims col•laboradors de Bertomeu.
El Pare Aznar mai assumirà que va posar Espanya en una guerra immoral i il•lícita: la guerra del Iraq. Mai assumirà que l’11-M de Madrid va ser la conseqüència més greu que va patir Espanya, precisament per haver enviat les tropes a aquell llunyà país de l’Orient Mitjà. Mai assumirà que la crisi (ja no d’Espanya, sinó mundial) la creat el capitalisme... O sigui, molts dels seus amics. Si tenim en compte que la crisi es va crear als Estats Units i que fins l’any pasta governava el seu entranyable amic Bush... Alguna cosa tindrà que veure amb la crisi. O no?
Una altra gran frase d’Aznar va ser. “Catalunya no havia estat mai tant bé com amb mi”. Si senyor, des de llavors jo no he treballat mai més, tinc xofer que em porta a treballar, diverses cases (i xalets) on viure i a cada un d’ells m’espera una dona a la que, a més a més mantinc... El nombre de fill que governo, ja ni me’n recordo! I això que quan va assumir el poder, una de les primeres mesures que va prendre va ser congelar-nos el sou. Què si no, segurament que encara tindria un iot més gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada