Després de tanta corrupció, ¿quin camí?

SALVADOR MARTÍ PUIG

Professor de la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB.

Quan els mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda molt perjudicat

Durant l'últim lustre la majoria dels ciutadans hem hagut de sobreviure a quatre grans problemàtiques: l'increment exponencial de la desocupació; les retallades massives de les prestacions de l'Estat del benestar; el rescat amb diner públic d'un deute bancari fruit de l'especulació i la irresponsabilitat dels seus gestors, i el descobriment que les elits polítiques i econòmiques han evadit fortunes, han finançat formacions polítiques de forma fraudulenta i s'han lucrat de manera indeguda.

És obvi que les quatre qüestions exposades suposen, cadascuna a la seva manera, un greu passiu per al funcionament d'una societat raonablement sana. Però de totes elles, l'última -descobrir l'engany de les elits- és la que té més capacitat d'erosionar la bastida democràtica. Això és així perquè suposa un cop mortal a la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic i en els que l'administren.

Una de les premisses bàsiques d'un sistema democràtic és que tothom és igual davant la llei i, per tant, quan els ciutadans s'adonen que alguns dels mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda greument ferit.

Amb això no vull dir que la majoria dels polítics siguin corruptes, res més lluny. Comparteixo la tesi de Quim Brugué en el seu llibre És la política, idiotes quan afirma que en l'àmbit públic (malgrat la seva mala fama) hi ha moltíssimes persones decents, esforçades i que vetllen pel bé comú. No obstant, l'accelerada irrupció d'informacions sobre el finançament il·legal de partits -com el cas Gürtel-, el desviament de fons per sostenir xarxes clientelars -com els ERO de la Junta d'Andalusia- i l'enriquiment il·lícit de personalitats polítiques -com els casos de Matas, Fabra, Camps, Urdangarin o Pujol- ha fet que la majoria dels ciutadans comencin a percebre que els que han gaudit de poder no han vetllat per l'interès general sinó pel seu particular i propi.

Precisament per això avui la ciutadania experimenta una sensació de fi de cicle o de fi de règim i es qüestiona, per exemple, si val la pena exercir justament el deure cívic de pagar impostos, ja sigui l'IRPF o l'IVA, o si és millor fer trampes. Si les coses continuen com ara pot passar que els nostres conciutadans s'assemblin als de l'Argentina, el Brasil, Centreamèrica o Mèxic en la creença que «els polítics només pensen en els seus interessos independentment del partit que representen», segons indiquen les enquestes de Latinobarómetro o de LAPOP. Arran d'això, avui molts dels ciutadans de l'Amèrica Llatina opinen que evadir impostos, saltar-se la llei o aprofitar-se de la quota de poder de què disposen és legítim i raonable. És més, molts d'ells pensen que no fer-ho és errar o, com es diu a Mèxic, serpendejo.

Fins fa poc, al nostre país la gent comuna no tan sols ha complert amb les lleis sinó que generalment s'ha enorgullit de fer-ho. Òbviament, hi ha hagut excepcions, però els evasors generalment han estat repudiats i mai han estat vistos com a pillos simpàtics. ¿Però què passarà a partir d'ara, quan tota la ciutadania s'ha adonat que moltes de les elits del país es van aprofitar de la seva posició de privilegi per saltar-se la llei? ¿Què pensaran els cívics contribuents quan fins i tot Jordi Pujol, tan procliu a fer de la moralitat bandera, ha confessat que tenia una carta (potser tot un joc de cartes) a la màniga? ¿Com es pot demanar als ciutadans que siguin exemplars quan es percep que els que ho prediquen que no ho són? En política, quan s'evapora l'autoritat només queda recórrer a la força, la pressió o l'engany generalitzat.

UN fet semblant ja va tenir lloc a Itàlia a finals dels anys 80 i inicis dels 90. En aquell període, arran de la investigació d'un cas de corrupció immobiliària a Milà va quedar al descobert un sistema de clienteles, parenteles i corrupteles -que es va batejar com aTangentopoli- que va acabar per portar als tribunals el 67% de la classe política. En aquell context es va ensorrar el sistema de partits tradicional (que existia des del 1948) i va emergir -¡oh, sorpresa!-Silvio Berlusconi. ¿Què passarà ara a Espanya? Ningú té la resposta, però és important que la ciutadania tingui la capacitat, per un costat, de distingir el gra de la palla en la classe política actual; i per l'altre, de generar alternatives polítiques sòlides i creïbles (¿potser Guanyem o Podem?) que suposin una verdadera regeneració. Si no, ens en anem directes a l'espectacle berlusconià o a la democratització de la corruptela (que cadascú robi i evadeixi en la mesura que pugui) com passa en alguns països de l'Amèrica Llatina. ¡Poca broma! 

Professor de Ciència Política

de la Universitat de Girona.