Intueixo que el camí que ha de recórrer
el PSC a partir d’ara és molt difícil... Extremadament difícil (cada cop
li poso un adjectiu quantitatiu més gran)
El PSC, quan va passar per la cruïlla
d’on sortia el camí del dret a decidir, va estar dubtant si agafar-la
o no. Sí, sempre que la consulta sigui pactada, van dir... Però sembla
que el viatge que va fer Pere Navarro a Madrid, el va acabar de transformar
i va abandonar definitivament aquell camí que ni tant sols va arribar a
prendre.
Una gran majoria de catalans s’han manifestat
obertament per a que es faci una consulta sobre si volen o no que Catalunya
esdevingui un estat independent. A la consulta hi haurà tres possibilitats:
votar a favor, votar en contra o votar en blanc. I si voleu, una quarta,
votar nul. A la consulta no s’obligarà a ningú a votar per la independència,
encara que, quan es convocarà, evidentment els diferents partits i associacions
(ANC, Òmnium... ) seran lliure de fer campanya en un o d’altre sentit
i segur que ho faran i alguns més que els altres.
Finalment el PSC ha optat per abandonar
definitivament el dret a decidir i seguir el camí de l’Espanya federal,
un concepte que ara per ara, em resulta tant difícil d’imaginar com el
d’una Catalunya independent. Al PSOE li ha costat molt decidir-se pel
federalisme, la qual cosa implica una reforma de la Constitució que, per
a que sigui possible s’ha de comptar amb el vot de les ¾ parts del Congrés.
Amb unes expectatives a la baixa i amb un UPyD amb unes millors expectatives
electorals i cada cop més proper a les tesis nacionalistes espanyoles
del PP, sembla impossible que hi pugui haver una reforma constitucional
en aquest sentit.
Ahir, Joan Tapia, en un article titulat
El PSC marca territori (ni que fos un gos)al Periódico de Catalunya
ho deixava ben clar: Navarro no podia sumar-se a l’estratègia de Mas i
Junqueras sense perdre força. Jo aquest punt també el tinc clar. Fins i
tot Mas està perdent força davant l’embranzida del líder republicà, encara
que no és pot descartar que, finalment, pugui recuperar terreny. Però si
els socialistes catalans pugessin al mateix carro, tindrien totes les de
perdre. Possiblement encara més que ara.
Però que passa amb els díscols?
Després del Consell Nacional extraordinari que es va fer el passat diumenge
a Barcelona, queda clar que els díscols és l’opció minoritària,
es a dir, els que si volen anar a les urnes per votar el dret a decidir.
També el Periódico d’ahir encara
(d’una manera gràfica) a Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i Joan Ignasi
Elena, el líder del corrent intern Avancem.
Mentre Balmón afirma que Els crítics
no estan en el present, viuen del passat, Elena diu: En lloc d’assenyalar
la sortida s’ha de mostrar l’entrada. Per tant, es dedueix que no
és només una qüestió de formes, sinó que hi ha un problema de fons greu.
A mi se’m acut pensar que és, en la
política catalana actual, el present i el passat i, si m’apureu, fins
i tot el futur? És evident que s’ha de ser llarg de mires i avançar-se
al temps i mirar de marcar el ritme. El passat del PSC ja el coneixem,
és un passat nacionalista, sorgit durant la transició quan el que calia
era trencar amb el règim anterior i adaptar-se als nous temps. Aquí el
PSC va estar àgil, però menys que CiU que, com a bons botiguers,
van saber vendre millor el seu producte. En canvi ERC va haver de
passar una llarga travessia pel desert i una mica més, desapareix del mapa
polític engolit per CiU.
Des del meu punt de vista, el present
polític català el marca la societat catalana, farta que, des de Madrid
no es compleixin els compromisos adquirits en Catalunya i els greuges són
tants que fan que la llista sigui molt llarga (recordeu que el govern català
en va fer arribar una al govern espanyol)
I el futur, com passa sempre, és incert. En política tot pot ser i, és possible, que dintre d’un temps tot doni un gir inesperat fruit, per una part, de la frustració dels catalans si finalment no es pogués fer la consulta (al menys de forma legal) i per l’altra part, per un canvi d’estatus de Catalunya respecte a Espanya (digueu-li si voleu federalisme) Es clar que, també és possible que Catalunya pugui esdevenir un estat independent...
En canvi, Joan Ignasi Elena fa una crida
a la unitat del partit. Una fractura ara perjudicaria al PSC i encara el
debilitaria més del que està. Dintre d’un partit tan plural com el PSC
hi haurien de tenir cabuda totes les corrents: les que estan a favor d’una
consulta sense límits, pactada o en contra. L’important és el pensament
socialista. I si uns són nacionalistes catalans els altres són nacionalistes
espanyols, per tant, diferents, però tots nacionalistes. No sé a que ve
tantes reticències dels uns cap els altres.
Ara bé, si l’actual direcció del PSC
pensa que els crítics (per anomenar-los d’alguna manera) no tenen
(o no tenim) cabuda a l’actual PSC, que ho diguin obertament i prendrem
una decisió contundent... Per molt de mal que ens sàpiga.
