FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)

Aquest passat cap de setmana em va cridar molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un dret i una mostra d’igualtat i tolerància.

França, tradicionalment, ha tingut fama de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives. Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això. El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.  

Des de fa relativament poc, el país veí del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també, el dret de poder adoptar.

Però aquestes conquestes de llibertats sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent, el s grinyolen aquestes situacions.

Evidentment aquestes lleis només poden aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande al cap davant dels socialistes.

A Espanya aquestes situacions les coneixem bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe, ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.

Potser l’única diferència que hi veig entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.

I és que a França l’Església Catòlica no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució), l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres religiosos.

Però a pesar de tot, el francesos poden estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.  

CATALONIA CUP

TV3 va emetre la nit de dimecres la final de la copa Catalunya de futbol. Després de la interessant final de la passada edició jugada entre el Nàstic de Tarragona i el Manlleu, la d’aquest any, semblava, a priori, la millor final possible, la que, dintre d’uns anys pot arribar a convertir-se en la final de la Copa de la Generalitat d’una Catalunya independent.

Primer uns apunts sobre la final d’anit. Vist a posteriori (abans del partit no m’hauria atrevit a fer el pronòstic), va sembla que el Barça va donar peixet a l’Espanyol. Al quart d’hora l’equip periquito va posar el 0-1 al marcador després de perdre en defensa una pilota d’aquelles que, si jo fos entrenador, seuria a la banqueta al causant durant moltes setmanes; potser no aniria ni convocat...

A la segona part, els culers, van intenta-ho de totes les maneres, però quan no fallaven, es trobaven amb un Kiko Casilla que ho aturava tot. Només Cesc, quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a senyalar el final del partit, va ser capaç de batre el porter de Sant Jaume del Domenys.

El Barça semblava que no volia guanyar a l’Espanyol. Potser el volia compensar per haver empatat contra el Madrid i, d’aquesta manera, el Barça es proclamava campió quan encara faltaven 4 jornades per al final... O potser no. Al se un partit de costellada (o  alguna cosa semblant), es van estalviar la pròrroga i van anar directament a la tanda de penals. L’encarregat de tirar el primer penal va ser el capità Xavi i el va fallar tornant a donar avantatge a l’Espanyol que només calia que els anés convertint els 4 restants contra el que és el porter del Barça B i, ocasionalment, el tercer porter del primer equip. Però l’Espanyol va tornar a fallar i no un cop sinó dos i així el Barça es va veure obligat a guanyar un partit que, possiblement, no volia. O sí.

Si Catalunya esdevingués una nació independent, tot l’al·licient seria veure finals entre el Barça i l’Espanyol? Si fos així, penso que el Barça deixaria de ser un dels equips grans d’Europa per a convertir-se en un equip de Europa League.

Per a mi només hi ha dues solucions:

1a Que el Barça i l’Espanyol (i també d’altres equips que poguessin guanyar-se el dret) juguessin a la lliga espanyola. La qual cosa ara com ara no podria ser, ja que al tenir una federació pròpia i diferenciada i dret de participar en la selecció catalana, haurien de jugar forçosament una lliga catalana.

2a Crear una lliga europea a mode de l’NBA de bàsquet on hi participessin els millors equips d’Europa; més o menys els que juguen cada any la Champions i els millors de l’Europa League.

De no ser així, ja ens podrem anar oblidant de veure bon futbol a Barcelona i conformar-nos amb el que donin a la tele.

EL ARTICULO MAS INGENUO por Ángeles Caso (relativo a IRPF 2012)

Toca hacer la declaración de la renta. Más dura que nunca este año, cuando los tipos impositivos han subido y a los ciudadanos comunes apenas nos queda nada para desgravar. Hacienda somos todos. Eso llevan contándonos mucho tiempo. Hubo una época en que me lo creí a pies juntillas, e incluso protagonicé una vieja campaña publicitaria con ese eslogan. Ahora sé –sabemos– que Hacienda sólo somos unos pocos. Los que tenemos la desdicha de cobrar todo en A o de ser tan honrados que no queremos engañar al fisco, convencidos de que el fisco –qué palabra tan fea, por cierto– son todos nuestros conciudadanos.
Ahora sé –sabemos– que la inmensa mayoría de los que realmente ganan mucho se las apañan para pagar muy poco, o incluso nada. Algunos, de manera ilegal, pero otros muchos, con el propio aval de unas leyes empeñadas en favorecer a las grandes fortunas y empobrecernos a los trabajadores. Y sé también que si esas leyes cambiaran y si los inspectores se dedicaran a perseguir a los grandes defraudadores y no a la gente común, como parecen estar haciendo, buena parte de la crisis de este país se resolvería.
Pero si este año, por primera vez en mi vida, no me sentiré orgullosa de mi patriotismo al hacer la declaración y pagar lo que me toque sino que la haré con una buena dosis de indignación, no será tanto por eso como por el destino que van a dar a mi dinero. He decidido que no quiero seguir contribuyendo a los sueldos de cargos públicos que no se los merecen. De miembros de partidos o de sindicatos ineptos, cuando no claramente sinvergüenzas. O de todos esos asesores que, con suerte, recortan y pegan informes que encuentran en internet. Me niego a que sigan pagando a mi costa jamón de jabugo y vinos carísimos para las comilonas de los unos y los otros, cochazos de lujo y billetes de clase business, dietas y noches de hotel de diputados que viven en la ciudad en la que se reúne su Parlamento, televisiones públicas a mayor gloria de los gobernantes de turno, armas mortíferas, o todos esos gastos inconfesables que algunos hacen con las tarjetas bancarias que sostenemos ustedes y yo. Y, hablando de bancos, rechazo seguir contribuyendo a las pensiones multimillonarias de todos esos ejecutivos que han llevado al borde de la ruina a cajas de ahorro y empresas públicas o semipúblicas.
Quiero, en cambio –o, mejor dicho, exijo– que mis impuestos sirvan para pagar sueldos de maestros y personal sanitario, mejoras en escuelas y hospitales, ayudas a los discapacitados, pensiones de jubilados, medicinas para los enfermos, subsidios dignos para los parados, viviendas sociales, becas para estudiantes necesitados, y también laboratorios para investigación científica, repoblación de bosques, conservación de patrimonio, y películas y teatro y ópera y música y talleres de artes plásticas y exposiciones y bibliotecas. Quiero que la parte de mi dinero que comparto con los demás sirva para crear una sociedad más justa y más igualitaria y más feliz, y no para seguir manteniendo a esa caterva de privilegiados indiferentes a la suerte de los ciudadanos a los que representan. Lástima que todo esto no sea más que una ingenuidad.
http://www.lavanguardia.com/magazine/20130509/54373309337/angeles-caso-articulo-opinion-magazine.html
 

LA FRASE DEL DIA 29-05-2013

La corrupció és com l’aire condicionat: quan el poses el sents, però al cap d’una estona el deixes de sentir. 

 

Va dir Jorge Lanata que això voldrien tots els que estan implicats en casos de corrupció: que al final ningú en parlés.

De tot el que li vaig escoltar dir, va dir una cosa que em va fer certa gràcia. Va ser durant l’emissió de l’Intermedio de la Sexta. Parlant amb el Gran Wyoming i sobre si a Argentina passava el mateix que a Espanya sobre si hi havia periodistes pilotes que es dedicaven a lloar la forma d’actuar dels governants, va dir: No oblidéssiu que els espanyols sou sudaques.