GUERRA FRATICIDA AL PP

A manca de més notícies rellevants sobre l’operació Pretòria que esquitxa diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Santa Coloma de Gramenet i el seu Alcalde Bartomeu Muñoz, us parlaré una mica del tema que volia parlar ahir i que, degut a la important notícia esmentada, vaig deixar aparcat.
És evident que el que està passant amb el PP pel control de Caja Madrid, és alguna cosa més que la lluita entre dos bàndols. Qui surti guanyador podrà aspirar a mantenir-se al poder i, segurament, “designar” el seu successor a l’hora de dirigir el partit o directament a això últim.
M’explico. Hi ha dos bàndols clarament diferenciats, com sempre ha passat a les guerres (al menys que s’hi produïssin aliances) En aquest cas el primer, el que juga a casa, és el d’Esperanza Aguirre. I el segon seria el del president nacional Mariano Rajoy. Dña. Esperanza sap que “ho ara o mai!”. Ara és quan veu a Mariano Rajoy més feble. Sap que ha perdut bona part del control que exercia a València, amb Camps que no segueix fil per randa les seves ordres. Només li queda el territori “zaplanista” d’Alacant. Esperanza Aguirre va ser qui primer va moure fitxa a l’hora d’expulsar els inculpats en la trama Gürtel amb un gest de “clara provocació” a Rajoy.
Però Mariano Rajoy no està sol. Compta amb Alberto Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la capital, que també és un pes pesant dintre del PP de Madrid i que no té bones relacions amb la presidenta de la comunitat des de fa molt de temps. Dña. Esperanza vol situar al capdavant de l’entitat financera (la segona caixa d’Espanya pel darrera de la Caixa) al seu “segon” Ignacio González que es veu que no té ni idea de com funciona una entitat d’aquest tipus. Mentre que l’altre bàndol hi vol posar a un expert en el tema, l’exministre de finances en l’època d’Aznar i expresident del Banc Mundial Rodrigo Rato.
I al mig de tot aquest “fregao” surt la ma dreta de Gallardón a l’ajuntament i li diu a Dña. Esperanza de tot menys “guapa”: antidemocràtica, que està en contra de la llibertat, etc. I, es clar, Esperanza Aguirre li demana el cap de Cobo a Mariano Rajoy i, aquest no està per la labor de concedir-li.
Quan pareixia que hi havia una possibilitat de solució, al convocar Mariano a Esperanza a una reunió, aquesta va i el deixa plantat. Un altre símptoma de la debilitat del avui encara president nacional del PP.
Però mentre em documentava, he trobat que, precisament avui, 13 regidors de l’ajuntament de Madrid també li demanen a Gallardón el cessament de Cobo. Menys mal que encara n’hi ha 19 que donen suport a l’alcalde. Entre aquest, Ana Botella, l’esposa d’Aznar. I llavors què penses? Perquè les relacions d’Aznar i Gallardón tampoc són (o al menys eren una bassa d’oli...)
Però si Aguirre aspira a “destronar” Rajoy, Gallardón aspira a comptar amb el seu vist i plau per a ser escollit president nacional i optar a la presidència de Espanya i Ana a rellevar Gallardón al capdavant del consistori madrileny.
Tot plegat una gran guerra d’interessos que passa, avui per avui, pel control de Caja Madrid. Qui surti guanyador, sortirà reforçat i, segurament, en òptimes condicions d’assolir els seus propòsits.


(El quadre es "duelo a garrotazos" de Francisco de Goya)

MÉS CORRUPCIÓ

Bé, el títol no és del tot correcte. Avui s’ha sabut un nou cas de corrupció, la qual cosa no vol dir necessàriament que hi hagi més corrupció que ahir.
En contra del que ve sent habitual, el cas d’avui anomenat pel jutge Garzón com a Operació Pretòria, afecta a dirigents de diversos partits. Alguns d’ells ja porten retirats fa anys d’allò que s’anomena política activa, però de ben segur que encara hi són molt presentes a les “cuines” dels partits fent, desfent, manant, etc.
El que sí que està actiu és l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Santaco per als més propers) Bartomeu Muñoz i dos dels altres detinguts (sempre es vol que es parli de presumptes innocents, fins que es demostri el contrari) són dos personatges que, al seu dia, van tenir un paper molt rellevant (cal usar els dos adjectius) al costat del president Pujol: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Si agafeu al atzar alguna foto dels principis de Pujol, segurament, un d’aquests dos hi sortirà.
Què us puc explicar d’ells? Bé, no gaire cosa. No son cap personatge que m’hagin entusiasmat mai i als qui conegui a la perfecció. A partir de 1985 vaig ser el primer secretari de la meva agrupació local. Llavors, quan encara no hi havia Internet pràcticament en lloc, el PSC publicava uns informes confidencials que titulava “Especial responsables”. Eren un simple full a dues cares amb el color roig com a característica principal. Quasi sempre es parlava de tots dos, sobre tot de Prenafeta, el secretari general de la presidència o la ma dreta de Pujol. Dimecres de la setmana passada vaig assistir a una taula rodona organitzada pels Mossos d’Esquadra a la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i en parlar del 23-F, va sortir-ne el seu nom. Tenia tota la confiança del president. Fins i tot penso que algunes decisions les va prendre ell o, al menys, tots dos plegats. Però paral•lelament portava una vida de negocis una mica fosca. Potser per això mai va ocupar un càrrec superior, diguem-ne conseller.
Macià Alavedra era una mica més del mateix. Gran col•laborador de Pujol que no el va poder fer fora fins ben avançada la dècada dels 90 (i subratllo el de “no el va poder fer fora”), ja que el seu nom sempre sortia a les travesses quan s’anava a fer un canvi de govern. Però com passa quasi sempre amb aquest tipus de gent, solen tenir als de “més amunt” ben agafats de les “pilotes” i això fa molt difícil que se’ls pugui canviar sense el propi consentiment de l’interessat.
CDC era un partit conegut per Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, però irrellevant a les Terres de l’Ebre els anys 79 i 80 (primeres eleccions municipals i autonòmiques) Només cal mirar els primers resultats electorals on guanyava la UCD a força llocs. Calia implantar-se territorialment i bona part d’aquesta tasca la va efectuar Macià Alavedra.
Un company militant del meu partit em va explicar un cop que CDC el va voler fitxar Com a d’altres persones de les nostres terres, com per exemple els alcaldes de Camarles, Godall i Santa Bàrbara. Un professor que vaig tenir de petit, fill de Santa Bàrbara, un dia m’explicà que a ell també li van oferir, però va rebutjar-ho per les seves fortes conviccions d’home d’esquerres.
Però tornem al meu company. El lloc el pis superior d’una llibreria situada a l’avinguda de Santa Bàrbara d’Amposta. Us en dono més pistes? Portava per nom “Llibreria Roig”. El van citar allí i es va trobar amb Alavedra i el propi Roig. Segons la seva versió li van posar un xec en blanc per a que poses ell la xifra del “fitxatge” per Convergència. També ho va rebutjar...

MASSA LLAST

En les darreres eleccions municipals, CiU, a Amposta va tenir la gran oportunitat de renovar-se i regenerar-se. No va ser així i els interessos polítics i econòmics d’alguns pesos pesats del seu passat, van fer que encapçales la llista qui havia estat durant 20 anys la ma dreta de l’anterior alcalde. Va renovar la majoria absoluta. Pareixia que res hagués canviat a Amposta i, a la llarga, així ha estat.
Al principi el seu tarannà cap als grups de l’oposició de l’ajuntament pareixia que havia canviat. Es mostrava més afable i conciliador. Només era una espècia de miratge.
I és que ocupar el càrrec d’alcalde d’Amposta d’un temps cap aquí, sense sentir-te com si es tractés de l’hereu d’una nissaga real, pareix que sigui tasca difícil i, si a sobre, s’està condicionat pels passat, pel “seu propi passat”, no és d’estranyar viure situacions com la que s’ha viscut durant el ple d’avui de l’ajuntament.
El saló de plens, hi ha que dir-ho, no era el que s’acostumava a veure en l’anterior etapa quan “l’altre amo” es considerava “agredit i en perill” i tocava la corneta convocant els seus. No! Però la presencia de “l’altre”, d’una de les membres del seu equip i “del bandoler sense trabuc”, així com dos o tres més, feia pensar que no estàvem davant d’un ple normal, que alguna cosa passava.
No explicaré més la moció que presentava el PSC, ja que se’n ha parlat prou, però si de certes actituds, algunes de sorprenent i d’altres de previsibles.
De tot el que podia passar, segurament, la més sorprenent era quan l’alcalde li deia al portaveu del PSC que es pensava que acabaria retirant la moció... També quan, en la primera intervenció dels socialista i quan aquest li deia que “l’equip de govern havia anunciat que hi votaria en contra”, l’alcalde l’interrompia per a dir-li que “no havien anunciat el sentit dels seu vot...”.
Després de l’exposició de la moció i de una lectura complementaria on s’explicava la situació viscuda en aquests darrers dies des de l’òptica del portaveu del PSC, arribava la intervenció de l’alcalde.
Una vegada més va mostrar la forma de “manipulació política” que usa CiU a Amposta i con, de seguida, quan pensen que s’estan lesionant els seus interessos particulars, usen totes les estratègies hagudes i per haver, per a desviar l’atenció i apuntar amb la seva “artilleria més pesant” directament al seu enemic (que no rival) Dir que en la primera actuació al Palau de la Música, al escoltar les dues bandes “sé li va posar la pell de gallina” i que això no li passava al portaveu del PSC, és fer pura i planament demagògia i voler tocar les sensibilitats més amagades dels seus. O quan des d’un bon començament és va mesclar a les bandes de música (encara que una d’elles no els va seguir el joc), el que es pretenia era que una bona part dels ciutadans d’Amposta acabessin demanant-li responsabilitats al portaveu socialista. Una tàctica que ja em viscut els darrers mesos amb el PP i el cas Gürtel!
Gens sorprenent ha estat la postura d’ERC. Davant d’un cas així i quan es preveu un clima d’enfrontament entre els altres grups, la postura és posar-se al costat del més fort i defugir el debat, encara que hi hagin interessos del poble d’Amposta pel mig.
Al principi del “cas Palau”, vaig escoltar com un empresari que havia donar 50 euros per arranjar un tub de l’orgue, volia demanar explicacions als actuals gestors sobre on havien anat a parar els seus diners. L’ajuntament d’Amposta va donar (segons l’alcalde) més de 69.000 euros i renuncien, com els republicans, a voler esbrinar la destinació d’aquests diners.
I ja per acabar, divendres passat en el decurs de l’acte de presentació de les jornades de “Lletres Ebrenques” a la seu de la biblioteca d’Amposta, Isabel clara Simó, entre altres moltes coses va dir. “A Barcelona o ets del PSC o de CiU, no hi ha cap més opció”. I jo vaig pensar: “Quina sort; a Amposta o ets de CiU o estàs en contra de CiU, tampoc n’hi ha d’altra”.

MANCA DE PREVISIÓ

Ahir, l’Esplai de la Caixa celebrava el 25è aniversari de la seva implantació a la ciutat d’Amposta. Com cada anys reunia milers de persones de la tercera edat al pavelló de fires i els organitzava una tarda amb berenar, ball, etc.
Com a socis, els meus pares no es van voler perdre la tarda. A les 5, mon fill els va portar al recinte i ja em va parlar de la dificultat per a poder accedir amb cotxe. Evidentment, jo hi hauria anat a peu, però si tenim en compte que mon pare té 81 anys i ha de caminar amb l’ajut d’una crossa i ma mare 77 i no esta molt millor... Podeu entendre perfectament que l’accés hauria d’haver estat possible.
A les 8 vaig ser jo qui els vaig anar a buscar. Vaig baixat amb el cotxe pel carrer Sebastià Juan i Arbó i en arribar al carrer Itàlica vaig veure com una tanca i els corresponents senyals d’accés prohibit, m’impedien continuar. Com vaig veure que pujaven els cotxes vaig pensar que podria accedir per baix i que per la part de dalt només hi sortien. Vaig continuar pel carrer Itàlia i de sobte em vaig trobar amb un senyal de prohibit i un altre d’accés obligatori. Què hauríeu fet? Anar per l’accés obligatori, no? Error. L’accés obligatori no portava en lloc. Una maquina excavadora i una cinta d’aquestes que es posen per a tallar el carrer, ho impedien. Vaig continuar pel passeig del canalet de la Ràpita fins el passeig Canal i vaig continuar pel Mestre Sunyer i Barcelona, fins al carrer Sant Cristòfol. Al final vaig fer la rotonda on es troba l’escultura d’Emili Bonet i... Tallat! Vaig girar cua, vaig pujar pel Terradelles, vaig girar pel carrer Itàlia i vaig continuar per allí on primer no havia volgut passar, ja que vaig veure cotxes que hi baixaven. Després vaig entrar al pavelló a recollir als meus pares.
Cal dir que, efectivament, el canalet de la Ràpita està en obres (dintre dels projectes que es duent a terme pel “pla Zapatero”), però crec que un dia com aquests, s’haurien tingut que habilitar els accessos encara que fos de forma provisional.
Però és que tampoc vaig poder veure cap policia local ni cap senyal indicant els carrers tallats fins que hi arribaves...
A qui si vaig veure en arribar al pavelló va ser a l’alcalde i al seu primer tinent d’alcalde. Mudats i fent el paper que solent fer. I l’oposició? Al menys el nostre grup no va ser convidat. No sé si va ser oblit de la Caixa o de l’Ajuntament, però a nosaltres no ens va convidar ningú!