Escriptor
Tant que gasten en estudis destinats a certificar obvietats -com ara aquesta: que la tercera part del que es parla a Catalunya és en català- i tan oblidada que tenen la salut de l'idioma. Les molt justificades queixes sobre el catanyol han picat contra el ferro fred de les institucions (començant per la Filològica, que no es desvetlla) i dels mitjans de comunicació. Sobretot els públics, que en tenen més obligació. Sobretot els orals. Però també els escrits, perquè fins i tot els columnistes més conspicus es deleixen per passar la llima, si no el ribot, sobre el guspireig de l'idioma. Com més pla, millor, com menys estil, millor, i això si atrapem els nivells estàndards de correcció. Just a l'inrevés del que fan els col·legues de Nova York, París o Madrid.
Josep Pla no es cansava de dir, en referència als escriptors, que el bilingüisme és una tragèdia. La tragèdia afecta en la mateixa mesura els monolingües del català, tan contents d'haver reduït la llengua a balbuceigs monocords, parits, es diria, per traductors automàtics del castellà.
Com que bé cal seguir l'imperatiu que posa en evidència els destructius sistemàtics de tot (molts dels quals mig dissimulen el sadisme rere la gracieta), ens abstindrem de criticar sense proposar remei. ¿En voleu un d'infal·lible per millorar el nivell i retrobar el relleu? Les bones traduccions, les traduccions excel·lents. N'he vist unes quantes, a càrrec d'escriptors reconeguts o reconegudíssims, d'una riquesa expressiva i sintàctica que ells mateixos no gosen somiar, i menys practicar, en la seva narrativa original.
Com que no es tracta de fer sang i cal suposar que cadascú s'ho sap, posarem noms en positiu: per començar, escolteu, visiteu, habiteu les traduccions shakespearianes de Miquel Desclot i Joan Sallent; amareu-vos del Proust que tradueix Josep Maria Pinto per a Viena (acaba de sortir El cantó de Guermantes, II). I si no us millora el català, feu-li el favor de canviar d'ofici.
