No hi va haver catifa roja, ni vestits espectaculars
lluïts per models de passarel·la, ni gaires càmeres ni tampoc massa
periodistes. De fet estàvem quasi amb família... I amics... Però l’estrena de
la Fatarella 1938 va ser una estrena de pel·lícula encara que només es tractés
d’un curt metratge. Veritat Pau?
Com sabeu Pau
Bertomeu és el director del curt La
Fatarella 1938. Un curt que va ser tan curt que avui pel carrer la gent em
deia que els hauria agradat que hagués durat una mica més, perquè, realment, el
van gaudir amb intensitat.
Però Pau
Bertomeu no va ser l’únic Pau
cineasta que hi va haver ahir per la tarda a la Lira Ampostina (obvia dir
d’Amposta...) També hi estava present Pau
Itarte, realitzador de diversos documentals com ara Sin Piedras, Somos Viento
i Retrats, acompanyat de la seva
família. També estava el periodista i realitzador Oriol Gracià a qui podeu llegir a Sàpiens i Conèixer Catalunya, el també realitzador Jaume Moya i
l’editora de l’Aguaita Sílvia Berbís, que per cert, tot i
conèixer-me des de fa més de 10 anys, no em relacionava amb l’autor de El Último Cigarrillo i és que amb el nom
de Joan Ferré en som més d’un i de
dos... Ja sé sap, de Joans Joseps i
ases...
L’aforament de l’auditori de la Lira no es va
acabar d’omplir, però calculo que hi érem unes 300 persones (què no està gens
malament) Com he dit abans, entre el públic molts de familiars i amics, però
també membres de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüleles del Delta i algun
regidor de l’Ajuntament d’Amposta. I parlant de regidors, també hi era present el
regidor de Roquetes Gerardo Gas
acompanyant a la seva dona Rosa Sancho
que és companya de treball que anaven amb uns amics. I com no, diversos actors
i membres de l’equip de rodatge i d’altres col·laboradors que, finalment, van
fer possible que La Fatarella 1938 pogués ser una realitat.
Després de la intervenció del director i del
guionista i productor Xavi Miró, es va donar pas a l’actuació de grup Xeic! que van interpretar el tema Biberons de Combat, un argument molt apropiat
per al curt que anàvem a veure. Durant els parlaments, a la pantalla s’hi anava
projectant els logos de les diferents cases col·laboradores així com els que
van aportar diners al micromecenatge i d’altres persones que també van aportar amb
el seu petit granet de sorra. D’aquest moment, el més emotiu per a mi (i
segurament també per a ma mare), va ser l’aparició de mon tio Leonardo Martí que
va ser qui em va explicar el relat origen de tot el projecte.
I ja sí, ja va arribar l’hora i es projectar
el curt a la pantalla gran de l’antic cinema. I sí, realment la gent d’aquest
matí tenien raó, se’ns va fer curt a tots plegats. També m’han dit que va ser
molt emotiu i que més d’un va acompanyar a la
Mare del Noi (*) amb el plor de la
primera escena.
Els aplaudiments finals van ser el colofó que
tot artista espera rebre com a recompensa immaterial pel intens treball dut a
terme. Els pocs minuts que va durar el curt són només el resultat de molts
mesos de feina.
Dos nous temes del grup Xeic! van ser la cloenda d’una nit de pel·lícula encara que
concentrada en els pocs minuts de durada del curt.
(*) A manca de noms, la Mare i el Noi ha estat la forma d’anomenar els personatges que van
interpretar Isabel Llanos i Oriol Escalé.
