divendres, 12 de setembre del 2014

SEMBLA SER QUE TORNEM A SER PORTADA...

Recordeu el 12 de setembre de 2012? Xiqüelos i Xiqüeles del Delta fórem portada del diari Ara, una portada per emmarcar si no hagués segut perquè l’editorial del diari es va negar a donar-nos la còpia amb més resolució. Aquesta portada va tenir un gran pes específic a l’hora de donar-nos el Premi Amposta atorgat per la premsa local.
Aquest anys sembla que hem tornat a repetir portada, però d’una forma molt més humil. El Periódico (també a dues pàgines) porta una gran foto de la capçalera de la V. S’hi pot veure tota la part més propera al vèrtex. Si t’hi fixes bé s’hi veu un petit rogle de color blau (blau delta?) al bell mig d’una plaça.



L’Ebre menys territorial. Ahir per la tarda em va trucar Ramon Bel. Ne va fer en nom del setmanari l’l’Ebre. Volien una goto de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta de forma immediata (abans de les 8 que tancaven edició i ja eren 2/4 de 7)
Ràpidament vaig deixar un missatge a la pàgina del Grup d’Amics dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i em van respondre que una periodista ja s’havia posat en contacte amb ells. És de suposar que des de la colla se’ls hi va fer arribar alguna foto.
La sorpresa ha estat que avui no n’hi havia cap. Ni de la nostra colla ni tampoc dels Xics Caleros, l’altra colla del territori. De fet hi havia molt poques fotografies de l’expedició ebrenca que va acudir ahir a Barcelona a celebrar els actes de la Diada nacional de Catalunya. La majoria de les fotos que publiquen són cedides

Amb el fàcil que és que hi vagi algú a fer fotos i amb els mitjans que hi ha avui en dia per enviar-les ràpidament. De pena!   

     

Després de tanta corrupció, ¿quin camí?

SALVADOR MARTÍ PUIG
Professor de la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB.

Quan els mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda molt perjudicat


Durant l'últim lustre la majoria dels ciutadans hem hagut de sobreviure a quatre grans problemàtiques: l'increment exponencial de la desocupació; les retallades massives de les prestacions de l'Estat del benestar; el rescat amb diner públic d'un deute bancari fruit de l'especulació i la irresponsabilitat dels seus gestors, i el descobriment que les elits polítiques i econòmiques han evadit fortunes, han finançat formacions polítiques de forma fraudulenta i s'han lucrat de manera indeguda.
És obvi que les quatre qüestions exposades suposen, cadascuna a la seva manera, un greu passiu per al funcionament d'una societat raonablement sana. Però de totes elles, l'última -descobrir l'engany de les elits- és la que té més capacitat d'erosionar la bastida democràtica. Això és així perquè suposa un cop mortal a la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic i en els que l'administren.
Una de les premisses bàsiques d'un sistema democràtic és que tothom és igual davant la llei i, per tant, quan els ciutadans s'adonen que alguns dels mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda greument ferit.
Amb això no vull dir que la majoria dels polítics siguin corruptes, res més lluny. Comparteixo la tesi de Quim Brugué en el seu llibre És la política, idiotes quan afirma que en l'àmbit públic (malgrat la seva mala fama) hi ha moltíssimes persones decents, esforçades i que vetllen pel bé comú. No obstant, l'accelerada irrupció d'informacions sobre el finançament il·legal de partits -com el cas Gürtel-, el desviament de fons per sostenir xarxes clientelars -com els ERO de la Junta d'Andalusia- i l'enriquiment il·lícit de personalitats polítiques -com els casos de Matas, Fabra, Camps, Urdangarin Pujol- ha fet que la majoria dels ciutadans comencin a percebre que els que han gaudit de poder no han vetllat per l'interès general sinó pel seu particular i propi.
Precisament per això avui la ciutadania experimenta una sensació de fi de cicle o de fi de règim i es qüestiona, per exemple, si val la pena exercir justament el deure cívic de pagar impostos, ja sigui l'IRPF o l'IVA, o si és millor fer trampes. Si les coses continuen com ara pot passar que els nostres conciutadans s'assemblin als de l'Argentina, el Brasil, Centreamèrica o Mèxic en la creença que «els polítics només pensen en els seus interessos independentment del partit que representen», segons indiquen les enquestes de Latinobarómetro o de LAPOP. Arran d'això, avui molts dels ciutadans de l'Amèrica Llatina opinen que evadir impostos, saltar-se la llei o aprofitar-se de la quota de poder de què disposen és legítim i raonable. És més, molts d'ells pensen que no fer-ho és errar o, com es diu a Mèxic, serpendejo.
Fins fa poc, al nostre país la gent comuna no tan sols ha complert amb les lleis sinó que generalment s'ha enorgullit de fer-ho. Òbviament, hi ha hagut excepcions, però els evasors generalment han estat repudiats i mai han estat vistos com a pillos simpàtics. ¿Però què passarà a partir d'ara, quan tota la ciutadania s'ha adonat que moltes de les elits del país es van aprofitar de la seva posició de privilegi per saltar-se la llei? ¿Què pensaran els cívics contribuents quan fins i tot Jordi Pujol, tan procliu a fer de la moralitat bandera, ha confessat que tenia una carta (potser tot un joc de cartes) a la màniga? ¿Com es pot demanar als ciutadans que siguin exemplars quan es percep que els que ho prediquen que no ho són? En política, quan s'evapora l'autoritat només queda recórrer a la força, la pressió o l'engany generalitzat.
UN fet semblant ja va tenir lloc a Itàlia a finals dels anys 80 i inicis dels 90. En aquell període, arran de la investigació d'un cas de corrupció immobiliària a Milà va quedar al descobert un sistema de clienteles, parenteles i corrupteles -que es va batejar com aTangentopoli- que va acabar per portar als tribunals el 67% de la classe política. En aquell context es va ensorrar el sistema de partits tradicional (que existia des del 1948) i va emergir -¡oh, sorpresa!-Silvio Berlusconi. ¿Què passarà ara a Espanya? Ningú té la resposta, però és important que la ciutadania tingui la capacitat, per un costat, de distingir el gra de la palla en la classe política actual; i per l'altre, de generar alternatives polítiques sòlides i creïbles (¿potser Guanyem o Podem?) que suposin una verdadera regeneració. Si no, ens en anem directes a l'espectacle berlusconià o a la democratització de la corruptela (que cadascú robi i evadeixi en la mesura que pugui) com passa en alguns països de l'Amèrica Llatina. ¡Poca broma! 
Professor de Ciència Política
de la Universitat de Girona.

dijous, 11 de setembre del 2014

11 DE SETEMBRE (DIADA NACIONAL DE CATALUNYA)

Motius de salut i familiars m’impedeixen avui participar dels actes que s’han organitzat a Barcelona amb motiu del Tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques de Felip V.
El primer 11 de setembre del que vaig participar va ser l’any 1978 (Recordeu 1976 Sant Boi i 1977 i milió de persones a Barcelona) L’any següent (1979) hi vaig tornar. Segurament molts dels conversos i fanàtics encara votaven a la UCD i va ser més tard quan van veure el resplendor d’aquell del qui ara reneguen en públic mentre que en privat encara segueixen la seva doctrina.
Per les imatges que s’han vist per televisió, un any més la participació a la Diada ha estat un èxit. Segons informa el Periódico, la Guàrdia Urbana xifra l’assistència en 1.800.000 persones, la qual cosa superaria de llarg la xifra oficial de 1.400.000 de la Via Catalana de l’any passat i passaria a ser la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai a Europa.
A partir de demà mateix, tot els esforços es destinaran a poder fer la consulta el 9-N. No serà gens fàcil, ja que el Govern Central utilitzarà tots els mitjans al seu abast (legal i il·legals) per a impedir-ho.
Però imaginem-nos per un moment que el dia 9 s’acaben posant les urnes al carrer. Aquell dia la participació hauria de ser massiva i, a part d’això, s’hauria d’aconseguir un alt percentatge de vots favorables, es a dir sí+sí.
Per assolir aquesta fita cal convèncer els indecisos i fins i tot aquells que com jo ho, tot hi tenir-ho pro clar, la decisió final la prendrem poc temps abans de dipositar la papereta a l’urna.
I per què dic això? Perquè entre els partidaris de la independència hi ha molt de fanàtic que, mentre per una part repudia temps pretèrits (es a dir, la dictadura franquista), així com els diferents governs que ha tingut Espanya des del restabliment de la democràcia, per l’altra part sembla que són partidaris del pensament únic. Què tot hom ha de pensar com ells pensen. No hi ha més alternatives.
Ahir vaig penjar al blog un article de Jaume Reixach, el director del Triangle molt crític amb els organitzadors de la diada. Davant d’un article així es pot estar d’acord o no, però no cal deixar comentaris grollers tal i com m’ho va fer un dels amics que tenia a Facebook (i com que no era la primera vegada que ho feia, l’he bloquejat)
Us el reproduiré:

Gracies per tractar-me practicament d'imbecil per anar dema a la V, potser sere un figurant pero no penso viure de genolls davant del poder español com feu els de la delegacio del psoe a la colonia. A mi qualsevol manifestacio popular que empenyi a lliurar-nos d'escanya m'esta be

La meva resposta va ser la següent:

Jordi, el que passa és que les formes et perden. Interpretes una cosa que no he dit (i d’això se’n diu especular. L’article és del director del Triangle i pots compartir el que diu o no, però no especulis. 
Hauries de llegir tot el que penjo i no només el que té interessa. Potser llavors te’n adonaries que dono pals a tots els costats. No com d’altres que només veuen la palla a l’ull del proïsme. 
Independència? Sí, però no a qualsevol preu així com tampoc de la ma de defraudadors, corruptes i fanàtics. 
Per cert, si avui no vaig a Barcelona és per motius personals i familiars. No vaig anar a la mani del 76 com Jaume Rexach, però si a les del 78 i 79 i també a la del 2012. 
Bona Diada.

No us diré de qui es tracta, però si algú en té curiositat pot visitar el meu Facebook i allí ho podrà veure.

Des de que vaig obrir-me el compte de Facebook ja fa quasi 4 anys, he bloquejat a 4 o 5 persones i, curiosament, totes afiliades o simpatitzants d’ERC. Serà casualitat?
Fa uns mesos vaig escriure un article titulat la ‘M’ del procés independentista on parlava que quan es posa en perill una amistat de molts i molts d’anys per culpa d’unes idees polítiques, malament anem.
No sé si al final se’n adonaran que per a sumar, el primer que cal és no desqualificar a ningú, perquè si no és així Catalunya acabarà sent el que deia abans: la del pensament únic i la de la intolerància.  


LES FOTOS DE LA DIADA