Si ens atenem als titulars i comentaris quan van sortint als mitjans de comunicació, segurament arribarem a la conclusió de que la nova llei d’educació és una llei molt important. La “llei més important de la legislatura” (Catalunya Informació d’ahir)
En altres titulars de la premsa escrita podem llegir: “Catalunya inicia la gran reforma de l’escola” (el Periódico de Catalunya), “LEC un model propi i obert” (Avui), “Catalunya blinda con un amplio apoyo la ley educativa” (La Vanguardia) En canvi des de madrid es veu tot “molt diferent”: “La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas en Cataluña” (ABC), “Cataluya consuma la secesión lingüística con su ley educativa” (El Mundo). En canvi altres diaris com El País, La Razón o Público, aquesta notícia no mereix ser de portada.
La majoria de comentaristes es fan ressò de l’acord assolit entre els dos grans partits de Catalunya (el PSC i CiU) i la fractura dintre del govern d’Entesa al quedar-se al marge ICV-EUA d’una bona part de l’articulat que contempla la llei. Els altres dos grups de la cambra catalana (PP i Ciutadans), com no podia ser d’una altra manera, hi van votar en contra.
Es diu que és una llei que podrà adaptar-se a les necessitats de cada moment, depenent del partit (o partits) que governi. Una llei que deixarà en mans de les escoles com aplicar la tercera hora de castellà i que segueix apostant tant per l’escola pública com per l’escola concertada.
Jo voldria un ensenyament “català, laic, de qualitat” i, per suposat, gratuït, fins i tot els llibres de text. Evidentment una llei que contempli l’escola concertada i molta part d’aquesta és religiosa, no és “el meu model d’ensenyament”.
Segurament que, en aquest sentit, estic molt més proper del model que es demana des d’Iniciativa. Per la meva manera de pensar sempre he considerat que estava a l’esquerra del meu partit.
Però és evident que partits tan diversos com els que van recolzar la llei tenen interessos molt diferents i els seu electorat, també és dispar. Així, si vols aprovar una llei i no disposes de majoria absoluta, el que cal és arribar a un ampli consens que pugui incorporar com més sensibilitats millor, encara que això pugui perjudicar certs aspectes de la pròpia llei. Si els tres partits més nombrosos del Parlament li donen suport serà, segurament, un argument per a defensar que la “llei no es tan dolenta”. A pesar que no acabi agradant als altres partits i, segurament ni als propis que l’han votat en un 100 %.
Però si d’alguna cosa en puc estar segur és que, una llei així, de governar CiU amb majoria absoluta com ho va fer en una bona part dels governs de Pujol, no hauria segut igual. No hi hauria hagut tant de consens. CiU hauria acabat imposant els seu model educatiu agradés o no.
Així caldria acabar sentenciant: “Ara per ara és la millor llei que podia fer-se”.
Però em reitero, “no és el meu model!”
