dissabte, 7 de desembre del 2013

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 7-12-2013

Això tan acolorit és una paperera (nom que sé li dóna vulgarment al recipient on hi pots tirar o no deixalles) de l'estació de l'Aldea (Amposta-Tortosa) Si heu anat (segur que sí), imagino que us en heu fixat. 
Com veieu és una paperera ideal per a reciclar: al blau els papers i cartrons, al taronja les llaunes i d'altres envasos i, el vidre, al groc (inusualment) Però no ni ha cap de genèric, ni cap tipus més de paperera en tota l'estació. 
De vegades he anat a buscar a mon fill amb la gosseta i aquesta ha fet una deposició (que fi que m'ha sortit) i llavors ha sortit el problema: On la tiro? 
Vosaltres que faríeu?

UNA PASSEJADA PER LA 53a FIRA DE MOSTRES D'AMPOSTA I






















Nóminas y burgueses

Pablo Iglesias

Anoche sentí perplejidad cuando el director adjunto del diario El Mundo me dijo literalmente lo que sigue: “Tendrías que hablar de tus orígenes burgueses…Tienes orígenes burgueses por tu casa…Ganas 1800 euros al mes por dos horas de clase a la semana”. Puede verse aquí.
Reconozco que no sentí ni indignación ni enfado; no pensé que me estuvieran tratando de ofender o hacer daño; fue, por el contrario, como asistir al suicidio de los lemmings. Los lemmings son roedores miomorfos que habitan en el norte de América y en algunas áreas euroasiáticas, famosos por una especie de pulsión de muerte que les hace arrojarse al mar en masa hacia una muerte segura. Por lo visto se trata de un mecanismo instintivo que sirve para controlar sus explosiones demográficas. Pero hasta ayer no me constaba que este instinto de autoregulación propio de ratones existiera también entre ciertos periodistas. Desde luego de ser así no sería una mala noticia.
nóminaBromas aparte, lo que siguió era la crónica de un ridículo anunciado. Informé al señor Inda del barrio burgués en el que vivo (Vallecas) y de la nómina que cobro en la universidad (cuya copia pueden ver aquí) derivada de mi contrato de profesor interino a tiempo parcial que me obliga a impartir 18 créditos ECTS anuales, a tutorizar un grupo sin docencia de las antiguas licenciaturas extintas (al que sin embargo doy clase voluntariamente y evalúo sus trabajos y ejercicios porque me parece a mí que los estudiantes que pagan una matrícula merecen algo más que un examen) así como al resto de obligaciones propias del personal investigador; publicar libros, artículos académicos, ponencias para congresos, seminarios, participar en proyectos de investigación, etc. todo lo cual queda detallado en mi curriculum vitae que, por supuesto, es público y puede verse aquí.
Pregunté entonces al señor Inda por su nómina como director adjunto de El Mundo. Aún espero la respuesta, aunque más divertido fue recordarle, después de que afirmara que las televisiones públicas no funcionan y que hay que cerrarlas, que la televisión de su periódico había facturado 2,7 millones de euros a TeleMadrid que le encargó documentales de gran calidad a la medida de la propaganda del Partido Popular desde los que se vejaba al Doctor Montes o se extendían teorías conspiranoicas sobre el 11M.
Deseé que me preguntara el señor Inda cuanto cobro por ir a la Sexta. Como no lo hizo voy a contarlo. La productora que trabaja para La Sexta Noche me paga 250 euros brutos por cada participación en el programa, por el que les entrego una factura con mis datos fiscales con la que después cumplo mis obligaciones con Hacienda. Restado el 21% de IRPF (ese impuesto que es la base recaudatoria más importante de nuestro sistema fiscal, desconocido por las grandes fortunas que defraudan) y el 30% que dono a La Tuerka (nuestro programa lo hemos financiado siempre los miembros del equipo con nuestro propio dinero, estableciendo porcentajes obligatorios de donación por cada actividad remunerada que realizara cualquiera de nosotros), me quedo con algo menos de 125 euros. Preparar los debates de La Sexta me lleva más o menos un día de trabajo y me siento afortunado; pocas personas de mi edad y con mi formación pueden llegar a cobrar 125 euros por un día de trabajo en España. Buena parte del resto de profesores interinos de mi universidad, sin ir más lejos, tienen dificultades para encontrar actividades que les permitan complementar sus ingresos. Por eso quizá tenga razón el señor Inda en lo de que soy un burgués. Desde luego nunca me ha faltado nada; gracias a mi madre, abogada laboralista que trabaja para Comisiones Obreras y a mi padre que siempre ha trabajado como inspector de trabajo, tuve una infancia y una adolescencia muy cómodas económicamente sin ninguna de las estrecheces que sí afectan a muchísimas personas. Quizá sea, efectivamente, un burgués.
Pero creo que ahora toca comparar con los que aplican recortes y con los que les defienden en los medios. Pero no lo voy a hacer yo; hay suficiente información en la red a propósito de sobres y sobresueldos, contabilidades en B, financiación de partidos y periódicos, y emolumentos a periodistas y analistas de la respetable derecha en televisiones públicas como TeleMadrid o Canal Nou.
Eso sí, me temo que la mayoría de ellos no harán públicas sus nóminas.

divendres, 6 de desembre del 2013

XXXV ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ PRÀCTICAMENT VERGE



Aquell 6 de desembre de 1978 no l’oblidaré mai. Com deia la Trica: Ja he votat perprimer cop, he votat! Ja tenia 21 anys i feia uns mesos que s’havia abaixat l’edat legal de votar dels 18 als 21. Per tant, les altres votacions democràtiques que s’havien fet fins llavors no hi havia pogut participar... Era pràcticament igual, els meus pares ho feien per mi... I vaig votar que . Les explicacions que ens havien donat sobre de que anava una constitució van ser suficients per a deduir que la Constitució que s’anava a votar era la llei garant de la democràcia i amb allò ja n’hi havia prou.
Però després de 35 anys s’ha demostrat que aquell text que van elaborar els anomenats pares de la Constitució, podia valer per a l’any 1978, 3 anys després de la mort del dictador, però no per a ara.
Diuen els qui n’entenen que ara se’n fa una lectura massa restrictiva que si es fes d’una manera més oberta fins i tot el federalisme podria ser constitucional. Però qui és el que fa aquesta lectura tan restrictiva? Curiosament gent que ni la van votar! Toma castaña!!    
Perquè molts del PP, llavors AP (Alianza Popular) no van votar la Constitució ja que els semblava massa progressista per a l’època. Entre ells el líder dels líders: José María Aznar, ara president de la FAES, la fàbrica de idees del PP. Anem arreglats...  
Avui és un d’aquells dies en que la premsa va plena d’articles sobre la Carta Magna (una altra forma d’anomenar-la) Un dels més crítics, sense cap mena de dubte, és el de J.A. González Casanova al diari digital Público: De progresista a reaccionaria.
Com he dit abans, de la Constitució se’n podria fer una lectura molt més àmplia i podrien tenir cabuda moltes des les reivindicacions que ara es fan. Però com això no és possible, cal obertament, adaptar-la als nous temps per a permetre, entre d’altres coses, consultes sobiranistes com la que es vol fer a Catalunya i com la que, amb tota probabilitat, es faria al País Basc.
En 35 anys només recordo que s’hagi modificat la Constitució un parell de vegades: per a permetre que la filla primogènita del Príncep Felip pugui governar les Espanyes encara que li nasqués un germanet (recordo que la llei Sàlica no ho hauria permès) i per a modificar els sostre d’endeutament de l’Estat i dels comunitats autònomes, modificació aprovada durant els darrers dies del mandat de Zapatero. Aquí, ràpidament, el PP i el PSOE s’hi van posar d’acord, cosa que o passa en temes molt més importants per a la majoria dels ciutadans d’aquest país.  
En canvi, hi ha preceptes de la Constitució que mai s’han complit i mai es compliran, per tant, també s’hauria de declarar anticonstitucional aquest incompliment. Em refereixo al dret a l’habitatge i a un lloc de treball. Hi ha d’altres drets fonamentals, com l’educació i la sanitat i fins i també l’accés a la Justícia que, amb les reformes de les lleis fetes pel PP, el drets queden tan limitats que o et conformes amb el que et queda (cosa que, desgraciadament fan la majoria dels espanyols) o t’has de gastar uns diners que no tens si vols presentar segons quina demanda o el teu fill vagi a la universitat. És el que hi ha!   
Per a finalitzar he de dir que em sembla ridícul que l’Estat es declara aconfessional i que resulta que l’Església Catòlica gaudeix d’uns privilegis que, segurament, mai havien somiat. El darrer de tots ha estat la sentència del propi Tribunal Constitucional (massa subordinat als partits polítics) que ha fallat en contra de la legislació navarresa de cobrar-los-hi l’IBI, fins i tot d’uns immobles dels que moltes vegades s’han apropiat indegudament i que res tenen que veure am el culte. L’equiparació de la religió catòlica a la resta (i no a l’inrevés) i, evidentment, ja que s’ho declaren, a establir una veritable aconfessionalitat de l’Estat, seria també una bona reforma.