El passat dimarts ens descobria la revista
Cafèambllet que darrere d’un gran diari hi ha una entitat
financera.
Així, La Caixa estaria al darrere del
Periódico y de la Vanguardia. Darrere del País està el Santander, de la
Razón, el Banc de Sabadell, de l’ABC el BBVA i del Mundo Unipol (una
banca italiana de dubtosa reputació) Res es diu sobre d’altres diaris
com per exemple l’Ara o el Punt Avui, potser perquè no tenen tirada nacional
encara que el Periódico es ven quasi que exclusivament a Catalunya.
El portal de Internet Cafèambllet
va treure per primer cop una revista en paper finançada per diversos milers
de ciutadans que, així mostren el seu suport a uns periodistes que han
sabut enfrontar-se amb el partits catalans com ara CDC, PSC o ICV, sobre
tot per la gestió sanitària a la comarca del Maresme, però també d’una
gran part de Catalunya.
En temps de la dictadura eren els poders
de l’Estat qui controlaven la premsa. Hi havia, recordem-ho, la premsa
groga o afí al poder i la resta estava subjecta a censura i, de vegades,
fins i tot sé la segrestava sinó agradava algun dels apartats del seu contingut.
Amb l’arribada de la democràcia semblava
que hi havia molta més llibertat, però ràpidament ens adonarem que els
editorials prenien part per un o per un altre partit. La Vanguardia
per exemple sempre ha estat al costat del poder. Durant la dictadura, que
portava per nom la Vanguardia Española, es va mantenir fidel al bàndol
guanyador i l’Església catòlica.
Durant aquells primers anys de la transició
van sortir diverses publicacions com el País, Diario 16 i el propi Periódico
de Catalunya, en canvi algunes van acabar desapareixent, com Pueblo y Arriba,
el diari del Movimiento Nacional per antonomàsia.
Ja sabeu que qui controla la informació,
controla el poder. Però a la vegada, hi ha diaris que adopten una línia
editorial d¡acord amb les exigències del públic. Un cas força curiós és
el del País, durant molts d’anys considerat el diari oficial del PSOE.
En els darrers temps ha donat un gir cap al centre dreta, ja que, segons
els seus propietaris, pensen que la societat també ha evolucionat cap allà.
Personalment no crec que la societat
hagi evolucionat cap al centre dreta. Que l’any 2011 guanyés el PP no
vol dir que societat s’hagués fet més conservadora, sinó que es buscava
una sortida a la crisi atrets pels cants de sirena de PP. En l’actualitat
la societat s’ha radicalitzat. Els considerats de dreta han ocupat posicions
properes a l’extrema dreta, mentre que els d’esquerres, també s’han
col·locat a l’esquerra del PSOE. Però la majoria d’aquests darrers ni
voten ni compren diaris i per això no se’ls té en compte.
Sobre l’Ara i el Punt Avui, es possible
que no hi hagi cap gran banc al seu darrere, però si que tenen una marcada
línia editorial. Per a conèixer la tendència de l’Ara només cal veure
el dia que va veure la llum: 28 de novembre de 2010. Es volia fer coincidir
amb el dia següent de les Autonòmiques per a donar-li la benvinguda a Mas,
però la victòria de CiU va ser agredolça ja que no va obtenir la majoria
que esperaven.
El Punt Avui és la unió del diari el
Punt que va néixer per a Girona i sempre ha tingut una marcada línia nacionalista
i comarcalista, mentre que l’Avui va ser considerat durant molts d’anys
com el diari oficial de Convergència. Però el gir nacionalista de
la Vanguardia evidenciat amb la sortida de una edició en català (tal i
com havia fet el Periódico anys abans), el va fer caure en picat fins que
els editors del Punt van comprar la capçalera. Ara el Punt Avui té una
clara tendència independentista, molt proper a l’Assemblea Nacional Catalana
que és el mateix que dir que al darrere hi ha ERC.