AMPOSTA. FOTOS DE L'ESMORZAR DEL BOU

La guerra que dividió a la izquierda

Emir Sader (*) 

Cuando estalló la Primera Guerra Mundial, el efecto de sus bombas no aunó a la izquierda. Al contrario, provocó la más importante ruptura que conformó las dos corrientes que han dominado el escenario político durante décadas: la social demócrata y la comunista.

Lo primero que hace un Gobierno cuando decide entrar en guerra es solicitar al Parlamento licencia para administrar libremente los recursos y darle a la guerra prioridad absoluta. Los partidos socialistas se vieron entonces frente al dilema de apoyar a sus gobiernos o reafirmar sus políticas pacifistas e internacionalistas apoyadas en los análisis de Lenin, que las tildaba de guerras interimperialistas, de división y repartición de las colonias entre las potencias.

Colocados frente a esta alternativa de sumarse a la guerra interimperialista (en que las burguesías de cada país peleaban por sus colonias en contra de las de otros países), movidos por el clima patriótico generado en cada país que va a la guerra; o reafirmar el pacifismo, la mayoría de los países socialistas optó por la primera opción.

Cada uno de los partidos socialistas se alineó con la burguesía de su país y privilegió la cuestión nacional en detrimento de la cuestión social, apoyando el envío de sus pueblos —cuya masa mayoritaria estaba conformada por trabajadores— a pelear en los campos de batalla contra los pueblos de los otros países para defender los intereses de las clases dominantes de sus países.

La minoría —entre ellos Lenin, Rosa Luxemburgo y Trotsky—, manteniendo las tesis del pacificismo y del internacionalismo, rompió con la Segunda Internacional. Poco tiempo más tarde se fundaría la Tercera. Reafirmaban así la tesis de Lenin de que, si es cierto —como decían algunos dirigentes que se quedaron en la Segunda Internacional— que nunca una revolución es tan difícil como en el comienzo de una guerra (por el predominio del clima de unión patriótica), la revolución nunca es tan posible como en el trascurso de una guerra (cuando el pueblo se da cuenta de los sufrimientos que acarrea y del significado mismo de la guerra).

Fue una fractura traumática en la izquierda: generó la división entre la social democracia —que apoyó a la guerra— y los comunistas—pacifistas, internacionalistas—. Posteriormente, la ruptura fue asumiendo otro carácter: la social democracia renunció al socialismo, optó por la democratización del capitalismo y acusó a la URSS de totalitaria. Mientras, los comunistas asumieron a la URSS como modelo y acusaron a la social democracia de haber abandonado el socialismo y de haberse reconvertido al capitalismo.

Aquel momento clave sirvió para definir las opciones entre la prioridad de la cuestión nacional —bajo su forma chovinista— o la de la cuestión social, es decir, del anticapitalismo. Fue un momento trágico para la izquierda mundial: la mayoría de los partidos de izquierda se rindieron a la guerra de sus élites dominantes y las dos corrientes siquiera lograron unificarse en la lucha en contra del nazismo ascendiente pocos años más tarde, cuando el caso de Alemania fue el más evidente.

(*) Emir Sader es profesor universitario brasileiro, autor, entre otros, de 'El nuevo topo - Los caminos de la izquierda latinoamericana' (Ed. El Viejo Topo).

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. LA FONT DEL CENTRE COMERCIAL

DIARI DE L'AGOST. DIVENDRES 8 (Segona part)

Calatrava. Si busquem a l’enciclopèdia aquesta paraula ens trobarem amb diverses accepcions. La primera (Campo de Calatrava) fa referència a una comarca de Castella la Manxa, concretament de la província de Ciudad Real. La segona a una ordre religiosa-militar de l’Edat Mitjana que va lluitar contra els àrabs a la coneguda com a guerra de la Reconquesta. I, finalment, Santiago Calatrava, l’arquitecte valencià ficat en mil enrenous.

D’aquest personatge és del que us vull parlar. Segurament sabeu que està imputat per obres fetes primer a València i després a Castelló. La darrera polèmica però sé situa a Madrid.

Durant els bons anys, Caja Madrid va regalar un obelisc a la ciutat de Madrid, el conegut com l’obelisc de la Caja o de Calatrava. Encara que sembla ser que l’ajuntament de la capital i cort va acabar posant una part important.

De fet, aquesta escultura no es va acabar mai i resulta que és caríssima de mantenir. Tant que a l’ajuntament li costa uns 300.000 euros anuals. A part, l’obra d’art s’ha depreciat considerablement i tal com es pot llegir a la web de la Cadena SER, ara mateix és un munt de ferralla.  

Polèmica. El pare Miguel Pajares s’ha fet tristament famós per haver estat repatriat des de l’Àfrica per haver contret la malaltia de l’èbola. Les despeses que ha costat el viatge d’anada i tornada d’un avió de l’exèrcit, que s’ha hagut de medicalitzar a part de prendre les mesures preventives adients, ha estat de 400.000 euros. Això sí, s’ha aprofitat per a portar també a una religiosa, per tant, les despeses s’hauran de dividir per dos.

Primer es va dir que el govern passaria el càrrec a l’ordre religiosa a la que pertany el capella (la de Sant Joan de Déu) Però ràpidament van sortir veus contràries, con la d’algun destacat membre del PP. Finalment sembla ser que no es cobrarà ni cinc cèntims.

Anem a pams. És difícil entendre que es mobilitzi tot aquest dispositiu per una sola persona. Perquè el fet obre la porta a futures repatriacions de persones en situacions similars. I mireu que no estic dient que per raons humanitàries no s’hauria d’haver fet, simplement dic que el cost em sembla desorbitat quan al nostre país hi ha greus problemes de desnutrició infantil o d’hospitalització de determinades persones perquè s’han hagut de tancar plantes per culpa de la crisi...        

Sempre he dit que és fonamental ser conseqüent i si ho ets, ser-ho fins el final. I molt em temo que el govern ha fet una excepció, molt cara per cert.

Desconsideració. Ahir va reaparèixer Jordi Pujol el proscrit. Ho va fer a Girona i sembla ser que ho va fer de forma molt distesa, com si res hagués passat. Això de per si ja és sorprenent, perquè si tingués una mica de vergonya, s’hauria d’amagar a un cau i només sortir en contades ocasions i quan ho fes, caldria que fos de la manera més humil. Un gran estafador no pot anar pel carrer amb la cara ben alta.

Però el pitjor no és el que va fer, sinó el que va dir. Pujol va insinuar que igual no compareix davant el Parlament de Catalunya. I aquest home va ser durant 23 anys President de la Generalitat? Personalment considero que seria una gran desconsideració no acudir a donar comptes davant els diputats i diputades del Parlament. Són ells qui representen la sobirania popular del poble de Catalunya, es a dir, de tots els ciutadans. I la majoria (ja sabeu que mai estic d’acord en empre el terme tots) volem que Pujol s’expliqui i que ens digui perquè ens va robar. I una cosa encara més important què ha fet els diners i si els pensa retornar.