MADRID-BARÇA: NI DONANT-LOS PEIXET!

El Periódico d’avui puntua a Víctor Valdes amb un “6”, perquè diu que a la jugada del gol del Madrid fa ver una “errada monumental”. No! La jugada del gol del Madrid entrava dintre dels plans del Barça. El mestre Guardiola ho havia previst així. “Començarem donant-los peixet, a veure si s’animen una mica i així els podrem jugar de tu a tu”. Un gol als 22 segons de joc, lluny de fer-los replegar (com hauria fet qualsevol equip petit), els va fer obrir més pensat en una possible golejada (tornar-nos el 5-0 de l’any passat?) i llavors el Barça va poder entrar pels passadissos que deixava la defensa blanca.

Dilluns passat vaig trobar a Tortosa a Armando Carceller de la Ràpita, un barcelonista de cap a peus i en preguntar-li pel partit de dissabte em va dir: “1 a 3; t’ho dic jo; no has de patir”. Evidentment el vaig creure i els qui heu parlat amb mi aquest dies, així us ho vaig dir o no?

Després del partit, que vaig veure amb tota la tranquil·litat del món (us ho pot confirmar la meva dona), vaig quedar-me a veure l’especial que va fer Televisió de Catalunya i que es va transmetre per TV3 i Sports 3. Vaig poder gaudir dels gols unes quantes vegades més, però vaig trobar a faltar un ampli resum del partit amb les explicacions tècniques pertinents.

Tothom coincidia que el partit no va ser tan crispat com els partits anteriors de la era Mourinho. Que ni abans del partit s’havien encès els ànims i després del partit no s’ho havien pres malament com les altres vegades. Potser sí, però l’entrenador del Madrid i això ho va dir Martí Perarnau, segueix sense acceptar que el Barça és superior tàcticament. Ahir els “analistes” del Madrid parlaven bàsicament de dues coses: de la sort que va tenir el Barça amb el gol de Xavi/Marcelo que va significar el 1-2 i la “segona” groga que li haurien d’haver tret a Messi i, per tant, hauria significat l’expulsió de l’argentí i futur guanyador de la tercera Pilota d’Or consecutiva.

Messi ahir no va marcar, però va fer un molt bon partit. El primer gol, el d’Alexis Sánchez va néixer d’una assistència seva i el tercer, el de Cesc Fàbregas, la jugada la va iniciar ell.

En canvi, Cristiano Ronaldo, un cop més fa fallar contra el Barça. En la totalitat d’enfrontament que ha tingut amb els blaugranes, només els hi ha pogut fer un gol, el que li va donar la Copa del Rei que Sergio Ramos sé va encarregar de trencar. Avui el diari Público fa un comentari lapidar sobre ell: “Sona dur, però CR7 va ser el llast que va impedir al Madrid enlairar-se”. I és que Ronaldo, quan va quedar-se tot sol davant Valdes i va fallar un gol cantat amb el cap, ja no va aixecar cap (i valgui la redundància) en tot el partit. Ni les faltes, que tan magistralment sol tirar, les va poder ficar per allí on volia.

Del Barça només comentar que ahir Guardiola va treure a la “vella guàrdia”. Ni Thiago, ni Cuenca, ni Mascherano i fins i tot Pedro i Villa, van tenir cabuda a l’equip, al menys inicialment en el cas dels dos darrers. A la defensa va tornar el gran capità: Puyol i va fer un partit perfecte, de “10”, segons el Periódico. I al seu costat Piqué. Però qui també va estar molt encertat va ser Busquets (9) i també Alves, Alexis i Iniesta, també mereixedors d’un “9”.

Què al Madrid li va mancar sort? Al Barça també. Deia el locutor que el resultat hauria pogut fer l’1 a 4 o l’1a 5... El segon resultat és del tot impossible si abans no has fet el 4.

Ara a pel mundial de clubs. VISCA EL BARÇA!!!      

ELS COLORS DE LA TARDOR XI

CAMARÓ/CAMERON

Quan treballava a Vinaròs, a principis dels anys 80, un dia baixant a treballar vaig escoltar per la ràdio del meu Seat 127 una notícia d’aquelles que et criden l’atenció: els camarons costaven 30.000 pessetes el quilo.

Quan vaig arribar a la fàbrica li vaig preguntar a Juanito Guzmán, una amic de l’edat de mon pare i que havia segut tota la vida mariner fins que quan ja tenia vora 60 anys va trobar feina a la fàbrica i va decidir que seria un bon lloc per a jubilar-se. Em va respondre que “era possible”, però que tal vegada només se’n havien pescat 200 o 300 grams.

El primer ministre angles es diu Davin Cameron, que no s’escriu igual que “camaró” ni significa el mateix, però he pensat que segurament ens podria servir com a comparació de dues situacions força dispars.

El quilo de camarons es pagava aquell dia a 30.000 pessetes/quilo, però com em va dir l’amic Juanito, segurament n’havien pescat molt pocs. I per molt exquisit i car que sigui el camaró, a la mar és un crustaci insignificant i minoritari.

Ahir el “premier” anglès es va despenjar dels acords en que van arribar la majoria dels països de la Unió Europea. La ràdio recordava que ni en temps de la Margaret Thacher, havia passat una cosa així. Va ser una decisió pensant més amb els seus propis votants que, segurament, una decisió responsable i valenta.

L’economia anglesa és una economia forta, però no se’n deslliura de la crisi econòmica que afecta a tots els països del primer món. Potser es pensen que la lliura esterlina per si sola podrà enfrontar-se als especuladors, però s’equivoquen els que pensen així. Fins i tot dintre dels seu país té enormes divergències, sense anar més lluny, no cal mirar els laboristes, només cal fer-ho al partit Liberal, els seus socis de govern.

Anglaterra sempre s’ha caracteritzat d’anar per lliure: condueixen per l’esquerra quan la majoria dels països ho fa per la dreta (fins i tot EE.UU que va ser-ne colònia), van trigar molts anys en adoptar els sistema mètric decimal, no es van voler integrar a l’euro quan la resta dels països que formen la UE i fins i tot alguns que no hi formen part ho van fer, etc.

Potser podran subsistir així un grapat d’anys més o potser molts més, però viure aïllats d’un món cada cop més globalitzat em sembla, al menys, una temeritat.     

ELS COLORS DE LA TARDOR X