La gran desmemoria: Nuevas revelaciones sobre la implicación del Rey en el 23-F

Él fue, según Suárez, el que gestó la Operación Armada. Así lo desvela Pilar Urbano en su nuevo libro La gran desmemoria.

El diario El Mundo ha publicado este domingo un avance del nuevo libro de Pilar Urbano, La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar, donde hace públicas sus conversaciones con Adolfo Suárezy el monarca. La gran revelación que da la periodista es que el Rey, según le confesó el difunto Suárez, fue el “Elefante blanco” del golpe de Estado del 23-F. “Para Suárez, estaba clarísimo que el alma de la Operación Armada era el Rey, que nace en Zarzuela, que Don Juan Carlos es el muñidor para colocar al general Alfonso Armada al frente de un Gobierno de concentración”, asegura Urbano.

El libro abunda en una teoría una y mil veces apuntada desde que se produjera el golpe de Estado: que el golpe contra Suárez estuvo dirigido por el Rey. De hecho, incide en conclusiones y revelaciones que ya señalaron otros autores como como Luis Herrero en Los que le llamábamos Adolfo, Jesús Palacios El Rey y su secreto, el propio Alfonso Armada Al servicio de la Corona, o Abel Hernández, en Suárez y el Rey.

Con las aportaciones de Urbano, cobra especial relevancia la frase que le dice Suárez a Luis Herrero y éste recoge en su libro:

No descarto la posibilidad de que, muy pronto, me toque ir al despacho del Rey para decirle: Majestad, no tiene usted más remedio que abdicar por el bien de España.

Si te gusta el tema no dejes de leer el libro de Jesus Palacios: 23-F, el Rey y su secreto.

Bibliografía adicional: Composición del gobierno según Jesús Palacios: 

Según Jesús Palacios autor del libro “23-F, el Rey y su secreto“el gobierno que el general Armada pretendía proponer en el hemiciclo al pleno del Congreso allí secuestrado era el siguiente:

• Presidente: Alfonso Armada Comyn (general de división)
• Vicepresidente Político: Felipe González Márquez (secretario general del PSOE).
• Vicepresidente Económico: José María López de Letona (ex Gobernador del Banco de España).
• Ministro de Asuntos Exteriores: José María de Areilza (diputado de Coalición Democrática).
• Ministro de Defensa: Manuel Fraga Iribarne (presidente de Alianza Popular, diputado de CD).
• Ministro de Justicia: Gregorio Peces Barba (diputado del PSOE)
• Ministro de Hacienda: Pío Cabanillas Galla (ministro de Suárez, diputado de la UCD).
• Ministro de Interior: Manuel Saavedra Palmeiro (general de división).
• Ministro de Obras Públicas: José Luis Álvarez (ministro de Suárez y diputado de UCD).
• Ministro de Educación y Ciencia: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (diputado de UCD).
• Ministro de Trabajo: Jordi Solé Tura (diputado del PCE).
• Ministro de Industria: Agustín Rodríguez Sahagún (ministro de Suárez, diputado de UCD).
• Ministro de Comercio: Carlos Ferrer Salat (presidente de la patronal CEOE).
• Ministro de Cultura: Antonio Garrigues Walker (empresario).
• Ministro de Economía: Ramón Tamames (diputado del PCE)
• Ministro de Transportes y Comunicaciones: Javier Solana (diputado del PSOE).
• Ministro de Autonomías y Regiones: José Antonio Sáenz de Santamaría (teniente general).
• Ministro de Sanidad: Enrique Múgica Herzog (diputado del PSOE).
• Ministro de Información: Luis María Anson (periodista, presidente de la Agencia Efe).

ELS SOCIALISTES NO SABEN GOVERNAR (Primera part)

La darrera mostra l’hem tingut a França, però si revisem la historia hi trobarem molts exemples.

Mireu, normalment, i  per qüestions d’alternança política, després d’un cicle socialista, sempre hi ha un període conservador. I quan això passa em dic sempre: Si ho hem d’haver fet malament per a que entrin aquestos... Perquè la dreta tots sabem què és i a qui representa. A sobre, quan governen (com per exemple ara) es carregen l’estat del benestar i limiten al màxim els drets i llibertats, tan individuals com col·lectives. I en altres temps, van privatitzar empreses nacionals per acontentar els seus amics i poder gaudir d’un lloc al consell d’administració per a quan els hi arribés la jubilació.

Bé, anem a França. Sabeu que hi tinc família i com fills d’emigrants que són, us podeu imaginar que tiren més a l’esquerra que a la dreta. L’any passat, sobre el primer de maig ens varen visitar. Estaven il·lusionats davant el previsible canvi de govern de la República. L’arribada d’Hollande després d’una etapa difícil de definir de Sarkozy, obria nous horitzons. França es podia convertir en un oasi dels socialisme dintre d’una Europa controlada majoritàriament pels partits de dreta i centre-dreta i amb un augment força perceptible de l’extremadreta.

Però aquella il·lusió va ser més òptica que real i ràpidament la confiança d’una bona part dels francesos amb el nou president, es va esvair i els índex de popularitat van patir una tremenda davallada. La prova evident del malestar de la ciutadania s’ha plasmat als resultats de les eleccions municipals que s’han fet recentment a dues voltes. I gràcies a això, els socialistes, al menys, han aconseguit mantenir l’alcaldia de París. Si es fes una sola volta, com aquí, ni això.

Molts socialistes francesos s’han tornat a trobar amb el dilema d’escollir entre un candidat de dreta i un d’extremadreta. Un dels meus cosins m’ho va explicar fa anys:

 

-Tenia que votar a Chirac o Le Pen. Escollir entre el candidat de la dreta o el de l’extrema dreta. Vaig votar a Chirac per mirar d’impedir un mal pitjor.  

 

Aquest cop ha passat, si fa o no fa, una cosa pareguda. L’única diferència és que es tractava d’unes municipals i no d’unes presidencials. A Perpinyà, per exemple va passar una cosa així. Es tractava d’escollir entre Jean-Marc Pujol (que tot i el seu origen català, no el parla), el candidat de la dretana UMP i Louis Aliot del Front Nacional, una formació que, com tots sabeu, és d’extrema dreta.

I perquè passa això als socialistes? L’explicació és molt fàcil: perquè abandonen els seus orígens.

Ja ho va dir el candidat a presidir la UE a partir de maig, l’alemany Martin Shultz durant l’acte de presentació de la candidata espanyola Elena Valenciano: No és que ens hagi abandonat el nostre electorat, som nosaltres qui hem abandonat el nostre electorat.

Les esperances de la gent progressista passen per que els governs socialistes (els únics que de moment tenen possibilitats de governar entre els partits de l’esquerra) facin veritables polítiques d’esquerres, tant en l’àrea social com en l’econòmica.

MANIFESTACIÓ PDE SANT JAUME-DELTEBRE V

CONTRARIAT

Darrerament no em sento bé. No sé si contrariat és l’adjectiu que millor expressa el meu estat d’ànim... Però el cert és que estic incòmode, fins i tot no sóc feliç...

Mireu, us ho explicaré. Trobo que al Barça li xiulen massa penals a favor i pocs en contra. I segons es pot veure per televisió després de repetir-ho en càmera superlenta aquelles 8 o 10 vegades, finalment et fan adonar (perquè jo encara sóc incapaç de veure-ho) que el penal que li van xiular a favor, no ho era. O el que no li van arribar a xiular era un penal com una casa de pagès...  

A mi m’agradava el joc vistós de l’època de Guardiola i les victòries contundents con el 2-6 al camp del Madrid. Veritat que ningú va discutir el resultat? Quan es guanya per 3 gols o més, per molt malament que ho faci l’àrbitre es diu que no va influir en el resultat.  

Ah! Però quan es guanya per 3-4 com es va guanyar fa unes setmanes o per 0-1 a l’Espanyol i l’àrbitre deixar de xiular un penal a favor dels periquitos (encara que estigui fora de l’àrea) i en pita un de dubtós que permet al Barça guanyar el partit, llavors, tothom diu que al Barça sé li han regalat al menys 2 punts.

Llavors, la premsa de la casa blanca fa estudis per a demostrar que aquest any s’està beneficiant al Barça i perjudicant al Madrid. Com per exemple al Chiringuito de Jugones que dirigeix Josep Pedrerol.

També el diari la Razón de dilluns passat ho deixa prou clar:

-En tot el que va de temporada, al Barça li han expulsat 1 jugador, per 10 als equips als que s’ha enfrontat. Això li ha permès jugar en superioritat durant 235 minuts (uns 2 partits i mig)

-Li han xiulat 10 penals a favor i només 3 en contra.  

Mentre que al Madrid li han expulsat 5 jugadors per 7 dels seus rivals, la qual cosa li va donar superioritat numèrica durant 112 minuts (no arriba al i partit i mig) I en quan a penals, equilibri (6 a favor i 6 en contra)

A l’Atlético, el tercer en discòrdia (i primer a la classificació), li han expulsat a 4 jugadors per 7 dels equips rivals (107 minuts) I li han xiulat 7 penals a favor per 3 en contra.

No seré jo qui posi en dubte aquestes estadístiques, però si em permeteu us faré una pregunta:

Quan l’equip beneficiat era el Real Madrid (i a fe de Déu que ho va ser durant moltes temporades), la premsa de la caverna també treia estadístiques semblants?

Dit això, compadeixo als aficionats merengues. I ho faig de tot cor. No perquè aquest any els àrbitres els perjudiquen, sinó pel malament que s’han hagut de sentir durant dècades i dècades. Imagineu: Si jo per uns quans partits em trobo així, no comprenc com ells van poder aguantar tants anys contrariats i deprimits...