dissabte, 18 de desembre del 2010

ANTONI ESPANYA CANDIDAT DEL PSC A LES PROPERES MUNICIPALS


Anit, l’assemblea local del PSC D’Amposta va escollir Antoni Espanya com a cap de llista de les properes municipals que s’han de celebrar el 22 de maig proper.
Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés va se qui va presentar la candidatura d’Espanya que va ser ratificada per la unanimitat de tots els militants assistents a l’assemblea.
A més dels militants locals també hi eren presents el primer secretari de la federació de l’Ebre del PSC Antoni Sabaté, així com el responsable de política municipal Manel de la Vega.
Espanya va agrair a l’assemblea la proposta i la confiança i va anunciar que la número dos tornaria a ser Lluïsa Lizárraga.
La resta de la llista, òbviament encara no sé sap, però el que ja es pot anunciar és que els altres dos regidors que, actualment té el grup municipal d’Amposta (Josep Maria Monfort i Joan Ferré) no continuaran.
La propera setmana es farà una roda de premsa per a oficialitzar el cap de llista del PSC d’Amposta per a les eleccions municipals.  

divendres, 17 de desembre del 2010

UN PARLAMENT PARITARI I ADAPTAT

Ahir es va constituir el parlament de Catalunya sortit de les eleccions del 28-N. Moltes novetats. La primera és el canvi d’ubicació de grups com el PP. I, evidentment, canvia de majories. CiU, sense tenir majoria absoluta, va col·locar a una dels seus a la presidència. La demòcrata-cristiana Núria de Gispert va substituir el republicà Ernest Benach. Aquests canvis també es van veure reflectits a la mesa del Parlament amb 4 de CiU, dos del PSC i un del PP. ERC i ICV-EUA se’n quedaven fora.
El Parlament constituït ahir, sense ser paritari del tot (no hi ha un 50 % d’homes i un 50 % de dones), certament és la vegada que hi ha menys diferència entre tots dos sexes. Les dones ocupen un 42 % dels escons. Però ja grups, com el “laportista” SCI format exclusivament per homes. La presidenta va declarar que la llei que regula la paritat "no li agradava, però que en aquest cas, havia funcionat". A mi tampoc. Crec que al segle XXI parlant d'igualtat entre home i dona hauria d'estar desfasat. És tant obvi que no hi ha diferències que hauria de ser una cosa assumida per tothom.   
També, per primera vegada, l’hemicicle català ha estat adaptat per a diputats amb mobilitat reduïda. I és que hi ha un diputat de CiU que va amb cadira de rodes.
Però tornem a la mesa del parlament. De la seva constitució va sortir-ne la primera polèmica. Si més no, els dos grups que hi eren presents les dues passades legislatures, ERC i ICV-EUA, van quedar-se fora. Segons diuen, és la primera mostra de com anirà aquesta legislatura: el PP (que si que hi és gràcies a CiU) donarà un suport implícit al grup guanyador. La primera mostra segurament la veurem quan la setmana que ve, en segona volta, els populars s’abstindran per a que pugui ser invertit en Mas.
Per a mi, l’actitud de CiU, la veig com una mena de “revenja”. No ha pogut actuar així contra el PSC, per ser-ne el primer grup de l’oposició, però els altres dos grups del “tripartit” si que ho han acabat pagant.
Segons va dir la presidenta, caldrà estrènyer-se el cinturó. La primera mesura serà treure el cotxe oficial d’alguns dels membres del Parlament. Segons paraules de la pròpia de Gispert, “no tots el necessiten”.
Per aquells que no ho sàpiguen, fins ara tenien cotxe oficial els membres de la mesa i els presidents dels diferents grups parlamentaris (crec que no m’equivoco)
Si a això li simem els que ja ha avançat Mas sobre la composició del govern: reducció a 12 conselleries, reducció de càrrecs de confiança, etc., l’estalvi segurament serà importat.
No obstant, crec que, al final, seran més paraules que gestos efectius. Sinó, ja en continuarem parlant...       

dijous, 16 de desembre del 2010

UN NOU POU?


Ahir, en passar per l’Eix de l’Ebre camí de casa, vaig poder veure més moviments de terra entre el canal i el riu. Exactament a poca distància de l’entrador de l’escorxador de PADESA, prop de la torre de la Carrova.
Evidentment vaig pensar que es pretén fer un altre pou ja que també s’hi veuen tubs d’un diàmetre considerable (potser d’uns 50 centímetres)
La pregunta torna a ser: Per a què tants pous? I encara un altra: Si l’aigua ha de ser fer a “reforçar” el minitransvasament o portar-la fins el Catalunya Sud, per què es fan a l’altre costat’        

EL LÍMIT DE LA DESESPERACIÓ

Vagi per davant que cap mort violenta hauria de tenir justificació. I menys els crims comesos per uns u altres motius.
Dit això, el que va fer ahir Pere Puig Puntí, cal pensar que es el fruit de la desesperació humana en arribar al límit.
Els fets que van ocórrer ahir al de matí a la comarca de la Garrotxa poden semblar freds i premeditats i moguts per ànim de revenja i ves tu a saber què més, però també són símptoma de no poder aguantar més les injustícies que, de vegades, ens dóna la pròpia existència.
Pere Puig, amb una escopeta de caça, va matar primer, a un bar de la petita població de la Canya, a un pare i un fill, copropietaris de l’empresa constructora on treballava de paleta i de la que feia mesos que no cobrava. Finalment, pel que sembla, li haurien donat un xac sense fons.
Una vegada comesos aquests dos crims, va anar fins la capital de la comarca, Olot. Allí va entrar a l’oficina de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) i va matar una empleada i un empleat. L’oficina tenia dos empleats més que, per sort, no va poder trobar, ja que un era fora i l’altre al pis superior.
Aquest matí he escoltat per la ràdio a un portaveu de la CAM que deia que, Pere Puig, com a client de l’entitat, només tenia una llibreta i una targeta, però cap hipoteca ni préstec. Que el motiu no era econòmic... Si això és veritat, caldrà esbrinar el motiu pel qual va donar mort a dos empleats. Potser per què el xec sense fons era d’aquella entitat i al anar-hi a cobrar-lo no li van fer efectiu?
Ara només cal esperar que aquests cas no s’agafi com exemple ni “font d’inspiració” d’altres persones que, com Pere Puig, segur que s’ho estan passant molt malament.
Aquest matí, un empleat d’una oficina bancària, concretament d’una oficina del Banc Popular, em deia que “els empleats no estan gents protegits i que ara només es protegeix els diners que es guarden”.